Relacionant-nos

Ahir la llenguaddicta va anar a sopar amb uns amics a un restaurant del centre de la ciutat comtal. Demanem els plats en català, of course, i el cambrer en pren nota responent-nos en castellà (de moment tot bé, malgrat que no vaig ser capaç de detectar-li l'accent). Quan ens porta les begudes li pregunto: "¿Trigareu molt? És que anem al teatre". Resposta del cambrer: "No, si te he entendido perfectamente... que si tardaremos porque vas al teatro, ¿no?" "¡Molt bé!" (la llenguaddicta sempre tan afalagadora amb qui no oposa resistència a la seva llengua minoritària). El cas és que no va respondre la pregunta, se'n va anar cap a la cuina a passar nota, però segueixo, que ara bé la part interessant.

Passada una estona la llenguaddicta s'acosta a la barra i li diu a una cambrera: "¿Em podries donar una mica més de pa, sisplau?" Resposta de la cambrera: "Ni idea de lo que me estás diciendo" (podeu afegir a aquest enunciat una entonació repel·lent i desagradable com pocs cops m'he trobat). La llenguaddicta insisteix, simplificant: "Pa". En vista de la cara de la cambrera, encara un cop més: "Pa" (acompanyant la paraula amb el signe de "pa" en Llengua de Signes Catalana, costum que darrerament he adquirit gairebé inconscientment). Res, cap reacció. I ara bé quan el cambrer simpàtic li diu a la cambrera estúpida: "¡Pan!", amb to d'alegria i complicitat per haver-me entès. La llenguaddicta, com no, li respon: "Sí, pa, moltes gràcies", amb somriure inclòs.

Després d'una estona, i ja a punt d'acabar, li pregunto al cambrer d'on és. Sorpresa: del Marroc. Només cal tenir-ne ganes per a entendre's...

Fira del Llibre de Bogotà

Mireu quin cartell més enginyós:



Per cert, el poema no és de Neruda...

Crispetes mimoses

Entrepans

No fa gaire la llenguaddicta va anar a destrossar-se els genolls al Montsant. Després de 7 km de muntanya (amb algunes vies ferrades), i d'una espectacular baixada com a ànima en pena, amb caigudes incloses, ella i els seus amics van anar a fer un cacaolat al bar del poble més proper. I com que la llenguaddicta havia consumit totes les seves energies en l'excursió criminal, va decidir demanar la carta d'entrepans (absurd, si voleu, perquè sóc vegetariana, i quan la cambrera em va dir "Sólo hago fríos a estas horas" va limitar la meva tria a l'entrepà de formatge). Ai, las (o lassa), mireu amb què es va trobar l'exhausta llenguaddicta:

La TRUITA X em té intrigadíssima... ¿Serà feta amb ous extraterrestres? I boníssim matar-se a posar ESCOPINYAS, que ni Cristo sabrà què són (en lloc de posar "berberetxos" com Déu mana), però escriure TRIPA (i aclarir-ho amb un parèntesi on diu CALLOS, pels dubtes que pogués ocasionar). ¿I què me'n dieu dels OUS LLOM o dels OUS LLANGONISSA? Perquè els ous ferrats tothom sap què són, ¿pèro això altre?

Us podeu imaginar que l'entrepà fret de formatge manxec me'l vaig menjar sense mirar-li les faltes...

¿Com n'hem de dir?

¿Com n'hauríem de dir del trosset de paper en què anotem les quatre dades bàsiques impossibles de recordar que et poden sortir en un examen? En castellà li diuen "chuleta" (qui en conegui l'etimologia, que ens l'expliqui). Però, ¿i en català? ¿Costelletes? ¿Paperets? ¿Trampetes? ¿Xivatos? ¿Ajudetes? Va, la que més ens agradi de totes les que proposin els meus lectors la farem córrer perquè deixem d'usar la castellanada catalanitzada "txuleta".

Premsa en català

Ja podem llegir en català La Vanguardia i el diari Sport. Però perquè aquesta iniciativa perduri, seria interessant que tingués força visites. Poseu els enllaços a "favorits" i entreu-hi cada dia, encara que sigui a llegir els titulars. Serà la manera que s'adonin que volem la premsa diària en català.

Traduttore traditore

El David (que comenta sovint els meus blogs) em parlava no fa gaire del dor romanès, un sentiment a mig camí entre l'enyor i el desig, el mal d'amor i la tristesa, el patiment, en definitiva. Un sentiment que només pot aturar-lo qui el pateix. ¿Vindria a ser com la saudade portuguesa o la morriña galega? ¿En coneixeu més d'aquesta mena?

