11/1/17

¿Traducció o traïció?



Avui deixaré que sigueu vosaltres qui escriviu aquest post, basant-vos en la captura de pantalla que us adjunto al costat. Jo m'he quedat sense paraules.

(Cliqueu sobre la imatge per a fer-la més gran).


10/1/17

Mal a les oïdes o el doblatge com a arma de destrucció d'una llengua

Fa molt, però molt, que no pago per veure una pel·lícula doblada. Això no vol dir que no en miri, perquè de tant en tant la persona amb qui vaig al cinema no vol veure la pel·lícula en versió original (per allò que diuen que si estan llegint els subtítols es perden el que està passant a la pantalla... en fi...).

Diumenge vaig anar a veure Passengers doblada al castellà, i em van venir ganes de trucar a l'estudi de doblatge per a explicar-los un parell de coses sobre les llengües. En primer lloc, ¿de debò costa tant buscar gent que sàpiga la diferència entre Yin (nom coreà) i Jim (nom anglès)? Emprenya força sentir que al "guaperes" de la pel·li no hi ha ni una ànima que li digui pel seu nom. ¡Ni tan sols ell sap pronunciar-lo! I et passes l'estona repetint dins el teu cap "Jim" cada cop que l'actor de doblatge diu "Yin"...

Però deixant de banda el malson de la pronúncia de noms no espanyols (de segur que gastar-se uns dinerets en un bon dialect coach els estalviaria feina), el problema real del doblatge del segle xxi rau en la poca qualitat de les traduccions amb què treballen els dobladors. (¿Fan falta lingüistes?)

La desaparició d'una llengua (per influència d'una altra) no depèn de la quantitat de paraules forànies que fem servir, sinó de la quantitat d'estructures que copiem i que substitueixen de mica en mica les pròpies de la nostra llengua. Així doncs, no és greu dir "dialect coach" per comptes d'"assessor fonètic", sinó coses com "tancant portes" en un ascensor com a còpia directa de "doors closing".

En la pel·lícula que ens ocupa, es fan servir expressions tan poc genuïnes del castellà com: "páselo de maravilla", "escaneado completado", "es lo usual" o (agafeu-vos fort) "estoy absoluta y ridículamente jodido" (us he avisat), com a conseqüència d'un baix pressupost en traducció i doblatge. Un altre dels errors de traducció en el cinema i la TV d'aquest segle és l'ús repetit i innecessari dels pronoms personals: et passes la pel·lícula sentint "él" o "ellos" o "nosotros" davant de cada frase, quan les llengües romàniques prescindeixen d'aquests pronoms atès que les formes verbals ja inclouen la persona (no necessito dir "nosaltres" quan dic "vamos a morir en esta nave", a no ser que vulgui destacar que serem només nosaltres qui morirem).

Barbaritats com les que comento a dalt fan que qualsevol amb un xic de sensibilitat per la llengua es passi les dues hores de la pel·lícula mossegant-se els punys i tancant els ulls mentre el cor se'ns atura cada cop que sona una d'aquestes perles.

Solució: aneu a cinemes on pugueu sentir els actors originals parlar (correctament) en la seva llengua original, i llegiu els subtítols. No fa mal, us ho prometo.