26/12/10

"Dulce se dice dolç"

Avui un comentari deixat per ma mare en el Facebook de la meva germana m'ha empès a escriure un post sobre un fet que fa setmanes (mesos) que em preocupa.

Ja sabeu que he conegut molts polonesos a Anglaterra, i amb molts d'ells he fet amistat, i he tingut l'ocasió de parlar de molts temes, entre ells (era d'esperar), la llengua.

Després de contrastar comentaris que sento de boca dels polonesos, constato que a Polònia la gent del carrer -i quan dic això em refereixo evidentment als que no tenen cap relació amb la lingüística o la filologia- tenen la forta creença (per no dir certesa) que la llengua és allò que està escrit. Comentaris com "el polonès és una llengua molt difícil perquè no té cap mena de lògica: aquesta lletra es llegeix tal o qual però és que aquestes dues juntes també es llegeixen igual", em posen els pèls de punta, i fa mesos que intento reeducar aquests amics polonesos per tal que entenguin que la llengua és allò que parlem, i que l'escriptura és tan sols una manera artificial, creada per nosaltres, per tal de conservar allò que el vent s'enduu: les paraules, els pensaments.

Una altra creença dels polonesos (però aquesta és extensible a totes les altres nacionalitats) és que existeix quelcom tàcitament conegut com "el polonès correcte", que segons els polonesos que he conegut és el que es parla a la capital, i per descomptat el que s'usa al telenotícies. La resta de dialectes són aberracions del polonès correcte. No cal dir que el grup de polonesos que conec són d'origens diversos: Łódź, Żory, Kraków, Warszawa, Lublin... I tots ells parlen varietats geogràfiques ben diferents, apreciables només quan parlen amb polonesos de la mateixa àrea, perquè quan parlen tots plegats s'adapten a aquest polonès correcte que tots coneixen.

Ja sé que tots els meus lectors saben de sobres (perquè són lingüistes, filòlegs, curiosos de mena, o perquè han hagut de patir una reeducació per part de la llenguaddicta) que la llengua és allò que parlem. És per això que m'ha sorprès molt el comentari de la meva mare al Facebook de la meva germana. A la pregunta d'una noia de Puerto Rico "¿Cómo se dice 'dulce' en catalán?", la meva mare ha contestat: "Dulce se dice dolç (pronunciado dols)".

Espero que amb la meva subtil manera de corregir-te, mama, puguis reescriure el comentari ;)


22/12/10

Con la RAE hemos topado

És el que segurament estaran pensant els peperos i els ciutadans en aquests moments, si és que s'han llegit l'entrevista al nou director de la RAE, José Manuel Blecua, un home que no té pèls a la llengua quan toca defensar les llengües minoritàries del territori i les seves polítiques lingüístiques. Llegiu i gaudiu, jo encara tinc la pell de gallina (i un somriure tonto als llavis).

16/12/10

Determinisme lingüístic

Interessant debat promogut per The Economist, sobre el determinisme lingüístic: ¿la llengua que parlem ens determina la manera en què pensem? Remuntant-se a la teoria de Whorf, els experts presenten arguments a favor i en contra. Els lectors també hi podem votar.

9/12/10

Llengües en perill d'extinció

Un grup d'investigadors de la Universitat de Cambridge (UK) ha creat una base de dades d'accés lliure on es poden trobar més de 3.000 llengües considerades en perill d'extinció. Entre elles, sorprenentment, el Polari, una mena de pidgin creat per la població gay cap al segle XVI, quan l'homosexualitat era un delicte. Interessant, ¿no?

8/12/10

Per a relaxar-nos una mica

La lletra:

There comes a time
When we heed a certain call,
When linguists must come together as one.
There are people speaking,
They bind and c-command;
It's grammar, the greatest gift of all.

We can't go on
Pretending day by day
That we know our language works in the brain.
We are all a part of
God's linguist family,
And the truth, you know, grammar's all we need.

We are the world,
We are the linguists,
We are the ones who make a brighter day
By making theories.
There's a choice we're making
By forming hypotheses
And we'll describe a language
Just you and me.

Send them a research group
So they'll know that someone cares
And their data will be thoroughly explored.
God has shown us
By turning stone to bread
That even a linguist must be fed.

We are the world,
We are the linguists,
We are the ones who make a brighter day
By making theories.
There's a choice we're making
By forming hypotheses
And we'll describe a language
Just you and me.

When you're criticized
There seems no hope at all,
But if you just believe
There's a usage-based approach.
Well, well, well, well, let us realize
That debates will always come
Even though we stand together as one.

We are the world,
We are the linguists,
We are the ones who make a brighter day
By making theories.
There's a choice we're making
By forming hypotheses
And we'll describe a language
Just you and me.
***
soloists: László Kálmán, András Cser, Zoltán Bánréti, Csilla Novák, Attila Novák, Ádám Nádasdy, Miklós Törkenczy (Ágnes Füle), Zsófia Zvolenszky, András Máté;
choir: some of the professors and students of the last 20 years of the Budapest ELTE-MTA Theoretical Linguistics Programme
lyrics: Zoltán Bánréti, Michael Jackson, László Kálmán, Lionel Richie, Miklós Törkenczy and the organizers
sound: A. P., B. L. ; camera: Lili Krizsán, Péter Miklós Molnár; photos: Judit Horváth; editor: Bálint Biczók; organizers: Bálint Biczók, Brigitta Fodor, Ágnes Füle, Emese Lipécz, Lilla Magyar, Julianna Pándi, András Schepácz

1/12/10

Unitat fonològica bàsica

Alguns potser sabeu que la unitat fonològica bàsica del català és la síl·laba. Un test que es pot fer a peu de carrer per a comprovar-ho és demanar a qualsevol vianant que et parteixi la paraula "papallona": tothom farà pa-pa-llo-na. Aquest és el motiu pel qual les particions de línia es fan per síl·labes.

