Quan el metro va tan ple que treure un llibre i posar-se a llegir es converteix en una missió impossible, el que faig és practicar la mirada en diagonal (per allò que tenim els humans de no mirar-nos als ulls amb qui no coneixem, no sigui cas que l'altre s'ho prengui com una agressió, una provocació o una violació del seu espai vital). Ahir, tornant cap a casa, una noia carregada amb carpeta, llibres, abric... mostrava la coberta d'un diccionari visual. El títol era "Mina första 1000 ords" (premi per qui endevini de quina llengua es tracta). I el més curiós del cas és que, en un diccionari on t'esperes que aquestes 1000 paraules pertanyin majoritàriament al vocabulari bàsic, els exemples que il·lustraven la coberta eren els següents (atenció no només als objectes triats pels editors sinó al nom en si): popcorn, partyhatt, pappersgirland, ballong, kamera, chips, tårta.
¿Chips? ¿Popcorn? Però, ¿no hi havia paraules més genuïnes per al primer diccionari? No sé, ja que t'hi poses... I a més, no sé jo si les garlandes decoratives de paper i els barrets de festa són la cosa més chic en els països on es parla el ... (he he, us pensaveu que ho diria, ¿eh? Doncs, no. Feu les vostres indagacions), en qualsevol cas, no sé qui decideix què s'inclou en un primer diccionari de qualsevol llengua, però està clar que no és lingüista.
28/11/07
24/11/07
Més morfologia
¿Què em diríeu si us digués que he anat a una "forneria" a comprar el pa aquest matí? Em diríeu que, en qualsevol cas, on he anat és al forn: "botiga on venen pa" (accepció 4.2 del DIEC2).
Hi ha una regla de formació de paraules que diu que no podem afegir un afix (el sufix -eria, en aquest cas) el significat del qual ja estigui inclòs en l'arrel a la qual l'afegim (igual com en castellà no podem fer "bodeguería", perquè tenim "bodega").
Doncs, bé, aquest matí he anat a comprar el pa a una "forneria":
Hi ha una regla de formació de paraules que diu que no podem afegir un afix (el sufix -eria, en aquest cas) el significat del qual ja estigui inclòs en l'arrel a la qual l'afegim (igual com en castellà no podem fer "bodeguería", perquè tenim "bodega").
Doncs, bé, aquest matí he anat a comprar el pa a una "forneria":
Al carrer Lluís Puigjaner d'Olesa de Montserrat. Hi venen pa, us ho asseguro, i no forns (que és el primer que vaig pensar quan ho vaig veure).
PD: Aquest post està dedicat a la meva professora de Morfologia, que es durà les mans al cap quan el llegeixi.
1/12/07
Solució
La meva professora de Morfologia va resoldre el conflicte que he tingut durant dos anys amb aquest establiment. Si tenim en compte que avui dia són pocs els forns on el pa que venen l'han fet allà mateix, perquè el més comú és comprar-lo a una panificadora, la derivació del mot "forneria" té una lògica: ja no és el lloc on es fa el pa (i.e. "forn") sinó el lloc on treballa el forner (i.e. el venedor de pa).
21/11/07
Plurilingüisme institucional
La vergonyosa actuació del jutge de l'Audiència Nacional en el judici dels dos gironins acusats de cremar fotos del rei és digna de post.
Anem a pams. En primer lloc, el raonament del magistrat per exigir que parlessin en castellà era absurd: com que es trobaven en una Comunitat Autònoma on es parla el castellà, havien d'expressar-se en castellà, a més tenint en compte que el comprenen i que estan obligats a conèixer-lo. Però el que el jutge estava obviant era que l'Audiència Nacional, en tant que estament públic i estatal, no pertany a la Comunidad Autónoma de Madrid, sinó a l'Estat espanyol i, per tant, també als catalans (¿no diuen que som a Espanya?). És a dir, que l'Audiència Nacional, per més que estigui ubicada a la capital de l'Estat, no es troba en territori madrileny, sinó estatal. I com a tal, com a organisme, institució, etc., estatal, ha de garantir l'atenció personalitzada en qualsevol de les llengües cooficials.
