Un tomet per la geografia catalana

Ja ho sabeu, la llenguaddicta no desconnecta mai... I troba cosetes interessants per compartir-les amb els seus lectors. ¿Com pot ser que encara hi hagi senyalització amb relliscades com aquestes?

No sabia que la patata es cotitzés al mercat bursàtil...

N'hi ha que trien el bilingüisme en estat pur, altrament dit "ni pa' ti ni pa' mi":

És clar que, la resta de ciutadans també contribueix força a la tasca de la llenguaddicta:

(Aquest cartell té moltes lectures possibles, deixant de banda l'accent sobrer: la que més m'agrada és aquesta: "Estimat telèfon mòvil, fes el favor de desconnectar-te per entrar al cinema, perquè està clar que el teu amo no ho farà...")

¿Creuer o Egipte?

Anava la llenguaddicta passejant tranquil·lament cap a casa després de la classe de ioga, tot pensant en la proximitat de les vacances (avantatges de ser mestra) i en la manera com gastarà els 200 eurets del Zapatero (diuen que la meitat dels famosos 400 ens la donen de cop amb la paga extra d'estiu). De sobte, com si es tractés d'un missatge del destí, es troba davant l'aparador d'una agència e viatges.

Aix, si no fos perquè al "juriol" la llenguaddicta farà el tercer curs de llengua de signes catalana, segur que triava aquest viatge amb "escursions" incloses "desde" 619 euros. Evidentment, la curiositat l'ha empès a seguir mirant ofertes:

¿Què serà això de les "7 nits de crecer"?, es pregunta la llenguaddicta. ¿I les "tases d'embarc"? Encara moguda per l'anhel de trobar el viatge dels seus somnis, mira una oferta més:

¡Home! Això ja és una altra cosa, tu: "7 nits de creucer", també "tases d'embarc" i, el més important, "totinclòs". Decidit: la llenguaddicta se'n va a les illes gregues a investigar què és això de les "tases d'embarc". Tota cofoia segueix caminant. La calor a les 8 de la tarda és considerable, i li ve molt de gust alguna cosa fresqueta:

Ai, no, la cervesa light (deu ser perquè té un 15% menys de pronoms febles) li fa rum-rum... ¿I un gelat?

Amb un lema tan ben pensat (¿hi ha gent que cobra per escriure aquestes coses?) segur que deu ser boníssim. Finalment, ni creuer, ni viatge, ni cervesa, ni gelat. La llenguaddicta se'n va a casa amb el cap cot per no trobar-se cap altre cartell que la distregui...

Res, no hi ha manera...

Aventures al metro

Anava la llenguaddicta des de l'estació Alfons X de la línia 4 del metro fins a l'estació de Sants per agafar un tren que la duria a Lavern (al municipi de Subirats), on toca la gralla i fa teatre. Tenia el temps just per agafar el tren de les 18.55h, i per això caminava de pressa pel carrer cap a la boca de metro. Un cop a l'andana:



"Ostres, li he de fer una foto". El metro és a punt d'arribar, però la llenguaddicta ha d'immortalitzar aquest cartell abans no desaparegui (la llenguaddicta té por que en Superlingüista -que durant el dia és un periodista amb ulleres, maldestre i tímid, però a la nit es converteix en superheroi-, comenci a corregir amb els seus superpoders tots aquests cartells que ella fotografia).

Un cop al metro, respira tranquil·la: missió assolida. Quan arriba al passadís de transbordament entre la línia groga i la blava, una mena de lipotímia s'apodera de la seva estabilitat: "¿Què està passant? ¿On sóc?" El cartell anterior es repeteix a totes les parets del passadís, i a més, aquests:





La llenguaddicta es mareja, intenta esquivar l'allau de viatgers que no la deixen fotografiar els cartells; persones estressades que caminen amb ràbia, que la miren com a un bitxo estrany perquè treu fotos d'anuncis. Finalment, ho aconsegueix. Mira el rellotge: "¡Merda! ¡El tren!". Encara ha d'agafar el metro de la línia 5 des de Verdaguer fins a Sants. Baixa corrent les escales, puja àgil al darrer vagó mentre el xiulet li anuncia que les portes són a punt de tancar-se, i mentre es refà del recent incident, aixeca el cap lentament i observa:



Superlingüista, si et plau, si estàs llegint això, ajuda'ns: hi ha un ésser malvat que intenta acabar amb l'ortografia de la llengua catalana. Atrapa'l, t'ho prego.