Però no en totes les llengües la síl·laba és unitat bàsica. Tots ens hem sorprès (si no ho sabíem d'abans) quan, llegint un llibre en anglès, hem vist particions estranyes com ara "cent-uries" o "compassion-ate" (trets dels dos llibres que tinc ara mateix a l'abast de la mà). Quan ja fa un temps que llegeixes, però, t'hi acabes acostumant. Tot i que sempre trobarem un cartell que ens farà grinyolar els queixals...

17/10/10

Reestructuració neuronal

Un estudi de la University of Western Ontario demostra que l'àrea auditiva primària del còrtex cerebral de les persones sordes de naixement és reutilitzada per al processament d'estímuls visuals; més concretament, segons els investigadors, per a potenciar la visió perifèrica.

No és nou el fet que el cervell és plàstic i es readapta segons la situació, però aquest estudi aporta nova llum a la llegenda urbana que els sords tenen la visió perifèrica més aguda.

7/10/10

Descobreixen una llengua a l'Himàlaia

Bé, "descobreixen" és una manera de dir (la manera que han triat els periodistes de Público per a donar a conèixer la notícia). Es tracta d'una llengua a la qual només li queden 800 parlants, i cap membre de les noves generacions es troba entre aquests 800, per tant, té els dies comptats.

Tot i que ja fem tard, ¡llarga vida al koro!

16/9/10

Vergonyós debat a TV3

Als matins de TV3 en Cuní presentava ahir la polèmica sobre els implants coclears. La primera gran pífia de TV3 en aquest debat va ser l'absoluta desinformació de l'equip del programa: en Cuní feia servir la paraula "sordmut" a tort i a dret, per més que el noi sord implantat que seia al seu costat li parlava amb (certa) normalitat.

L'altra gran cagada de la realització del programa va ser no tenir una interpretació com déu mana: la finestreta de la intèrpret (intèrpret present en el debat però situada amb molt poca gràcia), apareix i desapareix, de manera que els sords no poden seguir el debat. 

Pel que fa al tema que ens ocupa (les llengües), el doctor Clarós parla de desenvolupament del llenguatge amb una ignorància supina: segons ell, els sords prelocutius no desenvolupen el llenguatge en el seu cervell, i per això cal implantar-los com abans millor. Anem a pams: el llenguatge es desenvolupa en el cervell perquè els nens absorbeixen la llengua de l'entorn. Si el nen és sord, és evident que no podrà adquirir la llengua oral de l'entorn, i és per això que necessiten un entorn en el qual la llengua habitual sigui visual. Si privem el nen d'aquest entorn, no desenvoluparà el llenguatge de la mateixa manera que ho faria si tingués accés a una llengua visual-gestual (llengües de signes). No oblidem que els sords no adquireixen les llengües orals de l'entorn, sinó que les aprenen, amb tot el que això implica.

Potser va sent hora que algú parli de les llengües de signes com cal, donant-los el valor i la dignitat que es mereixen, i no com a simples pantomimes que fascinen als oients i separen els sords de la societat.


8/9/10

Europa i les seves llengües

Com potser alguns sabeu, aquest mes d'agost la llenguaddicta ha fet un viatge de pel·lícula per alguns països del nostre estimat vell continent. El viatge va començar a Barcelona -bé, per ser més exactes, a Lavern (a l'Alt Penedès)-, des d'on una sevillana i una servidora sortíem amb el cotxe de ma mare el dilluns 16 a les 10 del matí, camí de l'aeroport a recollir un polonès (l'organitzador del viatge: un fotògraf amic meu, un dels molts polonesos que he conegut a Anglaterra). Del Prat, marxàvem directes per l'autopista cap a Venècia, on havíem de recollir el quart passatger, un noi albanès.

A la frontera francesa, la policia ens va aturar per a preguntar-nos on anàvem i per què. El fet que jo parlés francès va suavitzar un oficial de policia que semblava que tingués ganes de brega, i vam poder continuar el nostre viatge sense problemes. Un cop arribats a Itàlia, un policia italià ens va fer les mateixes preguntes que ens havia fet el policia francès, i el fet que jo m'atrevís a parlar italià va suavitzar l'oficial, que semblava que també tingués ganes de brega... Poca feina...

La gran sorpresa del viatge ens la va donar l'albanès: en arribar a Venècia vam descobrir que parlava un italià força correcte i fluïd, la qual cosa ens va ser de gran utilitat aquells dos primers dies.