És més, ¿què hauria fet aquest jutge si els acusats haguessin estat estrangers? Posem per cas, paquistanesos acabats d'arribar, o millor, per evitar prejudicis etnicoculturals, francesos o alemanys. ¿Els hauria prohibit defensar-se perquè no parlaven castellà? ¿O potser els hauria buscat un intèrpret? Si la llei és igual per a tothom, que es noti.
L'altra gran bestiesa del magistrat és el fet que no entenia l'actitud dels acusats, tenint en compte que la defensa s'expressava en un "castellano perfecto", com si existís aquest concepte, cosa que em fa pensar que si l'advocat hagués estat de Sevilla o de Múrcia, el jutge (gran lingüista, pel que es veu), s'hauria estalviat el comentari...
Per acabar, imagino que aquest jutge, com molts d'altres de l'Estat, es troba sovint davant de textos escrits en altres llengües (ja sigui només per allò que diuen que cal estar al dia en matèria de sentències internacionals). I no crec que li resulti cap trauma haver-se de comunicar amb col·legues d'altres nacionalitats. ¿Per què tants prejudicis lingüístics quan es tracta de llengües veïnes minoritzades?
Anem a pams. En primer lloc, el raonament del magistrat per exigir que parlessin en castellà era absurd: com que es trobaven en una Comunitat Autònoma on es parla el castellà, havien d'expressar-se en castellà, a més tenint en compte que el comprenen i que estan obligats a conèixer-lo. Però el que el jutge estava obviant era que l'Audiència Nacional, en tant que estament públic i estatal, no pertany a la Comunidad Autónoma de Madrid, sinó a l'Estat espanyol i, per tant, també als catalans (¿no diuen que som a Espanya?). És a dir, que l'Audiència Nacional, per més que estigui ubicada a la capital de l'Estat, no es troba en territori madrileny, sinó estatal. I com a tal, com a organisme, institució, etc., estatal, ha de garantir l'atenció personalitzada en qualsevol de les llengües cooficials.
És més, ¿què hauria fet aquest jutge si els acusats haguessin estat estrangers? Posem per cas, paquistanesos acabats d'arribar, o millor, per evitar prejudicis etnicoculturals, francesos o alemanys. ¿Els hauria prohibit defensar-se perquè no parlaven castellà? ¿O potser els hauria buscat un intèrpret? Si la llei és igual per a tothom, que es noti.
L'altra gran bestiesa del magistrat és el fet que no entenia l'actitud dels acusats, tenint en compte que la defensa s'expressava en un "castellano perfecto", com si existís aquest concepte, cosa que em fa pensar que si l'advocat hagués estat de Sevilla o de Múrcia, el jutge (gran lingüista, pel que es veu), s'hauria estalviat el comentari...
Per acabar, imagino que aquest jutge, com molts d'altres de l'Estat, es troba sovint davant de textos escrits en altres llengües (ja sigui només per allò que diuen que cal estar al dia en matèria de sentències internacionals). I no crec que li resulti cap trauma haver-se de comunicar amb col·legues d'altres nacionalitats. ¿Per què tants prejudicis lingüístics quan es tracta de llengües veïnes minoritzades?
Plurilingüisme a la blogosfera
Volia dedicar aquest post a la Xana, una companya de Lleó el blog de la qual us recomano. Si us heu fixat, la Xana parla (escriu) en llingua llïonesa, i llegeix el meu blog (així com el d'altres companys) en català. Lligant amb el concepte de plurilingüisme passiu de Moreno Cabrera, deixo constància que, si hi ha voluntat, la intercomprensió és possible.
Usos lingüístics
Malgrat que els humans ens regim per aquella norma que diu "una persona-una llengua", que no és més que l'establiment de la llengua d'interacció amb les persones habituals del nostre entorn, i malgrat que aquesta norma (i aquest hàbit) és pràcticament inamovible (¿quants no haureu intentat canviar aquesta tendència i us haureu sentit estranys parlant amb X en una llengua que no és la que acostumeu a fer servir entre vosaltres?), Internet, i concretament la blogosfera, està aconseguint canviar aquests hàbits.
