"El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors". Francesc Pujols
21/3/08
Ser o no ser... ¿una persona?
Tant de temps creient que era un ésser humà, i ara resulta que sóc un vehicle... ara que, m'agradaria pensar que no sóc un quatre llaunes qualsevol, sinó un Ferrari, com el del Magnum (¿qui no ha somiat amb aquelles camises florides i aquella "veueta" famosa), o potser un Cadillac, o un Rolls Royce... Bé, siguis de luxe o per anar tirant, sàpigues que no pots estacionar-te al passadís del metro. (És que se'ns acuden unes coses...).
1/3/08
Tota una lliçó
Fa dues setmanes, en una excursió dels grups de 3r i 4t de l'escola on treballo. Som al metro:
Senyor 1: ¿Váis de excursión?
Nen: Sí. ¿De dónde es usted?
Senyor 1: De aquí, ¿por qué?
Nen: Ah, com que no parla català...
Senyor 2: ¿I tu d'on ets?
Nen: De Xile.
Senyor 2: ¡Jo també!
(La conversa continua entre tots dos en català. És l'hora de baixar del metro):
Nen: Adéu.
Senyor 2: Adéu.
Senyor 1: Bé, adéu.
NOTA: El nen fa menys d'un any que viu a Catalunya.
Senyor 1: ¿Váis de excursión?
Nen: Sí. ¿De dónde es usted?
Senyor 1: De aquí, ¿por qué?
Nen: Ah, com que no parla català...
Senyor 2: ¿I tu d'on ets?
Nen: De Xile.
Senyor 2: ¡Jo també!
(La conversa continua entre tots dos en català. És l'hora de baixar del metro):
Nen: Adéu.
Senyor 2: Adéu.
Senyor 1: Bé, adéu.
NOTA: El nen fa menys d'un any que viu a Catalunya.
26/2/08
Estacions
Bé, després de fer un petit recull fotogràfic en algunes estacions de Renfe (i de metro) de les nostres contrades, us puc ensenyar tot això (de moment), perquè veieu que, o bé els lingüistes es moren de gana, o bé és que encara ningú no sap que existim...
(Avís important: Algunes de les següents imatges poden ferir greument la sensibilitat lingüística dels espectadors.)
¿On diríeu que es troba aquesta cancel·ladora de bitllets? ¿Japó? Doncs no, a Martorell. Per què els caràcters que hi apareixen al visor semblen japonesos és un dels misteris de les estacions de Renfe. Potser, com que els costa això de senyalitzar en català per allò que som rarets, nosaltres, i tot ho volem en català, han decidit fer-nos la guitza i senyalitzar en japonès. Ves a saber...
I és que els catalans som atents amb els visitants... Aquest cartell és per a argentins. Són els horaris de pas dels trens per l'estació de Sant Sadurní d'Anoia. Si "laboras", pibe, tenés que tomar el tren de la lista de abajo.
A la fantàstica i acabada d'estrenar estació de Sants s'han pres tan seriosament el bilingüisme, que fins i tot l'apliquen quan és del tot innecessari.
A l'estació de Lavern, al municipi de Subirats (Alt Penedès) gairebé l'encerten amb això del guió i l'apòstrof. I és que el català és difícil...
Aquesta és del metro de Barcelona. ¿Què li està passant a la pobra preposició "de"? ¿Algú ha percebut aquesta intrusió de l'estructura anglesa "mobile coverage"?
Bé, "and the last but not the least", com dirien els invasors lingüístics, aquesta imatge deplorable de l'estat dels lavabos de noies de la biblioteca de Romàniques de la Universitat de Barcelona, que vindria a ser una metàfora de tot el que he penjat dalt. Que cadascú en tregui les seves conclusions...
(Avís important: Algunes de les següents imatges poden ferir greument la sensibilitat lingüística dels espectadors.)
¿On diríeu que es troba aquesta cancel·ladora de bitllets? ¿Japó? Doncs no, a Martorell. Per què els caràcters que hi apareixen al visor semblen japonesos és un dels misteris de les estacions de Renfe. Potser, com que els costa això de senyalitzar en català per allò que som rarets, nosaltres, i tot ho volem en català, han decidit fer-nos la guitza i senyalitzar en japonès. Ves a saber...
I és que els catalans som atents amb els visitants... Aquest cartell és per a argentins. Són els horaris de pas dels trens per l'estació de Sant Sadurní d'Anoia. Si "laboras", pibe, tenés que tomar el tren de la lista de abajo.