La llengua franca del viatge va ser l'anglès, és clar, perquè era l'única que tots quatre compartíem. Però dins del cotxe se'n van sentir un parell més: la sevillana i jo fèiem servir el castellà, i l'albanès ens va sorprendre a tots (un cop més), especialment al polonès, en parlar-li en la seva llengua amb força fluïdesa, de manera que de tant en tant, els homes parlaven polonès i les dones parlàvem castellà.

A Venècia vam agafar un ferry (30 hores a través de l'Adriàtic) fins a Grècia. I quina va ser la nostra (nova) sorpresa en descobrir que l'albanès també parlava grec. La següent parada va ser Tirana (casa seva), on un cop més va fer de guia i d'intèrpret per a tots nosaltres. A mesura que avançava la setmana, l'albanès (enganxat tot el dia a la sevillana) anava millorant les seves nocions de castellà, de manera que les nostres converses van deixar de ser privades... Què li farem...

De Tirana vam anar a Montenegro, i no, l'albanès en aquesta ocasió no ens va poder ajudar, perquè no coneixia el serbi. Nova sorpresa, aquest cop per part del polonès: barrejant la seva llengua amb una mica de rus, i fent un accent peculiar, va poder-se comunicar amb els locals sense cap problema per a les necessitats bàsiques: comprar, demanar direccions, etc. ¡Salvats també a Montenegro!

A Bòsnia, Hongria i Àustria, va tornar a ser el polonès qui ens va fer d'intèrpret, perquè a tots tres països la gent (a Bòsnia i Hongria la gent gran sobretot) parlaven alemany (i ell el parla amb tanta fluïdesa com parla l'anglès). Amb tants de poliglots al seu voltant, la llenguaddicta només va poder fer gal·la de les seves habilitats lingüístiques a Arles (França), on vam parar un matí -ja de tornada- per a visitar una de les exposicions de fotografia més importants d'Europa: Rencontres. És maco ser útil...

Si posem totes juntes les llengües que tots quatre parlem i/o comprenem, em sembla que cobrim gairebé tota Europa: castellà, català, anglès, francès, italià, portuguès, grec, alemany, polonès, albanès, serbi, rus, txec, eslovac, llengua de signes espanyola, llengua de signes catalana i llengua de signes anglesa.

Déu n'hi do.

La darrera sorpresa del viatge ens la va tornar a donar l'albanès. A Catalunya vam visitar el monestir budista del Garraf. A les parets del refectori, uns panells amb informació (en català) expliquen els origens del budisme i del llinatge dels monjos que viuen al monestir. La sevillana intentava llegir el que hi deia, sense entendre molt del que llegia -al·legant que li costava molt perquè el català és una llengua difícil-, mentre que l'albanès, en tan sols uns minuts exposat a la nostra llengua (escrita), va ser capaç de traduir-li a l'anglès, amb força precisió, tota la informació dels cartells.

A la nit, l'albanès ja feia preguntes bàsiques en català als amics que ens van acollir a casa seva les últimes dues nits del viatge, a Lavern, i va ser capaç de seguir algunes de les converses en català al voltant d'una taula espectacularment parada, amb tot d'especialitats de la nostra cuina: truita de patates, truita d'albergínia, pa amb tomàquet, embotits i formatges, coca de recapte, escalivada, crema catalana, vi negre fet a casa, i mistel·la i rom cremat per a rematar l'àpat.

Com m'agrada viatjar...


8/8/10

Dolça decisió

Si mai passeu pel Xocoa del carrer Princesa de Barcelona, entreu-hi a fer una abraçada a la noia francesa que hi treballa. ¿Per què? Doncs perquè ha triat el català com a llengua de comunicació amb la gent de Catalunya. ¿I per què ha triat el català? Doncs perquè la seva família és de la Bretanya, i ella ha estat testimoni de la lenta desaparició de la llengua dels seus avis qui, per desgràcia, no han fet servir el bretó amb els fills ni amb els néts.

Quan em cobrava, em va donar les gràcies perquè li havia resolt el dubte de com es diu "chat" en català ("gat").

- Gràcies a tu, per parlar la meva llengua.

20/7/10

¿Coincidència o préstec?

Ahir la llenguaddicta escrivia un email a l'Eduart Abelenda per a preguntar-li el seu parer sobre una troballa (bé, troballa res especial) tot mirant una guia turística de Montenegro: platja es diu pràcticament igual el serbi que en castellà, català i francès. L'Eduart, com era d'esperar, ha fet tota una recerca per mirar de respondre la pregunta. Aquí la teniu. (Un milió de gràcies, Eduard):

"He investigat una mica i he vist diverses coses, però no tinc una resposta concloent.


El primer que he vist és que moltes llengües tenen gairebé la mateixa paraula: moltes són eslaves, però unes altres no. 


Serbi: plaža, žalo, molo, obala

Búlgar: плаж
Macedoni: плажа
Ukraïnès: пляж
Rus: пляж
Txec: pláž
Polonès: plaża
Albanès: plazha
Turc: Plaj
Romanès: plajă
Grec: 
Παραλία

Una semblança tan general fa pensar en el manlleu. 



A internet he trobat això: Пляж plyazh is simply french loan "plage" word which came in 19th century probably when French was popular among aristocracy. 