Avui, després de dues setmanes de desconnexió del món, he abraçat una de les "ninetes dels meus ulls" (de qui he parlat en ocasions), i m'han vingut ganes de dir-li que l'havia enyorat, però no era això ben bé el que volia dir-li, perquè el sentiment era més profund, i li hauria dit en francès: "Tu m'as manqué", perquè ni tan sols era "T'he trobat a faltar", sinó que realment m'ha mancat la seva abraçada aquests dies. ¿Per què costa tant posar en paraules les coses importants?

Estimar

Fa uns dies un bon amic em deia que la nostra llengua té una manca greu de vocabulari per a referir-nos a l'amor. I m'hi va fer pensar. Tenim el verb estimar, i a partir d'aquí hem d'anar-hi afegint paràfrasis per especificar quina mena d'amor és el que sentim per la persona amb qui parlem: si l'estimem com a un germà, o com a una amiga, o com a alguna cosa més que una amiga però no tant com a una nòvia, o si l'estimem i punt. És evident que tenim diferents maneres d'estimar: no estimem de la mateixa manera a la canalla que als amics, o que a la nostra parella o a la nostra mare. I crec que la llengua no hauria de ser un obstacle per a expressar els nostres sentiments.

Jo proposo una classificació, a la manera de les llengües bantu (amb els seus classificadors de forma, de mida...). Per exemple, quan estimem algú amb amor familiar (filial, fraternal, etc.) podríem afegir al verb la marca f. Quan l'estimem com a una amistat, podríem afegir-hi una t. Si l'estimem com a persona que comparteix la vida amb nosaltres, una l. Si l'amor que sentim és més que el d'amistat, però no tant com el de parella, potser una s. I així, podríem anar inventant classificadors a mesura que anéssim necessitant maneres d'expressar aquest sentiment.

Com que els classificadors són marques morfològiques de gènere (recordem que gènere no és només masculí, femení i neutre, sinó animat, inanimat, gran, petit, rodó, tou, viu, perillós...), suposo que hauria d'anar abans de la flexió de persona i nombre. Així, tindríem una mare dient-li al seu fill: "T'estimfo"; o una noia dient a un amic: "T'estimto", i aquest no podria confondre mai quins són els sentiments d'ella; una dona dient-li al marit: "T'estimlo"; un home dient-li a una amiga molt especial: "T'estimso", o el mateix home, que estima encara la seva dona però no ja com abans, podria dir-li "T'estimso" i no "T'estimlo", i la vida seria molt més senzilla per a tots.

Sí, a nosaltres ens sona estrany, però m'agradaria saber si hi ha alguna llengua que contempli diferents maneres d'estimar, ja sigui amb flexió o lèxicament, com fan els inuit amb el color blanc.

Qui sap, potser algun dia...

L'article i les vocals

Aquest matí el primer que m'ha passat pel cap en obrir els ulls ha estat això: "Si diem la universitat [lawnibersi'tat] (la meva transcripció és ampla -amplíssima- per qüestions de tipografia, i és del català central: b hauria de ser l'aproximant i r la bategant, i caldria neutralitzar les a i e àtones) però també diem l'oferta [lu'ferta], ¿no serà que diem [lawnibersi'tat] perquè les normes ortogràfiques ens hi obliguen?"

Bé, desenvolupada la idea després del primer te, arribo a la conclusió que ens ofeguem amb normes d'escriptura que no tenen gaire a veure amb la llengua. ¿D'on ens ve la no apostrofació (grafia) i la no elisió de la a de l'article (oral) quan ens trobem amb una paraula que comença per u o i àtones? Si és una norma ortogràfica, ¿no hauríem d'escriure -atès que neutralitzem en català central- la oferta? ¿No hauríem de dir tots l'universitat i passar de normes d'ortografia?

Abans que algú m'ho digui, sí, sóc molt freak de llevar-me amb aquests pensaments. Però si us expliqués el cap de setmana que he tingut, us asseguro que m'entendríeu: la llenguaddicta necessitava tornar a la normalitat.

Aix... que no hem entès res...

Titular d'avui a El País:

Un abrazo es un mensaje político

El lenguaje corporal es decisivo en las relaciones institucionales - Las diferencias culturales y de género pueden degenerar en conflictos

Deixant de banda el fet que les efusives abraçades amb què Sarkozy saluda a Merkel quan es troben "de servei" (allò que diuen els polis de les pel·lis quan els ofereixen una copa en hores de feina) em sembla que ja està ocupant massa pàgines als diaris (estratègia per a no fer-nos pensar en la crisi-que no és crisi-recessió-que no és recessió), ens trobem aquí davant d'un ús del tot inadequat del substantiu "gènere".

A veure, senyors redactors, correctors, etc.: ¿s'han aturat un minut a buscar "género" al diccionari? Perquè resulta que en cap de les accepcions de la RAE apareix res relacionat amb el sexe de les persones. Potser és que no estan vostès parlant d'això, i d'aquest titular cal fer-ne una lectura "entre línies".

