Ens falta una persona verbal

Ahir amb un bon amic, a altes hores de la matinada, en un NitBus, parlàvem de llengua. Sí, la llenguaddicta (i algun dels seus amics) és tan freak que parla de llengua fins i tot a la matinada... Parlàvem de les mancances de la nostra llengua (allò del "nosaltres" inclusiu i l'exclusiu, que jo resolc afegint "nosaltres [tu+jo]" o bé "nosaltres [ell+jo]"), i d'altres peculiaritats. I llavors vam anar a petar en aquesta persona verbal que ens manca. ¿No us ha passat mai que us heu trobat amb la necessitat de dir, d'una manera econòmica, "va, home, que ja em coneixes" i alhora "va, home, que ja em conec"? ¿Com ho diríeu tot junt en una sola frase amb un sol verb? Fa molts anys, quan jo vivia amb el meu nòvio de llavors i una amiga (tots tres teníem una relació molt estreta -fruit de la convivència- i ens coneixíem força bé tots tres), un dia qualsevol, comentant una decisió que jo havia pres, impulsiva i precipitada, com sempre, els vaig dir:

"Nois, no sé de què us sorpreneu, si ja em coneixem".

I és que en anglès, això es pot fer, perquè l'anglès no té flexió verbal: "We know me", però en català ens falta una persona verbal que ens permeti expressar que el subjecte sigui múltiple i l'objecte sigui alhora un dels subjectes.

En totes les llengües que sé:

BON


NADAL

FELIZ NAVIDAD

               MERRY            CHRISTMAS

        JOYEUX                                    NOËL

EGUBERRI ON

Ai, el subconscient...

Avui, escrivint un email a l'equip que porta la pàgina web de Sign Linguistics (els continguts de la qual estic traduint a català i a castellà), he escrit "Fatalan" en lloc de "Catalan"... ¿Serà que el meu subconscient m'està enviant missatges subliminals?

Harrijasotzaileak* és una paraula molt llarga

Revisant els apunts d'èuscar, perquè dimarts tenim un examen, intento reproduir la pronúncia de la mestra: "accent a la segona síl·laba, compte amb la [tz] que no és una sonora, la [i] davant la [l] que la converteix en palatal...".  No importa quantes vegades m'ho repeteixi: no crec que sigui capaç mai de dir correctament aquesta paraula.

*És el nom dels aixeca-pedres. Segons el Jordi, és l'onomatopeia de l'esforç d'aixecar un pedrot de moltes tones... En el meu cas, és l'onomatopeia de l'esforç de pronunciar correctament l'onomatopeia en qüestió.

Ni una

¿Juguem?

Fa cosa d'una setmana, un noi em va aturar pel carrer per preguntar-me com arribar a una adreça. Li vaig preguntar d'on era -veient que no era d'aquí-, i quan m'ho va dir em vaig posar a fer bots d'alegria: era el primer parlant d'aquesta llengua que jo coneixia. En donar-li les indicacions per a arribar allà on volia anar, es va acomiadar amb això:

"დიდი მადლობა" (pronunciat [didi'madla'va]).

Premi per qui encerti què em va dir i en quina llengua -o d'on era el noi (no val fer servir el Google*).

(Una pista: el noi era humà...)


*Rectifico: si feu servir Google perquè no podeu més, llavors no comenteu donant la resposta (deixeu que els que "juguen net" hi diguin la seva) :)

15-M (amb "m" de m'importa tres pitos la sintaxi)

No fa gaire em van donar un paper al tren, un d'aquests papers que et donen i que tens com a primer impuls rebutjar-lo, perquè penses que serà algú que demana almoina al·legant ser sord, o mut, o ambdues coses... Bé, aquest paper estava escrit per membres del moviment 15-M, i me'l vaig llegir de cap a peus. ¿I què creieu que va cridar l'atenció de la llenguaddicta en aquest panflet (perdoneu, no sé com es diu "panflet" en català?

