Tria la resposta correcta:
"Domingo" és...
a) el nom de l'amo del restaurant.
b) un dia de la setmana.
c) el nom d'un plat típic del restaurant.
d) totes les respostes anteriors.
e) cap de les respostes anteriors.
f) NS/NC (i.e. no m'atabalis).
8/4/08
Concurs
Tria la resposta correcta:
"Domingo" és...
a) el nom de l'amo del restaurant.
b) un dia de la setmana.
c) el nom d'un plat típic del restaurant.
d) totes les respostes anteriors.
e) cap de les respostes anteriors.
f) NS/NC (i.e. no m'atabalis).
2/4/08
¡¡¡Sí, existeix!!!
Després d'estar a punt de llençar la tovallola creient que jo era un dels pocs alienígenes que fem servir amb naturalitat la conversa bilingüe, vaig respirar tranquil·la en presenciar una conversa entre un vigilant colombià de la Pedrera i un noi català que vetlla una de les sales (ni idea del nom del càrrec que ocupa, però no és un guàrdia de seguretat). Una mica més i ploro d'emoció...
23/3/08
Els catalans i els euskalduns
Això és el que et trobes quan viatges per aquests móns de Déu...
Sí, sí, són panellets, i dels de pinyons!!! A una pastisseria de Donosti.
Dins la catedral de Biarritz... (No comment)
21/3/08
Ser o no ser... ¿una persona?
Tant de temps creient que era un ésser humà, i ara resulta que sóc un vehicle... ara que, m'agradaria pensar que no sóc un quatre llaunes qualsevol, sinó un Ferrari, com el del Magnum (¿qui no ha somiat amb aquelles camises florides i aquella "veueta" famosa), o potser un Cadillac, o un Rolls Royce... Bé, siguis de luxe o per anar tirant, sàpigues que no pots estacionar-te al passadís del metro. (És que se'ns acuden unes coses...).
1/3/08
Tota una lliçó
Fa dues setmanes, en una excursió dels grups de 3r i 4t de l'escola on treballo. Som al metro:
Senyor 1: ¿Váis de excursión?
Nen: Sí. ¿De dónde es usted?
Senyor 1: De aquí, ¿por qué?
Nen: Ah, com que no parla català...
Senyor 2: ¿I tu d'on ets?
Nen: De Xile.
Senyor 2: ¡Jo també!
(La conversa continua entre tots dos en català. És l'hora de baixar del metro):
Nen: Adéu.
Senyor 2: Adéu.
Senyor 1: Bé, adéu.
NOTA: El nen fa menys d'un any que viu a Catalunya.
Senyor 1: ¿Váis de excursión?
Nen: Sí. ¿De dónde es usted?
Senyor 1: De aquí, ¿por qué?
Nen: Ah, com que no parla català...
Senyor 2: ¿I tu d'on ets?
Nen: De Xile.
Senyor 2: ¡Jo també!
(La conversa continua entre tots dos en català. És l'hora de baixar del metro):
Nen: Adéu.
Senyor 2: Adéu.
Senyor 1: Bé, adéu.
NOTA: El nen fa menys d'un any que viu a Catalunya.
26/2/08
Estacions
Bé, després de fer un petit recull fotogràfic en algunes estacions de Renfe (i de metro) de les nostres contrades, us puc ensenyar tot això (de moment), perquè veieu que, o bé els lingüistes es moren de gana, o bé és que encara ningú no sap que existim...
(Avís important: Algunes de les següents imatges poden ferir greument la sensibilitat lingüística dels espectadors.)
¿On diríeu que es troba aquesta cancel·ladora de bitllets? ¿Japó? Doncs no, a Martorell. Per què els caràcters que hi apareixen al visor semblen japonesos és un dels misteris de les estacions de Renfe. Potser, com que els costa això de senyalitzar en català per allò que som rarets, nosaltres, i tot ho volem en català, han decidit fer-nos la guitza i senyalitzar en japonès. Ves a saber...
