26/12/10

"Dulce se dice dolç"

Avui un comentari deixat per ma mare en el Facebook de la meva germana m'ha empès a escriure un post sobre un fet que fa setmanes (mesos) que em preocupa.

Ja sabeu que he conegut molts polonesos a Anglaterra, i amb molts d'ells he fet amistat, i he tingut l'ocasió de parlar de molts temes, entre ells (era d'esperar), la llengua.

Després de contrastar comentaris que sento de boca dels polonesos, constato que a Polònia la gent del carrer -i quan dic això em refereixo evidentment als que no tenen cap relació amb la lingüística o la filologia- tenen la forta creença (per no dir certesa) que la llengua és allò que està escrit. Comentaris com "el polonès és una llengua molt difícil perquè no té cap mena de lògica: aquesta lletra es llegeix tal o qual però és que aquestes dues juntes també es llegeixen igual", em posen els pèls de punta, i fa mesos que intento reeducar aquests amics polonesos per tal que entenguin que la llengua és allò que parlem, i que l'escriptura és tan sols una manera artificial, creada per nosaltres, per tal de conservar allò que el vent s'enduu: les paraules, els pensaments.

Una altra creença dels polonesos (però aquesta és extensible a totes les altres nacionalitats) és que existeix quelcom tàcitament conegut com "el polonès correcte", que segons els polonesos que he conegut és el que es parla a la capital, i per descomptat el que s'usa al telenotícies. La resta de dialectes són aberracions del polonès correcte. No cal dir que el grup de polonesos que conec són d'origens diversos: Łódź, Żory, Kraków, Warszawa, Lublin... I tots ells parlen varietats geogràfiques ben diferents, apreciables només quan parlen amb polonesos de la mateixa àrea, perquè quan parlen tots plegats s'adapten a aquest polonès correcte que tots coneixen.

Ja sé que tots els meus lectors saben de sobres (perquè són lingüistes, filòlegs, curiosos de mena, o perquè han hagut de patir una reeducació per part de la llenguaddicta) que la llengua és allò que parlem. És per això que m'ha sorprès molt el comentari de la meva mare al Facebook de la meva germana. A la pregunta d'una noia de Puerto Rico "¿Cómo se dice 'dulce' en catalán?", la meva mare ha contestat: "Dulce se dice dolç (pronunciado dols)".

Espero que amb la meva subtil manera de corregir-te, mama, puguis reescriure el comentari ;)


22/12/10

Con la RAE hemos topado

És el que segurament estaran pensant els peperos i els ciutadans en aquests moments, si és que s'han llegit l'entrevista al nou director de la RAE, José Manuel Blecua, un home que no té pèls a la llengua quan toca defensar les llengües minoritàries del territori i les seves polítiques lingüístiques. Llegiu i gaudiu, jo encara tinc la pell de gallina (i un somriure tonto als llavis).

16/12/10

Determinisme lingüístic

Interessant debat promogut per The Economist, sobre el determinisme lingüístic: ¿la llengua que parlem ens determina la manera en què pensem? Remuntant-se a la teoria de Whorf, els experts presenten arguments a favor i en contra. Els lectors també hi podem votar.

9/12/10

Llengües en perill d'extinció

Un grup d'investigadors de la Universitat de Cambridge (UK) ha creat una base de dades d'accés lliure on es poden trobar més de 3.000 llengües considerades en perill d'extinció. Entre elles, sorprenentment, el Polari, una mena de pidgin creat per la població gay cap al segle XVI, quan l'homosexualitat era un delicte. Interessant, ¿no?

8/12/10

Per a relaxar-nos una mica

La lletra:

There comes a time
When we heed a certain call,
When linguists must come together as one.
There are people speaking,
They bind and c-command;
It's grammar, the greatest gift of all.

We can't go on
Pretending day by day
That we know our language works in the brain.
We are all a part of
God's linguist family,
And the truth, you know, grammar's all we need.

We are the world,
We are the linguists,
We are the ones who make a brighter day
By making theories.
There's a choice we're making
By forming hypotheses
And we'll describe a language
Just you and me.

Send them a research group
So they'll know that someone cares
And their data will be thoroughly explored.
God has shown us
By turning stone to bread
That even a linguist must be fed.

