16/12/10

Determinisme lingüístic

Interessant debat promogut per The Economist, sobre el determinisme lingüístic: ¿la llengua que parlem ens determina la manera en què pensem? Remuntant-se a la teoria de Whorf, els experts presenten arguments a favor i en contra. Els lectors també hi podem votar.

5 comentaris:

Joan ha dit...

Pensem verbalment, som verbalment. Si l'estructura dels nostres pensaments depèn de la llengua, la llengua ha d'influir per força en qui som i com pensem.

He descobert el teu bloc gairebé per casualitat. Però tornaré.

El veí de dalt ha dit...

Ostres! Jo no parlo; aleshores... no penso? Ja deia jo que no encertava ni una...!

Lletraferit ha dit...

Hola!

Doncs jo he votat en contra i no m'han fet gaire cas :-D El debat s'ha tancat amb una victòria aparentment aclaparadora de la postura incorrecta, jaja.

M'ha semblat significatiu que, dels tres autors convidats, lingüistes tots ells, dos estiguessin convençudament en contra (i l'altre no, però no he arribat a entendre'n les raons!). Això, trobo, reflecteix fidelment la postura de la comunitat científica. Ves per on, però, els profans aparentment no es deixen enganyar pels fets! :-D Sempre que es dóna un cas d'aquests, penso en l'encertadíssima crítica de Plató a la democràcia de masses, que acaba convertida en mer populisme. Sense una prèvia igualtat de condicions (coneixements, en aquest cas), la democràcia és només una coartada orgànica per al linxament públic i sistemàtic de minories.

Trobo que Mark Liberman ha suggerit bons arguments, però que no ha sabut ser convincent. En canvi, Lera Boroditsky ha parlat d'una manera molt més persuasiva i m'ha convençut més que ell, tot i haver donat un arguments força menys sòlids. El tema de l'orientació dels aborígens australians em sembla un exercici interpretatiu més que no pas un fet contrastat: que s'orientin en relació amb els punts cardinals i, per tant, facin servir un punt de referència -l'eix de rotació de la Terra- diferent del que nosaltres fem servir habitualment -la direcció de la nostra mirada, generalment-, és com dir que, quan hom fa servir els termes "dret" i "esquerre" relatius al Camp Nou en comptes d'ell mateix, la seva ment funciona d'una manera diferent. Si fos així, la nostra ment es passaria el dia funcionant de manera diferent, fins i tot dins d'una mateixa llengua! Dit d'una altra manera: els aborígens australians fan servir una única referència (que és, per tant, absoluta), i els parlants de p.ex. llatí en fan servir moltes (que són, per tant, relatives), però si això implica pensar de manera diferent, aleshores algú que surt poc de casa i que, per tant, quan fa servir la paraula "aquí" vol dir majoritàriament "casa seva" diríem que "pensa de manera diferent" d'algú que viatja molt i que, quan diu "aquí", pot voler dir un nombre més gran de llocs. Sembla una qüestió força anecdòctica; portada a l'extrem, pot donar lloc a fluctuacions espectaculars (com tot -també passa amb els donuts), però no li veig cap aspecte lingüísticament interessant a la qüestió (sembla més un resultat del mode de vida -terreny per a l'antropologia, però no necessàriament per a la ciència cognitiva-)

(Continua)

Lletraferit ha dit...

(Continuació)

Després, la qüestió dels gèneres comença a fer-se violenta de tractar. L'enciclopèdia del llenguatge de Crystal ja dóna un seguit d'exemples de l'anglès on explica l'ús sistemàtic del pronom femení per referir-se a naus i vaixells. Jo, per la meva banda, l'he trobat fet servir amb cotxes, animals i objectes amb l'única condició que aquests tinguin vàlua sentimental. Independentment, sembla que la imatge que tenen de nosaltres els anglesos és que, quan sentim una paraula femenina, és com si veiéssim la Venus de Boticelli amb fonemes o una cosa per l'estil. Jo quan escric "cosa" tinc consciència lingüística que és un mot femení, però no em desperta cap mena d'imatge femenina, i el mateix amb els masculins. Vaja, res que s'acosti al que em ve al cap quan s'em presenten paraules com ara "dona" o "noi". Si el que diu la Lera fos cert, en els experiments de priming la paraula "taula" hauria d'accelerar l'emissió de qualsevol paraula referida a femelles, un resultat que no he vist publicat enlloc. La conceptualització mascle/femella dels p.ex. llits i de la roba que, segons Lera, tenim al nostre cap pel fet de utilitzar el gènere gramatical, sembla tan "potent" com per no tenir cap efecte cognitiu! :-D I quant a l'anecdòta (que és el que ès) d'una història d'amor entre el Sol i la Lluna en una llengua i que, si es traduís, s'invertiria en l'altre llengua perquè el gènere gramatical també s'inverteix, només cal recordar el mite d'Eco, la ninfa, amb un nom perfectament masculí en castellà! Ha deixat de ser una ninfa? No. I també en castellà, "Remedios" (masculí singular), és un nom de dona tan vàlid com ara "Milagros", igual de masculí, o "Mar", ídem. Tot això, suposo, és impossible segons les teories de Lera Boroditsky, però, ves per on, són els fets.

En fi, una altra raó per alegrar-se d'haver estudiat Lingüística!t

llenguaddicta ha dit...

Lletraferit, ja se't trobava a faltar en aquest blog... Espero que malgrat la derrota de la resposta correcta, estiguis passant un feliç Nadal (siguis on siguis), i que desitjar-lo en una altra llengua no impliqui pensar d'una manera diferent pel que fa al fet pròpiament dit de gaudir-ne (sí, ho sé, m'he fet un embolic jo soleta...).

M'has fallat, però, quan no m'has posat com a exemple de l'ús del femení en anglès, per a objectes inanimats, la nau del Han Solo: "I want you to take her [...] She's the fastest ship in the fleet", li diu a en Lando Calrissian a The Return of the Jedi... :P

Comparteixo amb tu l'alegria d'haver estudiat lingüística :)