Però jo pensava que potser això només passava en el cas del rus o polonès però que pels de la costa mediterrània podia ser que tots vinguessin del llatí en algun moment de la història en què la paraula es pogués haver difós pel comerç marítim, per exemple, a través de la lingua franca mediterrània o qui sap com. Això ja és més difícil de saber.

He consultat diccionaris de rus, polonès i serbi en paper a la biblio i aquests tres indiquen manlleu del francès.

L'origen més remot de la paraula és grec. Del grec antic en deu derivar el grec modern. Però sembla que el llatí vulgar usava una paraula provinent del grec que era "plagia". El llatí clàssic usava una altra paraula. D'una llengua llatina no clàssica, doncs, algunes llengües en van prendre aquest mot: el catalanooccità, les llengües itàliques (italià: spiaggia, sicilià: praia) i el mossàrab (la llengua llatina extingida de la costa mediterrània valenciana-andalusa). Segons el mestre Coromines el francès plage i el castellà playa són manlleus. El francès de l'occità i el castellà del mossàrab. El principi en pl- del castellà ens ha de fer sospitar, ja que en castellà els principis pl- són cultes i playa no és culte. El que sol passar: pluja-lluvia, plorar-llorar etc. és a dir, palatalització. Playa hauria de ser llaya, però com que venia del mossàrab la van prendre així. 

És a dir que pel que fa a totes aquestes llengües eslaves i mediterrànies tenim dues possibilitats de les quals no sé quina és certa:

Transmissió via:

grec-una llengua llatina-occità-francès-serbi

aquesta implica una transmissió en serbi al segle xix

grec-una llengua llatina-una llengua itàlica-una possible llengua intermitja-serbi

aquesta permet una transmissió al serbi més antiga, potser al segle xv o vxi


Només caldria que algú et digués ara quina és la primera vegada que apareix aquesta paraula en serbi. Algú et pot consultar en un momentet un diccionari etimològic de serbi, croat, búlgar o macedoni? Seria interessant també veure el cas del romanès.

De tota manera sembla que s'hagi d'anar en compte amb les traduccions literals, ja que pot ser que platja no sigui totalment equivalent a плажа:

On the other hand, four English words denoting the land beside water (bank, beach, coast, shore) relate to three lexemes both in Polish (brzeg, wybrzeże, plaża) and in Ukrainian (берег, узбережжя, пляж).

The coast suitable for usual human activities, is close to the Polish plaża and is different from the Ukrainian пляж naming the part of the coast mainly fit for rest."




28/6/10

Després de quatre anys...

El Tribunal Constitucional s'ha despertat per fi de la seva llarga letargia i ha donat per acabat el debat sobre la constitucionalitat (o no) del nostre estimat i maltractat Estatut. Afortunadament, de l'article 6 sobre la llengua pròpia i les llengües oficials tan sols han "esmenat" un detall (en cursiva). A continuació, l'article 6:


Article 6: La llengua pròpia i les llengües oficials

1. La llengua pròpia de Catalunya és el català. Com a tal, el català és la llengua d’ús normal i preferent de les administracions públiques i dels mitjans de comunicació públics de Catalunya, i és també la llengua normalment emprada com a vehicular i d’aprenentatge en l’ensenyament.

2. El català és la llengua oficial de Catalunya. També ho és el castellà, que és la llengua oficial de l’Estat espanyol. Totes les persones tenen el dret d’utilitzar les dues llengües oficials i els ciutadans de Catalunya tenen el dret i el deure de conèixer-les. Els poders públics de Catalunya han d’establir les mesures necessàries per a facilitar l’exercici d’aquests drets i el compliment d’aquest deure. D’acord amb el que disposa l’article 32, no hi pot haver discriminació per l’ús de qualsevol de les dues llengües.

3. La Generalitat i l’Estat han d’emprendre les accions necessàries per al reconeixement de l’oficialitat del català a la Unió Europea i la presència i la utilització del català en els organismes internacionals i en els tractats internacionals de contingut cultural o lingüístic.

4. La Generalitat ha de promoure la comunicació i la cooperació amb les altres comunitats i els altres territoris que comparteixen patrimoni lingüístic amb Catalunya. A aquests efectes, la Generalitat i l’Estat,
segons que correspongui, poden subscriure convenis, tractats i altres mecanismes de col·laboració per a la promoció i la difusió exterior del català.

5. La llengua occitana, denominada aranès a l’Aran, és la llengua pròpia d’aquest territori i és oficial a Catalunya, d’acord amb el que estableixen aquest Estatut i les lleis de normalització lingüística.



M'agradaria anar ara mateix a aquella oficina de la delegació del Govern central a Barcelona, on l'administrativa que em va (des)atendre es va negar a contestar-me si no li feia la pregunta en castellano. Ai, senyor, com m'agradaria... com... [riure malèfic i ressonant].

¡Visca Catalunya! ¡I visca el català!

Avui més que mai, "El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors".

29/5/10

Toponímia

¿Algú sabria dir-me per què el país Crna Gora (Montenegro en castellà) és en anglès també Montenegro, en lloc de Black Mountain? En totes les altres llengües europees (bé, les eslaves i balcàniques com a mínim) tradueixen el nom. ¿Per què els anglesos han triat la versió espanyola? La wikipèdia diu que el nom és venecià (vaja, jo estava convençuda que "negre" en italià es deia "nero").