We are the world,
We are the linguists,
We are the ones who make a brighter day
By making theories.
There's a choice we're making
By forming hypotheses
And we'll describe a language
Just you and me.

When you're criticized
There seems no hope at all,
But if you just believe
There's a usage-based approach.
Well, well, well, well, let us realize
That debates will always come
Even though we stand together as one.

We are the world,
We are the linguists,
We are the ones who make a brighter day
By making theories.
There's a choice we're making
By forming hypotheses
And we'll describe a language
Just you and me.
***
soloists: László Kálmán, András Cser, Zoltán Bánréti, Csilla Novák, Attila Novák, Ádám Nádasdy, Miklós Törkenczy (Ágnes Füle), Zsófia Zvolenszky, András Máté;
choir: some of the professors and students of the last 20 years of the Budapest ELTE-MTA Theoretical Linguistics Programme
lyrics: Zoltán Bánréti, Michael Jackson, László Kálmán, Lionel Richie, Miklós Törkenczy and the organizers
sound: A. P., B. L. ; camera: Lili Krizsán, Péter Miklós Molnár; photos: Judit Horváth; editor: Bálint Biczók; organizers: Bálint Biczók, Brigitta Fodor, Ágnes Füle, Emese Lipécz, Lilla Magyar, Julianna Pándi, András Schepácz

1/12/10

Unitat fonològica bàsica

Alguns potser sabeu que la unitat fonològica bàsica del català és la síl·laba. Un test que es pot fer a peu de carrer per a comprovar-ho és demanar a qualsevol vianant que et parteixi la paraula "papallona": tothom farà pa-pa-llo-na. Aquest és el motiu pel qual les particions de línia es fan per síl·labes.

Però no en totes les llengües la síl·laba és unitat bàsica. Tots ens hem sorprès (si no ho sabíem d'abans) quan, llegint un llibre en anglès, hem vist particions estranyes com ara "cent-uries" o "compassion-ate" (trets dels dos llibres que tinc ara mateix a l'abast de la mà). Quan ja fa un temps que llegeixes, però, t'hi acabes acostumant. Tot i que sempre trobarem un cartell que ens farà grinyolar els queixals...

17/10/10

Reestructuració neuronal

Un estudi de la University of Western Ontario demostra que l'àrea auditiva primària del còrtex cerebral de les persones sordes de naixement és reutilitzada per al processament d'estímuls visuals; més concretament, segons els investigadors, per a potenciar la visió perifèrica.

No és nou el fet que el cervell és plàstic i es readapta segons la situació, però aquest estudi aporta nova llum a la llegenda urbana que els sords tenen la visió perifèrica més aguda.

7/10/10

Descobreixen una llengua a l'Himàlaia

Bé, "descobreixen" és una manera de dir (la manera que han triat els periodistes de Público per a donar a conèixer la notícia). Es tracta d'una llengua a la qual només li queden 800 parlants, i cap membre de les noves generacions es troba entre aquests 800, per tant, té els dies comptats.

Tot i que ja fem tard, ¡llarga vida al koro!

16/9/10

Vergonyós debat a TV3

Als matins de TV3 en Cuní presentava ahir la polèmica sobre els implants coclears. La primera gran pífia de TV3 en aquest debat va ser l'absoluta desinformació de l'equip del programa: en Cuní feia servir la paraula "sordmut" a tort i a dret, per més que el noi sord implantat que seia al seu costat li parlava amb (certa) normalitat.

L'altra gran cagada de la realització del programa va ser no tenir una interpretació com déu mana: la finestreta de la intèrpret (intèrpret present en el debat però situada amb molt poca gràcia), apareix i desapareix, de manera que els sords no poden seguir el debat. 

Pel que fa al tema que ens ocupa (les llengües), el doctor Clarós parla de desenvolupament del llenguatge amb una ignorància supina: segons ell, els sords prelocutius no desenvolupen el llenguatge en el seu cervell, i per això cal implantar-los com abans millor. Anem a pams: el llenguatge es desenvolupa en el cervell perquè els nens absorbeixen la llengua de l'entorn. Si el nen és sord, és evident que no podrà adquirir la llengua oral de l'entorn, i és per això que necessiten un entorn en el qual la llengua habitual sigui visual. Si privem el nen d'aquest entorn, no desenvoluparà el llenguatge de la mateixa manera que ho faria si tingués accés a una llengua visual-gestual (llengües de signes). No oblidem que els sords no adquireixen les llengües orals de l'entorn, sinó que les aprenen, amb tot el que això implica.