I és que els catalans som atents amb els visitants... Aquest cartell és per a argentins. Són els horaris de pas dels trens per l'estació de Sant Sadurní d'Anoia. Si "laboras", pibe, tenés que tomar el tren de la lista de abajo.
A la fantàstica i acabada d'estrenar estació de Sants s'han pres tan seriosament el bilingüisme, que fins i tot l'apliquen quan és del tot innecessari.
A l'estació de Lavern, al municipi de Subirats (Alt Penedès) gairebé l'encerten amb això del guió i l'apòstrof. I és que el català és difícil...
Aquesta és del metro de Barcelona. ¿Què li està passant a la pobra preposició "de"? ¿Algú ha percebut aquesta intrusió de l'estructura anglesa "mobile coverage"?
Bé, "and the last but not the least", com dirien els invasors lingüístics, aquesta imatge deplorable de l'estat dels lavabos de noies de la biblioteca de Romàniques de la Universitat de Barcelona, que vindria a ser una metàfora de tot el que he penjat dalt. Que cadascú en tregui les seves conclusions...
(Avís important: Algunes de les següents imatges poden ferir greument la sensibilitat lingüística dels espectadors.)
¿On diríeu que es troba aquesta cancel·ladora de bitllets? ¿Japó? Doncs no, a Martorell. Per què els caràcters que hi apareixen al visor semblen japonesos és un dels misteris de les estacions de Renfe. Potser, com que els costa això de senyalitzar en català per allò que som rarets, nosaltres, i tot ho volem en català, han decidit fer-nos la guitza i senyalitzar en japonès. Ves a saber...
I és que els catalans som atents amb els visitants... Aquest cartell és per a argentins. Són els horaris de pas dels trens per l'estació de Sant Sadurní d'Anoia. Si "laboras", pibe, tenés que tomar el tren de la lista de abajo.
A la fantàstica i acabada d'estrenar estació de Sants s'han pres tan seriosament el bilingüisme, que fins i tot l'apliquen quan és del tot innecessari.
A l'estació de Lavern, al municipi de Subirats (Alt Penedès) gairebé l'encerten amb això del guió i l'apòstrof. I és que el català és difícil...
Aquesta és del metro de Barcelona. ¿Què li està passant a la pobra preposició "de"? ¿Algú ha percebut aquesta intrusió de l'estructura anglesa "mobile coverage"?
Bé, "and the last but not the least", com dirien els invasors lingüístics, aquesta imatge deplorable de l'estat dels lavabos de noies de la biblioteca de Romàniques de la Universitat de Barcelona, que vindria a ser una metàfora de tot el que he penjat dalt. Que cadascú en tregui les seves conclusions...
10/2/08
Es necessiten traductors
Aquí teniu la prova de la necessitat expressada al títol. Aquesta foto ha estat presa per la meva mare a la botiga d'ONO de La Maquinista. A part d'ella, ¿algú més troba explicació a l'error? Una pista: la traducció s'ha fet amb un traductor automàtic...
2/2/08
Discussió oberta
Fa uns quants posts es va iniciar una discussió interessant entre la Concha i jo mateixa sobre l'existència o no de parasíntesi en la formació de paraules. A classe de Morfologia es defensa, per part de la professora, que no existeix; així, la formació d'un verb com "desnatar" es justifica apel·lant a la possible existència d'una forma arcaïca "natar", per evitar l'explicació parasintètica que donaria de "nata" directament "desnatar", sense passar primer per la sufixació i després per la prefixació, tal com defensen alguns lingüistes. A continuació us copio un comentari que la Concha va fer al meu blog defensant la parasíntesi, i us convido a participar en la discussió.
"Para mí, por ejemplo, la existencia de la parasíntesis (la unión simultánea de un prefijo y un sufijo que cambia la categoría de la base) es impepinable!! Para mí y para los dos morfólogos más cracks de este país (que cuentan con decenas de publicaciones a sus espaldas y que han elaborado los capítulos sobre morfología de una “modesta” obra llamada Gramática descriptiva de la lengua española).
