28/12/08

Relacionant-nos

Ahir la llenguaddicta va anar a sopar amb uns amics a un restaurant del centre de la ciutat comtal. Demanem els plats en català, of course, i el cambrer en pren nota responent-nos en castellà (de moment tot bé, malgrat que no vaig ser capaç de detectar-li l'accent). Quan ens porta les begudes li pregunto: "¿Trigareu molt? És que anem al teatre". Resposta del cambrer: "No, si te he entendido perfectamente... que si tardaremos porque vas al teatro, ¿no?" "¡Molt bé!" (la llenguaddicta sempre tan afalagadora amb qui no oposa resistència a la seva llengua minoritària). El cas és que no va respondre la pregunta, se'n va anar cap a la cuina a passar nota, però segueixo, que ara bé la part interessant.

Passada una estona la llenguaddicta s'acosta a la barra i li diu a una cambrera: "¿Em podries donar una mica més de pa, sisplau?" Resposta de la cambrera: "Ni idea de lo que me estás diciendo" (podeu afegir a aquest enunciat una entonació repel·lent i desagradable com pocs cops m'he trobat). La llenguaddicta insisteix, simplificant: "Pa". En vista de la cara de la cambrera, encara un cop més: "Pa" (acompanyant la paraula amb el signe de "pa" en Llengua de Signes Catalana, costum que darrerament he adquirit gairebé inconscientment). Res, cap reacció. I ara bé quan el cambrer simpàtic li diu a la cambrera estúpida: "¡Pan!", amb to d'alegria i complicitat per haver-me entès. La llenguaddicta, com no, li respon: "Sí, pa, moltes gràcies", amb somriure inclòs.

Després d'una estona, i ja a punt d'acabar, li pregunto al cambrer d'on és. Sorpresa: del Marroc. Només cal tenir-ne ganes per a entendre's...

27/11/08

Crispetes mimoses

Entrepans

No fa gaire la llenguaddicta va anar a destrossar-se els genolls al Montsant. Després de 7 km de muntanya (amb algunes vies ferrades), i d'una espectacular baixada com a ànima en pena, amb caigudes incloses, ella i els seus amics van anar a fer un cacaolat al bar del poble més proper. I com que la llenguaddicta havia consumit totes les seves energies en l'excursió criminal, va decidir demanar la carta d'entrepans (absurd, si voleu, perquè sóc vegetariana, i quan la cambrera em va dir "Sólo hago fríos a estas horas" va limitar la meva tria a l'entrepà de formatge). Ai, las (o lassa), mireu amb què es va trobar l'exhausta llenguaddicta:









La TRUITA X em té intrigadíssima... ¿Serà feta amb ous extraterrestres? I boníssim matar-se a posar ESCOPINYAS, que ni Cristo sabrà què són (en lloc de posar "berberetxos" com Déu mana), però escriure TRIPA (i aclarir-ho amb un parèntesi on diu CALLOS, pels dubtes que pogués ocasionar). ¿I què me'n dieu dels OUS LLOM o dels OUS LLANGONISSA? Perquè els ous ferrats tothom sap què són, ¿pèro això altre?

Us podeu imaginar que l'entrepà fret de formatge manxec me'l vaig menjar sense mirar-li les faltes...

¿Com n'hem de dir?

¿Com n'hauríem de dir del trosset de paper en què anotem les quatre dades bàsiques impossibles de recordar que et poden sortir en un examen? En castellà li diuen "chuleta" (qui en conegui l'etimologia, que ens l'expliqui). Però, ¿i en català? ¿Costelletes? ¿Paperets? ¿Trampetes? ¿Xivatos? ¿Ajudetes? Va, la que més ens agradi de totes les que proposin els meus lectors la farem córrer perquè deixem d'usar la castellanada catalanitzada "txuleta".

10/11/08

Premsa en català

Ja podem llegir en català La Vanguardia i el diari Sport. Però perquè aquesta iniciativa perduri, seria interessant que tingués força visites. Poseu els enllaços a "favorits" i entreu-hi cada dia, encara que sigui a llegir els titulars. Serà la manera que s'adonin que volem la premsa diària en català.

7/11/08

Traduttore traditore

El David (que comenta sovint els meus blogs) em parlava no fa gaire del dor romanès, un sentiment a mig camí entre l'enyor i el desig, el mal d'amor i la tristesa, el patiment, en definitiva. Un sentiment que només pot aturar-lo qui el pateix. ¿Vindria a ser com la saudade portuguesa o la morriña galega? ¿En coneixeu més d'aquesta mena?