Potser va sent hora que algú parli de les llengües de signes com cal, donant-los el valor i la dignitat que es mereixen, i no com a simples pantomimes que fascinen als oients i separen els sords de la societat.


8/9/10

Europa i les seves llengües

Com potser alguns sabeu, aquest mes d'agost la llenguaddicta ha fet un viatge de pel·lícula per alguns països del nostre estimat vell continent. El viatge va començar a Barcelona -bé, per ser més exactes, a Lavern (a l'Alt Penedès)-, des d'on una sevillana i una servidora sortíem amb el cotxe de ma mare el dilluns 16 a les 10 del matí, camí de l'aeroport a recollir un polonès (l'organitzador del viatge: un fotògraf amic meu, un dels molts polonesos que he conegut a Anglaterra). Del Prat, marxàvem directes per l'autopista cap a Venècia, on havíem de recollir el quart passatger, un noi albanès.

A la frontera francesa, la policia ens va aturar per a preguntar-nos on anàvem i per què. El fet que jo parlés francès va suavitzar un oficial de policia que semblava que tingués ganes de brega, i vam poder continuar el nostre viatge sense problemes. Un cop arribats a Itàlia, un policia italià ens va fer les mateixes preguntes que ens havia fet el policia francès, i el fet que jo m'atrevís a parlar italià va suavitzar l'oficial, que semblava que també tingués ganes de brega... Poca feina...

La gran sorpresa del viatge ens la va donar l'albanès: en arribar a Venècia vam descobrir que parlava un italià força correcte i fluïd, la qual cosa ens va ser de gran utilitat aquells dos primers dies.

La llengua franca del viatge va ser l'anglès, és clar, perquè era l'única que tots quatre compartíem. Però dins del cotxe se'n van sentir un parell més: la sevillana i jo fèiem servir el castellà, i l'albanès ens va sorprendre a tots (un cop més), especialment al polonès, en parlar-li en la seva llengua amb força fluïdesa, de manera que de tant en tant, els homes parlaven polonès i les dones parlàvem castellà.

A Venècia vam agafar un ferry (30 hores a través de l'Adriàtic) fins a Grècia. I quina va ser la nostra (nova) sorpresa en descobrir que l'albanès també parlava grec. La següent parada va ser Tirana (casa seva), on un cop més va fer de guia i d'intèrpret per a tots nosaltres. A mesura que avançava la setmana, l'albanès (enganxat tot el dia a la sevillana) anava millorant les seves nocions de castellà, de manera que les nostres converses van deixar de ser privades... Què li farem...

De Tirana vam anar a Montenegro, i no, l'albanès en aquesta ocasió no ens va poder ajudar, perquè no coneixia el serbi. Nova sorpresa, aquest cop per part del polonès: barrejant la seva llengua amb una mica de rus, i fent un accent peculiar, va poder-se comunicar amb els locals sense cap problema per a les necessitats bàsiques: comprar, demanar direccions, etc. ¡Salvats també a Montenegro!

A Bòsnia, Hongria i Àustria, va tornar a ser el polonès qui ens va fer d'intèrpret, perquè a tots tres països la gent (a Bòsnia i Hongria la gent gran sobretot) parlaven alemany (i ell el parla amb tanta fluïdesa com parla l'anglès). Amb tants de poliglots al seu voltant, la llenguaddicta només va poder fer gal·la de les seves habilitats lingüístiques a Arles (França), on vam parar un matí -ja de tornada- per a visitar una de les exposicions de fotografia més importants d'Europa: Rencontres. És maco ser útil...

Si posem totes juntes les llengües que tots quatre parlem i/o comprenem, em sembla que cobrim gairebé tota Europa: castellà, català, anglès, francès, italià, portuguès, grec, alemany, polonès, albanès, serbi, rus, txec, eslovac, llengua de signes espanyola, llengua de signes catalana i llengua de signes anglesa.

Déu n'hi do.