Lo que encuentro incoherente es que para sustentar un análisis uno tenga que procurarse una explicación ad hoc tan infantil: natar, mohecer y vejecer seguro que existieron alguna vez!!!
Según recuerdo, su análisis preferido era [[des[nata]V]]V (natar>desnatar), aunque, para los muy recalcitrantes (como yo) aceptaba un morfo cero para pasar de una base nominal a un verbo, o sea: [[des[nata]N Ø a]V ]V (natar>natar>desnatar) . Lo que no era posible es *[des[nata]N ar]V, es decir el análisis parasintético (nata>desnatar)
Ella partía de /nata/V porque decía que es un caso donde verbo y sustantivo comparten raíz, (como /ayuda/N y /ayuda/V) y si partimos de una misma raíz podemos ahorrarnos el paso de la conversión cero (de nata nombre a nata-Ø verbo). Pero digo yo ¿qué hacemos en los casos en que no la comparten como /golpea/V y /golpe/N o /sala/V y /sal/N? en estos casos el paso del morfo cero para obtener el V del N es imprescindible.
Esto nos deja con dos análisis para la misma estructura:
1. desnatar: [[des[nata]V]]V
2. desalar: [des[[sal]N a]V]V
Por tanto, otra pega es que en aquellos casos en que nombre y verbo no comparten base, hemos de hacer un análisis diferente.
Soledad Varela, por otro lado, sostiene que hay parasíntesis en estos casos y los analiza así:
[a [nud]N a]V
Donde la -a es un sufijo verbalizador que actúa en otras derivaciones denominales como almacén>almacen-a (r).
Según ella hay 4 tipos de parasíntesis en nuestro idioma:
1 [en+A+ecer] enloquecer, enternecer, encarecer.
2 [a+A+ar] alargar, abaratar, aclarar.
3 [en+N+ar] encarcelar, embotellar, enraizar.
4 [a+N+ar] acorralar, atenazar, arrinconar.
Su análisis es que ennoblecer, por ejemplo, es parasintético porque ni existe *ennoble ni *noblecer. Tanto el prefijo como el sufijo actúan de forma simultánea y solidaria.
Por algún lado tengo escritos ejemplos de neologismos en la prensa en que no se cumplen los principios de buena formación, los voy a buscar y os los pego."
"Para mí, por ejemplo, la existencia de la parasíntesis (la unión simultánea de un prefijo y un sufijo que cambia la categoría de la base) es impepinable!! Para mí y para los dos morfólogos más cracks de este país (que cuentan con decenas de publicaciones a sus espaldas y que han elaborado los capítulos sobre morfología de una “modesta” obra llamada Gramática descriptiva de la lengua española).
Lo que encuentro incoherente es que para sustentar un análisis uno tenga que procurarse una explicación ad hoc tan infantil: natar, mohecer y vejecer seguro que existieron alguna vez!!!
Según recuerdo, su análisis preferido era [[des[nata]V]]V (natar>desnatar), aunque, para los muy recalcitrantes (como yo) aceptaba un morfo cero para pasar de una base nominal a un verbo, o sea: [[des[nata]N Ø a]V ]V (natar>natar>desnatar) . Lo que no era posible es *[des[nata]N ar]V, es decir el análisis parasintético (nata>desnatar)
Ella partía de /nata/V porque decía que es un caso donde verbo y sustantivo comparten raíz, (como /ayuda/N y /ayuda/V) y si partimos de una misma raíz podemos ahorrarnos el paso de la conversión cero (de nata nombre a nata-Ø verbo). Pero digo yo ¿qué hacemos en los casos en que no la comparten como /golpea/V y /golpe/N o /sala/V y /sal/N? en estos casos el paso del morfo cero para obtener el V del N es imprescindible.
Esto nos deja con dos análisis para la misma estructura:
1. desnatar: [[des[nata]V]]V
2. desalar: [des[[sal]N a]V]V
Por tanto, otra pega es que en aquellos casos en que nombre y verbo no comparten base, hemos de hacer un análisis diferente.