¿D'on ve tot aquest embolic?

21/5/10

Dia de les llengües de signes

No, no pas "dia internacional de les llengües de signes", però sí dia de les LS per a mi. La tarda d'ahir va començar amb una conferència al DCAL (Deafness, Cognition and Language Research Centre, a Londres) sobre interpretació a LS en contextos escolars a Canadà. La conferenciant, Debra Russell, signava en ASL (American Sign Language). Entre els assistents, 4 signants d'ASL, la resta tots signants de BSL (British Sign Language), LSC (Llengua de Signes Catalana, una servidora) o LSM (Lengua de Señas Mexicana). Mirant de passar desapercebut per destorbar el mínim, entre el públic seu l'intèrpret de ASL a anglès. Dret, al costat de la conferenciant, un intèrpret d'ASL a BSL (tan sols com a suport en el cas que algú perdi part de l'explicació per manca de familiaritat amb ASL). En un moment donat, la conferenciant està signant ASL, l'intèrpret oral parla anglès 4 fileres rere meu, i l'intèrpret signant està interpretant en temps real una part de la conversa que considera complexa: impressionant. Té els ulls fixos en la conferenciant mentre tradueix de manera clara i precisa a BSL.

La tarda acaba amb mi i la meva amiga Sorda anant a sopar a un restaurant xinès. La gent ens mira. Ja m'hi he acostumat. En acabat, anem a un pub i ens trobem 5 amics seus (4 oients i un Sord). Els oients són estudiants de 4t nivell de BSL. M'escandalitzo en comparar el grau de fluïdesa d'aquests estudiants de 4t amb el grau de rigidesa dels alumnes de 4t (una servidora inclosa) de l'escola on vaig estudiar LSC.

En tots els aspectes, estem encara a anys llum...

Però cal ser perseverant: el dia 26 de maig el Parlament català aprova la llei que regula la normalització de la Llengua de Signes Catalana. Bonic regal d'aniversari :)

9/5/10

Mor Miquel Siguan

Ha mort el precursor de la immersió lingüística per a la revitalització del català a les escoles, inspirat en el model quebequès.

Descansi en pau.

29/4/10

Pragmàtica aplicada al sentit de l'humor

Corro escales amunt -tot sortint del metro a l'estació de Victoria- per tal de no perdre el tren que m'ha de dur a casa. És tard i no tinc ganes d'esperar-me una hora a l'estació per no haver forçat el pas una mica.

Mentre m'apropo a les màquines de validar el bitllet, sento pels altaveus la sortida imminent d'un tren, a l'andana ?, que té parada a l'estació on jo m'he de baixar. "Fantàstic", penso, "però, ¿quina andana ha dit?" Segueixo corrent, i mentre m'acosto al primer tren aturat que trobo (andana número 5), miro fixament un dels treballadors de la companyia de trens, que xerra relaxadament amb una col·lega. No tinc temps per a una conversa tipus (aquelles on comences, "Excuse me, could you please tell me if..."); decideixo tirar pel dret i mentre afluixo la marxa, assenyalo cap a l'andana 5 mentre pregunto: "Rochester?" L'home em mira tot seriós i contesta:

"Train... but yes, it stops at Rochester".

Encara em pixo de riure.

26/4/10

Error

¿Qui escriu els missatges d'error de les pàgines web i dels navegadors? Quan Firefox s'ha tancat inesperadament, en tornar-lo a obrir et surt aquest curiós missatge:


"Bé, és lamentable.
El Firefox té problemes per a recuperar les vostres finestres i pestanyes."

¿"Bé"? ¿Com que "bé"? Si és lamentable que el Firefox tingui problemes per a recuperar les "nostres" pestanyes (em fa no sé què que em tractin de "vos", per tant, m'estimo més pluralitzar-me), el missatge no ha de començar amb "Bé".

I estareu d'acord que "és lamentable", del pal "mea culpa"... home, no n'hi ha per tant.

¿Què me'n dieu d'un simple "Ho sentim, el Firefox..."?

18/4/10

Anglès com cal

El debat anterior sobre què són les llengües, i si podem o no considerar l'esperanto o l'èlfic en el mateix nivell de les llengües naturals, va començar perquè el meu amic danès em va explicar que un amic seu està escrivint la seva tesi doctoral en llatí, i el motiu pel qual ha triat llatí és perquè "és més precisa que qualsevol altra llengua que coneix".

Jo automàticament vaig defensar que totes les llengües tenen la capacitat de ser precises, recorrent a diferents estratègies gramaticals, mentre que ell va argumentar que el danès (o el francès) no són tan precises, per exemple, com l'anglès o el castellà perquè no tenen la construcció de gerundi per a dir coses com "baixava el carrer pedalant" (en francès, com en danès, cal afegir la perífrasi "en train de"/"en procés de") -consti que només era un exemple de manca de precisió, segons ell. Òbviament, per a mi el fet d'haver de recórrer a estructures diferents no és prova de manca de precisió, i li vaig dir que em semblava absurd que el seu amic hagués triat una llengua morta (morta en el sentit de no tenir parlants que l'usen habitualment). Però ell insistia que sí que hi ha gent que la fa servir (de fet, em va dir el nom del professor que supervisa la tesi del seu amic), i segons ell -cito literalment- "la parla amb fluïdesa".