A la fantàstica i acabada d'estrenar estació de Sants s'han pres tan seriosament el bilingüisme, que fins i tot l'apliquen quan és del tot innecessari.
A l'estació de Lavern, al municipi de Subirats (Alt Penedès) gairebé l'encerten amb això del guió i l'apòstrof. I és que el català és difícil...
Aquesta és del metro de Barcelona. ¿Què li està passant a la pobra preposició "de"? ¿Algú ha percebut aquesta intrusió de l'estructura anglesa "mobile coverage"?
Bé, "and the last but not the least", com dirien els invasors lingüístics, aquesta imatge deplorable de l'estat dels lavabos de noies de la biblioteca de Romàniques de la Universitat de Barcelona, que vindria a ser una metàfora de tot el que he penjat dalt. Que cadascú en tregui les seves conclusions...
10/2/08
Es necessiten traductors
Aquí teniu la prova de la necessitat expressada al títol. Aquesta foto ha estat presa per la meva mare a la botiga d'ONO de La Maquinista. A part d'ella, ¿algú més troba explicació a l'error? Una pista: la traducció s'ha fet amb un traductor automàtic...
2/2/08
Discussió oberta
Fa uns quants posts es va iniciar una discussió interessant entre la Concha i jo mateixa sobre l'existència o no de parasíntesi en la formació de paraules. A classe de Morfologia es defensa, per part de la professora, que no existeix; així, la formació d'un verb com "desnatar" es justifica apel·lant a la possible existència d'una forma arcaïca "natar", per evitar l'explicació parasintètica que donaria de "nata" directament "desnatar", sense passar primer per la sufixació i després per la prefixació, tal com defensen alguns lingüistes. A continuació us copio un comentari que la Concha va fer al meu blog defensant la parasíntesi, i us convido a participar en la discussió.
"Para mí, por ejemplo, la existencia de la parasíntesis (la unión simultánea de un prefijo y un sufijo que cambia la categoría de la base) es impepinable!! Para mí y para los dos morfólogos más cracks de este país (que cuentan con decenas de publicaciones a sus espaldas y que han elaborado los capítulos sobre morfología de una “modesta” obra llamada Gramática descriptiva de la lengua española).
Lo que encuentro incoherente es que para sustentar un análisis uno tenga que procurarse una explicación ad hoc tan infantil: natar, mohecer y vejecer seguro que existieron alguna vez!!!
Según recuerdo, su análisis preferido era [[des[nata]V]]V (natar>desnatar), aunque, para los muy recalcitrantes (como yo) aceptaba un morfo cero para pasar de una base nominal a un verbo, o sea: [[des[nata]N Ø a]V ]V (natar>natar>desnatar) . Lo que no era posible es *[des[nata]N ar]V, es decir el análisis parasintético (nata>desnatar)
Ella partía de /nata/V porque decía que es un caso donde verbo y sustantivo comparten raíz, (como /ayuda/N y /ayuda/V) y si partimos de una misma raíz podemos ahorrarnos el paso de la conversión cero (de nata nombre a nata-Ø verbo). Pero digo yo ¿qué hacemos en los casos en que no la comparten como /golpea/V y /golpe/N o /sala/V y /sal/N? en estos casos el paso del morfo cero para obtener el V del N es imprescindible.
Esto nos deja con dos análisis para la misma estructura:
1. desnatar: [[des[nata]V]]V
2. desalar: [des[[sal]N a]V]V
Por tanto, otra pega es que en aquellos casos en que nombre y verbo no comparten base, hemos de hacer un análisis diferente.
Soledad Varela, por otro lado, sostiene que hay parasíntesis en estos casos y los analiza así:
[a [nud]N a]V
Donde la -a es un sufijo verbalizador que actúa en otras derivaciones denominales como almacén>almacen-a (r).
Según ella hay 4 tipos de parasíntesis en nuestro idioma:
1 [en+A+ecer] enloquecer, enternecer, encarecer.
2 [a+A+ar] alargar, abaratar, aclarar.
3 [en+N+ar] encarcelar, embotellar, enraizar.
4 [a+N+ar] acorralar, atenazar, arrinconar.
Su análisis es que ennoblecer, por ejemplo, es parasintético porque ni existe *ennoble ni *noblecer. Tanto el prefijo como el sufijo actúan de forma simultánea y solidaria.
Por algún lado tengo escritos ejemplos de neologismos en la prensa en que no se cumplen los principios de buena formación, los voy a buscar y os los pego."