Avui, després de dues setmanes de desconnexió del món, he abraçat una de les "ninetes dels meus ulls" (de qui he parlat en ocasions), i m'han vingut ganes de dir-li que l'havia enyorat, però no era això ben bé el que volia dir-li, perquè el sentiment era més profund, i li hauria dit en francès: "Tu m'as manqué", perquè ni tan sols era "T'he trobat a faltar", sinó que realment m'ha mancat la seva abraçada aquests dies. ¿Per què costa tant posar en paraules les coses importants?


Estimar

Fa uns dies un bon amic em deia que la nostra llengua té una manca greu de vocabulari per a referir-nos a l'amor. I m'hi va fer pensar. Tenim el verb estimar, i a partir d'aquí hem d'anar-hi afegint paràfrasis per especificar quina mena d'amor és el que sentim per la persona amb qui parlem: si l'estimem com a un germà, o com a una amiga, o com a alguna cosa més que una amiga però no tant com a una nòvia, o si l'estimem i punt. És evident que tenim diferents maneres d'estimar: no estimem de la mateixa manera a la canalla que als amics, o que a la nostra parella o a la nostra mare. I crec que la llengua no hauria de ser un obstacle per a expressar els nostres sentiments.

Jo proposo una classificació, a la manera de les llengües bantu (amb els seus classificadors de forma, de mida...). Per exemple, quan estimem algú amb amor familiar (filial, fraternal, etc.) podríem afegir al verb la marca f. Quan l'estimem com a una amistat, podríem afegir-hi una t. Si l'estimem com a persona que comparteix la vida amb nosaltres, una l. Si l'amor que sentim és més que el d'amistat, però no tant com el de parella, potser una s. I així, podríem anar inventant classificadors a mesura que anéssim necessitant maneres d'expressar aquest sentiment.

Com que els classificadors són marques morfològiques de gènere (recordem que gènere no és només masculí, femení i neutre, sinó animat, inanimat, gran, petit, rodó, tou, viu, perillós...), suposo que hauria d'anar abans de la flexió de persona i nombre. Així, tindríem una mare dient-li al seu fill: "T'estimfo"; o una noia dient a un amic: "T'estimto", i aquest no podria confondre mai quins són els sentiments d'ella; una dona dient-li al marit: "T'estimlo"; un home dient-li a una amiga molt especial: "T'estimso", o el mateix home, que estima encara la seva dona però no ja com abans, podria dir-li "T'estimso" i no "T'estimlo", i la vida seria molt més senzilla per a tots.

Sí, a nosaltres ens sona estrany, però m'agradaria saber si hi ha alguna llengua que contempli diferents maneres d'estimar, ja sigui amb flexió o lèxicament, com fan els inuit amb el color blanc.

Qui sap, potser algun dia...

3/11/08

L'article i les vocals

Aquest matí el primer que m'ha passat pel cap en obrir els ulls ha estat això: "Si diem la universitat [lawnibersi'tat] (la meva transcripció és ampla -amplíssima- per qüestions de tipografia, i és del català central: b hauria de ser l'aproximant i r la bategant, i caldria neutralitzar les a i e àtones) però també diem l'oferta [lu'ferta], ¿no serà que diem [lawnibersi'tat] perquè les normes ortogràfiques ens hi obliguen?"

Bé, desenvolupada la idea després del primer te, arribo a la conclusió que ens ofeguem amb normes d'escriptura que no tenen gaire a veure amb la llengua. ¿D'on ens ve la no apostrofació (grafia) i la no elisió de la a de l'article (oral) quan ens trobem amb una paraula que comença per u o i àtones? Si és una norma ortogràfica, ¿no hauríem d'escriure -atès que neutralitzem en català central- la oferta? ¿No hauríem de dir tots l'universitat i passar de normes d'ortografia?

Abans que algú m'ho digui, sí, sóc molt freak de llevar-me amb aquests pensaments. Però si us expliqués el cap de setmana que he tingut, us asseguro que m'entendríeu: la llenguaddicta necessitava tornar a la normalitat.

28/10/08

Aix... que no hem entès res...

Titular d'avui a El País:

Un abrazo es un mensaje político

El lenguaje corporal es decisivo en las relaciones institucionales - Las diferencias culturales y de género pueden degenerar en conflictos

Deixant de banda el fet que les efusives abraçades amb què Sarkozy saluda a Merkel quan es troben "de servei" (allò que diuen els polis de les pel·lis quan els ofereixen una copa en hores de feina) em sembla que ja està ocupant massa pàgines als diaris (estratègia per a no fer-nos pensar en la crisi-que no és crisi-recessió-que no és recessió), ens trobem aquí davant d'un ús del tot inadequat del substantiu "gènere".