L'exemple el tenim en el meu blog, on la llengua d'interacció entre la meva mare i jo és el català, quan a casa ha estat sempre el castellà (tot i que totes dues som catalanoparlants, o més ben dit, ella ho és de tota la vida, perquè era la llengua que parlaven a casa seva, mentre que jo ho sóc per convicció i bastant a posteriori). I penseu que es tracta del cas més complicat de canviar, perquè la llengua materna se'n diu per alguna cosa, la mare és la primera persona amb qui et comuniques, i per tant, aquell codi que s'estableix entre mare i fill és etern.
Potser costarà fer el pas a l'oral (la llengua que espontàniament usem entre nosaltres és el castellà, i molt em temo que serà impossible canviar-la, ja ho hem intentat en moltes ocasions), però com a mínim, en l'espai multilingüe del meu blog res no és impossible.
Salut i llarga vida a les llengües minoritzades.
L'exemple el tenim en el meu blog, on la llengua d'interacció entre la meva mare i jo és el català, quan a casa ha estat sempre el castellà (tot i que totes dues som catalanoparlants, o més ben dit, ella ho és de tota la vida, perquè era la llengua que parlaven a casa seva, mentre que jo ho sóc per convicció i bastant a posteriori). I penseu que es tracta del cas més complicat de canviar, perquè la llengua materna se'n diu per alguna cosa, la mare és la primera persona amb qui et comuniques, i per tant, aquell codi que s'estableix entre mare i fill és etern.
Potser costarà fer el pas a l'oral (la llengua que espontàniament usem entre nosaltres és el castellà, i molt em temo que serà impossible canviar-la, ja ho hem intentat en moltes ocasions), però com a mínim, en l'espai multilingüe del meu blog res no és impossible.
Salut i llarga vida a les llengües minoritzades.
19/11/07
Plurilingüisme passiu
Aquí us poso un enllaç al diari Noticias de Gipuzkoa, on es fa una entrevista a Juan Carlos Moreno Cabrera (defensor de la dignitat de les llengües i del qual ja us he recomenat algun llibre). És interessant dedicar-li uns minuts i alguna reflexió. ¡Que gaudiu de la lectura!
Plurilingüisme passiu i euskaldunització
Plurilingüisme passiu i euskaldunització
18/11/07
Conversa bilingüe
Sí, existeix. Aquesta mena d'interacció en vies d'extinció es pot observar encara en alguns hàbitats allunyats de les grans zones urbanes (la superpoblació l'afecta més que no ho sembla).
A Olesa de Montserrat hi ha una ONGU (Organització No Gubernamental Unipersonal) que s'encarrega de vetllar per la supervivència del fenomen. La seva tasca consisteix a resistir amb fervor les forces magnètiques que duen a un parlant de llengua X a canviar el seu codi pel del seu interlocutor (a qui anomenarem parlant de llengua Y). Així, tot passejant per Olesa et pots trobar amb la intrèpida lingüista que, conscient dels perills que amenacen la seva estimada llengua X, lluita contra la tendència (socialment habitual i perfectament comprensible) d'adaptar-se al codi de l'altre (però, ¿per què no és mai l'altre qui s'adapta al codi d'un?)
En la vida quotidiana de la intrèpida lingüista, una transacció comercial (sigui de 5 minuts com d'una hora) es converteix en tot un repte quan, a més, el ressignat acompanyant de la intrèpida lingüista opta per la solució a priori senzilla d'adaptar-se al parlant de Y. I és així com en un ecosistema ideal per a la supervivència de la conversa bilingüe, tenim un exemplar a tres bandes en el qual, malgrat que dos dels tres individus són parlants de llengua X, el parlant de Y es manté en el seu codi, la intrèpida lingüista fa tres quarts del mateix, i el ressignat acompanyant de la intrèpida lingüista manté un doble codi segons parla amb l'una o l'altra.
Ai, que n'és de dura la feina dels lingüistes...
A Olesa de Montserrat hi ha una ONGU (Organització No Gubernamental Unipersonal) que s'encarrega de vetllar per la supervivència del fenomen. La seva tasca consisteix a resistir amb fervor les forces magnètiques que duen a un parlant de llengua X a canviar el seu codi pel del seu interlocutor (a qui anomenarem parlant de llengua Y). Així, tot passejant per Olesa et pots trobar amb la intrèpida lingüista que, conscient dels perills que amenacen la seva estimada llengua X, lluita contra la tendència (socialment habitual i perfectament comprensible) d'adaptar-se al codi de l'altre (però, ¿per què no és mai l'altre qui s'adapta al codi d'un?)