"Para mí, por ejemplo, la existencia de la parasíntesis (la unión simultánea de un prefijo y un sufijo que cambia la categoría de la base) es impepinable!! Para mí y para los dos morfólogos más cracks de este país (que cuentan con decenas de publicaciones a sus espaldas y que han elaborado los capítulos sobre morfología de una “modesta” obra llamada Gramática descriptiva de la lengua española).
Lo que encuentro incoherente es que para sustentar un análisis uno tenga que procurarse una explicación ad hoc tan infantil: natar, mohecer y vejecer seguro que existieron alguna vez!!!
Según recuerdo, su análisis preferido era [[des[nata]V]]V (natar>desnatar), aunque, para los muy recalcitrantes (como yo) aceptaba un morfo cero para pasar de una base nominal a un verbo, o sea: [[des[nata]N Ø a]V ]V (natar>natar>desnatar) . Lo que no era posible es *[des[nata]N ar]V, es decir el análisis parasintético (nata>desnatar)
Ella partía de /nata/V porque decía que es un caso donde verbo y sustantivo comparten raíz, (como /ayuda/N y /ayuda/V) y si partimos de una misma raíz podemos ahorrarnos el paso de la conversión cero (de nata nombre a nata-Ø verbo). Pero digo yo ¿qué hacemos en los casos en que no la comparten como /golpea/V y /golpe/N o /sala/V y /sal/N? en estos casos el paso del morfo cero para obtener el V del N es imprescindible.
Esto nos deja con dos análisis para la misma estructura:
1. desnatar: [[des[nata]V]]V
2. desalar: [des[[sal]N a]V]V
Por tanto, otra pega es que en aquellos casos en que nombre y verbo no comparten base, hemos de hacer un análisis diferente.
Soledad Varela, por otro lado, sostiene que hay parasíntesis en estos casos y los analiza así:
[a [nud]N a]V
Donde la -a es un sufijo verbalizador que actúa en otras derivaciones denominales como almacén>almacen-a (r).
Según ella hay 4 tipos de parasíntesis en nuestro idioma:
1 [en+A+ecer] enloquecer, enternecer, encarecer.
2 [a+A+ar] alargar, abaratar, aclarar.
3 [en+N+ar] encarcelar, embotellar, enraizar.
4 [a+N+ar] acorralar, atenazar, arrinconar.
Su análisis es que ennoblecer, por ejemplo, es parasintético porque ni existe *ennoble ni *noblecer. Tanto el prefijo como el sufijo actúan de forma simultánea y solidaria.
Por algún lado tengo escritos ejemplos de neologismos en la prensa en que no se cumplen los principios de buena formación, los voy a buscar y os los pego."
¿Calia?
A més del fet que és del tot absurd aquest desdoblament, pels molts motius lingüístics ja expressats abastament en aquest blog (podeu llegir, qui encara no ho hagi fet, l'article sobre el gènere que trobareu a la secció Articles recomenats), no sé si qui els empra s'adona del risc d'aquesta pràctica: "Llibertat presos i preses polítiques catalanes" vol dir, literalment, presos (en general, de qualsevol tipus i de qualsevol indret) i preses polítiques catalanes. La nostra professora d'Antropologia Lingüística ens posava un altre exemple d'aquesta mena, ben curiós i divertit: no fa gaire la Universitat de Barcelona va organitzar un congrés de Sociòlegs i Sociòlogues Joves, amb la qual cosa, la Carme Junyent (la professora) no podia evitar riure quan passava per davant de la pantalla que tenim al vestíbul, on es publica l'agenda de la facultat. ¿Per què reia la Carme Junyent? Perquè cada cop que ho llegia imaginava un congrés de sociòlegs vells perseguint sociòlogues jovenetes.
¿Fins quan durarà la tonteria?
¿Fins quan durarà la tonteria?
1/2/08
Biografia lingüística (segona part)
Tal com us vaig prometre, aquí va la segona part de la meva biografia lingüística. Ens havíem quedat entrant a la nova escola, a cinquè d'EGB, on vaig haver d'adaptar-me lingüísticament a les companyes. En aquella època patia jo una mena de trastorn bilingüe que em feia mantenir una lluita interna: membres de la meva família paterna m'asseguraven que el català "no molaba", se'n reien, de la llengua, imitaven els parlars amb un sentit de l'humor força desagradable i, com podeu imaginar, en una nena com jo allò va causar estralls: tot i que el parlava còmodament a l'escola, va esdevenir l'únic àmbit en el qual feia servir el català. Va arribar un moment, en plena preadolescència, en què fins i tot me n'avergonyia de parlar-lo.
