Avui ens ha deixat una gran dona. La defensora més gran de les llengües minoritzades i amenaçades, l’africanista amb prosopagnòsia que somreia cada vegada que li deia: “Hola, Carme, sóc la Raquel Santiago.”
 |
| Carme Junyent, en una entrevista a VilaWeb (fotografia: Júlia Partal). |
La primera vegada que la vaig veure entrar en una de les aules esglaonades de la planta baixa de l’edifici històric de la UB, el febrer del 2006, jo encara no sabia que era davant una de les dones que més m’influiria com a lingüista i com a dona. Era la professora d’Antropologia Lingüística i de Lingüística Històrica al segon cicle anomenat “Lingüística”, quan aquesta carrera encara no mereixia l’estatus de ser una llicenciatura “sencera” i ens servia, a aquells que veníem d’una diplomatura, per a aconseguir el títol de llicenciats. Eren uns altres temps.
La Carme va entrar en aquella aula, es va presentar, va dir el nom de l’assignatura, “per si hi ha algú que s’hagi confós d’aula, que cada any em passa”, ens va mirar i va dir: “Aquesta assignatura no és ni fàcil ni difícil. Jo no suspendré ningú. Els alumnes teniu la nota final escrita al front des del primer dia.” Ens va deixar esglaiats. Però va resultar que tenia raó. Valorava l’esforç i encara més el debat. Anys de ser davant de milers d’alumnes li havien donat l’experiència que tenia, i també la fama.
Amb ella vam aprendre que existeixen llengües al món que tenen desenes de substantius per a referir-se a membres de la família, segons qui sigui que parla (com ara el kannada, a l’Índia); que hi ha llengües que tenen marcadors obligatoris que denoten si la informació que dónes la saps perquè te l’han transmesa o perquè és quelcom que has vist amb els ulls (com ara el mangarayi, a Austràlia); i que el gènere morfològic d’una llengua no determina el grau de masclisme dels parlants d’aquella llengua.
L’amor per les llengües amenaçades la va convertir en l’experta en llengües africanes. Sempre deia que era l’africanista que no havia estat mai a l’Àfrica. Amb ella vaig descobrir els autors del continent oblidat. Si estàs llegint aquestes paraules i vas conèixer la Carme personalment, de ben segur que somriuràs en recordar Amkul·lel, el nen ful, d’Amadou Hampâté Bâ.
Lluitadora sense límits quan calia defensar les llengües minoritzades, sovint repetia, en el debat sobre el nom de la nostra llengua en els diferents territoris dels Països Catalans, que tant li feia com en diguéssim, mentre l’empréssim tothora, a tot arreu, amb tothom.
Era una professora excepcional i una dona exemplar. (Encara no me’n sé avenir que he d’emprar el passat en construir frases per a parlar d’ella.) Va tenir tants admiradors com detractors, i tots per la mateixa raó: deia veritats com temples i no enrojolava quan calia dir les coses pel seu nom. Sovint ens explicava anècdotes personals que inspiraven el debat a l’aula i convidaven a la reflexió. Les va compartir en llibres i articles, en entrevistes a la ràdio, la televisió i els diaris. Sens dubte, les més recurrents eren les que tenien a veure amb la prosopagnòsia, l’única cosa que tenia en comú amb Brad Pitt, com deia sempre rient. Les que ho sabíem, ens hi acostàvem dient el nostre nom i, a l’instant, ella sabia qui eres i de què et coneixia.
El setembre del 2006 va ser l’any que va publicar a la Revista d’Igualada un article sobre el gènere amb alguns alumnes d’Antropologia Lingüística. Era la primera vegada que el meu nom es relacionava amb aquesta qüestió i mai no li n’estaré prou agraïda. L’any 2021 publicàvem a Eumo una obra coral en què 70 dones, lingüistes i filòlogues, explicàvem amb arguments ben diversos, i defensant posicions molt diferents, què és el gènere morfològic de les llengües que en tenen (que són una raresa sintàctica), i per què el nom no fa la cosa. El llibre va rebre tants atacs, abans i tot de ser a les llibreries, que vam esgotar la primera edició en poques setmanes. Algunes de les autores vam tenir el privilegi de presentar-lo amb ella en llibreries del país i l’experiència romandrà per sempre més en un dels calaixets més especials de la meva memòria.
 |
| A la llibreria Documenta, el 4 de novembre de 2021 (fotografia: Òscar Martínez). |
A ella dec també la feina a VilaWeb. Quan li van dir que cercaven correctora per als caps de setmana, en plena pandèmia, no va dubtar a dir-m’ho i passar-me el correu d’en Jordi Badia, cap de correcció i gran mestre a qui també dec bona part del meu coneixement.
La Carme va ser aquella mare que totes hauríem volgut tenir: forta, alegre, inesgotable. Parlava sovint dels seus fills i de l’experiència de ser mare soltera i treballadora. Estimava els alumnes i adorava la feina que feia. M’hauria agradat que s’hagués jubilat, com es mereixia, amb l’aula magna de l’edifici històric de la UB plena fins a la bandera. De ben segur que hauria fet una última classe brillant, com totes les que va impartir.
Aquest estiu, VilaWeb ha publicat una sèrie d’articles de la Carme amb el títol “No patiu per mi”. I, com no podia ser d’una altra manera, aquesta donassa va deixar escrita l’última gran lliçó perquè fos publicada pòstumament: “Morir-se en català”.
Carme, mai no et podrem agrair prou tota la feina gegantina que vas fer per la nostra llengua i, especialment, la que vas fer, de retruc, per la dignitat de les dones, de les mares solteres i de les feministes.
Que la terra et sigui lleu i que aquest poble et sigui digne.
 |
| Presentació a la Casa del Llibre el 14 d’octubre de 2021 (fotografia presa per un assistent amb el meu mòbil). |