I aquí la llenguaddicta no va poder més i va esclatar a riure. ¿Com pots parlar amb fluïdesa una llengua que ningú no sap com sona? ¡És com el sànscrit o l'antic egipci! Ell em deia que pots fer-ho basant-te en l'escrit, la qual cosa jo trobava del tot errònia. La discussió va girar cap a què considerem una llengua, perquè per a mi està més que clar que la llengua escrita no és una llengua natural, sinó la representació arbitrària d'una llengua oral. Per a ell la llengua escrita és una llengua en ella mateixa, i vaig calar-lo en comentaris com "fulano parla anglès com cal" ("proper English"), la qual cosa ens va dur a una altra discussió sobre per què és més "com cal" l'anglès que parla el professor de Cambridge que l'anglès que parla el botiguer del barri. El seu argument aquí va ser comparar Shakespeare amb Dan Brown (!!!) i jo li vaig dir que, afortunadament, ningú no parla com Shakespeare escrivia (segurament, ¡ni tan sols el mateix Shakespeare parlava com escrivia!), i el que parla i escriu Dan Brown és tan anglès com l'anglès del professor de Cambridge.

En fi, ja veieu que anar de vacances amb lingüistes fa que no puguis desconnectar ni un moment.

17/4/10

Rigidesa

Viatjant pel món la llenguaddicta s'ha trobat en una aferrissada discussió amb un lingüista col·lega (company del màster a Londres), sobre què és una llengua. Ho sé, el tema és delicat i en 200 anys no ens hem posat d'acord, ¿per què ho hauríem de fer ara?

Em salto les escenes de sexe i violència, aniré directa al gra: per a ell, la llengua escrita no és més artificial (o menys natural) que la llengua oral, i l'esperanto, l'èlfic i el klingon (la llengua de Star Trek) són llengües igual que ho són el català, el danès o el quètxua. És clar, quan defenso la postura oposada i argumento el fet que les llengües naturals i les llengües artificials cal considerar-les de diferent manera, em diu que la meva definició de llengua és massa "stiff" (rígida).

¿Ho és?

2/3/10

Silent Babel

Fa cosa d'una setmana vaig anar de festa amb una amiga anglesa sorda. Tots sabeu ja (i els que no, ara ho sabreu) que quan empro "sord/a" ho faig exactament igual com qualsevol altre adjectiu de tipus gentilici: anglès, danès, polonès... Per tant, quan parlo dels meus amics sords, ho faig tenint en ment que la seva llengua és diferent de la meva. I en aquest cas, diferent per partida doble, perquè la meva amiga anglesa, òbviament, utilitza British Sign Language (BSL), i malgrat que jo ja començo a incorporar molts dels signes de BSL en el meu lexicó, segueixo signant LSC (pel que fa a l'estructura, i a la majoria dels signes).

Bé, com anava dient, estava jo en una cafeteria de Camden Town amb ella, signant apassionadament parlant d'això i d'allò, quan m'adono que a la taula de darrere meu, un brasiler li està ensenyant portuguès a una catalana. Somric dins meu i penso: "Com m'agraden les llengües..."

Una estona després, camí del Soho (per seguir la festa), ens trobem amb una companya meva del curs de BSL, una noia de Sevilla que sap signar en LSEspanyola. I comença el caos preciós i fantàstic de les llengües: en aquesta part de la història, la sevillana i els seus dos amics (cap relació amb les llengües de signes o els sords), parlen castellà entre ells, jo signo una barreja de BSL i LSC mentre parlo en anglès, però evidentment no puc evitar passar-me al castellà de tant en tant (especialment, quan prenc la tercera copa de la nit). La sevillana, tres quarts del mateix, barreja BSL i LSE mentre parla espanyol i anglès a estones, i la meva amiga anglesa s'ho passa teta amb el munt de malentesos que es generen en la conversa.

Ahir, a classe de Linguistics of Signed Languages, amb l'amiga anglesa, vam conèixer un estudiant d'intercanvi alemany, sord, que òbviament signa DGS (Deutsche Gebärdensprache). Al descans vam estar xerrant una estona amb ell, i la llenguaddicta va sentir un formigueig que la va fer somriure un cop més:

com m'agrada el que faig


16/2/10

Babel (o la insuportable vulgaritat de l'ésser)

La llenguaddicta ha conegut un grup de polonesos al Regne Unit, al poble al qual anirà a viure d'aquí a un mes i mig (sí, lectors, deixo la residència d'estudiants i marxo als afores de la gran ciutat: necessito aire fresc). En algun post anterior ja us havia explicat com el context pot ajudar a entendre una conversa curta malgrat no coneguem la llengua de l'altre. Fa poc, dinant amb els polonesos a casa seva (casa meva d'aquí a poc), el context em va fer entendre perfectament un diàleg entre dos d'ells: érem tots a taula, un d'ells s'aixeca, marxa a la cuina, torna amb una pita que fumeja i la deixa caure en un plat, l'altre li diu alguna cosa en polonès, aquest respon. En la resposta entenc l'arrel de la paraula "torradora". Res més. Tan sols això. I com que ja em coneixen, m'arrisco i els dic en anglès: "Us he entès. Tu li has preguntat on està escalfant la pita i ell t'ha dit que ho ha fet amb la torradora". Em miren sorpresos. Es miren, i un d'ells diu: "A partir d'ara, quan parlem en polonès davant d'aquesta, haurem d'actuar com si parléssim d'una altra cosa, perquè amb això del context no es pot tenir intimitat. Coi de lingüista".

