Ahir sopava en un restaurant vegetarià del Born amb una amiga, i durant un instant no vaig poder concentrar-me en el que m'estava explicant (sort que els amics em coneixen i saben que, de tant en tant, la meva atenció es veu atreta per situacions lingüístiques peculiars que el meu radar de llenguaddicta capta sempre): a la taula del costat una dona alternava la mirada, de la carta al seu home -que era a la barra en aquell moment- i del seu home a mi, i de nou a la carta, amb cara d'indiganció i, com si de cinema mut es tractés, un moviment de llavis tot insinuant la paraula "English". Òbviament, es queixava en un silenci a crits que la carta no estigués escrita en anglès (estava tan sols en castellà -jo també m'hauria pogut posar a aixecar els braços amb indignació perquè no estava en català, la meva llengua).
La meva amiga em diu: "Tradueix-li", i jo, tota orgullosa: "Ni parlar-ne, ¿oi que quan anem a Anglaterra, a França o on sigui no ens trobem la carta en català? Doncs que s'espavili soleta".
La sorpresa va venir quan, en sentir-la parlar amb el seu acompanyant, vam descobrir que eren italians.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada