30/12/11

28/12/11

I tu, ¿a quina espècie pertanys?

Parlàvem ahir, ma mare i jo, del llibre del Màrius Serra que em van portar els Reis l'any passat: Verbàlia 2.0. I em deixa anar: "A ti como lingüista seguro que te va a resultar más interesante que a mí como persona normal".

(Quan fins i tot ta mare creu que ets d'una altra espècie, és que ha arribat l'hora d'acceptar-ho...).

23/12/11

Ens falta una persona verbal

Ahir amb un bon amic, a altes hores de la matinada, en un NitBus, parlàvem de llengua. Sí, la llenguaddicta (i algun dels seus amics) és tan freak que parla de llengua fins i tot a la matinada... Parlàvem de les mancances de la nostra llengua (allò del "nosaltres" inclusiu i l'exclusiu, que jo resolc afegint "nosaltres [tu+jo]" o bé "nosaltres [ell+jo]"), i d'altres peculiaritats. I llavors vam anar a petar en aquesta persona verbal que ens manca. ¿No us ha passat mai que us heu trobat amb la necessitat de dir, d'una manera econòmica, "va, home, que ja em coneixes" i alhora "va, home, que ja em conec"? ¿Com ho diríeu tot junt en una sola frase amb un sol verb? Fa molts anys, quan jo vivia amb el meu nòvio de llavors i una amiga (tots tres teníem una relació molt estreta -fruit de la convivència- i ens coneixíem força bé tots tres), un dia qualsevol, comentant una decisió que jo havia pres, impulsiva i precipitada, com sempre, els vaig dir:

"Nois, no sé de què us sorpreneu, si ja em coneixem".

I és que en anglès, això es pot fer, perquè l'anglès no té flexió verbal: "We know me", però en català ens falta una persona verbal que ens permeti expressar que el subjecte sigui múltiple i l'objecte sigui alhora un dels subjectes.

En totes les llengües que sé:



BON


NADAL


FELIZ NAVIDAD


               MERRY            CHRISTMAS


        JOYEUX                                    NOËL


EGUBERRI ON


18/12/11

Ai, el subconscient...

Avui, escrivint un email a l'equip que porta la pàgina web de Sign Linguistics (els continguts de la qual estic traduint a català i a castellà), he escrit "Fatalan" en lloc de "Catalan"... ¿Serà que el meu subconscient m'està enviant missatges subliminals?

15/12/11

Harrijasotzaileak* és una paraula molt llarga

Revisant els apunts d'èuscar, perquè dimarts tenim un examen, intento reproduir la pronúncia de la mestra: "accent a la segona síl·laba, compte amb la [tz] que no és una sonora, la [i] davant la [l] que la converteix en palatal...".  No importa quantes vegades m'ho repeteixi: no crec que sigui capaç mai de dir correctament aquesta paraula.

*És el nom dels aixeca-pedres. Segons el Jordi, és l'onomatopeia de l'esforç d'aixecar un pedrot de moltes tones... En el meu cas, és l'onomatopeia de l'esforç de pronunciar correctament l'onomatopeia en qüestió.

23/11/11

¿Juguem?

Fa cosa d'una setmana, un noi em va aturar pel carrer per preguntar-me com arribar a una adreça. Li vaig preguntar d'on era -veient que no era d'aquí-, i quan m'ho va dir em vaig posar a fer bots d'alegria: era el primer parlant d'aquesta llengua que jo coneixia. En donar-li les indicacions per a arribar allà on volia anar, es va acomiadar amb això:
"დიდი მადლობა" (pronunciat [didi'madla'va]).

Premi per qui encerti què em va dir i en quina llengua -o d'on era el noi (no val fer servir el Google*).

(Una pista: el noi era humà...)


*Rectifico: si feu servir Google perquè no podeu més, llavors no comenteu donant la resposta (deixeu que els que "juguen net" hi diguin la seva) :)

17/11/11

15-M (amb "m" de m'importa tres pitos la sintaxi)

No fa gaire em van donar un paper al tren, un d'aquests papers que et donen i que tens com a primer impuls rebutjar-lo, perquè penses que serà algú que demana almoina al·legant ser sord, o mut, o ambdues coses... Bé, aquest paper estava escrit per membres del moviment 15-M, i me'l vaig llegir de cap a peus. ¿I què creieu que va cridar l'atenció de la llenguaddicta en aquest panflet (perdoneu, no sé com es diu "panflet" en català?

No va ser el contingut, sinó la forma. I és que acabo de descobrir que el moviment 15-M utilitza el femení per a fer referència al col·lectiu. Imagino que el motiu és emprar "persona/persones" com a subjecte de totes les oracions, però com que el redactat és força penós (perdoneu, però algú ho havia de dir), el subjecte està elidit fins al quart paràgraf. Això provoca en el lector el dubte de si qui redacta és un col·lectiu de dones dins el moviment, o si no es tracta potser d'un error a l'hora d'escriure. Aquí en teniu uns fragments:

"El 15 de junt [sic] va ser convocada una acció [...] Aquell dia vàrem demostrar que més enllà de les paraules estàvem disposades a passar a l'acció. Quan han vist de què som capaces [...] Kale borroka, guerrilla urbana, provocadores professionals... són algunes de les paraules que des dels mitjans de comunicació, els polítics i la policia ens han ofert. [...] confrontació entre una minoria violenta i els i les parlamentàries on les ingènues indignades i la desbordada policia només eren personatges secundaris [...] es pretenien aprovar els pressupostos que validaven les retallades que ens afecten a totes. El conflicte és entre aquelles que ens precaritzen encara més la vida i aquelles que ens hi resistim obertament. Aquell dia no eren 22 persones bloquejant el Parlament, érem milers, que ens jutgin a totes!"