La darrera sorpresa del viatge ens la va tornar a donar l'albanès. A Catalunya vam visitar el monestir budista del Garraf. A les parets del refectori, uns panells amb informació (en català) expliquen els origens del budisme i del llinatge dels monjos que viuen al monestir. La sevillana intentava llegir el que hi deia, sense entendre molt del que llegia -al·legant que li costava molt perquè el català és una llengua difícil-, mentre que l'albanès, en tan sols uns minuts exposat a la nostra llengua (escrita), va ser capaç de traduir-li a l'anglès, amb força precisió, tota la informació dels cartells.

A la nit, l'albanès ja feia preguntes bàsiques en català als amics que ens van acollir a casa seva les últimes dues nits del viatge, a Lavern, i va ser capaç de seguir algunes de les converses en català al voltant d'una taula espectacularment parada, amb tot d'especialitats de la nostra cuina: truita de patates, truita d'albergínia, pa amb tomàquet, embotits i formatges, coca de recapte, escalivada, crema catalana, vi negre fet a casa, i mistel·la i rom cremat per a rematar l'àpat.

Com m'agrada viatjar...


8/8/10

Dolça decisió

Si mai passeu pel Xocoa del carrer Princesa de Barcelona, entreu-hi a fer una abraçada a la noia francesa que hi treballa. ¿Per què? Doncs perquè ha triat el català com a llengua de comunicació amb la gent de Catalunya. ¿I per què ha triat el català? Doncs perquè la seva família és de la Bretanya, i ella ha estat testimoni de la lenta desaparició de la llengua dels seus avis qui, per desgràcia, no han fet servir el bretó amb els fills ni amb els néts.

Quan em cobrava, em va donar les gràcies perquè li havia resolt el dubte de com es diu "chat" en català ("gat").

- Gràcies a tu, per parlar la meva llengua.

20/7/10

¿Coincidència o préstec?

Ahir la llenguaddicta escrivia un email a l'Eduart Abelenda per a preguntar-li el seu parer sobre una troballa (bé, troballa res especial) tot mirant una guia turística de Montenegro: platja es diu pràcticament igual el serbi que en castellà, català i francès. L'Eduart, com era d'esperar, ha fet tota una recerca per mirar de respondre la pregunta. Aquí la teniu. (Un milió de gràcies, Eduard):

"He investigat una mica i he vist diverses coses, però no tinc una resposta concloent.


El primer que he vist és que moltes llengües tenen gairebé la mateixa paraula: moltes són eslaves, però unes altres no. 


Serbi: plaža, žalo, molo, obala

Búlgar: плаж
Macedoni: плажа
Ukraïnès: пляж
Rus: пляж
Txec: pláž
Polonès: plaża
Albanès: plazha
Turc: Plaj
Romanès: plajă
Grec: 
Παραλία

Una semblança tan general fa pensar en el manlleu. 



A internet he trobat això: Пляж plyazh is simply french loan "plage" word which came in 19th century probably when French was popular among aristocracy. 


Però jo pensava que potser això només passava en el cas del rus o polonès però que pels de la costa mediterrània podia ser que tots vinguessin del llatí en algun moment de la història en què la paraula es pogués haver difós pel comerç marítim, per exemple, a través de la lingua franca mediterrània o qui sap com. Això ja és més difícil de saber.

He consultat diccionaris de rus, polonès i serbi en paper a la biblio i aquests tres indiquen manlleu del francès.

L'origen més remot de la paraula és grec. Del grec antic en deu derivar el grec modern. Però sembla que el llatí vulgar usava una paraula provinent del grec que era "plagia". El llatí clàssic usava una altra paraula. D'una llengua llatina no clàssica, doncs, algunes llengües en van prendre aquest mot: el catalanooccità, les llengües itàliques (italià: spiaggia, sicilià: praia) i el mossàrab (la llengua llatina extingida de la costa mediterrània valenciana-andalusa). Segons el mestre Coromines el francès plage i el castellà playa són manlleus. El francès de l'occità i el castellà del mossàrab. El principi en pl- del castellà ens ha de fer sospitar, ja que en castellà els principis pl- són cultes i playa no és culte. El que sol passar: pluja-lluvia, plorar-llorar etc. és a dir, palatalització. Playa hauria de ser llaya, però com que venia del mossàrab la van prendre així. 

