La doble negació i el trastorn bipolar de les paraules-N en català

Aquesta tarda hem obert la caixa de Pandora a classe. Parlàvem de negació, de partícules, adverbis, paraules i afixos, i han sortit el que anomenem paraules-N. Les paraules-N són aquests adverbis que (normalment, tot i que no sempre) comencen per la lletra "n" i que acostumen a tenir (en la majoria de les llengües) una càrrega negativa. Un exemple de paraula-N és "nobody" en anglès, "nadie" en castellà,  "ningú" en català, etc.

La doble negació

Ningú no dubta (he he... ja m'avanço amb aquest inici de paràgraf al que he de comentar aquí) que en la majoria de les llengües una doble negació cancel·la el valor negatiu de l'oració (allò de "menys per menys és més"), és a dir, que si una oració conté dos elements negadors, el resultat és una oració afirmativa. Vegeu-ne un exemple de l'anglès:

"Nobody didn't come"

("Ningú no va venir", que en anglès implica que sí que hi ha vingut gent)

En català i castellà, en canvi, com en francès, la doble negació no cancel·la el valor negatiu de l'oració. El reforça i, en ocasions (com quan la paraula-N té posició post-verbal), és del tot obligatori i necessari per tal que la frase sigui gramatical:

"Nadie vino" i "No vino nadie" vs "*Vino nadie"

El català funciona com el castellà:

"Ningú va venir" i "No va venir ningú" vs "*Va venir ningú"

Però, ¿realment el castellà i el català se semblen tant? ¡No pas! (he he... en van dos).

En català, tal com us he deixat veure en un parell d'ocasions, en el que porto escrit aquí, podem fer una cosa que en castellà no poden:

"Ningú no va venir" vs "*Nadie no vino"

En català significa exactament el mateix que "No va venir ningú" que "Ningú va venir", mentre que en castellà, amb una entonació neutra, "Nadie no vino" és del tot agramatical. És gramatical, en canvi, si  hi donem un èmfasi que denoti que sí que va venir algú:

"Hombre, NADIE (nadie) no vino: estaban Pedro y Ana"

(amb una duplicació opcional emfàtica de la paraula-N)

Aquesta possibilitat de fer dobles negacions sense cancel·lar el valor negatiu de l'oració porta de bòlit als guiris que venen a visitar-nos. Mai no saben (he he... i en van tres) del tot si el que els estem dient és que sí o que no. (Preneu-ne nota, nois i noies, si voleu lligar amb gambes potencials aquest estiu: les dobles negacions, ben claretes, no fos cas que no us entenguessin pas i us duguéssiu un disgust).

El trastorn bipolar de les paraules-N en català

Ningú no dubta tampoc que les paraules-N acostumen a tenir una càrrega negativa, tot i que en algunes llengües (el català entre elles) experimenten una polaritat interessant. Vegeu-ne uns exemples d'oracions negatives comparades amb condicionals i amb interrogatives:

(càrrega negativa) "No hi aniré mai" vs "Si mai hi vaig, t'avisaré abans" (càrrega positiva).

(càrrega negativa) "No hi ha res" vs "¿Que has sentit res?" (càrrega positiva)

Doncs bé, aquesta tarda a classe una companya s'ha queixat que el professor estés comparant (posant-les dins el mateix sac) paraules-N del castellà o l'anglès amb paraules-N del català, atesa la naturalesa bipolar d'aquestes paraules en català (que, segons ella, no es troba en el castellà o l'anglès). Llavors el professor ha contraatacat amb aquest exemple del castellà:

"Trabajaré más que nadie"

I ara és on us pregunto: segons vosaltres, aquesta paraula-N, ¿té càrrega negativa o positiva? (I no val dir-me que és un neutró).

I Love English

L'anglès és una llengua que permet la col·locació de substantius (o composició) gairebé fins a l'infinit:

Puc posar el substantiu "film" davant el substantiu "studio" per a crear un "film studio", traduïble al català per "estudi de cinema" o "de pel·lícules" ("estudi" en la seva accepció d'espai físic). Si vull modificar el substantiu "film" (que en la parella anterior s'ha convertit en modificador de "studio"), hi puc anteposar un altre substantiu, com per exemple "war", i ja tenim un trio: "war film studio", trio per al qual necessitaríem en català tota una col·lecció de preposicions: "estudi de pel·lícules de guerra".