A veure, senyors redactors, correctors, etc.: ¿s'han aturat un minut a buscar "género" al diccionari? Perquè resulta que en cap de les accepcions de la RAE apareix res relacionat amb el sexe de les persones. Potser és que no estan vostès parlant d'això, i d'aquest titular cal fer-ne una lectura "entre línies".

Fem-la, doncs:

1. m. Conjunto de seres que tienen uno o varios caracteres comunes.
-En aquest cas, vostès, senyors periodistes, en parlar de diferències de gènere, m'estan dient que a) Merkel és extraterrestre i Sarkozy és humà, b) Sarkozy és extraterrestre i Merkel és humana, c) Merkel és de Mart i Sarkozy és de Júpiter, d) cap de les anteriors.

2. m. Clase o tipo a que pertenecen personas o cosas. Ese género de bromas no me gusta
-Més acurada encara la definició: a) Merkel pertany al gènere (classe o tipus) de les dones que presideixen països europeus i Sarkozy al gènere (classe o tipus) dels homes que presideixen repúbliques europees, b) Merkel pertany al gènere de les dones catòliques, Sarkozy al gènere dels homes ateus, c) Sarkozy pertany al gènere dels abraçadors efusius i Merkel al gènere de les esquerpes irreverents, d) cap de les anteriors, e) totes les anteriors.

3. m. En el comercio, mercancía.
-Massa fàcil aquí el comentari... he he he...

4. m. Tela o tejido. Géneros de algodón, de hilo, de seda
-Aquesta és bona: a) Merkel pertany al gènere de pell (massa) fina, Sarkozy al gènere de pell (massa) rugosa, b) Merkel és de cotó (fluix), Sarkozy de pana, c) cap de les anteriors, d) totes les anteriors.

5. m. En las artes, cada una de las distintas categorías o clases en que se pueden ordenar las obras según rasgos comunes de forma y de contenido.
-Aquest l'obviarem, perquè considerar artistes aquests dos personatges em sembla ofensiu pels artistes de debò (tot i que déu n'hi do l'espectacle que donen...).

6. m. Biol. Taxón que agrupa a especies que comparten ciertos caracteres.
-Ui, que sóc de lletres, jo: a) Merkel és un ésser viu, de l'espècie homínida, bípeda i sapiens; llavors, ¿on classifiqueu a Sarkozy? b) Viceversa.

7. m. Gram. Clase a la que pertenece un nombre sustantivo o un pronombre por el hecho de concertar con él una forma y, generalmente solo una, de la flexión del adjetivo y del pronombre. En las lenguas indoeuropeas estas formas son tres en determinados adjetivos y pronombres: masculina, femenina y neutra.
8. m. Gram. Cada una de estas formas.
9. m. Gram. Forma por la que se distinguen algunas veces los nombres sustantivos según pertenezcan a una u otra de las tres clases.

Ah, senyors. Amb la gramàtica hem topat. ¿No serà que, un cop més, en diuen gènere quan el que volen dir és sexe?

25/10/08

Xarxa de consumidors amb llengua

Quatre entitats que treballen per la promoció del català en tots els àmbits (SOM DEU MILIONS, LA CRIDA DEL SEGLE XXI, AMICS DE LA LLENGUA CATALANA i ELS CASALS DELS PAÏSOS CATALANS) han engegat una campanya de sensibilització amb els següents objectius:

- L'etiquetatge dels productes.
- Els locals comercials: bars, restaurants, farmàcies, etc., especialment les grans superfícies comercials.
- Vetllar per l'ús oral de la llengua entre el personal dels grans centres comercials que tinguin tracte amb el públic.
- Els fullets publicitaris que s'envien a les cases.

En una segona fase treballaran també per la catalanització de:

- Les emissores privades de televisió.
- Els diaris gratuïts.
- Els serveis assistencials.

Per dur a terme aquesta tasca, demanen la col·laboració de tots els ciutadans. Si desitgeu adherir-vos a aquesta iniciativa només heu d'enviar un e-mail a xarxa.de.consumidors.amb.llengua@josoc.cat

¿Com funciona la campanya? De moment ja tenen adherides 5.221 adreces electròniques. Tota aquesta gent rebrà un correu electrònic amb informació de l'empresa a la qual se li vol fer saber que no compleix amb les normatives d'etiquetatge, etc. Al correu hi haurà també l'adreça de l'empresa en qüestió, i el model de missatge que se li vol fer arribar. Només cal signar i enviar al destinatari. Si heu signat alguna campanya d'Amnistia Internacional o d'altres organismes ja sabeu de què va. A més, tothom que hi estigui adherit pot proposar temes per a noves campanyes.

