23/9/09

Doblatge

Com tots sabeu, la tendència general en el món és subtitular les pel·lícules (sèries i similars). El nostre país és un dels pocs que encara dobla. Havia sentit molts cops que els estudis de doblatge catalans són els millors del món (la Neus us ho podria corroborar), ja que busquen que en la mesura en què sigui possible, l'actor de doblatge interpreti (per això se li diu "actor"). A més, el doblatge català vigila molt l'inici i el final de les tires fòniques (per tal que la boca no segueixi movent-se sense so de fons, o a l'inrevés), així com el fet que algunes consonants estiguin ben sincronitzades (especialment les bilabials, ja que és on es nota més el punt d'articulació).

Tot i que no sóc partidària del doblatge, he de reconèixer que és cert: els doblatges catalans són els millors del món. ¿Amb què els comparo? Amb els polonesos: el doblatge polonès és més semblant a la traducció d'un documental que al doblatge pròpiament dit. Mirant una pel·lícula horrible en un canal polonès, a casa del meu germà a Rochester, sento la banda sonora original en anglès, i per sobre un sol lector polonès que, sense cap mena d'intenció en la seva entonació, tradueix el que diu cadascun dels personatges. Podeu imaginar que la solució polonesa resulta inquietant, perquè sentir la veu del lector quan parla una dona desorienta.

Burrocràcia

L'aterratge a London ha estat fallit. Només arribar a la Registration Office per tal de fer el meu enrolment (per a matricular-me, vaja), em diuen que no surto a la base de dades. La meva cara va canviant de color a mesura que es confirma que no existeixo. Em fan passar a una altra taula, amb una base de dades diferent, la dels estudiants amb una conditional offer. Resulta que la meva oferta està pendent de rebre un document: el meu títol i les meves qualificacions. Recordo perfectament haver-ho enviat. En català, és clar, en espera de rebre el llibret que la UB t'ofereix (previ pagament de 10 euros) el dia que pagues el títol. El famós llibret, també conegut com a suplement europeu, és un detall de la teva titulació i del teu expedient acadèmic, notes, etc., tot en anglès. L'esmentat suplement va ser abonat el mes de febrer, amb la confirmació, per part de la secretària de la UB, que abans de marxar a Londres el tindria.

Pocs dies abans de marxar vaig trucar a la secretaria. Em van dir que no els havien rebut, i que de fet podia esperar-me asseguda (no van dir-m'ho així, és clar, però la idea era aquesta), ja que triguen com a mínim 1 any a fer-los. Ara necessito aquests documents en anglès, i com que la primera persona que em va atendre a la UB, que era o bé una negada o bé una torracollons, no em va informar del temps d'espera, hauré de pagar una traducció jurada.

En fi, que aquells que esteu a punt de pagar el títol, no us deixeu enredar: el suplement europeu no serveix ni per eixugar-se...

He demanat al Departament de Llengües de la universitat anglesa si em farien la traducció; avui estaven tots ocupats i la recepcionista (qui m'ha confessat que era el seu primer dia de feina en aquell lloc de treball) n'ha pres nota. Però vés a saber si l'entendran, la nota:

Translation: certificate and transcripts. From Cattelan to English.

(Addenda: això de la Unió Europea i de Bolònia és un frau. Allà on vas has de dur els documents traduïts: si envies una carta de la universitat de Londres al Ministeri d'Educació del nostre país, la volen traduïda al castellà. Si has de presentar el teu títol a la universitat anglesa, el volen en anglès. ¿Algú em pot explicar de què serveix la globalització?)

8/9/09

L'aventura valenciana

Arribo dilluns a l'estació del Nord de València. Pregunto a un guàrdia de seguretat: "Perdoni, ¿per quina via surten els trens cap a Gandia?" Reacció de l'home: "¿Qué?" Miro de dir-li molt més breu (ja sabeu, informació bàsica): "Rodalies". "Sí, cercanías", diu ell. "¿Gandia?" "Sí, ¿qué?" Tan amable l'home. I afegeixo jo: "¿Per quina via?" Hauríeu d'haver vist la seva cara. Com si li parlés rus. Igualet. I a sobre em contesta: "Es que si me hablas tan rápido no te entiendo". És clar, la llenguaddicta no se'n va poder estar: "No senyor, el problema el té vostè que no parla la llengua del país". I me'n vaig anar.

Avui, a la terrassa d'un bar a la plaça del Prado, una companya vol demanar una mitjana, però suposa que aquí li diuen d'una altra manera: "¿Em poses un terç? Perquè li dieu terç a la mitjana, oi?" La cambrera se la mira amb cara de no saber de què li parlen. "Un tercio, por favor". "Muy bien", anota a la llibreta. La companya que hi insisteix: "¿Le llamáis tercio, entonces?" "Sí, sí". "¿Y en catalán cómo se llama?" Resposta: "Ai, hija, si no sé hablar valenciano voy a saber hablar catalán".

Interessant el fet que 10 minuts després he sentit aquesta mateixa cambrera cridant al gos d'una clienta: "Vine per ací".