I encara puc anteposar-hi un altre substantiu ("world") que modificarà el substantiu "war" que en el trio anterior s'havia convertit en modificador: "world war film studio" ("estudi de pel·lícules de la guerra mundial"). Però aquí no acaben les possibilitats de l'anglès, no... ¡ni de lluny! Tota aquesta fila de substantius que estan modificant a d'altres substantius pot convertir-se, alhora, en modificadora d'un nou substantiu que posposarem a "studio": "world war film studio committee", o el que és el mateix: "comitè de l'estudi de pel·lícules de la guerra mundial").

Per si algú encara en dubtava, encara no he acabat. ¿En voleu una més? Aquí la teniu:

"world war film studio committee session" ("sessió del comitè de l'estudi de pel·lícules de la guerra mundial").

Va, ¿qui s'atreveix a allargar-la?

*Nota: només és meva l'aportació "world". La resta del sintagma l'ha escrit avui a la pissarra el professor Boban Arsenijević quan explicava els moviments dels arguments.

15-M (amb "m" de m'importa tres pitos la sintaxi)

No fa gaire em van donar un paper al tren, un d'aquests papers que et donen i que tens com a primer impuls rebutjar-lo, perquè penses que serà algú que demana almoina al·legant ser sord, o mut, o ambdues coses... Bé, aquest paper estava escrit per membres del moviment 15-M, i me'l vaig llegir de cap a peus. ¿I què creieu que va cridar l'atenció de la llenguaddicta en aquest panflet (perdoneu, no sé com es diu "panflet" en català?

No va ser el contingut, sinó la forma. I és que acabo de descobrir que el moviment 15-M utilitza el femení per a fer referència al col·lectiu. Imagino que el motiu és emprar "persona/persones" com a subjecte de totes les oracions, però com que el redactat és força penós (perdoneu, però algú ho havia de dir), el subjecte està elidit fins al quart paràgraf. Això provoca en el lector el dubte de si qui redacta és un col·lectiu de dones dins el moviment, o si no es tracta potser d'un error a l'hora d'escriure. Aquí en teniu uns fragments:

"El 15 de junt [sic] va ser convocada una acció [...] Aquell dia vàrem demostrar que més enllà de les paraules estàvem disposades a passar a l'acció. Quan han vist de què som capaces [...] Kale borroka, guerrilla urbana, provocadores professionals... són algunes de les paraules que des dels mitjans de comunicació, els polítics i la policia ens han ofert. [...] confrontació entre una minoria violenta i els i les parlamentàries on les ingènues indignades i la desbordada policia només eren personatges secundaris [...] es pretenien aprovar els pressupostos que validaven les retallades que ens afecten a totes. El conflicte és entre aquelles que ens precaritzen encara més la vida i aquelles que ens hi resistim obertament. Aquell dia no eren 22 persones bloquejant el Parlament, érem milers, que ens jutgin a totes!"

I el crit final del panflet: "Si ens toquen a una ens toquen a totes!"

Bé, ja us n'heu fet una idea... ¿Com es pot redactar un text amb tan poca gràcia? ¿Que no s'adonen que la llengua està per sobre de masclismes i sexismes? ¿Que no saben que si no esmenten el referent -quan aquest no és obvi o sintàctica i semànticament lògic- a l'inici, el lector no té ni la més remota idea del que està llegint?

Demano obertament a les indignades que revisin els apunts de sintaxi (si és que mai n'han fet). O que preguntin als lingüistes, coi, que per això estem.

Signat,

Una lingüista indignada

Febleses...

Avui he anat a un funeral. I com a bona lingüista que sóc, no me n'he pogut estar de llegir tots els cartells i pòsters que penjaven a les parets de l'església. I llavors ho he vist: el cartell del Domund 2011 (en català), que resava -hehe, sempre havia volgut fer servir aquest verb en aquesta accepció i mai no havia trobat l'ocasió de fer-ho: "Jo també us envio".

Ja teniu la llenguaddicta preguntant-se: ¿Què envieu, oh Senyor? ¿On ens envieu, Totpoderós?

I com una revelació, la resposta ha baixat del cel: "A fer punyetes, us envio, pronoms febles".

Ambigüitats

"El roser deixa de florir perquè el podem". Escrit està clar què vol dir, però quan ho sents en boca d'algú, com em va passar a mi l'altre dia, em vaig imaginar el roser aguantant-se les ganes de fer roses per tal que els amos del jardí li passessin les tisores.