En la vida quotidiana de la intrèpida lingüista, una transacció comercial (sigui de 5 minuts com d'una hora) es converteix en tot un repte quan, a més, el ressignat acompanyant de la intrèpida lingüista opta per la solució a priori senzilla d'adaptar-se al parlant de Y. I és així com en un ecosistema ideal per a la supervivència de la conversa bilingüe, tenim un exemplar a tres bandes en el qual, malgrat que dos dels tres individus són parlants de llengua X, el parlant de Y es manté en el seu codi, la intrèpida lingüista fa tres quarts del mateix, i el ressignat acompanyant de la intrèpida lingüista manté un doble codi segons parla amb l'una o l'altra.
Ai, que n'és de dura la feina dels lingüistes...
12/11/07
Pragmàtica i savoir faire
Avui, a la consulta del metge (premi per qui encerti de quina branca es tracta. La solució, al final del post):
"Doctor X: ¿Treballes o estudies? (Mentre anota tot de paraules inintel·ligibles en un paper).
Llenguaddicta: Totes dues coses.
Doctor X: ¿Què estudies?
Llenguaddicta: Lingüística.
Doctor X: ¿De què?
Llenguaddicta: De res, lingüística i punt. (Amb ressignació: és la pregunta més freqüent quan dius que estudies Lingüística).
Doctor X: ¿I de què treballes?
Llenguaddicta: Sóc mestra de primària.
Doctor X: ¿I ets de les que creu en l'educació com a formació de ciutadans o com a transmissió de coneixements?
Llenguaddicta: Els mestres hem de formar persones.
Doctor X: I els coneixements, ¿com arribaran?
Llenguaddicta: Els coneixements els tenen a l'abast arreu on mirin, però seria un debat molt llarg d'encetar ara... (Noti's aquí el meu to irònic i d'impaciència).
Doctor X: Sí, sí, és clar... A veure, ¿li persisteixen els dolors?"
No hi ha premi per qui hagi apostat per la branca de la psicologia. Era un simple digestòleg (amb una passió frustrada evident de periodista o entrevistador, psicòleg o portera).
PD: Amb tots els meus respectes pel gremi (ma mare va ser portera durant uns dotze anys, i jo, filla de portera els meus primers deu anys de vida).
"Doctor X: ¿Treballes o estudies? (Mentre anota tot de paraules inintel·ligibles en un paper).
Llenguaddicta: Totes dues coses.
Doctor X: ¿Què estudies?
Llenguaddicta: Lingüística.
Doctor X: ¿De què?
Llenguaddicta: De res, lingüística i punt. (Amb ressignació: és la pregunta més freqüent quan dius que estudies Lingüística).
Doctor X: ¿I de què treballes?
Llenguaddicta: Sóc mestra de primària.
Doctor X: ¿I ets de les que creu en l'educació com a formació de ciutadans o com a transmissió de coneixements?
Llenguaddicta: Els mestres hem de formar persones.
Doctor X: I els coneixements, ¿com arribaran?
Llenguaddicta: Els coneixements els tenen a l'abast arreu on mirin, però seria un debat molt llarg d'encetar ara... (Noti's aquí el meu to irònic i d'impaciència).
Doctor X: Sí, sí, és clar... A veure, ¿li persisteixen els dolors?"
No hi ha premi per qui hagi apostat per la branca de la psicologia. Era un simple digestòleg (amb una passió frustrada evident de periodista o entrevistador, psicòleg o portera).
PD: Amb tots els meus respectes pel gremi (ma mare va ser portera durant uns dotze anys, i jo, filla de portera els meus primers deu anys de vida).
Noves tecnologies i literatura
Dedicat a la meva professora de Teoria de la Literatura (perquè veieu que no sempre és tan fàcil adaptar-se als canvis).
DeskHelp (¿O era HelpDesk?)
DeskHelp (¿O era HelpDesk?)