Epíleg: Malgrat els entrebancs, la llenguaddicta va aconseguir pujar al tren de les 18.55h amb destinació Sant Vicenç de Calders. Va arribar a l'andana número 7 de l'estació de Sants just en el mateix instant en què el tren s'aturava.

Estacions

Bé, després de fer un petit recull fotogràfic en algunes estacions de Renfe (i de metro) de les nostres contrades, us puc ensenyar tot això (de moment), perquè veieu que, o bé els lingüistes es moren de gana, o bé és que encara ningú no sap que existim...

(Avís important: Algunes de les següents imatges poden ferir greument la sensibilitat lingüística dels espectadors.)

¿On diríeu que es troba aquesta cancel·ladora de bitllets? ¿Japó? Doncs no, a Martorell. Per què els caràcters que hi apareixen al visor semblen japonesos és un dels misteris de les estacions de Renfe. Potser, com que els costa això de senyalitzar en català per allò que som rarets, nosaltres, i tot ho volem en català, han decidit fer-nos la guitza i senyalitzar en japonès. Ves a saber...

I és que els catalans som atents amb els visitants... Aquest cartell és per a argentins. Són els horaris de pas dels trens per l'estació de Sant Sadurní d'Anoia. Si "laboras", pibe, tenés que tomar el tren de la lista de abajo.

A la fantàstica i acabada d'estrenar estació de Sants s'han pres tan seriosament el bilingüisme, que fins i tot l'apliquen quan és del tot innecessari.

A l'estació de Lavern, al municipi de Subirats (Alt Penedès) gairebé l'encerten amb això del guió i l'apòstrof. I és que el català és difícil...

Aquesta és del metro de Barcelona. ¿Què li està passant a la pobra preposició "de"? ¿Algú ha percebut aquesta intrusió de l'estructura anglesa "mobile coverage"?


Bé, "and the last but not the least", com dirien els invasors lingüístics, aquesta imatge deplorable de l'estat dels lavabos de noies de la biblioteca de Romàniques de la Universitat de Barcelona, que vindria a ser una metàfora de tot el que he penjat dalt. Que cadascú en tregui les seves conclusions...

Contracorrent

Al blog de la Lingüista Elitista algú va fer un comentari preguntant-li la seva posició quant al fet que una servidora empri els signes d'interrogació i d'admiració tant a l'inici com al final de l'oració. Vaig pensar que millor era fer-ne un post (en cursiva, perquè tothom vegi que es tracta d'un terme adoptat i no acceptat, i ningú no es pensi que podria ser una metaforització i ho confongui amb un post militar) al meu bloG que no pas iniciar un debat en el bloG d'una altra persona (atès que el post on es feia el comentari no tenia relació amb aquest fet).

L'Institut d'Estudis Catalans (que ens il·lumina no només lèxicament -ja podem morrejar-nos amb tota la tranquil·litat del món, inclús si no ens agrada el terme- sinó també gramaticalment) exposa els fets pels quals l'ús del signe invertit a l'inici és innecessari.

Ara bé, segons ens ha anunciat la Lingüista Elitista, la nova Gramàtica de l'IEC, dirigida per Joan Solà, deixa al lliure arbitri de l'usuari la tria d'un o ambdós signes.

Ara em toca dir per què jo trio la duplicació.

En el punt 1 de l'enllaç a l'exposició de l'IEC trobareu que hi ha constància de l'ús del signe invertit a l'inici de l'oració quan es tracta d'enunciats llargs i sense cap element interrogatiu que adverteixi de la seva correcta pronúncia interrogativa (o exclamativa).

Abans de ser mestra he estat (i encara sóc) correctora. Qui hagi tingut entre mans textos escrits per metges, biòlegs, historiadors d'art i altres rams no relacionats amb la llengua s'haurà trobat en més d'una ocasió enunciats interrogatius de llargada considerable. Davant d'aquests, i per tal d'evitar que el lector hagi de reprendre'ls des de l'inici un cop s'aproxima al signe final, s'opta per obrir i tancar. I és clar, les normes tipogràfiques exigeixen coherència al llarg d'un text, la qual cosa obliga a col·locar-los tots dos fins i tot (encara no m'he acostumat a l'acceptació d'inclús) en oracions interrogatives curtes o amb elements interrogatius a l'inici.