No va ser el contingut, sinó la forma. I és que acabo de descobrir que el moviment 15-M utilitza el femení per a fer referència al col·lectiu. Imagino que el motiu és emprar "persona/persones" com a subjecte de totes les oracions, però com que el redactat és força penós (perdoneu, però algú ho havia de dir), el subjecte està elidit fins al quart paràgraf. Això provoca en el lector el dubte de si qui redacta és un col·lectiu de dones dins el moviment, o si no es tracta potser d'un error a l'hora d'escriure. Aquí en teniu uns fragments:

"El 15 de junt [sic] va ser convocada una acció [...] Aquell dia vàrem demostrar que més enllà de les paraules estàvem disposades a passar a l'acció. Quan han vist de què som capaces [...] Kale borroka, guerrilla urbana, provocadores professionals... són algunes de les paraules que des dels mitjans de comunicació, els polítics i la policia ens han ofert. [...] confrontació entre una minoria violenta i els i les parlamentàries on les ingènues indignades i la desbordada policia només eren personatges secundaris [...] es pretenien aprovar els pressupostos que validaven les retallades que ens afecten a totes. El conflicte és entre aquelles que ens precaritzen encara més la vida i aquelles que ens hi resistim obertament. Aquell dia no eren 22 persones bloquejant el Parlament, érem milers, que ens jutgin a totes!"

I el crit final del panflet: "Si ens toquen a una ens toquen a totes!"

Bé, ja us n'heu fet una idea... ¿Com es pot redactar un text amb tan poca gràcia? ¿Que no s'adonen que la llengua està per sobre de masclismes i sexismes? ¿Que no saben que si no esmenten el referent -quan aquest no és obvi o sintàctica i semànticament lògic- a l'inici, el lector no té ni la més remota idea del que està llegint?

Demano obertament a les indignades que revisin els apunts de sintaxi (si és que mai n'han fet). O que preguntin als lingüistes, coi, que per això estem.

Signat,

Una lingüista indignada

Febleses...

Avui he anat a un funeral. I com a bona lingüista que sóc, no me n'he pogut estar de llegir tots els cartells i pòsters que penjaven a les parets de l'església. I llavors ho he vist: el cartell del Domund 2011 (en català), que resava -hehe, sempre havia volgut fer servir aquest verb en aquesta accepció i mai no havia trobat l'ocasió de fer-ho: "Jo també us envio".

Ja teniu la llenguaddicta preguntant-se: ¿Què envieu, oh Senyor? ¿On ens envieu, Totpoderós?

I com una revelació, la resposta ha baixat del cel: "A fer punyetes, us envio, pronoms febles".

Bilingüisme comercial

Amb zeta de Saragossa

Ahir van venir a instal·lar-me el wifi a casa. Viure al Penedès té l'avantatge que els que et venen a fer instal·lacions de coses diverses a casa són (majoritàriament) catalanoparlants. I aquests dos xicots que van venir ahir ho eren. Tenien un català molt de la zona, la qual cosa em va semblar fantàstic (que una empresa que es diu WifiPenedès contracti gent autòctona és un punt a favor). Ahir doncs, jo que sempre observo com parla la gent per mirar de caçar perles lingüístiques, en vaig trobar dues: la primera és la que dóna títol al post. El tècnic m'estava cantant la contrasenya del router, lletrejant, i em va deixar anar: "Zeta de Saragossa" (i a més va dir ['zeta], no pas en castellà sinó en català amb e oberta i una essa ben sonora).

Després me'n va deixar anar una altra, però per desgràcia l'he oblidada... Feia servir un diminutiu que, aplicat a la paraula que estava fent servir, generava una ambigüitat molt divertida, perquè de fet estava dient una altra paraula existent. Però coi, des que no menjo cues de pansa que...

¿Què estava dient?

Con Juan del Olmo hemos topado

"Eres una zorra" [pausa] amb el benentès que (PAM!) no t'estic insultant sinó lloant la teva astúcia. Segons un jutge de Cartagena, dir "zorra" a la teva muller no és insultar-la, sempre que t'estiguis referint al caràcter astut del quadrúpede caní. I amb aquesta sentència de pa sucat amb oli, el jutge retira els càrrecs que l'acusat tenia per assetjament i intent d'homicidi (malgrat unes converses telefòniques amb el fill d'ambdós, on deixava clares les seves intencions d'acabar amb la vida de la dona).

Senyor Juan del Olmo, és vostè un cabró (ep, que tan sols estic lloant la seva barba).

Qüestions legals a banda, el redactor de l'article s'ha quedat descansat:

"Por ello, la Sala ha abosolvido al acusado"


PD: ¿Per a ser periodista cal tenir el graduat escolar?