11/11/07
El [so] d'en Pitus
Vaig tenir la "sort" divendres passat d'anar al teatre amb els alumnes de cicle superior de l'escola on treballo. Deixant de banda la meva opinió sobre el fet que el teatre infantil actual fa pena (persisteix una mena de tendència a pensar que els nens són estúpids), volia aixecar la meva veu contra un teatre català (i en català) que no es preocupa per les normes fonètiques, lèxiques i sintàctiques de la nostra estimada (i poc valorada) llengua.
Només perquè us en feu una idea, a la sessió de divendres de l'obra El zoo d'en Pitus (adaptació del llibre de Sebastià Sorribas), els actors van deixar anar algunes perles com les que anoto a continuació:
Si el teatre català no aposta pel català, "apaga y vámonos".
Només perquè us en feu una idea, a la sessió de divendres de l'obra El zoo d'en Pitus (adaptació del llibre de Sebastià Sorribas), els actors van deixar anar algunes perles com les que anoto a continuació:
- "Bueno", "vale", "pues" (profusament, amb la corresponent adaptació fonètica)
- "De poca monta" (sense cap mena d'adaptació)
- "El dramaturg és qui s'encarrega d'escribir l'obra" (amb adaptació fonètica, és a dir, sense la r final)
- "[so] d'en Pitus" per "[zo:] d'en Pitus" (constantment, com una tortura xinesa)
- "mariposa" (...)
Si el teatre català no aposta pel català, "apaga y vámonos".
Contracorrent
Al blog de la Lingüista Elitista algú va fer un comentari preguntant-li la seva posició quant al fet que una servidora empri els signes d'interrogació i d'admiració tant a l'inici com al final de l'oració. Vaig pensar que millor era fer-ne un post (en cursiva, perquè tothom vegi que es tracta d'un terme adoptat i no acceptat, i ningú no es pensi que podria ser una metaforització i ho confongui amb un post militar) al meu bloG que no pas iniciar un debat en el bloG d'una altra persona (atès que el post on es feia el comentari no tenia relació amb aquest fet).
L'Institut d'Estudis Catalans (que ens il·lumina no només lèxicament -ja podem morrejar-nos amb tota la tranquil·litat del món, inclús si no ens agrada el terme- sinó també gramaticalment) exposa els fets pels quals l'ús del signe invertit a l'inici és innecessari.
Ara bé, segons ens ha anunciat la Lingüista Elitista, la nova Gramàtica de l'IEC, dirigida per Joan Solà, deixa al lliure arbitri de l'usuari la tria d'un o ambdós signes.
Ara em toca dir per què jo trio la duplicació.
En el punt 1 de l'enllaç a l'exposició de l'IEC trobareu que hi ha constància de l'ús del signe invertit a l'inici de l'oració quan es tracta d'enunciats llargs i sense cap element interrogatiu que adverteixi de la seva correcta pronúncia interrogativa (o exclamativa).
Abans de ser mestra he estat (i encara sóc) correctora. Qui hagi tingut entre mans textos escrits per metges, biòlegs, historiadors d'art i altres rams no relacionats amb la llengua s'haurà trobat en més d'una ocasió enunciats interrogatius de llargada considerable. Davant d'aquests, i per tal d'evitar que el lector hagi de reprendre'ls des de l'inici un cop s'aproxima al signe final, s'opta per obrir i tancar. I és clar, les normes tipogràfiques exigeixen coherència al llarg d'un text, la qual cosa obliga a col·locar-los tots dos fins i tot (encara no m'he acostumat a l'acceptació d'inclús) en oracions interrogatives curtes o amb elements interrogatius a l'inici.
Diguem-ne deformació professional, però el cas és que em costa moltíssim prescindir d'aquests signes. Per tant, i gràcies a la llibertat que ens atorga Joan Solà, em quedo amb els signes invertits.
L'Institut d'Estudis Catalans (que ens il·lumina no només lèxicament -ja podem morrejar-nos amb tota la tranquil·litat del món, inclús si no ens agrada el terme- sinó també gramaticalment) exposa els fets pels quals l'ús del signe invertit a l'inici és innecessari.
Ara bé, segons ens ha anunciat la Lingüista Elitista, la nova Gramàtica de l'IEC, dirigida per Joan Solà, deixa al lliure arbitri de l'usuari la tria d'un o ambdós signes.
Ara em toca dir per què jo trio la duplicació.
