Fira del Llibre de Bogotà

Mireu quin cartell més enginyós:



Per cert, el poema no és de Neruda...

Crispetes mimoses

Entrepans

No fa gaire la llenguaddicta va anar a destrossar-se els genolls al Montsant. Després de 7 km de muntanya (amb algunes vies ferrades), i d'una espectacular baixada com a ànima en pena, amb caigudes incloses, ella i els seus amics van anar a fer un cacaolat al bar del poble més proper. I com que la llenguaddicta havia consumit totes les seves energies en l'excursió criminal, va decidir demanar la carta d'entrepans (absurd, si voleu, perquè sóc vegetariana, i quan la cambrera em va dir "Sólo hago fríos a estas horas" va limitar la meva tria a l'entrepà de formatge). Ai, las (o lassa), mireu amb què es va trobar l'exhausta llenguaddicta:

La TRUITA X em té intrigadíssima... ¿Serà feta amb ous extraterrestres? I boníssim matar-se a posar ESCOPINYAS, que ni Cristo sabrà què són (en lloc de posar "berberetxos" com Déu mana), però escriure TRIPA (i aclarir-ho amb un parèntesi on diu CALLOS, pels dubtes que pogués ocasionar). ¿I què me'n dieu dels OUS LLOM o dels OUS LLANGONISSA? Perquè els ous ferrats tothom sap què són, ¿pèro això altre?

Us podeu imaginar que l'entrepà fret de formatge manxec me'l vaig menjar sense mirar-li les faltes...

¿Com n'hem de dir?

¿Com n'hauríem de dir del trosset de paper en què anotem les quatre dades bàsiques impossibles de recordar que et poden sortir en un examen? En castellà li diuen "chuleta" (qui en conegui l'etimologia, que ens l'expliqui). Però, ¿i en català? ¿Costelletes? ¿Paperets? ¿Trampetes? ¿Xivatos? ¿Ajudetes? Va, la que més ens agradi de totes les que proposin els meus lectors la farem córrer perquè deixem d'usar la castellanada catalanitzada "txuleta".

Premsa en català

Ja podem llegir en català La Vanguardia i el diari Sport. Però perquè aquesta iniciativa perduri, seria interessant que tingués força visites. Poseu els enllaços a "favorits" i entreu-hi cada dia, encara que sigui a llegir els titulars. Serà la manera que s'adonin que volem la premsa diària en català.

Traduttore traditore

El David (que comenta sovint els meus blogs) em parlava no fa gaire del dor romanès, un sentiment a mig camí entre l'enyor i el desig, el mal d'amor i la tristesa, el patiment, en definitiva. Un sentiment que només pot aturar-lo qui el pateix. ¿Vindria a ser com la saudade portuguesa o la morriña galega? ¿En coneixeu més d'aquesta mena?

Avui, després de dues setmanes de desconnexió del món, he abraçat una de les "ninetes dels meus ulls" (de qui he parlat en ocasions), i m'han vingut ganes de dir-li que l'havia enyorat, però no era això ben bé el que volia dir-li, perquè el sentiment era més profund, i li hauria dit en francès: "Tu m'as manqué", perquè ni tan sols era "T'he trobat a faltar", sinó que realment m'ha mancat la seva abraçada aquests dies. ¿Per què costa tant posar en paraules les coses importants?

Estimar

Fa uns dies un bon amic em deia que la nostra llengua té una manca greu de vocabulari per a referir-nos a l'amor. I m'hi va fer pensar. Tenim el verb estimar, i a partir d'aquí hem d'anar-hi afegint paràfrasis per especificar quina mena d'amor és el que sentim per la persona amb qui parlem: si l'estimem com a un germà, o com a una amiga, o com a alguna cosa més que una amiga però no tant com a una nòvia, o si l'estimem i punt. És evident que tenim diferents maneres d'estimar: no estimem de la mateixa manera a la canalla que als amics, o que a la nostra parella o a la nostra mare. I crec que la llengua no hauria de ser un obstacle per a expressar els nostres sentiments.

Jo proposo una classificació, a la manera de les llengües bantu (amb els seus classificadors de forma, de mida...). Per exemple, quan estimem algú amb amor familiar (filial, fraternal, etc.) podríem afegir al verb la marca f. Quan l'estimem com a una amistat, podríem afegir-hi una t. Si l'estimem com a persona que comparteix la vida amb nosaltres, una l. Si l'amor que sentim és més que el d'amistat, però no tant com el de parella, potser una s. I així, podríem anar inventant classificadors a mesura que anéssim necessitant maneres d'expressar aquest sentiment.

Com que els classificadors són marques morfològiques de gènere (recordem que gènere no és només masculí, femení i neutre, sinó animat, inanimat, gran, petit, rodó, tou, viu, perillós...), suposo que hauria d'anar abans de la flexió de persona i nombre. Així, tindríem una mare dient-li al seu fill: "T'estimfo"; o una noia dient a un amic: "T'estimto", i aquest no podria confondre mai quins són els sentiments d'ella; una dona dient-li al marit: "T'estimlo"; un home dient-li a una amiga molt especial: "T'estimso", o el mateix home, que estima encara la seva dona però no ja com abans, podria dir-li "T'estimso" i no "T'estimlo", i la vida seria molt més senzilla per a tots.

Sí, a nosaltres ens sona estrany, però m'agradaria saber si hi ha alguna llengua que contempli diferents maneres d'estimar, ja sigui amb flexió o lèxicament, com fan els inuit amb el color blanc.

Qui sap, potser algun dia...

L'article i les vocals

Aquest matí el primer que m'ha passat pel cap en obrir els ulls ha estat això: "Si diem la universitat [lawnibersi'tat] (la meva transcripció és ampla -amplíssima- per qüestions de tipografia, i és del català central: b hauria de ser l'aproximant i r la bategant, i caldria neutralitzar les a i e àtones) però també diem l'oferta [lu'ferta], ¿no serà que diem [lawnibersi'tat] perquè les normes ortogràfiques ens hi obliguen?"

Bé, desenvolupada la idea després del primer te, arribo a la conclusió que ens ofeguem amb normes d'escriptura que no tenen gaire a veure amb la llengua. ¿D'on ens ve la no apostrofació (grafia) i la no elisió de la a de l'article (oral) quan ens trobem amb una paraula que comença per u o i àtones? Si és una norma ortogràfica, ¿no hauríem d'escriure -atès que neutralitzem en català central- la oferta? ¿No hauríem de dir tots l'universitat i passar de normes d'ortografia?

Abans que algú m'ho digui, sí, sóc molt freak de llevar-me amb aquests pensaments. Però si us expliqués el cap de setmana que he tingut, us asseguro que m'entendríeu: la llenguaddicta necessitava tornar a la normalitat.