I el crit final del panflet: "Si ens toquen a una ens toquen a totes!"

Bé, ja us n'heu fet una idea... ¿Com es pot redactar un text amb tan poca gràcia? ¿Que no s'adonen que la llengua està per sobre de masclismes i sexismes? ¿Que no saben que si no esmenten el referent -quan aquest no és obvi o sintàctica i semànticament lògic- a l'inici, el lector no té ni la més remota idea del que està llegint?

Demano obertament a les indignades que revisin els apunts de sintaxi (si és que mai n'han fet). O que preguntin als lingüistes, coi, que per això estem.

Signat,

Una lingüista indignada


3/11/11

Febleses...

Avui he anat a un funeral. I com a bona lingüista que sóc, no me n'he pogut estar de llegir tots els cartells i pòsters que penjaven a les parets de l'església. I llavors ho he vist: el cartell del Domund 2011 (en català), que resava -hehe, sempre havia volgut fer servir aquest verb en aquesta accepció i mai no havia trobat l'ocasió de fer-ho: "Jo també us envio".

Ja teniu la llenguaddicta preguntant-se: ¿Què envieu, oh Senyor? ¿On ens envieu, Totpoderós?

I com una revelació, la resposta ha baixat del cel: "A fer punyetes, us envio, pronoms febles".

19/10/11

Amb zeta de Saragossa

Ahir van venir a instal·lar-me el wifi a casa. Viure al Penedès té l'avantatge que els que et venen a fer instal·lacions de coses diverses a casa són (majoritàriament) catalanoparlants. I aquests dos xicots que van venir ahir ho eren. Tenien un català molt de la zona, la qual cosa em va semblar fantàstic (que una empresa que es diu WifiPenedès contracti gent autòctona és un punt a favor). Ahir doncs, jo que sempre observo com parla la gent per mirar de caçar perles lingüístiques, en vaig trobar dues: la primera és la que dóna títol al post. El tècnic m'estava cantant la contrasenya del router, lletrejant, i em va deixar anar: "Zeta de Saragossa" (i a més va dir ['zeta], no pas en castellà sinó en català amb e oberta i una essa ben sonora).

Després me'n va deixar anar una altra, però per desgràcia l'he oblidada... Feia servir un diminutiu que, aplicat a la paraula que estava fent servir, generava una ambigüitat molt divertida, perquè de fet estava dient una altra paraula existent. Però coi, des que no menjo cues de pansa que...

¿Què estava dient?

3/10/11

Con Juan del Olmo hemos topado

"Eres una zorra" [pausa] amb el benentès que (PAM!) no t'estic insultant sinó lloant la teva astúcia. Segons un jutge de Cartagena, dir "zorra" a la teva muller no és insultar-la, sempre que t'estiguis referint al caràcter astut del quadrúpede caní. I amb aquesta sentència de pa sucat amb oli, el jutge retira els càrrecs que l'acusat tenia per assetjament i intent d'homicidi (malgrat unes converses telefòniques amb el fill d'ambdós, on deixava clares les seves intencions d'acabar amb la vida de la dona).

Senyor Juan del Olmo, és vostè un cabró (ep, que tan sols estic lloant la seva barba).

Qüestions legals a banda, el redactor de l'article s'ha quedat descansat:

"Por ello, la Sala ha abosolvido al acusado"


PD: ¿Per a ser periodista cal tenir el graduat escolar?

Ambigüitats

"El roser deixa de florir perquè el podem". Escrit està clar què vol dir, però quan ho sents en boca d'algú, com em va passar a mi l'altre dia, em vaig imaginar el roser aguantant-se les ganes de fer roses per tal que els amos del jardí li passessin les tisores.

I és que la llengua és ambigua per naturalesa. D'ambigüitats interessants n'hi ha per a donar i per a vendre. Un verb ambigu per excel·lència és el verb "comprar". "Compro flors a la Maria" (¿me les ven o és que la Maria és la meva xicota i li vull fer un regal?). No fa gaire, donant classes de català a una amiga navarresa, ens vam trobar una frase molt poc afortunada. Érem davant d'un exercici de substitució pronominal. Primer havia d'identificar els complements del verb, i després proposar-ne la substitució adient. La frase en qüestió era: "Compro un quadre al pintor". Així, a primera vista, semblaria obvi el significat d'aquesta frase. Però, ai làs, en la unitat que treballàvem tan sols parlaven de complement directe i complement indirecte, i per tant vaig intuir que els autors del llibre de text havien ficat la pota fins al fons. El context semàntic em diu que "el pintor" m'ha venut el quadre, la qual cosa (en certa manera) elimina l'ambigüitat de "Compro flors a la Maria". Però és clar, com que sabíem que treballàvem tan sols CD i CI, aquest pintor havia de ser per nassos el destinatari d'aquest quadre, el CI.

D'errors d'aquesta mena, en vaig trobar un bon grapat, en aquest llibre de text. Alguns fins i tot pitjors (codificar com a complement indirecte un preposicional, i coses per l'estil). Sembla, doncs, que fent llibres de català per a no-catalanoparlants no hi ha gaires lingüistes...