En el punt 1 de l'enllaç a l'exposició de l'IEC trobareu que hi ha constància de l'ús del signe invertit a l'inici de l'oració quan es tracta d'enunciats llargs i sense cap element interrogatiu que adverteixi de la seva correcta pronúncia interrogativa (o exclamativa).
Abans de ser mestra he estat (i encara sóc) correctora. Qui hagi tingut entre mans textos escrits per metges, biòlegs, historiadors d'art i altres rams no relacionats amb la llengua s'haurà trobat en més d'una ocasió enunciats interrogatius de llargada considerable. Davant d'aquests, i per tal d'evitar que el lector hagi de reprendre'ls des de l'inici un cop s'aproxima al signe final, s'opta per obrir i tancar. I és clar, les normes tipogràfiques exigeixen coherència al llarg d'un text, la qual cosa obliga a col·locar-los tots dos fins i tot (encara no m'he acostumat a l'acceptació d'inclús) en oracions interrogatives curtes o amb elements interrogatius a l'inici.
Diguem-ne deformació professional, però el cas és que em costa moltíssim prescindir d'aquests signes. Per tant, i gràcies a la llibertat que ens atorga Joan Solà, em quedo amb els signes invertits.
Morfologia escolar
Fa uns dies vaig assistir com a observadora a una classe de català a cinquè de primària a l'escola on treballo. El motiu de l'observació és un treball de recerca sociolingüística (usos de l'alumnat, hàbits i tria de codi), i quina va ser la meva sorpresa en trobar-me això:
"¿Com es forma el femení? Hi ha diverses maneres:
1. Afegint una -a (nen/nena)
2. Canviant la -e per una -a (mestre/mestra)
3. No canviant ni afegint res (excursionista/excursionista)
4. Canviant tota la paraula (cavall/euga)
5. Afegint -na (lleó/lleona), -ina (gall/gallina) o -essa (comte/comtessa)."
Podeu imaginar que el motiu bàsic de la meva observació va quedar en un absolut segon terme davant d'una aberració morfològica (i didàctica) com aquesta. I em vaig parar a pensar per quin motiu a l'escola s'ensenyen la morfologia i la sintaxi (recordeu que vam comentar que encara ara t'ensenyen que el subjecte és qui fa l'acció) d'una manera tan incorrecta, inadequada i inútil.
Anem a pams: en primer lloc, ¿per què no es pot explicar a la canalla de 10-11 anys la forma subjacent de les paraules? D'acord que aquesta terminologia ens la podríem estalviar, però no pas l'explicació correcta de per què de "lleó" fem "lleona". ¿D'on surt la -n-?, es podrien preguntar molts nens, pregunta que quedaria resolta a l'instant, ja que paraules com "lleó/lleona" quedarien assignades al grup 1 de l'explicació de més amunt. (Per no dir que, si acceptem l'al·lomorfia -a/-na pel femení, haurem d'acceptar també -et/-net pels diminutius, -às/-nàs per l'augmentatiu i -era/-nera pel sufix "lloc on").
En segon lloc, ¿on col·loquem les parelles "actor/actriu", "emperador/emperadriu" o "bruixa/bruixot" en aquesta explicació d'estar per casa? Perquè està clar que no es tracta de mots diferents, ja que s'observa una arrel comuna, i tampoc semblaria coherent anar allargant la llista d'afixos de l'opció 5. (Els exemples que faig servir són tots extrets de la classe en qüestió).
En definitiva: pot ser que ens trobem davant d'una mena d'intent erroni de simplificació de la gramàtica (per allò que a la canalla no cal marejar-la amb qüestions massa complicades), o pot ser (i em començo a decantar per aquesta segona opció) que el problema sigui un sistema educatiu basat en conceptes caducs i no revisats, que arriben a les escoles de la mà dels editors dels llibres de text i d'una allau de docents que o bé no se senten capaços de trencar amb el sistema, o bé estan tan caducs com els conceptes que ensenyen.