Llavors vaig entrar a l'institut. Allà la barreja lingüística era a parts més o menys iguals entre totes dues llengües: vaig fer amistats amb qui la llengua del primer contacte va ser el català, i d'altres amb les quals les primeres paraules van ser en castellà. Com que era el moment de preocupar-se per coses tan importants com els cabells, la roba i els nois, el meu conflicte amb la llengua va passar a segon terme. Fins que a segon de BUP vaig barrejar-me amb un grupet de "cumbaiàs" (pels que no vau viure aquells meravellosos anys us diré que els cumbes eren nois de papà amb estètica hippie, que tenien uns certs ideals i valors que defensaven amb fermesa, entre ells la llengua, que fumaven porros i feien campana sovint). Tot i que no vaig ser mai cumba, la força amb què defensaven una terra lliure i una única llengua oficial em va captivar (bé, també hi va fer molt el fet que un dels nois del grupet m'agradava d'allò més). Vaig començar a fer servir sempre el català, a defensar-lo davant d'aquells que el criticaven o el menyspreaven, i vaig començar a interessar-me per parlar-lo bé i escriure'l millor.
Aquesta metamorfosi va suposar un fort entrenament en canvis d'hàbits i mals vicis com el famós "tenir que" (que tant havia sentit a casa entre la mare i la tieta, o entre elles i els avis), o els entranyables "lo" i "lis" (¿qui no coneix algú que els fa servir a tort i a dret?). I així em vaig anar convertint a poc a poc en llenguaddicta. Però la llavor que la família paterna havia plantat dins meu seguia allà, latent, i un dia va esclatar.
Corria l'any 1999 i vaig anar a sopar amb el meu nòvio de llavors (de Sant Carles de la Ràpita) a casa d'uns amics meus (de Barcelona ella i de Lavern ell). Parlant de totes aquelles coses que es parlen en un sopar d'amics va sortir el tema de la llengua, i de l'hàbit de canviar al castellà quan algú ens contesta en aquesta llengua. La llavor va donar fruit: el meu discurs anava carregat de prejudicis i falses veritats sobre la necessitat de canviar per tal de facilitar la comunicació, per respecte a l'altre, per comoditat... La meva amiga, una dona molt canyera i trempada, amb tota la confiança (i 9 anys més que jo d'experiència en aquest món) em va desmuntar tots i cadascun dels arguments amb tanta força que les llàgrimes em van assaltar sense avís. Es va fer el silenci, es va disculpar per haver estat dura amb mi, i tot va acabar bé. Però dins meu s'havia tornat a lliurar la batalla de les llengües, sense saber encara com, després d'haver defensat tant la llengua en els darrers anys, em van poder sortir de dins totes aquelles idees.
...continuarà.
Llavors vaig entrar a l'institut. Allà la barreja lingüística era a parts més o menys iguals entre totes dues llengües: vaig fer amistats amb qui la llengua del primer contacte va ser el català, i d'altres amb les quals les primeres paraules van ser en castellà. Com que era el moment de preocupar-se per coses tan importants com els cabells, la roba i els nois, el meu conflicte amb la llengua va passar a segon terme. Fins que a segon de BUP vaig barrejar-me amb un grupet de "cumbaiàs" (pels que no vau viure aquells meravellosos anys us diré que els cumbes eren nois de papà amb estètica hippie, que tenien uns certs ideals i valors que defensaven amb fermesa, entre ells la llengua, que fumaven porros i feien campana sovint). Tot i que no vaig ser mai cumba, la força amb què defensaven una terra lliure i una única llengua oficial em va captivar (bé, també hi va fer molt el fet que un dels nois del grupet m'agradava d'allò més). Vaig començar a fer servir sempre el català, a defensar-lo davant d'aquells que el criticaven o el menyspreaven, i vaig començar a interessar-me per parlar-lo bé i escriure'l millor.
Aquesta metamorfosi va suposar un fort entrenament en canvis d'hàbits i mals vicis com el famós "tenir que" (que tant havia sentit a casa entre la mare i la tieta, o entre elles i els avis), o els entranyables "lo" i "lis" (¿qui no coneix algú que els fa servir a tort i a dret?). I així em vaig anar convertint a poc a poc en llenguaddicta. Però la llavor que la família paterna havia plantat dins meu seguia allà, latent, i un dia va esclatar.