Fem-la, doncs:

1. m. Conjunto de seres que tienen uno o varios caracteres comunes.
-En aquest cas, vostès, senyors periodistes, en parlar de diferències de gènere, m'estan dient que a) Merkel és extraterrestre i Sarkozy és humà, b) Sarkozy és extraterrestre i Merkel és humana, c) Merkel és de Mart i Sarkozy és de Júpiter, d) cap de les anteriors.

2. m. Clase o tipo a que pertenecen personas o cosas. Ese género de bromas no me gusta
-Més acurada encara la definició: a) Merkel pertany al gènere (classe o tipus) de les dones que presideixen països europeus i Sarkozy al gènere (classe o tipus) dels homes que presideixen repúbliques europees, b) Merkel pertany al gènere de les dones catòliques, Sarkozy al gènere dels homes ateus, c) Sarkozy pertany al gènere dels abraçadors efusius i Merkel al gènere de les esquerpes irreverents, d) cap de les anteriors, e) totes les anteriors.

3. m. En el comercio, mercancía.
-Massa fàcil aquí el comentari... he he he...

4. m. Tela o tejido. Géneros de algodón, de hilo, de seda
-Aquesta és bona: a) Merkel pertany al gènere de pell (massa) fina, Sarkozy al gènere de pell (massa) rugosa, b) Merkel és de cotó (fluix), Sarkozy de pana, c) cap de les anteriors, d) totes les anteriors.

5. m. En las artes, cada una de las distintas categorías o clases en que se pueden ordenar las obras según rasgos comunes de forma y de contenido.
-Aquest l'obviarem, perquè considerar artistes aquests dos personatges em sembla ofensiu pels artistes de debò (tot i que déu n'hi do l'espectacle que donen...).

6. m. Biol. Taxón que agrupa a especies que comparten ciertos caracteres.
-Ui, que sóc de lletres, jo: a) Merkel és un ésser viu, de l'espècie homínida, bípeda i sapiens; llavors, ¿on classifiqueu a Sarkozy? b) Viceversa.

7. m. Gram. Clase a la que pertenece un nombre sustantivo o un pronombre por el hecho de concertar con él una forma y, generalmente solo una, de la flexión del adjetivo y del pronombre. En las lenguas indoeuropeas estas formas son tres en determinados adjetivos y pronombres: masculina, femenina y neutra.
8. m. Gram. Cada una de estas formas.
9. m. Gram. Forma por la que se distinguen algunas veces los nombres sustantivos según pertenezcan a una u otra de las tres clases.

Ah, senyors. Amb la gramàtica hem topat. ¿No serà que, un cop més, en diuen gènere quan el que volen dir és sexe?

Xarxa de consumidors amb llengua

Quatre entitats que treballen per la promoció del català en tots els àmbits (SOM DEU MILIONS, LA CRIDA DEL SEGLE XXI, AMICS DE LA LLENGUA CATALANA i ELS CASALS DELS PAÏSOS CATALANS) han engegat una campanya de sensibilització amb els següents objectius:

- L'etiquetatge dels productes.
- Els locals comercials: bars, restaurants, farmàcies, etc., especialment les grans superfícies comercials.
- Vetllar per l'ús oral de la llengua entre el personal dels grans centres comercials que tinguin tracte amb el públic.
- Els fullets publicitaris que s'envien a les cases.

En una segona fase treballaran també per la catalanització de:

- Les emissores privades de televisió.
- Els diaris gratuïts.
- Els serveis assistencials.

Per dur a terme aquesta tasca, demanen la col·laboració de tots els ciutadans. Si desitgeu adherir-vos a aquesta iniciativa només heu d'enviar un e-mail a xarxa.de.consumidors.amb.llengua@josoc.cat

¿Com funciona la campanya? De moment ja tenen adherides 5.221 adreces electròniques. Tota aquesta gent rebrà un correu electrònic amb informació de l'empresa a la qual se li vol fer saber que no compleix amb les normatives d'etiquetatge, etc. Al correu hi haurà també l'adreça de l'empresa en qüestió, i el model de missatge que se li vol fer arribar. Només cal signar i enviar al destinatari. Si heu signat alguna campanya d'Amnistia Internacional o d'altres organismes ja sabeu de què va. A més, tothom que hi estigui adherit pot proposar temes per a noves campanyes.

Jo ja m'hi he adherit. Quan m'arribi el primer correu us n'explico més detalls.

¿Opacitat o inexistència?

