Promocionem la cultura

Pragmàtica aplicada al sentit de l'humor

Corro escales amunt -tot sortint del metro a l'estació de Victoria- per tal de no perdre el tren que m'ha de dur a casa. És tard i no tinc ganes d'esperar-me una hora a l'estació per no haver forçat el pas una mica.

Mentre m'apropo a les màquines de validar el bitllet, sento pels altaveus la sortida imminent d'un tren, a l'andana ?, que té parada a l'estació on jo m'he de baixar. "Fantàstic", penso, "però, ¿quina andana ha dit?" Segueixo corrent, i mentre m'acosto al primer tren aturat que trobo (andana número 5), miro fixament un dels treballadors de la companyia de trens, que xerra relaxadament amb una col·lega. No tinc temps per a una conversa tipus (aquelles on comences, "Excuse me, could you please tell me if..."); decideixo tirar pel dret i mentre afluixo la marxa, assenyalo cap a l'andana 5 mentre pregunto: "Rochester?" L'home em mira tot seriós i contesta:

"Train... but yes, it stops at Rochester".

Encara em pixo de riure.

Humor per a relaxar-se

Error

¿Qui escriu els missatges d'error de les pàgines web i dels navegadors? Quan Firefox s'ha tancat inesperadament, en tornar-lo a obrir et surt aquest curiós missatge:

"Bé, és lamentable.

El Firefox té problemes per a recuperar les vostres finestres i pestanyes."

¿"Bé"? ¿Com que "bé"? Si és lamentable que el Firefox tingui problemes per a recuperar les "nostres" pestanyes (em fa no sé què que em tractin de "vos", per tant, m'estimo més pluralitzar-me), el missatge no ha de començar amb "Bé".

I estareu d'acord que "és lamentable", del pal "mea culpa"... home, no n'hi ha per tant.

¿Què me'n dieu d'un simple "Ho sentim, el Firefox..."?

"El conflicto lingüístico entre valones y flamencos hunde al Gobierno belga"

Home, presentat així, ara resultarà que els francòfons, pobrets, són els bons de la pel·lícula...

Anglès com cal

El debat anterior sobre què són les llengües, i si podem o no considerar l'esperanto o l'èlfic en el mateix nivell de les llengües naturals, va començar perquè el meu amic danès em va explicar que un amic seu està escrivint la seva tesi doctoral en llatí, i el motiu pel qual ha triat llatí és perquè "és més precisa que qualsevol altra llengua que coneix".

Jo automàticament vaig defensar que totes les llengües tenen la capacitat de ser precises, recorrent a diferents estratègies gramaticals, mentre que ell va argumentar que el danès (o el francès) no són tan precises, per exemple, com l'anglès o el castellà perquè no tenen la construcció de gerundi per a dir coses com "baixava el carrer pedalant" (en francès, com en danès, cal afegir la perífrasi "en train de"/"en procés de") -consti que només era un exemple de manca de precisió, segons ell. Òbviament, per a mi el fet d'haver de recórrer a estructures diferents no és prova de manca de precisió, i li vaig dir que em semblava absurd que el seu amic hagués triat una llengua morta (morta en el sentit de no tenir parlants que l'usen habitualment). Però ell insistia que sí que hi ha gent que la fa servir (de fet, em va dir el nom del professor que supervisa la tesi del seu amic), i segons ell -cito literalment- "la parla amb fluïdesa".

I aquí la llenguaddicta no va poder més i va esclatar a riure. ¿Com pots parlar amb fluïdesa una llengua que ningú no sap com sona? ¡És com el sànscrit o l'antic egipci! Ell em deia que pots fer-ho basant-te en l'escrit, la qual cosa jo trobava del tot errònia. La discussió va girar cap a què considerem una llengua, perquè per a mi està més que clar que la llengua escrita no és una llengua natural, sinó la representació arbitrària d'una llengua oral. Per a ell la llengua escrita és una llengua en ella mateixa, i vaig calar-lo en comentaris com "fulano parla anglès com cal" ("proper English"), la qual cosa ens va dur a una altra discussió sobre per què és més "com cal" l'anglès que parla el professor de Cambridge que l'anglès que parla el botiguer del barri. El seu argument aquí va ser comparar Shakespeare amb Dan Brown (!!!) i jo li vaig dir que, afortunadament, ningú no parla com Shakespeare escrivia (segurament, ¡ni tan sols el mateix Shakespeare parlava com escrivia!), i el que parla i escriu Dan Brown és tan anglès com l'anglès del professor de Cambridge.

En fi, ja veieu que anar de vacances amb lingüistes fa que no puguis desconnectar ni un moment.

Rigidesa

Viatjant pel món la llenguaddicta s'ha trobat en una aferrissada discussió amb un lingüista col·lega (company del màster a Londres), sobre què és una llengua. Ho sé, el tema és delicat i en 200 anys no ens hem posat d'acord, ¿per què ho hauríem de fer ara?

Em salto les escenes de sexe i violència, aniré directa al gra: per a ell, la llengua escrita no és més artificial (o menys natural) que la llengua oral, i l'esperanto, l'èlfic i el klingon (la llengua de Star Trek) són llengües igual que ho són el català, el danès o el quètxua. És clar, quan defenso la postura oposada i argumento el fet que les llengües naturals i les llengües artificials cal considerar-les de diferent manera, em diu que la meva definició de llengua és massa "stiff" (rígida).

¿Ho és?