Senyora doctoranda, si us plau

Ahir divendres vaig començar el doctorat oficialment. Això de la buRRocràcia és una tocada de nassos: m'he de matricular d'aquí a dues setmanes, perquè si no, en el cas que em concedissin una de les dues beques que he demanat, no me la donarien. El fet de començar sense tenir clar si tindré beca o no m'angoixa una mica: ¿i si al gener ho he de deixar perquè no he aconseguit subvenció?

Però bé, si una cosa he après en aquesta vida és a no pre-ocupar-me, sinó ocupar-me. Per tant, ja pensarem solucions quan arribi el moment. Ara per ara, a gaudir-ne.

Quan al juny vaig parlar amb la secretaria de la Universitat Pompeu Fabra em van dir que en haver fet un màster a Anglaterra no tenia l'obligació de fer classes al doctorat, que la docència ja l'havia cobert amb el màster. Però les coses han canviat en els darrers dos mesos, i fa cosa de 3 dies vaig saber que sí que tenia classes, i que ja havien començat. No només això, sinó que tenia fins al dia 22 per a fer una tutoria amb el coordinador dels programes de doctorat (i era dia 22 a les 8 de la tarda quan me n'assabentava). En mirar els horaris i les assignatures (n'havia de triar només una) vaig adonar-me que l'única que més o menys m'interessava era els divendres a dos quarts de tres. Era divendres, eren les 11 del matí. ¡Encara podria arribar a la primera classe!

En arribar a la UPF, no trobava enlloc l'assignatura Lingüística Formal I: vaig mirar-me les llistes d'assignatures i aules, però no la vaig trobar. Vaig anar a preguntar a consergeria, i es va crear una d'aquelles situacions pròpies d'una pel·lícula dels germans Marx: "¿Què dius que busques? ¿Lingüística Comparada?" "No, Lingüística Formal". "Però si nosaltres no fem classes per als estudiants de doctorat". "És una assignatura de màster, i és obligatori que en faci una, segons el professor X". "Ah, doncs si és una assignatura del professor X, hauries de parlar amb ell". "No, no és una assignatura del professor X, ell tan sols m'ha enviat un email per a dir-me que havia de fer una assignatura de màster".

I així uns deu minuts. I anant-s'hi afegint gent que donava la seva opinió.

Vaig decidir anar a veure al professor X i parlar-ne amb ell. La confusió era inevitable: l'assignatura es diu Lingüística Comparada, però per als estudiants de doctorat es diu Lingüística Formal. ¿Com es menja, això? En fi...

Primera sessió, força interessant. La classe és en anglès, som (de moment) 8 alumnes, 2 dels quals som doctorands. De les 8 persones, només 2 som catalans. La resta de companys són de Polònia, República Txeca, Perú, Anglaterra, Alemanya i Espanya.

Només començar ja vaig carregada de feina: he de llegir 3 articles per a divendres que ve, i començar a pensar en un article que he d'escriure comparant algun aspecte lingüístic de dues llengües que jo triï.

Buf...

io soi catalana, eh?

Ahir a la tarda, en un autobús de Barcelona, vaig copsar aquest fragment de conversa:

Dona (marcat accent català): Sí, sí, ya lo conosco el Carmelo yo... Tengo familia al Carmelo.

Home: ¿Conoce la plaza X?

Dona: És clar que la conosco, ui, la d'anys que m'hi he pasado yo en esa plaça.

Home: ¿Cuántos años tiene usted?

Dona: Mire, jo li parlo en català, perquè io soi catalana, eh? Si em parlés vostè en anglès, encara ens entendríem, perquè tinc família a Anglaterra, però en castellà, es que no me sale.

Home (amb un lleu accent andalús): No, si jo el català el parlo perfectament. ¡Fa 50 anys que visc a Catalunya!

Dona (a una noia jove que -crec- que anava amb ella): ¿Veus? El hombre parla catalán.

CISLDC 2011

Divendres 16 de setembre vaig assistir a la Postgraduate Conference on Current Issues in Sign Linguistics, Deafness and Cognition, a Londres. El congrés en qüestió, com no, tenia com a tema central les llengües de signes, i la recerca que en aquests moments s'hi du a terme.

No només pel fet que era a la meva facultat (on he cursat el màster), sinó també pel fet que fos justament al dia següent de la presentació del pòster de la meva tesina, vaig assistir a aquest congrés amb un nivell de relaxació i obertura que em van inspirar tant pel meu futur doctorat sinó també pel meu actual blog.

Instants interessants del congrés:

Tot i ser un congrés de tan sols un dia (un intens dia, val a dir), vam poder gaudir d'onze conferències molt interessants estructurades en 3 grans blocs: 1. Cognició i neurociència; 2. Desenvolupament atípic i assessorament; 3. Signolingüística. A més de les 11 conferències, vam poder parlar amb les persones que presentaven un pòster sobre les seves recerques, entre elles l'Anna Juncosa, la Marta Ortells i l'Aurora Bel (de la Universitat Pompeu Fabra), que ens van oferir els resultats d'una recerca sobre la cohesió discursiva en persones oients signants de Llengua de Signes Catalana com a L2.