Corria l'any 1999 i vaig anar a sopar amb el meu nòvio de llavors (de Sant Carles de la Ràpita) a casa d'uns amics meus (de Barcelona ella i de Lavern ell). Parlant de totes aquelles coses que es parlen en un sopar d'amics va sortir el tema de la llengua, i de l'hàbit de canviar al castellà quan algú ens contesta en aquesta llengua. La llavor va donar fruit: el meu discurs anava carregat de prejudicis i falses veritats sobre la necessitat de canviar per tal de facilitar la comunicació, per respecte a l'altre, per comoditat... La meva amiga, una dona molt canyera i trempada, amb tota la confiança (i 9 anys més que jo d'experiència en aquest món) em va desmuntar tots i cadascun dels arguments amb tanta força que les llàgrimes em van assaltar sense avís. Es va fer el silenci, es va disculpar per haver estat dura amb mi, i tot va acabar bé. Però dins meu s'havia tornat a lliurar la batalla de les llengües, sense saber encara com, després d'haver defensat tant la llengua en els darrers anys, em van poder sortir de dins totes aquelles idees.
...continuarà.
Berenar sense comentaris
Una tarda de gener em vaig trobar amb l'Eduard de Falgons a la biblio de la facultat. Després d'una bona estona de barallar-me amb el nou portàtil (i de decidir definitivament que em canviava el Vista per l'XP), vam anar a fer un berenar ràpid al bar-cafeteria-pastisseria que hi ha al carrer de sota de Tallers. Mentre feia cua per demanar (i l'Eduard guardava lloc: les 6 de la tarda és l'hora de les iaies, envaeixen les cafeteries i les xocolateries i cal esmunyir-se entre la gentada per tal de seure tranquil·lament i prendre una infusió), em vaig trobar amb això:
La Llumanera
Fa uns dies vaig fer una troballa que he volgut compartir amb tots els llenguaddictes que em llegeixen. Es tracta de la primera pàgina d'un exemplar de La Llumanera, de l'any 1880. La Llumanera és una publicació de la Catalan Society of New York, fundada pels emigrants catalans del segle XIX. Aquí la teniu (perdoneu per la qualitat de la foto). Trobareu la història d'aquesta publicació a la pàgina de l'Instituto Cervantes.
28/1/08
Pels que ja em trobaveu a faltar
Avui he llegit això al diari, i malgrat ser en castellà he cregut que era el meu deure fer-vos-ho arribar:
Bé, davant d'un titular tan poc afortunat com aquest cal fer-se un munt de preguntes:
1. ¿Qui l'ha votat? Els joves blancs està clar, però,
2. ¿quines dones? ¿Totes? ¿Blanques i negres? ¿Joves o grans? Perquè, que jo sàpiga, el que et fa dona no és l'edat que tens, sinó el teu sexe, per tant,
3. ¿dins els joves hi ha també dones? ¿O només es refereixen a homes joves blancs?
4. ¿Quins negres? ¿Tots? ¿Homes i dones? Bé, tots no, perquè si especifiquen que l'han votat "los jóvenes blancos" entenem que els joves negres no l'han votat.
5. ¿Qui ha votat doncs Clinton? Ens queden només els homes blancs de més de 30 anys (suposant que 30 sigui el límit entre ser jove i no ser-ho, cosa que no comparteixo), i els joves negres (¿homes només o dones i homes?)
Bé, com sempre, per mirar d'aclarir el dubte, he llegit l'abstract de la portada:
"Arrasó con el respaldo de los negros, pero también obtuvo una cuarta parte de los votos de los electores blancos. Venció entre los menores de 30 años y entre las mujeres".
Claríssim, ¿no?
El País, edició impresa, dilluns 28 de gener de 2008
Titular: "Obama resurge gracias a los jóvenes blancos, las mujeres y los negros".Bé, davant d'un titular tan poc afortunat com aquest cal fer-se un munt de preguntes:
1. ¿Qui l'ha votat? Els joves blancs està clar, però,
2. ¿quines dones? ¿Totes? ¿Blanques i negres? ¿Joves o grans? Perquè, que jo sàpiga, el que et fa dona no és l'edat que tens, sinó el teu sexe, per tant,
3. ¿dins els joves hi ha també dones? ¿O només es refereixen a homes joves blancs?
4. ¿Quins negres? ¿Tots? ¿Homes i dones? Bé, tots no, perquè si especifiquen que l'han votat "los jóvenes blancos" entenem que els joves negres no l'han votat.
5. ¿Qui ha votat doncs Clinton? Ens queden només els homes blancs de més de 30 anys (suposant que 30 sigui el límit entre ser jove i no ser-ho, cosa que no comparteixo), i els joves negres (¿homes només o dones i homes?)
Bé, com sempre, per mirar d'aclarir el dubte, he llegit l'abstract de la portada:
"Arrasó con el respaldo de los negros, pero también obtuvo una cuarta parte de los votos de los electores blancos. Venció entre los menores de 30 años y entre las mujeres".