Soledad Varela, por otro lado, sostiene que hay parasíntesis en estos casos y los analiza así:
[a [nud]N a]V
Donde la -a es un sufijo verbalizador que actúa en otras derivaciones denominales como almacén>almacen-a (r).
Según ella hay 4 tipos de parasíntesis en nuestro idioma:
1 [en+A+ecer] enloquecer, enternecer, encarecer.
2 [a+A+ar] alargar, abaratar, aclarar.
3 [en+N+ar] encarcelar, embotellar, enraizar.
4 [a+N+ar] acorralar, atenazar, arrinconar.
Su análisis es que ennoblecer, por ejemplo, es parasintético porque ni existe *ennoble ni *noblecer. Tanto el prefijo como el sufijo actúan de forma simultánea y solidaria.
Por algún lado tengo escritos ejemplos de neologismos en la prensa en que no se cumplen los principios de buena formación, los voy a buscar y os los pego."
¿Calia?
A més del fet que és del tot absurd aquest desdoblament, pels molts motius lingüístics ja expressats abastament en aquest blog (podeu llegir, qui encara no ho hagi fet, l'article sobre el gènere que trobareu a la secció Articles recomenats), no sé si qui els empra s'adona del risc d'aquesta pràctica: "Llibertat presos i preses polítiques catalanes" vol dir, literalment, presos (en general, de qualsevol tipus i de qualsevol indret) i preses polítiques catalanes. La nostra professora d'Antropologia Lingüística ens posava un altre exemple d'aquesta mena, ben curiós i divertit: no fa gaire la Universitat de Barcelona va organitzar un congrés de Sociòlegs i Sociòlogues Joves, amb la qual cosa, la Carme Junyent (la professora) no podia evitar riure quan passava per davant de la pantalla que tenim al vestíbul, on es publica l'agenda de la facultat. ¿Per què reia la Carme Junyent? Perquè cada cop que ho llegia imaginava un congrés de sociòlegs vells perseguint sociòlogues jovenetes.
¿Fins quan durarà la tonteria?
¿Fins quan durarà la tonteria?
1/2/08
Biografia lingüística (segona part)
Tal com us vaig prometre, aquí va la segona part de la meva biografia lingüística. Ens havíem quedat entrant a la nova escola, a cinquè d'EGB, on vaig haver d'adaptar-me lingüísticament a les companyes. En aquella època patia jo una mena de trastorn bilingüe que em feia mantenir una lluita interna: membres de la meva família paterna m'asseguraven que el català "no molaba", se'n reien, de la llengua, imitaven els parlars amb un sentit de l'humor força desagradable i, com podeu imaginar, en una nena com jo allò va causar estralls: tot i que el parlava còmodament a l'escola, va esdevenir l'únic àmbit en el qual feia servir el català. Va arribar un moment, en plena preadolescència, en què fins i tot me n'avergonyia de parlar-lo.
Llavors vaig entrar a l'institut. Allà la barreja lingüística era a parts més o menys iguals entre totes dues llengües: vaig fer amistats amb qui la llengua del primer contacte va ser el català, i d'altres amb les quals les primeres paraules van ser en castellà. Com que era el moment de preocupar-se per coses tan importants com els cabells, la roba i els nois, el meu conflicte amb la llengua va passar a segon terme. Fins que a segon de BUP vaig barrejar-me amb un grupet de "cumbaiàs" (pels que no vau viure aquells meravellosos anys us diré que els cumbes eren nois de papà amb estètica hippie, que tenien uns certs ideals i valors que defensaven amb fermesa, entre ells la llengua, que fumaven porros i feien campana sovint). Tot i que no vaig ser mai cumba, la força amb què defensaven una terra lliure i una única llengua oficial em va captivar (bé, també hi va fer molt el fet que un dels nois del grupet m'agradava d'allò més). Vaig començar a fer servir sempre el català, a defensar-lo davant d'aquells que el criticaven o el menyspreaven, i vaig començar a interessar-me per parlar-lo bé i escriure'l millor.
