Avui un comentari deixat per ma mare en el Facebook de la meva germana m'ha empès a escriure un post sobre un fet que fa setmanes (mesos) que em preocupa.
Ja sabeu que he conegut molts polonesos a Anglaterra, i amb molts d'ells he fet amistat, i he tingut l'ocasió de parlar de molts temes, entre ells (era d'esperar), la llengua.
Després de contrastar comentaris que sento de boca dels polonesos, constato que a Polònia la gent del carrer -i quan dic això em refereixo evidentment als que no tenen cap relació amb la lingüística o la filologia- tenen la forta creença (per no dir certesa) que la llengua és allò que està escrit. Comentaris com "el polonès és una llengua molt difícil perquè no té cap mena de lògica: aquesta lletra es llegeix tal o qual però és que aquestes dues juntes també es llegeixen igual", em posen els pèls de punta, i fa mesos que intento reeducar aquests amics polonesos per tal que entenguin que la llengua és allò que parlem, i que l'escriptura és tan sols una manera artificial, creada per nosaltres, per tal de conservar allò que el vent s'enduu: les paraules, els pensaments.
Una altra creença dels polonesos (però aquesta és extensible a totes les altres nacionalitats) és que existeix quelcom tàcitament conegut com "el polonès correcte", que segons els polonesos que he conegut és el que es parla a la capital, i per descomptat el que s'usa al telenotícies. La resta de dialectes són aberracions del polonès correcte. No cal dir que el grup de polonesos que conec són d'origens diversos: Łódź, Żory, Kraków, Warszawa, Lublin... I tots ells parlen varietats geogràfiques ben diferents, apreciables només quan parlen amb polonesos de la mateixa àrea, perquè quan parlen tots plegats s'adapten a aquest polonès correcte que tots coneixen.
Ja sé que tots els meus lectors saben de sobres (perquè són lingüistes, filòlegs, curiosos de mena, o perquè han hagut de patir una reeducació per part de la llenguaddicta) que la llengua és allò que parlem. És per això que m'ha sorprès molt el comentari de la meva mare al Facebook de la meva germana. A la pregunta d'una noia de Puerto Rico "¿Cómo se dice 'dulce' en catalán?", la meva mare ha contestat: "Dulce se dice dolç (pronunciado dols)".
Espero que amb la meva subtil manera de corregir-te, mama, puguis reescriure el comentari ;)