17/1/11

El món al revés

Diria que és el primer cop que experimento el que aquí us explico, o com a mínim el primer cop que ho experimento a l'inrevés.

Fa cosa d'un parell de setmanes, caminant per la meva estimada Barcelona a la recerca d'un llibre que està descatalogat (la traducció al castellà de Siete años en el Tíbet, de Heinrich Harrer) vaig trobar-ne un exemplar a la llibreria de segona mà del carrer Canuda. L'edició, de 1997, la signa Ediciones B, S.A., i és una edició especial per a Ediservicios Madrid, un exemplar que només es pot comercialitzar (segons resa una nota sota les dades de l'edició) "conjunta e inseparablemente con esta revista".

Començo a devorar el llibre que m'ha costat tant de trobar, i quina és la meva sorpresa quan em trobo expressions com les que copio a continuació:

- Por lo que hace al mobiliario, éste se reduce a la mínima expresión...
- Nadie se cuida de alimentarlos [a los animales], por lo cual se contentan...
- ...como en esta región muy poblada es más difícil encontrar un escondite, tenemos que buscar largo rato antes no lo encontramos.

I seguiria afegint-ne (el llibre n'és ple), però crec que ja m'heu entès.

Ara mateix no sé si entristir-me o alegrar-me. De fet, com he dit al començament, deu ser el primer cop que em trobo interferències del català en una traducció al castellà (l'original és alemany), per comptes de trobar el contrari, molt més comú per desgràcia: les traduccions al català estan infestades de castellanismes, no només pel que fa al lèxic sinó, més preocupant encara, a la sintaxi.

Ara que, em fa l'efecte que els lectors monolingües castellanoparlants es miraran el llibre perplexos davant d'expressions com "nadie se cuida de [+ infinitiu]". Tot i que miraran el nom de la traductora i, ai làs, resoldran el misteri: María Teresa Monguió.


4/1/11

Ferum de discriminació

La Gran Bretanya té una diputada Sorda: Jane Cordell. Després d'ocupar durant quatre anys el rol de secretària general de l'ambaixada britànica a Varsòvia (Polònia), se li acaba de denegar una plaça com a diputada a Kazaghstan perquè, segons l'Oficina d'Afers Exteriors britànica, proporcionar-li intèrprets surt molt car.

Ara jo em pregunto, ¿seria aquesta excusa un motiu de pes per a denegar la presidència, per exemple, al senyor Zapatero, o al senyor Obama, o a la senyora Merkel, o a qualsevol altre polític del món? Perquè jo diria que no n'hi ha un de sol que no necessiti intèrprets quan surt de casa (que jo sàpiga, cap d'ells parla  les més de 6.000 llengües del món, ni tan sols les quatre o cinc més habituals en la política del "primer món"). ¿Que potser no necessitarà intèrprets en David Cameron (primer ministre britànic) quan visiti França, Espanya, Alemanya, Itàlia, Portugal, Xina o Japó? ¿Que no en necessitaran els respectius caps de govern quan visitin la Gran Bretanya?

Posar com a excusa la despesa pública, en un assumpte que fa pudor de discriminació amb majúscules, és vergonyós. La senyora Cordell ha demostrat la seva vàlua en els anys que ha estat a Polònia, i en els anys previs en què, treballant al seu país, ha promogut polítiques i campanyes contra la discriminació social i laboral. Una persona molt vàlida, que ha tingut la mala sort de néixer dona i sorda en un món fet per (i per a) homes oients.

(Podeu llegir la notícia clicant aquí).