Ambigüitats

"El roser deixa de florir perquè el podem". Escrit està clar què vol dir, però quan ho sents en boca d'algú, com em va passar a mi l'altre dia, em vaig imaginar el roser aguantant-se les ganes de fer roses per tal que els amos del jardí li passessin les tisores.

I és que la llengua és ambigua per naturalesa. D'ambigüitats interessants n'hi ha per a donar i per a vendre. Un verb ambigu per excel·lència és el verb "comprar". "Compro flors a la Maria" (¿me les ven o és que la Maria és la meva xicota i li vull fer un regal?). No fa gaire, donant classes de català a una amiga navarresa, ens vam trobar una frase molt poc afortunada. Érem davant d'un exercici de substitució pronominal. Primer havia d'identificar els complements del verb, i després proposar-ne la substitució adient. La frase en qüestió era: "Compro un quadre al pintor". Així, a primera vista, semblaria obvi el significat d'aquesta frase. Però, ai làs, en la unitat que treballàvem tan sols parlaven de complement directe i complement indirecte, i per tant vaig intuir que els autors del llibre de text havien ficat la pota fins al fons. El context semàntic em diu que "el pintor" m'ha venut el quadre, la qual cosa (en certa manera) elimina l'ambigüitat de "Compro flors a la Maria". Però és clar, com que sabíem que treballàvem tan sols CD i CI, aquest pintor havia de ser per nassos el destinatari d'aquest quadre, el CI.

D'errors d'aquesta mena, en vaig trobar un bon grapat, en aquest llibre de text. Alguns fins i tot pitjors (codificar com a complement indirecte un preposicional, i coses per l'estil). Sembla, doncs, que fent llibres de català per a no-catalanoparlants no hi ha gaires lingüistes...

Senyora doctoranda, si us plau

Ahir divendres vaig començar el doctorat oficialment. Això de la buRRocràcia és una tocada de nassos: m'he de matricular d'aquí a dues setmanes, perquè si no, en el cas que em concedissin una de les dues beques que he demanat, no me la donarien. El fet de començar sense tenir clar si tindré beca o no m'angoixa una mica: ¿i si al gener ho he de deixar perquè no he aconseguit subvenció?

Però bé, si una cosa he après en aquesta vida és a no pre-ocupar-me, sinó ocupar-me. Per tant, ja pensarem solucions quan arribi el moment. Ara per ara, a gaudir-ne.

Quan al juny vaig parlar amb la secretaria de la Universitat Pompeu Fabra em van dir que en haver fet un màster a Anglaterra no tenia l'obligació de fer classes al doctorat, que la docència ja l'havia cobert amb el màster. Però les coses han canviat en els darrers dos mesos, i fa cosa de 3 dies vaig saber que sí que tenia classes, i que ja havien començat. No només això, sinó que tenia fins al dia 22 per a fer una tutoria amb el coordinador dels programes de doctorat (i era dia 22 a les 8 de la tarda quan me n'assabentava). En mirar els horaris i les assignatures (n'havia de triar només una) vaig adonar-me que l'única que més o menys m'interessava era els divendres a dos quarts de tres. Era divendres, eren les 11 del matí. ¡Encara podria arribar a la primera classe!

En arribar a la UPF, no trobava enlloc l'assignatura Lingüística Formal I: vaig mirar-me les llistes d'assignatures i aules, però no la vaig trobar. Vaig anar a preguntar a consergeria, i es va crear una d'aquelles situacions pròpies d'una pel·lícula dels germans Marx: "¿Què dius que busques? ¿Lingüística Comparada?" "No, Lingüística Formal". "Però si nosaltres no fem classes per als estudiants de doctorat". "És una assignatura de màster, i és obligatori que en faci una, segons el professor X". "Ah, doncs si és una assignatura del professor X, hauries de parlar amb ell". "No, no és una assignatura del professor X, ell tan sols m'ha enviat un email per a dir-me que havia de fer una assignatura de màster".

I així uns deu minuts. I anant-s'hi afegint gent que donava la seva opinió.

Vaig decidir anar a veure al professor X i parlar-ne amb ell. La confusió era inevitable: l'assignatura es diu Lingüística Comparada, però per als estudiants de doctorat es diu Lingüística Formal. ¿Com es menja, això? En fi...