I és que la llengua és ambigua per naturalesa. D'ambigüitats interessants n'hi ha per a donar i per a vendre. Un verb ambigu per excel·lència és el verb "comprar". "Compro flors a la Maria" (¿me les ven o és que la Maria és la meva xicota i li vull fer un regal?). No fa gaire, donant classes de català a una amiga navarresa, ens vam trobar una frase molt poc afortunada. Érem davant d'un exercici de substitució pronominal. Primer havia d'identificar els complements del verb, i després proposar-ne la substitució adient. La frase en qüestió era: "Compro un quadre al pintor". Així, a primera vista, semblaria obvi el significat d'aquesta frase. Però, ai làs, en la unitat que treballàvem tan sols parlaven de complement directe i complement indirecte, i per tant vaig intuir que els autors del llibre de text havien ficat la pota fins al fons. El context semàntic em diu que "el pintor" m'ha venut el quadre, la qual cosa (en certa manera) elimina l'ambigüitat de "Compro flors a la Maria". Però és clar, com que sabíem que treballàvem tan sols CD i CI, aquest pintor havia de ser per nassos el destinatari d'aquest quadre, el CI.

D'errors d'aquesta mena, en vaig trobar un bon grapat, en aquest llibre de text. Alguns fins i tot pitjors (codificar com a complement indirecte un preposicional, i coses per l'estil). Sembla, doncs, que fent llibres de català per a no-catalanoparlants no hi ha gaires lingüistes...

Pobrets pronoms febles...

"És que els francesos  apart de no importarl'his la vida personal tampoc els importa tenir de president un mentider?". Això trobava jo avui escrit en una opinió del diari El Punt Avui. Analitzem-ho.

L'autor de la frase té clar que aquí hi ha d'haver algun pronom, però ¿quin? També té clar que els pronoms no van enganxats als verbs, li sona que hi ha apòstrofs, però ¿on? És possible que fins i tot aquesta persona sàpiga, perquè li hauran dit deu mil vegades, que "lis" no existeix, malgrat que es resisteix a fer-lo desaparèixer del tot... Resultat: una orgia de verb, pronoms i apòstrof digna d'entrar al meu blog.

L'ordre dels sumands...

Necessito la vostra ajuda. Començaré explicant-vos que sóc l'única lingüista de la classe de "English for Academic Purposes" (una classe per a no anglòfons que ofereix el Centre de Llengües, amb intenció de millorar les nostres habilitats amb l'anglès parlat i escrit). Ser l'única lingüista en una classe de llengües és una situació que, com sabeu, no experimento per primer cop (ho vaig ser quan feia rus, quan feia japonès...). Un cop més, em reafirmo en la idea proposada fa un temps: els professors de llengües haurien de tenir un bagatge lingüístic més que bàsic. Però deixarem aquest tema per a més endavant.

Ara el que us demano és que m'ajudeu amb aquest enigma: l'ordre dels adjectius en una seqüència en anglès. Com ja sabeu, en anglès pots fer una seqüència d'adjectius precedint un substantiu sense l'ús de comes entre ells, ja que en anglès la sintaxi la fa l'ordre de les paraules. En català, per dir que una pilota és gran, rodona i vermella, no puc dir: "una pilota gran rodona vermella".  En anglès sí.

Segons el llibre de gramàtica How English Works (Swan and Watter, 1998. Oxford), l'ordre dels adjectius ha de seguir la següent norma: color-origen-material-propòsit, i llavors el substantiu. Tot el que no sigui això es col·loca abans de "color". Ara bé, pareu atenció al fet que en anglès, els substantius que modifiquen a altres substantius (com seria el cas de "vaixell de paper" en català) ocupen la posició prenominal ("paper ship"). Però segueixen sent substantius.