Aquesta metamorfosi va suposar un fort entrenament en canvis d'hàbits i mals vicis com el famós "tenir que" (que tant havia sentit a casa entre la mare i la tieta, o entre elles i els avis), o els entranyables "lo" i "lis" (¿qui no coneix algú que els fa servir a tort i a dret?). I així em vaig anar convertint a poc a poc en llenguaddicta. Però la llavor que la família paterna havia plantat dins meu seguia allà, latent, i un dia va esclatar.
Corria l'any 1999 i vaig anar a sopar amb el meu nòvio de llavors (de Sant Carles de la Ràpita) a casa d'uns amics meus (de Barcelona ella i de Lavern ell). Parlant de totes aquelles coses que es parlen en un sopar d'amics va sortir el tema de la llengua, i de l'hàbit de canviar al castellà quan algú ens contesta en aquesta llengua. La llavor va donar fruit: el meu discurs anava carregat de prejudicis i falses veritats sobre la necessitat de canviar per tal de facilitar la comunicació, per respecte a l'altre, per comoditat... La meva amiga, una dona molt canyera i trempada, amb tota la confiança (i 9 anys més que jo d'experiència en aquest món) em va desmuntar tots i cadascun dels arguments amb tanta força que les llàgrimes em van assaltar sense avís. Es va fer el silenci, es va disculpar per haver estat dura amb mi, i tot va acabar bé. Però dins meu s'havia tornat a lliurar la batalla de les llengües, sense saber encara com, després d'haver defensat tant la llengua en els darrers anys, em van poder sortir de dins totes aquelles idees.
...continuarà.
Llavors vaig entrar a l'institut. Allà la barreja lingüística era a parts més o menys iguals entre totes dues llengües: vaig fer amistats amb qui la llengua del primer contacte va ser el català, i d'altres amb les quals les primeres paraules van ser en castellà. Com que era el moment de preocupar-se per coses tan importants com els cabells, la roba i els nois, el meu conflicte amb la llengua va passar a segon terme. Fins que a segon de BUP vaig barrejar-me amb un grupet de "cumbaiàs" (pels que no vau viure aquells meravellosos anys us diré que els cumbes eren nois de papà amb estètica hippie, que tenien uns certs ideals i valors que defensaven amb fermesa, entre ells la llengua, que fumaven porros i feien campana sovint). Tot i que no vaig ser mai cumba, la força amb què defensaven una terra lliure i una única llengua oficial em va captivar (bé, també hi va fer molt el fet que un dels nois del grupet m'agradava d'allò més). Vaig començar a fer servir sempre el català, a defensar-lo davant d'aquells que el criticaven o el menyspreaven, i vaig començar a interessar-me per parlar-lo bé i escriure'l millor.
Aquesta metamorfosi va suposar un fort entrenament en canvis d'hàbits i mals vicis com el famós "tenir que" (que tant havia sentit a casa entre la mare i la tieta, o entre elles i els avis), o els entranyables "lo" i "lis" (¿qui no coneix algú que els fa servir a tort i a dret?). I així em vaig anar convertint a poc a poc en llenguaddicta. Però la llavor que la família paterna havia plantat dins meu seguia allà, latent, i un dia va esclatar.
Corria l'any 1999 i vaig anar a sopar amb el meu nòvio de llavors (de Sant Carles de la Ràpita) a casa d'uns amics meus (de Barcelona ella i de Lavern ell). Parlant de totes aquelles coses que es parlen en un sopar d'amics va sortir el tema de la llengua, i de l'hàbit de canviar al castellà quan algú ens contesta en aquesta llengua. La llavor va donar fruit: el meu discurs anava carregat de prejudicis i falses veritats sobre la necessitat de canviar per tal de facilitar la comunicació, per respecte a l'altre, per comoditat... La meva amiga, una dona molt canyera i trempada, amb tota la confiança (i 9 anys més que jo d'experiència en aquest món) em va desmuntar tots i cadascun dels arguments amb tanta força que les llàgrimes em van assaltar sense avís. Es va fer el silenci, es va disculpar per haver estat dura amb mi, i tot va acabar bé. Però dins meu s'havia tornat a lliurar la batalla de les llengües, sense saber encara com, després d'haver defensat tant la llengua en els darrers anys, em van poder sortir de dins totes aquelles idees.
