Alguns potser sabeu que la unitat fonològica bàsica del català és la síl·laba. Un test que es pot fer a peu de carrer per a comprovar-ho és demanar a qualsevol vianant que et parteixi la paraula "papallona": tothom farà pa-pa-llo-na. Aquest és el motiu pel qual les particions de línia es fan per síl·labes.
Però no en totes les llengües la síl·laba és unitat bàsica. Tots ens hem sorprès (si no ho sabíem d'abans) quan, llegint un llibre en anglès, hem vist particions estranyes com ara "cent-uries" o "compassion-ate" (trets dels dos llibres que tinc ara mateix a l'abast de la mà). Quan ja fa un temps que llegeixes, però, t'hi acabes acostumant. Tot i que sempre trobarem un cartell que ens farà grinyolar els queixals...
2 comentaris:
el de cent-uries no l'enganxo, però el de compassion-ate té sentit. Per començar perquè és un joc de paraules: el que menjava compassions, i després, pequè l'anglès no és una llengua transparent, o sigui, el que s'escriu no és el que es llegeix, per tant, el "ate" fa síl·laba perquè és una unitat. Bé, crec que no acabo de descobrir la sopa d'all, oi? records des del So de Llengües...
Els dos exemples són tan sols per a il·lustrar el fet que en anglès pots partir una paraula (al final de la línia) on tu vulguis, no hi ha regles per a les particions en anglès, com sí que tenim en canvi en català o en castellà (les particions són sil·làbiques). Eren exemples per a explicar que en realitat, un cop que t'hi acostumes, ho passes força per alt, però sempre hi ha paraules que, tallades de manera antinatural per a nosaltres, ens fan moooolt de mal als ulls (la de la imatge, de fet, ni tan sols té en compte el fet que la paraula "photography" és un compost d'origen grec).
PD: "Explicar els acudits" fa que perdin tota la gràcia :/
Publica un comentari a l'entrada