L'exercici a classe era decidir, de 4 possibles respostes, quina era la correcta. Eren seqüències de 4 adjectius que complementen el substantiu compost (o, si voleu, el substantiu modificat amb un altre substantiu) "riding boots". L'opció correcta és, segons el llibre:

old red Spanish leather riding boots

I el que la llenguaddicta té a dir és el següent: tal com jo l'entenc, aquesta frase el que em diu és que les botes de muntar són velles, vermelles i estan fetes de pell espanyola, perquè:

[old red [Spanish leather] riding boots]

¿No? O fins i tot, que les botes de muntar són velles i estan fetes de pell espanyola vermella:

[old [red Spanish leather] riding boots]

O encara, que les botes de muntar estan fetes de pell espanyola vermella i vella:

[[old red Spanish leather] riding boots]

La mestra deia que no, perquè el llibre diu que aquest és l'ordre, però no responia a la meva pregunta: "¿què entén vostè quan llegeix això?" El que jo volia aclarir és si ella entén que les botes són espanyoles, o si entén que estan fetes amb pell espanyola. (Quan torni a casa el meu company de pis americà li faré la pregunta, a veure què entén ell... si no arriba amb massa cerveses entre pit i esquena).

L'argument que li he donat és que "leather" és un substantiu (i no un adjectiu, com ella em volia fer creure, per més que ocupi un lloc genuïnament destinat a adjectius: he buscat a Longman, Oxford i MacMillan), i per tant, l'adjectiu/s immediatament anterior/s l'està/n modificant. L'alternativa que jo proposava era "Spanish old red leather riding boots", perquè:

[Spanish [old red leather] riding boots]

(Però aquesta proposta podria acabar significant el mateix si correm el segon claudàtor cap a l'esquerra, i llavors el meu argument cau pel seu propi pes), per tant:

[[old red leather] Spanish riding boots]

¿Què me'n dieu?

(Nota: en vermell els noms, en blau els adjectius).

Cartells ambigus

Tots hem vist cartells similars als lavabos dels bars, restaurants i discoteques. Però el que em crida l'atenció d'aquest és el missatge que oculta. "Deje el lavabo limpio como le gustaría haberlo encontrado", ¿implica que, si te'l trobes brut (o no exactament com t'agradaria haver-lo trobat) t'has d'arromangar i posar-te a netejar? A més, t'agraeixen després la col·laboració, amb la qual cosa interpreto que sí, que et toca posar-te els guants i apa, a fregar. No deixa de ser curiós que aquesta mena de cartells són de mal escriure, perquè tots sabem que en realitat el que volen dir és "Pixa dins sense esquitxar massa; llença els productes d'higiene femenina a la paperera; passa l'escombreta després de cagar". ¿O no?

Versio original literalment doblada

Les pel.licules que passen per televisio a Puerto Rico solen tenir dues opcions (aqui tambe estan fent el canvi de televisio analogica a TDT): versio en angles o en castella. No es com a casa nostra, que pots veure-la en versio original i doblada, sino doblada al castella o a l'angles (en el cas de les pel.licules no anglofones). Resulta incomode sentir Roberto Benigni tant en l'una com en l'altra.

El cas es que els doblatges al castella es fan a Mexic (?). Quan es tracta d'una pel.licula de dibuixos animats no em fa res, perque vaig viure la infancia de les pel.lis Disney en mexica. Pero quan es tracta d'una pel.licula amb persones de carn i os... ai... llavors em desespera. I no es l'accent el que em fa posar la pell de gallina, sino la traduccio emprada pel doblatge: gairebe paraula per paraula. A mes de comencar amb el pronom personal practicament sempre ('Nosotros pensamos que el asesino fue...', 'Yo supongo que...'), l'ordre dels constituents es purament angles: 'Nosotros encontramos el cadaver de una bonita joven mujer'. En castella no agrupem adjectius com ho fan en angles, i l'ordre no marcat es nom + adjectiu.

Es possible que els canvis sintactics que experimenta la llengua aqui puguin ser deguts a un empatx de construccions d'aquesta mena a la televisio? Se m'acud pensar en la manera tipica de fer les interrogatives amb pronom de segona persona: 'Que tu quieres?' 'Donde tu estas?' 'Cuando es que tu vienes?'. Es un calc de l'angles, pero, per que? Quan va passar l'angles per davant del castella? Va ser amb la guerra de 1898, quan Cuba i Puerto Rico es van independitzar? Va ser llavors?

Calc sintactic

(Recordo als meus lectors que escric en un teclat no apte per a linguistes).

Mireu que he trobat avui:

Traduccio literal de la construccio anglesa 'of you(r) telling' (corregiu-me si ho he fet malament). Es en la sintaxi on cal determinar si una llengua esta en perill o no en una zona. Es evident que el castella no es una llengua en perill d'extincio, pero es parla a tants llocs i te contacte amb tantes llengues que potser acabara sent com el llati: desapareixera lentament per donar pas a noves llengues filles que mantindran una certa similitud amb la llengua mare.