Una discussió lingüística que ve d'antuvi planteja l'opacitat o la inexistència del gènere en llengües com l'anglès. Whorf havia parlat d'un gènere no explícit en l'anglès, i Moreno Cabrera ho corrobora amb el seu Principi d'Opacitat. Segons Moreno Cabrera, l'anglès té gènere morfològic opac, és a dir, els substantius no tenen morf de gènere, però tot i ser opac, de gènere n'hi ha. La manera com ho demostra és afirmant que tot substantiu està relacionat amb un pronom personal he, she, it (i els corresponents possessius, his, her, its).

Ara bé, l'altra bàndol de la discussió (on hi ha morfòlegs com la Valeria Salcioli), consideren que en el moment en què es donen ambigüitats a l'hora d'assignar un d'aquests pronoms, és perquè la llengua no té gènere morfològic. Un exemple d'ambigüitat seria un substantiu com "driver". Si no tenim un referent físic present (la persona que desenvolupa aquest ofici) o discursiu (anteriorment hem esmentat aquesta persona), a l'hora d'assignar-li un pronom no podré triar, ja que desconeixo el sexe d'aquesta persona. A l'escrit ho solucionen amb el doble tractament ("The driver must keep on his/her right. He or she should..."). A l'oral, suposant que es donés un cas d'ambigüitat, el resolen neutralitzant amb la forma no marcada universal: el masculí.

I jo em pregunto, ¿no hi ha cap altra possibilitat? ¿Opacitat o inexistència? O bé l'anglès té gènere morfològic i en aquest cas és opac, o bé no en té. ¿Això és tot? ¿Ningú ha anat més enllà?

Nacionalisme lingüístic

Un cop més, Juan Carlos Moreno Cabrera posa el dit a la nafra: "El castellà no s'hauria d'ensenyar a les escoles de Catalunya". En aquesta entrevista presenta els punts forts del seu darrer llibre: El nacionalismo lingüístico, que ha tingut molta sortida als territoris bilingües, com és evident, i gens ni mica a la resta de l'Estat. I és que com diu ell, a la gent li agrada llegir coses que confirmin les seves creences, no que les contradiguin... I així anem.

Diccionari aberrant de la llengua catalana

Tinc el mal costum, quan un diccionari cau a les meves mans, d'anar-hi a buscar les definicions de llengua i de llenguatge. Ahir, però, em vaig trobar amb la més catastròfica de les definicions, al Nou Diccionari Escolar de la Llengua Catalana, de Grup Promotor Santillana, 2008. Diu així:

llengua s.f. [...] 3. Sistema de comunicació oral que està format per un conjunt de sons i que és compartit per tota una comunitat, com per exemple el francès, el català, l'espanyol.

llenguatge s.m. 1. Qualsevol sistema que serveix per comunicar-se amb altres individus: el llenguatge dels sordmuts; el llenguatge dels dofins. 2. Capacitat humana de comunicar els pensaments per mitjà d'un sistema de sons que s'agrupen per formar paraules i frases. [...] SIN 3. Llengua.

Al·lucinant, ¿no? No només l'espanyol no és cap llengua, sinó que a més, descriure llengua amb l'adjectiu "oral" exclou totes les llengües de signes (i ja sabeu que n'hi ha un bon grapat pel món). Aquestes, a més, les inclou dins la definició de llenguatge, comparant-les amb el dels dofins. Denigrant: els oients ens comuniquem amb llengües i els sords amb llenguatges similars als dels animals. Per acabar-ho d'adobar, en diu "sordmuts": ¿no l'acabarem mai la batalla? I això en un diccionari per a canalla, per a tot un conjunt de noves generacions que creixeran dient "sordmut", quan portem dècades lluitant perquè els avis canviïn aquest mot per "sord".

Ara, fantàstica l'accepció 3 de llenguatge: ¡¡¡sinònim de llengua!!!! Encara ric. Curiós també que tot just després de dir "llenguatge dels dofins" trobem: "Capacitat humana de comunicar els pensaments". Aturem-nos aquí. Humana fa gràcia (per no dir pena) per allò que ve després dels dofins. Però, ¿per comunicar els pensaments? ¿Res més? Ni els sentiments, ni les emocions, ni les idees, ni els desitjos... Ni la poesia, ni el compromís, ni l'opinió que aquest diccionari és un "trunyo". Res. ¿Que no se suposa que els lexicògrafs han estudiat una carrera? ¿Què feia aquest lexicògraf mentre explicaven què és llengua i què és llenguatge?

PS: Mireu la pàgina de contacte de Santillana. Observeu les etiquetes inferiors on, se suposa, tries la llengua.

Una universitat singular

Avui l'Eduard m'ha enviat un post molt interessant sobre una universitat dels EUA on la llengua vehicular és la ASL (American Sign Language). El post es titula "Des de Washington", i us el recomano com a curiositat lingüística. La Gallaudet University ofereix un ventall molt ampli de carreres i postgraus, així com de projectes de recerca. Vaja, el somni de la llenguaddicta... Ves si no m'haureu de buscar als USA...