Claríssim, ¿no?
30/12/07
Biografia lingüística (Primera Part)
Arran d'un comentari molt encertat de l'Eduard Abelenda i Puigvert en el meu darrer post, he cregut que podia ser interessant dedicar-ne un a les biografies lingüístiques (us convido a compartir les vostres en els comentaris).
El primer cop que en vaig sentir a parlar va ser a la carrera de Magisteri, a l'assignatura de Didàctica de la Llengua Estrangera, amb una professora que va ser com una guia per a mi. Ella ens va demanar un dia a classe que féssim un recull de les llengües amb les quals teníem o havíem tingut contacte, tant si les parlàvem com si no, com si només les enteníem a mitges o gens. Vaig fer el dibuix d'un arbre on a les arrels hi havia el castellà, al tronc el català, i a les branques l'anglès, el francès, l'italià, el portuguès, el gallec, la llengua de signes catalana, l'alemany, el polonès, el romanès, i ara no recordo si alguna més (d'això potser en fa ben bé 7 o 8 anys).
A les arrels del meu arbre hi ha la llengua que sempre m'han parlat a casa. Tot i que, crec que en alguna ocasió ho he comentat, la meva mare és catalanoparlant (el meu avi era de Reus i la meva àvia és de Barcelona, de la Barcelona antiga), la llengua de casa va ser el castellà perquè el meu pare era de Múrcia (l'avi també, i l'àvia de Jaen). Per més que se'n digui llengua materna, aquest concepte no fa referència necessàriament a la llengua de la mare, sinó més aviat a la llengua en la qual la mare parla als fills, és a dir, la llengua de la llar, com ja sabeu. I per més que la major part del temps el vaig passar amb la mare, la llengua de comunicació a casa va ser (i és) el castellà. Llavors els pares es van separar, però ja era tard, imagino, per canviar un hàbit tan inconscient com és la llengua. Quan la meva tieta va venir a viure a casa es van crear situacions d'allò més curioses, perquè ma mare i ella, germanes, es parlaven en català, però totes dues ens parlaven en castellà a mi i a la meva germana.
El més divertit era quan anàvem a casa dels avis materns, perquè ells sempre ens han parlat en català. Llavors teníem converses a tres bandes on les nenes parlàvem català amb els avis, però castellà amb la mare i la tieta, mentre que tots ells es parlaven en català.
La llengua de la llar es va convertir en la meva primera llengua (la llengua en la qual compto, m'emprenyo, parlo amb mi mateixa i escric els meus pensaments). A l'escola on anava, gairebé tots els professors feien les classes en castellà, i amb els amics parlàvem sempre en castellà. Però en acabar 4t d'EGB (a alguns potser ni us sona això d'EGB) ens van canviar d'escola. Hi ha una dita en castellà que diu "Allá donde fueres, haz lo que vieres", i això vaig fer a la nova escola, on tothom parlava català. Les noves amistats, els professors, fins i tot el personal no docent, usaven tan sols el català per comunicar-se amb mi. És a dir, que fins que no vaig tenir 10 anys no vaig començar veritablement a parlar català.
...continuarà.
El primer cop que en vaig sentir a parlar va ser a la carrera de Magisteri, a l'assignatura de Didàctica de la Llengua Estrangera, amb una professora que va ser com una guia per a mi. Ella ens va demanar un dia a classe que féssim un recull de les llengües amb les quals teníem o havíem tingut contacte, tant si les parlàvem com si no, com si només les enteníem a mitges o gens. Vaig fer el dibuix d'un arbre on a les arrels hi havia el castellà, al tronc el català, i a les branques l'anglès, el francès, l'italià, el portuguès, el gallec, la llengua de signes catalana, l'alemany, el polonès, el romanès, i ara no recordo si alguna més (d'això potser en fa ben bé 7 o 8 anys).
A les arrels del meu arbre hi ha la llengua que sempre m'han parlat a casa. Tot i que, crec que en alguna ocasió ho he comentat, la meva mare és catalanoparlant (el meu avi era de Reus i la meva àvia és de Barcelona, de la Barcelona antiga), la llengua de casa va ser el castellà perquè el meu pare era de Múrcia (l'avi també, i l'àvia de Jaen). Per més que se'n digui llengua materna, aquest concepte no fa referència necessàriament a la llengua de la mare, sinó més aviat a la llengua en la qual la mare parla als fills, és a dir, la llengua de la llar, com ja sabeu. I per més que la major part del temps el vaig passar amb la mare, la llengua de comunicació a casa va ser (i és) el castellà. Llavors els pares es van separar, però ja era tard, imagino, per canviar un hàbit tan inconscient com és la llengua. Quan la meva tieta va venir a viure a casa es van crear situacions d'allò més curioses, perquè ma mare i ella, germanes, es parlaven en català, però totes dues ens parlaven en castellà a mi i a la meva germana.