Diguem-ne deformació professional, però el cas és que em costa moltíssim prescindir d'aquests signes. Per tant, i gràcies a la llibertat que ens atorga Joan Solà, em quedo amb els signes invertits.

Morfologia escolar

Fa uns dies vaig assistir com a observadora a una classe de català a cinquè de primària a l'escola on treballo. El motiu de l'observació és un treball de recerca sociolingüística (usos de l'alumnat, hàbits i tria de codi), i quina va ser la meva sorpresa en trobar-me això:

"¿Com es forma el femení? Hi ha diverses maneres:
1. Afegint una -a (nen/nena)
2. Canviant la -e per una -a (mestre/mestra)
3. No canviant ni afegint res (excursionista/excursionista)
4. Canviant tota la paraula (cavall/euga)
5. Afegint -na (lleó/lleona), -ina (gall/gallina) o -essa (comte/comtessa)."

Podeu imaginar que el motiu bàsic de la meva observació va quedar en un absolut segon terme davant d'una aberració morfològica (i didàctica) com aquesta. I em vaig parar a pensar per quin motiu a l'escola s'ensenyen la morfologia i la sintaxi (recordeu que vam comentar que encara ara t'ensenyen que el subjecte és qui fa l'acció) d'una manera tan incorrecta, inadequada i inútil.

Anem a pams: en primer lloc, ¿per què no es pot explicar a la canalla de 10-11 anys la forma subjacent de les paraules? D'acord que aquesta terminologia ens la podríem estalviar, però no pas l'explicació correcta de per què de "lleó" fem "lleona". ¿D'on surt la -n-?, es podrien preguntar molts nens, pregunta que quedaria resolta a l'instant, ja que paraules com "lleó/lleona" quedarien assignades al grup 1 de l'explicació de més amunt. (Per no dir que, si acceptem l'al·lomorfia -a/-na pel femení, haurem d'acceptar també -et/-net pels diminutius, -às/-nàs per l'augmentatiu i -era/-nera pel sufix "lloc on").

En segon lloc, ¿on col·loquem les parelles "actor/actriu", "emperador/emperadriu" o "bruixa/bruixot" en aquesta explicació d'estar per casa? Perquè està clar que no es tracta de mots diferents, ja que s'observa una arrel comuna, i tampoc semblaria coherent anar allargant la llista d'afixos de l'opció 5. (Els exemples que faig servir són tots extrets de la classe en qüestió).

En definitiva: pot ser que ens trobem davant d'una mena d'intent erroni de simplificació de la gramàtica (per allò que a la canalla no cal marejar-la amb qüestions massa complicades), o pot ser (i em començo a decantar per aquesta segona opció) que el problema sigui un sistema educatiu basat en conceptes caducs i no revisats, que arriben a les escoles de la mà dels editors dels llibres de text i d'una allau de docents que o bé no se senten capaços de trencar amb el sistema, o bé estan tan caducs com els conceptes que ensenyen.

Sintaxi d'estar per casa

Avui a classe de Teoria Sintàctica he entès per què a la feina (sóc mestra de primària) em grinyolen les dents quan s'ensenya als nens que el subjecte és qui fa l'acció.

Bé, reconeguem des del principi que a TOTS ens van ensenyar a reconèixer un subjecte d'aquesta manera (i a reconèixer el verb com "l'acció", i llavors t'ensenyen que hi ha verbs que no són accions, com "ser", "estar" i "haver", però que són verbs, i la confusió està servida). Un cop creixem, ens trobem amb coses com "La Maria és bonica", i si tenim un esperit una mica curiós ens preguntarem: ¿On és l'acció d'aquesta oració?

¿Em sabríeu dir quin és el subjecte de l'oració "La Maria no ha estat convocada pels directors"? Si fos "qui realitza l'acció", tal com ens van ensenyar, hauria de ser "els directors", però tots sabem que el subjecte d'aquesta oració és "La Maria", ¿per què?: perquè és l'element que concorda amb el verb en nombre i gènere.

Recapitulem: si a l'escola faig servir un criteri semàntic per explicar què és el subjecte de l'oració, a més de faltar a la definició de la funció gramatical "subjecte", estic enredant la troca.

Siguem coherents, als nens no els podem mentir en aspectes tan fonamentals com la gramàtica tan sols perquè creiem de manera errònia que no ens entendran si els expliquem els conceptes tal com són.