"¿Com es forma el femení? Hi ha diverses maneres:
1. Afegint una -a (nen/nena)
2. Canviant la -e per una -a (mestre/mestra)
3. No canviant ni afegint res (excursionista/excursionista)
4. Canviant tota la paraula (cavall/euga)
5. Afegint -na (lleó/lleona), -ina (gall/gallina) o -essa (comte/comtessa)."
Podeu imaginar que el motiu bàsic de la meva observació va quedar en un absolut segon terme davant d'una aberració morfològica (i didàctica) com aquesta. I em vaig parar a pensar per quin motiu a l'escola s'ensenyen la morfologia i la sintaxi (recordeu que vam comentar que encara ara t'ensenyen que el subjecte és qui fa l'acció) d'una manera tan incorrecta, inadequada i inútil.
Anem a pams: en primer lloc, ¿per què no es pot explicar a la canalla de 10-11 anys la forma subjacent de les paraules? D'acord que aquesta terminologia ens la podríem estalviar, però no pas l'explicació correcta de per què de "lleó" fem "lleona". ¿D'on surt la -n-?, es podrien preguntar molts nens, pregunta que quedaria resolta a l'instant, ja que paraules com "lleó/lleona" quedarien assignades al grup 1 de l'explicació de més amunt. (Per no dir que, si acceptem l'al·lomorfia -a/-na pel femení, haurem d'acceptar també -et/-net pels diminutius, -às/-nàs per l'augmentatiu i -era/-nera pel sufix "lloc on").
En segon lloc, ¿on col·loquem les parelles "actor/actriu", "emperador/emperadriu" o "bruixa/bruixot" en aquesta explicació d'estar per casa? Perquè està clar que no es tracta de mots diferents, ja que s'observa una arrel comuna, i tampoc semblaria coherent anar allargant la llista d'afixos de l'opció 5. (Els exemples que faig servir són tots extrets de la classe en qüestió).
En definitiva: pot ser que ens trobem davant d'una mena d'intent erroni de simplificació de la gramàtica (per allò que a la canalla no cal marejar-la amb qüestions massa complicades), o pot ser (i em començo a decantar per aquesta segona opció) que el problema sigui un sistema educatiu basat en conceptes caducs i no revisats, que arriben a les escoles de la mà dels editors dels llibres de text i d'una allau de docents que o bé no se senten capaços de trencar amb el sistema, o bé estan tan caducs com els conceptes que ensenyen.
2/11/07
Són sords, no pas sordmuts
Fa uns dies, a classe de Sociolingüística, mentre lluitava amb la meva son per tal que no es notés gaire que feia estona que em guanyava la batalla, una paraula em va despertar de cop: sordmut. El primer cop que va ser expressada no vaig gosar interrompre (potser perquè era el professor qui l'havia emès...), però el segon cop no me'n vaig poder estar. És com quan sents algú que parla del català com si fos un dialecte del castellà (que encara en queden d'aquests). És superior a mi, alguna cosa m'empeny a aturar el món i demanar als parlants que rectifiquin, això sí, donant-los un argument.
El terme "sordmut" ve d'antic, de quan encara no ens havíem parat a pensar que si no parlen no és perquè no puguin, sinó perquè en no sentir, no tenen referències sonores que els permetin desenvolupar la parla. I és que els sords només tenen dèficit auditiu, no pas oral. Si no tenen afectat l'aparell fonador, poden parlar si se'ls ensenya. És cert que segons el mètode i el logopeda aquest aprenentatge serà més o menys efectiu, però un cop après, és opció de la persona sorda utilitzar o no la veu. Ara que fa bastantes dècades que coneixem el fenonem de la sordesa, podem parlar de sords, quan tenen només afectada l'oïda, i sordmuts, quan per algun motiu tenen afectat l'aparell fonador (que és poc habitual).
El meu professor de llengua de signes catalana (LSC) ens explica sovint que quan algú es refereix a ell dient "sordmut", li planta un crit que el deixa sec. Ell, per exemple, usa ben poc la llengua oral. En canvi n'hi ha que s'hi recolzen sovint quan han de comunicar-se amb oients (tot i que siguin oients que usen la llengua de signes).