Però, no cal ser lingüista per a entendre un context en una llengua que no coneixes. Diumenge dinava en un pub del centre de Londres amb dos amics que van venir a passar el cap de setmana. A taula hi havia també un polonès, amic dels meus futurs companys de pis (un ros d'ulls verds, metre noranta, somriure encisador... dades absolutament necessàries perquè entengueu la situació). En un moment donat, la meva amiga marxa al bany, i ens quedem sols el meu amic, el polonès i jo. Em miro el meu amic (català) i li dic (en català) que marxi al bany ell també perquè em vull quedar sola un moment amb el polonès. Òbviament, les paraules que vaig triar van ser prou allunyades de qualsevol arrel anglesa, francesa, llatina com vaig poder, perquè el polonès en qüestió entén el castellà. El meu amic, gens discret, tal com li dic s'aixeca i marxa. El polonès, que no és lingüista (consti), em pregunta: "¿Li has dit que foti el camp?" I la llenguaddicta, vermella com un tomàquet, va haver de reconèixer que entendre el que els altres parlen basant-se en el context no et fa extraordinari. (Això, o el polonès ros de metre noranta i ulls encisadors és tan extraordinari com jo).

PD: Sí, el títol és ambigu, ho sé.

8/2/10

L'anglès és una llengua fantàstica

Ja sabeu que en anglès la creació de nous derivats és cosa de canalla: cada dia se n'inventen un de nou segons les seves necessitats. L'entorn Facebook ha donat pas a una nova generació de derivats, dels quals tinc intenció de parlar en més d'una ocasió. Començaré avui la secció amb el nou verb "To Friend". Friend és un substantiu que significa "amic". Com que a Facebook fas amics per a afegir contactes, els anglòfons han començat a fer servir el substantiu amb valor verbal: "I've friend him". Pel que he observat, no té flexió de temps (no he sentit "I've friended him", que és el que s'esperaria en aquesta construcció si es tractés d'un verb regular, però hauré d'ampliar la meva mostra per tal d'assegurar-me d'aquesta manca de flexió).

El més interessant és que aquest nou verb pot rebre afixació: "Can you believe it? She has defriend me!", la qual cosa és molt útil, perquè en llengües com la nostra hem de recórrer a una paràfrasis per tal de dir el mateix: "M'ha eliminat de la llista d'amics" (i formes similars).

¿Algú dubta de la vitalitat de les llengües?

(¿Estic molt contaminada o "afixació" existeix?)

En català correcte direm...

5/2/10

Archisílabos

El País publicava ahir un article boníssim sobre aquesta tendència recent a crear paraules llargues per a sonar més savi. I d'això ja ens avisava fa força anys la Valeria Salcioli, fent-nos veure la incorrecció de l'ús de paraules com "meteorologia" o "climatologia" on hauríem de fer servir "temps" o "clima", paraules com "problemàtica" per "problema" o "metodologia" per "mètode". ¡Si fins i tot als telenotícies en fan servir a dojo!

Pobres morfologistes...

;-)

28/1/10

"No hemos entendido ni papa"

Interessant controvèrsia suscitada per un error en la traducció d'unes declaracions d'Otegui. La jutge demana una segona traducció perquè l'experta present al judici ha comès un parell d'errors.

És més que possible (sóc una total desconeixedora de l'euskera) que no sigui fàcil traduir paraula per paraula, partint del fet que l'euskera és una llengua ergativo-absolutiva, i el castellà és nominativo-acusativa. És més que probable que qualsevol traducció d'una d'aquestes llengües a l'altra requereixi una certa "adaptació", i que les subtils diferències que aquesta adaptació implica puguin ser interpretades com a "errors" d'interpretació. ¿Pot això aturar un judici?

Recordo un cas que un professor de LSC ens va explicar a classe fa temps. En un judici a un home sord acusat d'assassinat, l'intèrpret va traslladar la pregunta del fiscal: "¿Ha mort vostè a X?" En les llengües de signes, verbs com "matar" tenen tantes realitzacions com maneres de matar existeixen, perquè aquesta mena de verbs que descriuen accions tenen un signe que, normalment, manté una relació d'iconicitat amb l'acció que designen. Tot i així, en un cas com aquest, l'intèrpret va optar per usar el signe genèric de "matar" (ara no recordo on va passar, per tant, no sé quina LS era) que, posem per cas, era un signe com "apunyalar". L'acusat va jurar que no.

Després es va saber que l'acusat sí era culpable, però la fiscal (per un error de l'intèrpret) l'estava acusant d'apunyalar la víctima, la qual cosa no era certa (el mètode havia estat un altre). Imagino que devia ser a USA, perquè allà la cinquena esmena diu que no et poden jutjar dos cops pel mateix càrrec (Perry Mason dixit). L'assassí en qüestió va quedar lliure per un error d'interpretació.


