Bilingüisme comercial

Amb zeta de Saragossa

Ahir van venir a instal·lar-me el wifi a casa. Viure al Penedès té l'avantatge que els que et venen a fer instal·lacions de coses diverses a casa són (majoritàriament) catalanoparlants. I aquests dos xicots que van venir ahir ho eren. Tenien un català molt de la zona, la qual cosa em va semblar fantàstic (que una empresa que es diu WifiPenedès contracti gent autòctona és un punt a favor). Ahir doncs, jo que sempre observo com parla la gent per mirar de caçar perles lingüístiques, en vaig trobar dues: la primera és la que dóna títol al post. El tècnic m'estava cantant la contrasenya del router, lletrejant, i em va deixar anar: "Zeta de Saragossa" (i a més va dir ['zeta], no pas en castellà sinó en català amb e oberta i una essa ben sonora).

Després me'n va deixar anar una altra, però per desgràcia l'he oblidada... Feia servir un diminutiu que, aplicat a la paraula que estava fent servir, generava una ambigüitat molt divertida, perquè de fet estava dient una altra paraula existent. Però coi, des que no menjo cues de pansa que...

¿Què estava dient?

Con Juan del Olmo hemos topado

"Eres una zorra" [pausa] amb el benentès que (PAM!) no t'estic insultant sinó lloant la teva astúcia. Segons un jutge de Cartagena, dir "zorra" a la teva muller no és insultar-la, sempre que t'estiguis referint al caràcter astut del quadrúpede caní. I amb aquesta sentència de pa sucat amb oli, el jutge retira els càrrecs que l'acusat tenia per assetjament i intent d'homicidi (malgrat unes converses telefòniques amb el fill d'ambdós, on deixava clares les seves intencions d'acabar amb la vida de la dona).

Senyor Juan del Olmo, és vostè un cabró (ep, que tan sols estic lloant la seva barba).

Qüestions legals a banda, el redactor de l'article s'ha quedat descansat:

"Por ello, la Sala ha abosolvido al acusado"


PD: ¿Per a ser periodista cal tenir el graduat escolar?

Ambigüitats

"El roser deixa de florir perquè el podem". Escrit està clar què vol dir, però quan ho sents en boca d'algú, com em va passar a mi l'altre dia, em vaig imaginar el roser aguantant-se les ganes de fer roses per tal que els amos del jardí li passessin les tisores.

I és que la llengua és ambigua per naturalesa. D'ambigüitats interessants n'hi ha per a donar i per a vendre. Un verb ambigu per excel·lència és el verb "comprar". "Compro flors a la Maria" (¿me les ven o és que la Maria és la meva xicota i li vull fer un regal?). No fa gaire, donant classes de català a una amiga navarresa, ens vam trobar una frase molt poc afortunada. Érem davant d'un exercici de substitució pronominal. Primer havia d'identificar els complements del verb, i després proposar-ne la substitució adient. La frase en qüestió era: "Compro un quadre al pintor". Així, a primera vista, semblaria obvi el significat d'aquesta frase. Però, ai làs, en la unitat que treballàvem tan sols parlaven de complement directe i complement indirecte, i per tant vaig intuir que els autors del llibre de text havien ficat la pota fins al fons. El context semàntic em diu que "el pintor" m'ha venut el quadre, la qual cosa (en certa manera) elimina l'ambigüitat de "Compro flors a la Maria". Però és clar, com que sabíem que treballàvem tan sols CD i CI, aquest pintor havia de ser per nassos el destinatari d'aquest quadre, el CI.

D'errors d'aquesta mena, en vaig trobar un bon grapat, en aquest llibre de text. Alguns fins i tot pitjors (codificar com a complement indirecte un preposicional, i coses per l'estil). Sembla, doncs, que fent llibres de català per a no-catalanoparlants no hi ha gaires lingüistes...