El terme "sordmut" ve d'antic, de quan encara no ens havíem parat a pensar que si no parlen no és perquè no puguin, sinó perquè en no sentir, no tenen referències sonores que els permetin desenvolupar la parla. I és que els sords només tenen dèficit auditiu, no pas oral. Si no tenen afectat l'aparell fonador, poden parlar si se'ls ensenya. És cert que segons el mètode i el logopeda aquest aprenentatge serà més o menys efectiu, però un cop après, és opció de la persona sorda utilitzar o no la veu. Ara que fa bastantes dècades que coneixem el fenonem de la sordesa, podem parlar de sords, quan tenen només afectada l'oïda, i sordmuts, quan per algun motiu tenen afectat l'aparell fonador (que és poc habitual).
El meu professor de llengua de signes catalana (LSC) ens explica sovint que quan algú es refereix a ell dient "sordmut", li planta un crit que el deixa sec. Ell, per exemple, usa ben poc la llengua oral. En canvi n'hi ha que s'hi recolzen sovint quan han de comunicar-se amb oients (tot i que siguin oients que usen la llengua de signes).
Neologismes
Si consulteu el Termcat hi trobareu un munt de termes nous, majoritàriament provinents de l'anglès. Hi trobem, per exemple, SMS (les sigles de Short Message Service), o càsting, amb la corresponent adaptació a la nostra norma ortogràfica. Ara bé, no hi ha e-mail perquè s'ha optat per la traducció dels dos termes que conté: correu electrònic (electronic mail).
Tots sabem que és un terme massa llarg com per a escriure'l sencer en un SMS (fins i tot e-mail ho és quan et manquen l'espai i els dinerets). Fa unes setmanes, al blog de la Lingüista Elitista (Do de llengua), vaig llegir un comentari en el qual es donava una solució molt pràctica i a més encantadora: "t'envio un cel" (acrònim de "correu electrònic") .
Us convido a compartir el nou terme, tant a través dels vostres SMS, com dels vostres cels i fins i tot converses orals.
Tots sabem que és un terme massa llarg com per a escriure'l sencer en un SMS (fins i tot e-mail ho és quan et manquen l'espai i els dinerets). Fa unes setmanes, al blog de la Lingüista Elitista (Do de llengua), vaig llegir un comentari en el qual es donava una solució molt pràctica i a més encantadora: "t'envio un cel" (acrònim de "correu electrònic") .
Us convido a compartir el nou terme, tant a través dels vostres SMS, com dels vostres cels i fins i tot converses orals.
Conflictes
Ahir em deia una amiga que el seu fill (de 6 anyets) té seriosos conflictes a l'hora de menjar certs animals, i en especial el conill. Com que és un animal que li fa molta gràcia, li sap molt greu menjar-ne, tot i que li encanta la seva carn.
Els anglòfons tenen superat aquest conflicte. El nom que fan servir per als animals que es mengen és un préstec del francès. Així, tot i que tenen "cow" ("vaca"), mengen "beef"; al petit "calf" ("vedell"), quan se'l mengen li diuen "veal", i al "pig" ("porc"), li diuen "pork" quan és al plat. Per al conill no necessiten eufemisme francòfon perquè no en mengen, com tampoc no mengen cargols ("snails"), però quan ho fan, en diuen "escargots".
En castellà tenim "pez" i "pescado" per distingir el que encara és viu del que és mort. I fem servir l'anglicisme adaptat "bistec" ("beefsteak") per referir-nos al tall de bou o vaca.
La meva pregunta és, ¿per què necessitem eufemismes per parlar dels animals que ens mengem? (Noteu el plural maiestàtic, on òbviament no m'hi incloc).
Els anglòfons tenen superat aquest conflicte. El nom que fan servir per als animals que es mengen és un préstec del francès. Així, tot i que tenen "cow" ("vaca"), mengen "beef"; al petit "calf" ("vedell"), quan se'l mengen li diuen "veal", i al "pig" ("porc"), li diuen "pork" quan és al plat. Per al conill no necessiten eufemisme francòfon perquè no en mengen, com tampoc no mengen cargols ("snails"), però quan ho fan, en diuen "escargots".
En castellà tenim "pez" i "pescado" per distingir el que encara és viu del que és mort. I fem servir l'anglicisme adaptat "bistec" ("beefsteak") per referir-nos al tall de bou o vaca.
La meva pregunta és, ¿per què necessitem eufemismes per parlar dels animals que ens mengem? (Noteu el plural maiestàtic, on òbviament no m'hi incloc).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)