23/1/10

Reconeixement facial

Molts potser sabeu que el reconeixement de cares és una habilitat que ens fa humans: podem distingir entre mil·lers de cares cada dia, de totes les persones que coneixem de prop, dels que coneixem per les pel·lícules, la televisió, etc. Us proposo fer aquest test de reconeixement de cares. Ja em direu quins són els vostres resultats. El test consta de tres parts:

1. Us ensenyen 12 fotos de persones.
2. Us n'ensenyen 12 més.
3. Us ensenyen una bateria de 48 d'entre les quals hi ha les que heu vist, i haureu de seleccionar si les heu vist en la primera part, en la segona, o no les heu vistes mai.

Al final us dóna dos resultats: a l'esquerra el total de cares reconegudes (sense tenir en compte si les heu col·locat a la part correcta), a la dreta el percentatge d'encerts segons si les heu col·locades a la part correcta. Sota de cada barra hi ha la mitjana de la gent que ha fet el test.

Apa, a jugar.

Addenda: els meus resultats. 100% en el total, 87% en la col·locació (he descol·locat 2 i 1), i tinc un fals positiu (una cara que he dit que havia vist i no era cert).

18/1/10

Breu introducció a les Llengües de Signes

Adam Schembri explica què són les llengües de signes des de la seu del DCAL (Deafness, Cognition and Language Research Centre), a Londres. (En anglès i subtítols en anglès.)



15/1/10

Sóc una dona amb sort

¿Recordeu que vaig haver de canviar-me de classe de "English for Academic Purposes" perquè no podia més amb les bestieses que deia la professora? Doncs el canvi ha estat més que profitós: espectacularment profitós.

El professor del grup al qual m'he canviat és... (repic de timbals)... ¡¡¡lingüista!!! I ens regala sessions enriquidores quan algú té un dubte com, per exemple, què vol dir Indoeuropeu. La pregunta la va fer un dels alumnes asiàtics, concretament un coreà (que no sabia, òbviament, que la seva llengua és indoeuropea). El professor va dedicar mitja hora a explicar les famílies lingüístiques, a donar exemples de vocabulari bàsic... i a mi em queia la babeta.

Dimarts passat no vaig poder més amb la meva curiositat i li vaig preguntar quina era la seva especialitat. Em va dir que no s'havia especialitzat, però que va fer la tesi sobre fossilització. Pregunta obligada: "¿I quina és la teva, d'especialització?" Quan li vaig explicar que m'interessa la neurolingüística, i concretament en l'àmbit de les llengües de signes, em va demanar que li enviés algun article sobre el tema, perquè, com tanta altra gent, no s'havia plantejat mai que un signant pogués patir afàsia.

Ai... com m'agrada trobar gent amb qui parlar del que m'apassiona...

PD (per si a algú li ha passat pel cap... que ens coneixem): el professor té uns 55 anys i és gay.

13/1/10

¿Què és el bilingüisme?

¡Hola a tothom! La llenguaddicta torna al món de les llengües amb una pregunta que sorgeix de la lectura d'un article sobre afàsics bilingües. ¿Què és ser bilingüe?

Si llegiu articles sobre el tema trobareu que etiqueten com a bilingüe algú que té una llengua primera (L1) i n'aprèn una altra (L2) per necessitat. Seria el cas d'un monolingüe anglès que se'n va a viure a Japó, per posar només un exemple. En aquests articles és claríssim quina és la L1 i quina la L2 d'aquesta persona, i és evident que el grau de domini d'ambdues llengües serà diferent, per més que l'individu aprengui molt bé el japonès. L'article que tinc a les mans analitza la recuperació en paral·lel de les dues llengües afectades en dos pacients afàsics, tenint en compte que el grau de competència en una i l'altra no era igual abans de l'infart cerebral.

Si bilingüe és algú com la persona del cas que us he posat abans, llavors, ¿què som nosaltres, els catalans? ¿O els gallecs, els bascos, els asturians...? ¿Què són els quebequesos, els irlandesos o els friolans? Nosaltres som igualment competents en dues llengües, per bé que usem diàriament una més que l'altra. ¿Tenim nosaltres una L1 i una L2 com l'exemple de dalt? ¿O tenim dues L1? Fins i tot som un cas diferent al cas de, per exemple, un nen anglès que creix en una família multilingüe: pare català, mare anglesa. Si la llengua de l'entorn és l'anglès, el grau de competència no serà el mateix. En el nostre cas, però, tenim dues llengües que conviuen en un mateix entorn. Som parlants nadius de dues llengües alhora. Quan jo dic aquí --aquí = Londres-- que sóc bilingüe, ¿què entenen ells?

De fet, ara que hi penso, no sóc bilingüe, perquè em comunico amb facilitat en 5 llengües. Però realment tinc curiositat per saber què processen els anglesos quan els dic que tinc dues L1.

Faré treball de camp i us ho explicaré. Si algú s'hi ha trobat, please, compartiu l'experiència (i estic pensant en el David, per exemple, que té el portuguès com a L1 però actualment utilitza bàsicament la seva Lx: el català; o en el Paolo, que té l'italià i el friolà com a primeres llengües però en aquests moments la seva llengua d'ús habitual és també el català).