Quan la tipografia es fa imprescindible

¿Què li passa a aquest cartell? ¿Per què es fa tan difícil d'interpretar? És català, o això sembla, i no hi ha faltes d'ortografia. ¿Quin és doncs el problema? ¿Un error de sintaxi? No. Potser la imatge següent us ajudi...



El problema rau en el fet que "CAN" hagi estat escrit amb la mateixa tipografia que la resta del text. Tenint en compte que "CAN" són les sigles de Caja de Ahorros de Navarra, i que com a logotip té un tipus de lletra propi (tal com es veu en la segona imatge), hauria estat intel·ligent per part dels dissenyadors fer servir aquesta tipografia en el cartell.

Més coses: fer servir signes de puntuació no és "retrògrad" ni està "demodé", i no és menys "cool" un text per dur uns senzills dos punts, que ajudarien bastant al lector. "A can tens un nou dret: saber i decidir en què s'inverteixen els teus estalvis", i tothom tan content. ¿Oi?

Estacions

Bé, després de fer un petit recull fotogràfic en algunes estacions de Renfe (i de metro) de les nostres contrades, us puc ensenyar tot això (de moment), perquè veieu que, o bé els lingüistes es moren de gana, o bé és que encara ningú no sap que existim...

(Avís important: Algunes de les següents imatges poden ferir greument la sensibilitat lingüística dels espectadors.)

¿On diríeu que es troba aquesta cancel·ladora de bitllets? ¿Japó? Doncs no, a Martorell. Per què els caràcters que hi apareixen al visor semblen japonesos és un dels misteris de les estacions de Renfe. Potser, com que els costa això de senyalitzar en català per allò que som rarets, nosaltres, i tot ho volem en català, han decidit fer-nos la guitza i senyalitzar en japonès. Ves a saber...

I és que els catalans som atents amb els visitants... Aquest cartell és per a argentins. Són els horaris de pas dels trens per l'estació de Sant Sadurní d'Anoia. Si "laboras", pibe, tenés que tomar el tren de la lista de abajo.

A la fantàstica i acabada d'estrenar estació de Sants s'han pres tan seriosament el bilingüisme, que fins i tot l'apliquen quan és del tot innecessari.

A l'estació de Lavern, al municipi de Subirats (Alt Penedès) gairebé l'encerten amb això del guió i l'apòstrof. I és que el català és difícil...

Aquesta és del metro de Barcelona. ¿Què li està passant a la pobra preposició "de"? ¿Algú ha percebut aquesta intrusió de l'estructura anglesa "mobile coverage"?


Bé, "and the last but not the least", com dirien els invasors lingüístics, aquesta imatge deplorable de l'estat dels lavabos de noies de la biblioteca de Romàniques de la Universitat de Barcelona, que vindria a ser una metàfora de tot el que he penjat dalt. Que cadascú en tregui les seves conclusions...

Contracorrent

Al blog de la Lingüista Elitista algú va fer un comentari preguntant-li la seva posició quant al fet que una servidora empri els signes d'interrogació i d'admiració tant a l'inici com al final de l'oració. Vaig pensar que millor era fer-ne un post (en cursiva, perquè tothom vegi que es tracta d'un terme adoptat i no acceptat, i ningú no es pensi que podria ser una metaforització i ho confongui amb un post militar) al meu bloG que no pas iniciar un debat en el bloG d'una altra persona (atès que el post on es feia el comentari no tenia relació amb aquest fet).

L'Institut d'Estudis Catalans (que ens il·lumina no només lèxicament -ja podem morrejar-nos amb tota la tranquil·litat del món, inclús si no ens agrada el terme- sinó també gramaticalment) exposa els fets pels quals l'ús del signe invertit a l'inici és innecessari.

Ara bé, segons ens ha anunciat la Lingüista Elitista, la nova Gramàtica de l'IEC, dirigida per Joan Solà, deixa al lliure arbitri de l'usuari la tria d'un o ambdós signes.

Ara em toca dir per què jo trio la duplicació.

En el punt 1 de l'enllaç a l'exposició de l'IEC trobareu que hi ha constància de l'ús del signe invertit a l'inici de l'oració quan es tracta d'enunciats llargs i sense cap element interrogatiu que adverteixi de la seva correcta pronúncia interrogativa (o exclamativa).

Abans de ser mestra he estat (i encara sóc) correctora. Qui hagi tingut entre mans textos escrits per metges, biòlegs, historiadors d'art i altres rams no relacionats amb la llengua s'haurà trobat en més d'una ocasió enunciats interrogatius de llargada considerable. Davant d'aquests, i per tal d'evitar que el lector hagi de reprendre'ls des de l'inici un cop s'aproxima al signe final, s'opta per obrir i tancar. I és clar, les normes tipogràfiques exigeixen coherència al llarg d'un text, la qual cosa obliga a col·locar-los tots dos fins i tot (encara no m'he acostumat a l'acceptació d'inclús) en oracions interrogatives curtes o amb elements interrogatius a l'inici.

Diguem-ne deformació professional, però el cas és que em costa moltíssim prescindir d'aquests signes. Per tant, i gràcies a la llibertat que ens atorga Joan Solà, em quedo amb els signes invertits.