Arrissant el rínxol

D'anuncis de xampús n'hi ha tants com marques. Uns et deixen els cabells brillants, d'altres combaten la caspa, n'hi ha que (diuen) et donen volum... and last but not least, tenim la gamma que te'ls deixa suaus, o com diu aquest anunci: "Uns cabells que no podran deixar d'acariciar-los".

¿Quina mena de construcció és aquesta? Analitzem-la. ¿Quin és el referent del relatiu? A simple vista sembla "Uns cabells", però llavors, ¿què és el que els cabells no podran deixar de fer? O més aviat, ¿què està substituint el clític del final de la frase? ¿Els cabells s'autoacaricien? Anys de teoria sintàctica a l'abocador. De cap (mai més ben dit).

Senyor Vallduví, senyora Rosselló, estimats sintactistes, lamento comunicar-los que la sintaxi catalana ha mort. Ha estat de cop, no ha patit gens. Uns brètols, bé, publicistes, pel cas... ¿oi? Ha mort d'un ensurt, però després, aquests... sàdics, l'han esquarterada. ¿Que on eren els lingüistes? Doncs mirin, encara ho estem investigant, però sembla que tots ells tenen una bona coartada. Sí, un episodi lamentable, realment lamentable...

¡¡¡Horror!!!

Que ningú no s'esveri... Bé, rectifico, que s'esveri tothom. ¿¡¡Ho haveu vist!!? Així és com responen una reclamació al servei d'atenció on-line de Fecsa-Endesa. Necessitem el Superlingüista amb urgència...

Atenció al canvi de registre i de correcció lingüística de l'apartat final (Nota). No sé qui és l'operador 2179, però li calen unes quantes classes de català i d'estil (¿què li ha passat a la majúscula inicial? ¿Han canviat les normes ortogràfiques i ningú m'ha avisat?).

		Nº solicitud: 763217 Nombre del solicitante: --- Nombre del cliente: --- Operador responsable de la gestion de la solicitud: OP-2179 Benvolgut Client: l'informen que voste ja esta donat de alta como usuari, si no recorda la seva clau, te que entra en la pag. www.endesaonline.com i clica en OLVIDASTES LA CLAVE?. Agraïm la seva confiança en la nostra Oficina Online. Atentament, NOTA: Per la seguretat de les vostres dades, us preguem que ens demaneu gestions mitjançant aquesta adreça de correu. Si us plau, utilitzeu la nostra web, on la informació es troba protegida pel nostre entorn segur. Altrament, i per tal de garantir la confidencialitat de les vostres dades personals, no podrem processar la vostra sol.licitud. Endesa Online.

Verbs i verbs

¿Algú sabria explicar-me per què en japonès hi ha verbs com "conèixer", l'argument dels quals no és un CD sinó un subjecte? Si en japonès vull dir "Menjo pomes" afegiré al subjecte "Jo" la partícula de tema-subjecte "-wa", i a la paraula "poma" li afegiré la partícula de CD "-wo", de manera que tindré "Jo-wa poma-poma-wo menjar" (atès que es tracta d'una llengua aglutinant i que la seva estructura és SOV -ometo els elements postverbals de persona i temps perquè encara no els hem donat). A la classe d'aquesta tarda hem vist la partícula de subjecte "-ga", inserida en oracions com la següent: "El nas de l'elefant és llarg", que en japonès s'organitza de la següent manera: "Elefant-wa nas-ga llarg ser", i que vindria a ser una cosa així com "Quant a l'elefant, el nas és llarg" (i que si no recordo malament la Valeria ens va posar d'exemple quan ens parlava de llengües aglutinants a l'assignatura de Lingüística General -que vaig fer ara fa 3 anys i mig).

Fins aquí, claríssim. La cosa ha deixat d'estar clara per a la llenguaddicta quan ens han presentat la següent oració: "El professor Tanaka coneix l'idoma xinès", en japonès: "Tanaka professor-wa idioma xinès-ga conèixer". ¿Quins són els papers temàtics que està assignant aquest verb? Si "idioma japonès" no és CD, ¿què és? O més aviat, ¿per què és subjecte? ¿"Conèixer" no és, doncs, un verb transitiu? I si no ho és, la qual cosa sembla òbvia, ¿què és i per què té 2 subjectes? ¿Té alguna cosa a veure amb el fet que estem tematitzant el que per a nosaltres seria el subjecte, "professor Tanaka"? ¿Es tracta potser d'una mena de verbs que funcionen com els verbs en passiva, amb una espècie de subjectes pacients?