Tot i ser un congrés "petit", deia, va aplegar investigadors de tot el planeta, que centren els seus estudis en totes aquestes llengües de signes: Llengua de Signes d'Uganda, LS Trinitat i Tobago, LS Finesa, LS Sueca, LS Irlandesa, LS Britànica, LS Americana, LS Holandesa, LS Catalana, LS Indonèsia, LS Israeliana, LS Alemanya, LS Portuguesa, LS Xinesa, LS Argentina, LS Turca, LS Flamenca i LS Inuit (i diria que me'n deixo alguna). ¡Déu n'hi do!

Es van viure alguns moments que jo qualificaria de lingüísticament orgàsmics: si els conferenciants eren oients, la llengua que feien servir era l'anglès, llavors teníem interpretació a LS Britànica, i els assistents finesos (que s'havien dut amb ells les seves intèrprets) tenien interpretació a LS Finesa; si els conferenciants eren sords, els intèrprets traduïen a anglès (oral), i a partir d'aquí les intèrprets fineses feien la seva feina. Però la situació més interessant va ser la sessió plenària, el tancament del congrés: el conferenciant era un lingüista sord irlandès, qui òbviament signava en LS Irlandesa; un lingüista sord anglès interpretava a LS Britànica, d'aquí els intèrprets orals ho passaven a anglès oral, i d'aquí les intèrprets fineses acabaven de posar la cirereta del pastís de Babel.

Les estones de descans (els coffee breaks) van ser també d'allò més interessants: desenes de persones signant en diferents llengües de signes, mirant d'apropar-se a la llengua de l'altre i fent-se entendre entre ells amb il·lusió i amb ganes.

Tot plegat em va fer sentir que si no ens entenem és perquè no volem.

El món és petit petit

Benvolguda Llenguaddicta,

T'escric per a explicar-te una petita història i retornar-te un contacte que vares perdre.

Fa uns mesos, a finals de l'any passat, diria, baixant del tren va passar una cosa ben curiosa de tal manera que em vaig esparverar un deix, juntament amb una xinesa que també descendia del mateix vagó que jo. Els crits de la nostra sorpresa provocaren que comencéssim una animada conversa i ens acompanyéssim un bon troç de camí.

En el punt en què els nostres camins es bifurcaven no trobàvem pas el moment de separar-nos de tan bé com havíem congeniat. D'aquesta manera, va ser com li vàrem intercanviar els nostres mòbils.

Unes jornades després la vaig trucar, però no li anava bé quedar i vàrem decidir deixar-ho per a un altre dia.

D'aleshores ençà, cap de les dues va trucar l'altra fins el dimecres d'aquesta setmana, en què vaig proposar-li de quedar avui, divendres. La cosa va quallar i avui ens hem retrobat.

Com que ella és llicenciada en Traducció i Interpretació i a mi m'agrada bastant el tema de les llengües, de les traduccions i de la gramàtica, no hem pogut evitar parlar d'aquests temes. En un moment donat, li he comentat que mentre que la majoria de xinesos no es poden comunicar entre ells degut al munt de "dialectes" del xinés existents, algú que utilitza la llengua de signes catalana pot entendre's amb un altre que faci servir la llengua de signes xinesa després només d'un dia. Llavors, ella m'ha dit que això ja li ho havia dit una altra noia en el passat.

De seguida he lligat caps.

És ben poca la gent que parla de llengües de signes, i més de la llengua de signes catalana. Tenint en compte que aquesta informació que em creia oferir-li per primera vegada provenia d'un dels teus blocs, no he pogut més que preguntar-li si aquesta noia, en qüestió, es deia Raquel. M'ha dit que sí. Però amb això jo no en tenia prou i, amb un somriure in crescendo, li he demanat si era la Llenguaddicta. La resposta, de bell nou, ha sigut afirmativa i jo no he pogut més que posar-me a saltar. Aquesta mena de coses m'alteren per a bé.

Seguidament, ella m'ha explicat que t'havia conegut en un viatge (a Murcia, potser? Ara no n'estic segura), però que havia perdut el paper on hi havia escrit el teu correu electrònic.

Li he comentat que jo et "coneixia" pels teus innumerables blocs, alguns dels quals segueixo amb fervor malgrat saber-ne l'existència tot just fa unes setmanes. Certament, amb el teu bloc "L de Linguistica" pots deixar captivat a qualsevol que estimi una mica el català. No negaré, però, que vaig descobrir-te amb "Bcn & Sex" i que m'agrada bastant.

Espero que ens segueixis il·luminant amb les teves paraules.