És a dir que pel que fa a totes aquestes llengües eslaves i mediterrànies tenim dues possibilitats de les quals no sé quina és certa:

Transmissió via:

grec-una llengua llatina-occità-francès-serbi

aquesta implica una transmissió en serbi al segle xix

grec-una llengua llatina-una llengua itàlica-una possible llengua intermitja-serbi

aquesta permet una transmissió al serbi més antiga, potser al segle xv o vxi


Només caldria que algú et digués ara quina és la primera vegada que apareix aquesta paraula en serbi. Algú et pot consultar en un momentet un diccionari etimològic de serbi, croat, búlgar o macedoni? Seria interessant també veure el cas del romanès.

De tota manera sembla que s'hagi d'anar en compte amb les traduccions literals, ja que pot ser que platja no sigui totalment equivalent a плажа:

On the other hand, four English words denoting the land beside water (bank, beach, coast, shore) relate to three lexemes both in Polish (brzeg, wybrzeże, plaża) and in Ukrainian (берег, узбережжя, пляж).

The coast suitable for usual human activities, is close to the Polish plaża and is different from the Ukrainian пляж naming the part of the coast mainly fit for rest."




28/6/10

Després de quatre anys...

El Tribunal Constitucional s'ha despertat per fi de la seva llarga letargia i ha donat per acabat el debat sobre la constitucionalitat (o no) del nostre estimat i maltractat Estatut. Afortunadament, de l'article 6 sobre la llengua pròpia i les llengües oficials tan sols han "esmenat" un detall (en cursiva). A continuació, l'article 6:


Article 6: La llengua pròpia i les llengües oficials

1. La llengua pròpia de Catalunya és el català. Com a tal, el català és la llengua d’ús normal i preferent de les administracions públiques i dels mitjans de comunicació públics de Catalunya, i és també la llengua normalment emprada com a vehicular i d’aprenentatge en l’ensenyament.

2. El català és la llengua oficial de Catalunya. També ho és el castellà, que és la llengua oficial de l’Estat espanyol. Totes les persones tenen el dret d’utilitzar les dues llengües oficials i els ciutadans de Catalunya tenen el dret i el deure de conèixer-les. Els poders públics de Catalunya han d’establir les mesures necessàries per a facilitar l’exercici d’aquests drets i el compliment d’aquest deure. D’acord amb el que disposa l’article 32, no hi pot haver discriminació per l’ús de qualsevol de les dues llengües.

3. La Generalitat i l’Estat han d’emprendre les accions necessàries per al reconeixement de l’oficialitat del català a la Unió Europea i la presència i la utilització del català en els organismes internacionals i en els tractats internacionals de contingut cultural o lingüístic.

4. La Generalitat ha de promoure la comunicació i la cooperació amb les altres comunitats i els altres territoris que comparteixen patrimoni lingüístic amb Catalunya. A aquests efectes, la Generalitat i l’Estat,
segons que correspongui, poden subscriure convenis, tractats i altres mecanismes de col·laboració per a la promoció i la difusió exterior del català.

5. La llengua occitana, denominada aranès a l’Aran, és la llengua pròpia d’aquest territori i és oficial a Catalunya, d’acord amb el que estableixen aquest Estatut i les lleis de normalització lingüística.



M'agradaria anar ara mateix a aquella oficina de la delegació del Govern central a Barcelona, on l'administrativa que em va (des)atendre es va negar a contestar-me si no li feia la pregunta en castellano. Ai, senyor, com m'agradaria... com... [riure malèfic i ressonant].

¡Visca Catalunya! ¡I visca el català!

Avui més que mai, "El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors".

29/5/10

Toponímia

¿Algú sabria dir-me per què el país Crna Gora (Montenegro en castellà) és en anglès també Montenegro, en lloc de Black Mountain? En totes les altres llengües europees (bé, les eslaves i balcàniques com a mínim) tradueixen el nom. ¿Per què els anglesos han triat la versió espanyola? La wikipèdia diu que el nom és venecià (vaja, jo estava convençuda que "negre" en italià es deia "nero").

¿D'on ve tot aquest embolic?