El més divertit era quan anàvem a casa dels avis materns, perquè ells sempre ens han parlat en català. Llavors teníem converses a tres bandes on les nenes parlàvem català amb els avis, però castellà amb la mare i la tieta, mentre que tots ells es parlaven en català.
La llengua de la llar es va convertir en la meva primera llengua (la llengua en la qual compto, m'emprenyo, parlo amb mi mateixa i escric els meus pensaments). A l'escola on anava, gairebé tots els professors feien les classes en castellà, i amb els amics parlàvem sempre en castellà. Però en acabar 4t d'EGB (a alguns potser ni us sona això d'EGB) ens van canviar d'escola. Hi ha una dita en castellà que diu "Allá donde fueres, haz lo que vieres", i això vaig fer a la nova escola, on tothom parlava català. Les noves amistats, els professors, fins i tot el personal no docent, usaven tan sols el català per comunicar-se amb mi. És a dir, que fins que no vaig tenir 10 anys no vaig començar veritablement a parlar català.
...continuarà.
29/12/07
Lloat sia Déu
No, no m'he begut l'enteniment, però això de ser mestra d'una escola concertada (de caire catòlic tot i que bastant lliberal, cal dir-ho) m'obliga a fer coses tan poc desitjables com anar a l'església. Bé, no és que anem a missa, ni molt menys (només faltaria), però a l'església hi anem sovint perquè a l'escola no tenim sala d'actes (ni cap espai prou gran com per poder fer les cantades de Nadal i de primavera, amb els papes i les mames fent fotos amb cara de "Mirá qué chévere que lo hizo Kevin Jesús" -versió actual del tan clàssic "Guaita que bé que ho ha fet en Jordi").
Com sempre, la meva feina (la que em dóna per menjar o pagar la hipoteca -noteu la conjunció) em permet trobar perles lingüístiques d'aquelles que no només fan mal als ulls, sinó que ens obliguen a tancar-los perquè no ens caiguin de l'ensurt. Aqui en teniu una, però com que no sóc gaire bona fent fotos amb el mòbil, al final us en copio el text. Apa, vigileu amb l'empatx d'errades.
Creació Composició i Montatge de cinc Vidrieres Artistiques Emplomades, an diferentes mides montades an diferens gruixos deplom i realitzádes an vidre Katedral Aleman. Dibuijos an Grisalles i Esmals al foc.
Im-pressionant, ¿oi? ¿Us heu aturat a meravellar-vos amb aquesta nova llengua? Caldria un estudi molt acurat per determinar si "an" és equivalent a "amb" o a "en" (¿potser estem davant d'una fusió de totes dues preposicions que s'avança milers d'anys a l'evolució del català?). ¿I què me'n dieu de la manca total de puntuació? A l'escola t'ensenyen a posar comes entre els elements que conformen una llista, i ja veus, ¡¡¡¡NO FAN FALTA!!!! ¿Per què ens compliquem tant la vida? Podem marcar aquesta peculiaritat amb la majúscula, molt infravalorada en els darrers segles. ¿I sobre l'al·lomorfia de l'adjectiu "diferents"? Fantàstica, ¿no trobeu? Sens dubte, l'accent de "realitzádes" ha degut caure de la paraula "Artistiques" quan han penjat el cartellet al taulell d'anuncis de l'església, si no, és que no m'ho puc explicar...
Com sempre, la meva feina (la que em dóna per menjar o pagar la hipoteca -noteu la conjunció) em permet trobar perles lingüístiques d'aquelles que no només fan mal als ulls, sinó que ens obliguen a tancar-los perquè no ens caiguin de l'ensurt. Aqui en teniu una, però com que no sóc gaire bona fent fotos amb el mòbil, al final us en copio el text. Apa, vigileu amb l'empatx d'errades.
Creació Composició i Montatge de cinc Vidrieres Artistiques Emplomades, an diferentes mides montades an diferens gruixos deplom i realitzádes an vidre Katedral Aleman. Dibuijos an Grisalles i Esmals al foc.