...continuarà.
Berenar sense comentaris
Una tarda de gener em vaig trobar amb l'Eduard de Falgons a la biblio de la facultat. Després d'una bona estona de barallar-me amb el nou portàtil (i de decidir definitivament que em canviava el Vista per l'XP), vam anar a fer un berenar ràpid al bar-cafeteria-pastisseria que hi ha al carrer de sota de Tallers. Mentre feia cua per demanar (i l'Eduard guardava lloc: les 6 de la tarda és l'hora de les iaies, envaeixen les cafeteries i les xocolateries i cal esmunyir-se entre la gentada per tal de seure tranquil·lament i prendre una infusió), em vaig trobar amb això:
La Llumanera
Fa uns dies vaig fer una troballa que he volgut compartir amb tots els llenguaddictes que em llegeixen. Es tracta de la primera pàgina d'un exemplar de La Llumanera, de l'any 1880. La Llumanera és una publicació de la Catalan Society of New York, fundada pels emigrants catalans del segle XIX. Aquí la teniu (perdoneu per la qualitat de la foto). Trobareu la història d'aquesta publicació a la pàgina de l'Instituto Cervantes.
28/1/08
Pels que ja em trobaveu a faltar
Avui he llegit això al diari, i malgrat ser en castellà he cregut que era el meu deure fer-vos-ho arribar:
Bé, davant d'un titular tan poc afortunat com aquest cal fer-se un munt de preguntes:
1. ¿Qui l'ha votat? Els joves blancs està clar, però,
2. ¿quines dones? ¿Totes? ¿Blanques i negres? ¿Joves o grans? Perquè, que jo sàpiga, el que et fa dona no és l'edat que tens, sinó el teu sexe, per tant,
3. ¿dins els joves hi ha també dones? ¿O només es refereixen a homes joves blancs?
4. ¿Quins negres? ¿Tots? ¿Homes i dones? Bé, tots no, perquè si especifiquen que l'han votat "los jóvenes blancos" entenem que els joves negres no l'han votat.
5. ¿Qui ha votat doncs Clinton? Ens queden només els homes blancs de més de 30 anys (suposant que 30 sigui el límit entre ser jove i no ser-ho, cosa que no comparteixo), i els joves negres (¿homes només o dones i homes?)
Bé, com sempre, per mirar d'aclarir el dubte, he llegit l'abstract de la portada:
"Arrasó con el respaldo de los negros, pero también obtuvo una cuarta parte de los votos de los electores blancos. Venció entre los menores de 30 años y entre las mujeres".
Claríssim, ¿no?
El País, edició impresa, dilluns 28 de gener de 2008
Titular: "Obama resurge gracias a los jóvenes blancos, las mujeres y los negros".Bé, davant d'un titular tan poc afortunat com aquest cal fer-se un munt de preguntes:
1. ¿Qui l'ha votat? Els joves blancs està clar, però,
2. ¿quines dones? ¿Totes? ¿Blanques i negres? ¿Joves o grans? Perquè, que jo sàpiga, el que et fa dona no és l'edat que tens, sinó el teu sexe, per tant,
3. ¿dins els joves hi ha també dones? ¿O només es refereixen a homes joves blancs?
4. ¿Quins negres? ¿Tots? ¿Homes i dones? Bé, tots no, perquè si especifiquen que l'han votat "los jóvenes blancos" entenem que els joves negres no l'han votat.
5. ¿Qui ha votat doncs Clinton? Ens queden només els homes blancs de més de 30 anys (suposant que 30 sigui el límit entre ser jove i no ser-ho, cosa que no comparteixo), i els joves negres (¿homes només o dones i homes?)
Bé, com sempre, per mirar d'aclarir el dubte, he llegit l'abstract de la portada:
"Arrasó con el respaldo de los negros, pero también obtuvo una cuarta parte de los votos de los electores blancos. Venció entre los menores de 30 años y entre las mujeres".
Claríssim, ¿no?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)