¡¡¡SOCORS!!!

Morfologia escolar

Fa uns dies vaig assistir com a observadora a una classe de català a cinquè de primària a l'escola on treballo. El motiu de l'observació és un treball de recerca sociolingüística (usos de l'alumnat, hàbits i tria de codi), i quina va ser la meva sorpresa en trobar-me això:

"¿Com es forma el femení? Hi ha diverses maneres:
1. Afegint una -a (nen/nena)
2. Canviant la -e per una -a (mestre/mestra)
3. No canviant ni afegint res (excursionista/excursionista)
4. Canviant tota la paraula (cavall/euga)
5. Afegint -na (lleó/lleona), -ina (gall/gallina) o -essa (comte/comtessa)."

Podeu imaginar que el motiu bàsic de la meva observació va quedar en un absolut segon terme davant d'una aberració morfològica (i didàctica) com aquesta. I em vaig parar a pensar per quin motiu a l'escola s'ensenyen la morfologia i la sintaxi (recordeu que vam comentar que encara ara t'ensenyen que el subjecte és qui fa l'acció) d'una manera tan incorrecta, inadequada i inútil.

Anem a pams: en primer lloc, ¿per què no es pot explicar a la canalla de 10-11 anys la forma subjacent de les paraules? D'acord que aquesta terminologia ens la podríem estalviar, però no pas l'explicació correcta de per què de "lleó" fem "lleona". ¿D'on surt la -n-?, es podrien preguntar molts nens, pregunta que quedaria resolta a l'instant, ja que paraules com "lleó/lleona" quedarien assignades al grup 1 de l'explicació de més amunt. (Per no dir que, si acceptem l'al·lomorfia -a/-na pel femení, haurem d'acceptar també -et/-net pels diminutius, -às/-nàs per l'augmentatiu i -era/-nera pel sufix "lloc on").

En segon lloc, ¿on col·loquem les parelles "actor/actriu", "emperador/emperadriu" o "bruixa/bruixot" en aquesta explicació d'estar per casa? Perquè està clar que no es tracta de mots diferents, ja que s'observa una arrel comuna, i tampoc semblaria coherent anar allargant la llista d'afixos de l'opció 5. (Els exemples que faig servir són tots extrets de la classe en qüestió).

En definitiva: pot ser que ens trobem davant d'una mena d'intent erroni de simplificació de la gramàtica (per allò que a la canalla no cal marejar-la amb qüestions massa complicades), o pot ser (i em començo a decantar per aquesta segona opció) que el problema sigui un sistema educatiu basat en conceptes caducs i no revisats, que arriben a les escoles de la mà dels editors dels llibres de text i d'una allau de docents que o bé no se senten capaços de trencar amb el sistema, o bé estan tan caducs com els conceptes que ensenyen.

Sintaxi d'estar per casa

Avui a classe de Teoria Sintàctica he entès per què a la feina (sóc mestra de primària) em grinyolen les dents quan s'ensenya als nens que el subjecte és qui fa l'acció.

Bé, reconeguem des del principi que a TOTS ens van ensenyar a reconèixer un subjecte d'aquesta manera (i a reconèixer el verb com "l'acció", i llavors t'ensenyen que hi ha verbs que no són accions, com "ser", "estar" i "haver", però que són verbs, i la confusió està servida). Un cop creixem, ens trobem amb coses com "La Maria és bonica", i si tenim un esperit una mica curiós ens preguntarem: ¿On és l'acció d'aquesta oració?

¿Em sabríeu dir quin és el subjecte de l'oració "La Maria no ha estat convocada pels directors"? Si fos "qui realitza l'acció", tal com ens van ensenyar, hauria de ser "els directors", però tots sabem que el subjecte d'aquesta oració és "La Maria", ¿per què?: perquè és l'element que concorda amb el verb en nombre i gènere.

Recapitulem: si a l'escola faig servir un criteri semàntic per explicar què és el subjecte de l'oració, a més de faltar a la definició de la funció gramatical "subjecte", estic enredant la troca.

Siguem coherents, als nens no els podem mentir en aspectes tan fonamentals com la gramàtica tan sols perquè creiem de manera errònia que no ens entendran si els expliquem els conceptes tal com són.