3 Vidrieres – 167 x 55’6 cmts.
2 Vidrieres – 167 x 54’0 cmts.
Preu Vidrieres --- 5.542 E
Total Pto. --- 5.729 E
Im-pressionant, ¿oi? ¿Us heu aturat a meravellar-vos amb aquesta nova llengua? Caldria un estudi molt acurat per determinar si "an" és equivalent a "amb" o a "en" (¿potser estem davant d'una fusió de totes dues preposicions que s'avança milers d'anys a l'evolució del català?). ¿I què me'n dieu de la manca total de puntuació? A l'escola t'ensenyen a posar comes entre els elements que conformen una llista, i ja veus, ¡¡¡¡NO FAN FALTA!!!! ¿Per què ens compliquem tant la vida? Podem marcar aquesta peculiaritat amb la majúscula, molt infravalorada en els darrers segles. ¿I sobre l'al·lomorfia de l'adjectiu "diferents"? Fantàstica, ¿no trobeu? Sens dubte, l'accent de "realitzádes" ha degut caure de la paraula "Artistiques" quan han penjat el cartellet al taulell d'anuncis de l'església, si no, és que no m'ho puc explicar...
8/12/07
Una mica d'art

Masolino da Panicale
c. 1425
Detalle de Adán y Eva
en el Paraíso (el Pecado ori-
nal), Capilla Brancacci, iglesia
de Santa Maria del Carmine, Florencia.
¿Què us sembla l'obra? ¿Quants de vosaltres heu vist l'errata? Jo no la vaig veure el meu primer any com a correctora de castellà en una editorial especialitzada en llibres d'art (editorial per a la qual he estat treballant des de llavors -tenia 18 anyets acabats de fer- fins fa dos mesos).
Llavors ho vaig atribuir a la meva poca experiència en el camp de la correcció (fins a aquell moment havia fet de negra per a una amiga que també feia de negra d'un corrector a sou d'una editorial conegudeta, i tot el que havia arribat a les meves mans eren novel·les d'Agata Christie i alguna altra cosa amb molt poc suc). Ara sé què em va passar, i és que es tracta d'un error dels més habituals en lectura (segons proven molts experiments de psicolingüística).
Potser alguns de vosaltres encara us esteu preguntant de quina errata parlo. Bé, no us frustreu per això. Quan li vaig passar el llistat de peus d'il·lustracions ja corregit al meu company maquetista (polonès, amb un castellà que llavors em recordava molt el del jugador de futbol Stoichkov -segur que l'he escrit malament), em va cridar perquè m'ho mirés, amb una rialleta estranya als llavis. Us asseguro que ho vaig llegir més de quatre vegades abans de dur-me les mans al cap. Jo era llavors l'única persona que corregia els peus d'il·lustració, i us podeu imaginar que després d'allò m'he mirat del dret i del revés tooooots els peus que han passat per les meves mans (accepto aquí la relació d'idees poc glamurosa* provocada per la polisèmia del mot "peus").
I és que el fet que el polonès trobés l'errata tan bon punt s'ho va llegir és degut a la seva necessitat de llegir totes les lletres de les paraules que tenia al davant, ja que el seu lexicó llavors en llengua castellana era limitat i poc assentat. Coses del cervell... ¿què li farem?
*Tot i que el DIEC2 accepta "glamur", no hi ha cap entrada per a l'adjectiu corresponent. Aplico les normes morfològiques i ortogràfiques que em semblen adients per a aquest mot. Qui tingui res a dir, que ho digui ara o calli per sempre. ;-)
6/12/07
Maleït blogspot
Des de fa uns dies quan obro el meu blog apareix tot en anglès. Al principi vaig pensar que seria un error del sistema, que potser m'havia canviat l'idioma per error (en altres ocasions m'ho he trobat tot en castellà), però no. A tot arreu a la configuració hi tinc triat el català, però la informació segueix apareixent en anglès, i ja començo a pensar que de casual no hi ha res (digueu-me paranoica, però ja no sé què pensar).
Quan busco una manera de contactar per demanar què li passa a blogspot, l'únic que em trobo és una pàgina de preguntes freqüents amb respostes, però cap adreça electrònica, cap formulari, cap manera d'adreçar-me als que controlen el servei.
Si algú s'hi ha trobat i ho ha pogut resoldre, que m'ho faci saber. M'agraden totes les llengües, però no imposades.
Quan busco una manera de contactar per demanar què li passa a blogspot, l'únic que em trobo és una pàgina de preguntes freqüents amb respostes, però cap adreça electrònica, cap formulari, cap manera d'adreçar-me als que controlen el servei.
Si algú s'hi ha trobat i ho ha pogut resoldre, que m'ho faci saber. M'agraden totes les llengües, però no imposades.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)