Primera sessió, força interessant. La classe és en anglès, som (de moment) 8 alumnes, 2 dels quals som doctorands. De les 8 persones, només 2 som catalans. La resta de companys són de Polònia, República Txeca, Perú, Anglaterra, Alemanya i Espanya.

Només començar ja vaig carregada de feina: he de llegir 3 articles per a divendres que ve, i començar a pensar en un article que he d'escriure comparant algun aspecte lingüístic de dues llengües que jo triï.

Buf...

io soi catalana, eh?

Ahir a la tarda, en un autobús de Barcelona, vaig copsar aquest fragment de conversa:

Dona (marcat accent català): Sí, sí, ya lo conosco el Carmelo yo... Tengo familia al Carmelo.

Home: ¿Conoce la plaza X?

Dona: És clar que la conosco, ui, la d'anys que m'hi he pasado yo en esa plaça.

Home: ¿Cuántos años tiene usted?

Dona: Mire, jo li parlo en català, perquè io soi catalana, eh? Si em parlés vostè en anglès, encara ens entendríem, perquè tinc família a Anglaterra, però en castellà, es que no me sale.

Home (amb un lleu accent andalús): No, si jo el català el parlo perfectament. ¡Fa 50 anys que visc a Catalunya!

Dona (a una noia jove que -crec- que anava amb ella): ¿Veus? El hombre parla catalán.

CISLDC 2011

Divendres 16 de setembre vaig assistir a la Postgraduate Conference on Current Issues in Sign Linguistics, Deafness and Cognition, a Londres. El congrés en qüestió, com no, tenia com a tema central les llengües de signes, i la recerca que en aquests moments s'hi du a terme.

No només pel fet que era a la meva facultat (on he cursat el màster), sinó també pel fet que fos justament al dia següent de la presentació del pòster de la meva tesina, vaig assistir a aquest congrés amb un nivell de relaxació i obertura que em van inspirar tant pel meu futur doctorat sinó també pel meu actual blog.

Instants interessants del congrés:

Tot i ser un congrés de tan sols un dia (un intens dia, val a dir), vam poder gaudir d'onze conferències molt interessants estructurades en 3 grans blocs: 1. Cognició i neurociència; 2. Desenvolupament atípic i assessorament; 3. Signolingüística. A més de les 11 conferències, vam poder parlar amb les persones que presentaven un pòster sobre les seves recerques, entre elles l'Anna Juncosa, la Marta Ortells i l'Aurora Bel (de la Universitat Pompeu Fabra), que ens van oferir els resultats d'una recerca sobre la cohesió discursiva en persones oients signants de Llengua de Signes Catalana com a L2.

Tot i ser un congrés "petit", deia, va aplegar investigadors de tot el planeta, que centren els seus estudis en totes aquestes llengües de signes: Llengua de Signes d'Uganda, LS Trinitat i Tobago, LS Finesa, LS Sueca, LS Irlandesa, LS Britànica, LS Americana, LS Holandesa, LS Catalana, LS Indonèsia, LS Israeliana, LS Alemanya, LS Portuguesa, LS Xinesa, LS Argentina, LS Turca, LS Flamenca i LS Inuit (i diria que me'n deixo alguna). ¡Déu n'hi do!

Es van viure alguns moments que jo qualificaria de lingüísticament orgàsmics: si els conferenciants eren oients, la llengua que feien servir era l'anglès, llavors teníem interpretació a LS Britànica, i els assistents finesos (que s'havien dut amb ells les seves intèrprets) tenien interpretació a LS Finesa; si els conferenciants eren sords, els intèrprets traduïen a anglès (oral), i a partir d'aquí les intèrprets fineses feien la seva feina. Però la situació més interessant va ser la sessió plenària, el tancament del congrés: el conferenciant era un lingüista sord irlandès, qui òbviament signava en LS Irlandesa; un lingüista sord anglès interpretava a LS Britànica, d'aquí els intèrprets orals ho passaven a anglès oral, i d'aquí les intèrprets fineses acabaven de posar la cirereta del pastís de Babel.

Les estones de descans (els coffee breaks) van ser també d'allò més interessants: desenes de persones signant en diferents llengües de signes, mirant d'apropar-se a la llengua de l'altre i fent-se entendre entre ells amb il·lusió i amb ganes.

Tot plegat em va fer sentir que si no ens entenem és perquè no volem.