Jo ja m'hi he adherit. Quan m'arribi el primer correu us n'explico més detalls.

22/10/08

¿Opacitat o inexistència?

Una discussió lingüística que ve d'antuvi planteja l'opacitat o la inexistència del gènere en llengües com l'anglès. Whorf havia parlat d'un gènere no explícit en l'anglès, i Moreno Cabrera ho corrobora amb el seu Principi d'Opacitat. Segons Moreno Cabrera, l'anglès té gènere morfològic opac, és a dir, els substantius no tenen morf de gènere, però tot i ser opac, de gènere n'hi ha. La manera com ho demostra és afirmant que tot substantiu està relacionat amb un pronom personal he, she, it (i els corresponents possessius, his, her, its).

Ara bé, l'altra bàndol de la discussió (on hi ha morfòlegs com la Valeria Salcioli), consideren que en el moment en què es donen ambigüitats a l'hora d'assignar un d'aquests pronoms, és perquè la llengua no té gènere morfològic. Un exemple d'ambigüitat seria un substantiu com "driver". Si no tenim un referent físic present (la persona que desenvolupa aquest ofici) o discursiu (anteriorment hem esmentat aquesta persona), a l'hora d'assignar-li un pronom no podré triar, ja que desconeixo el sexe d'aquesta persona. A l'escrit ho solucionen amb el doble tractament ("The driver must keep on his/her right. He or she should..."). A l'oral, suposant que es donés un cas d'ambigüitat, el resolen neutralitzant amb la forma no marcada universal: el masculí.

I jo em pregunto, ¿no hi ha cap altra possibilitat? ¿Opacitat o inexistència? O bé l'anglès té gènere morfològic i en aquest cas és opac, o bé no en té. ¿Això és tot? ¿Ningú ha anat més enllà?

Nacionalisme lingüístic

Un cop més, Juan Carlos Moreno Cabrera posa el dit a la nafra: "El castellà no s'hauria d'ensenyar a les escoles de Catalunya". En aquesta entrevista presenta els punts forts del seu darrer llibre: El nacionalismo lingüístico, que ha tingut molta sortida als territoris bilingües, com és evident, i gens ni mica a la resta de l'Estat. I és que com diu ell, a la gent li agrada llegir coses que confirmin les seves creences, no que les contradiguin... I així anem.

18/10/08

Diccionari aberrant de la llengua catalana

Tinc el mal costum, quan un diccionari cau a les meves mans, d'anar-hi a buscar les definicions de llengua i de llenguatge. Ahir, però, em vaig trobar amb la més catastròfica de les definicions, al Nou Diccionari Escolar de la Llengua Catalana, de Grup Promotor Santillana, 2008. Diu així:

llengua s.f. [...] 3. Sistema de comunicació oral que està format per un conjunt de sons i que és compartit per tota una comunitat, com per exemple el francès, el català, l'espanyol.

llenguatge s.m. 1. Qualsevol sistema que serveix per comunicar-se amb altres individus: el llenguatge dels sordmuts; el llenguatge dels dofins. 2. Capacitat humana de comunicar els pensaments per mitjà d'un sistema de sons que s'agrupen per formar paraules i frases. [...] SIN 3. Llengua.

Al·lucinant, ¿no? No només l'espanyol no és cap llengua, sinó que a més, descriure llengua amb l'adjectiu "oral" exclou totes les llengües de signes (i ja sabeu que n'hi ha un bon grapat pel món). Aquestes, a més, les inclou dins la definició de llenguatge, comparant-les amb el dels dofins. Denigrant: els oients ens comuniquem amb llengües i els sords amb llenguatges similars als dels animals. Per acabar-ho d'adobar, en diu "sordmuts": ¿no l'acabarem mai la batalla? I això en un diccionari per a canalla, per a tot un conjunt de noves generacions que creixeran dient "sordmut", quan portem dècades lluitant perquè els avis canviïn aquest mot per "sord".

Ara, fantàstica l'accepció 3 de llenguatge: ¡¡¡sinònim de llengua!!!! Encara ric. Curiós també que tot just després de dir "llenguatge dels dofins" trobem: "Capacitat humana de comunicar els pensaments". Aturem-nos aquí. Humana fa gràcia (per no dir pena) per allò que ve després dels dofins. Però, ¿per comunicar els pensaments? ¿Res més? Ni els sentiments, ni les emocions, ni les idees, ni els desitjos... Ni la poesia, ni el compromís, ni l'opinió que aquest diccionari és un "trunyo". Res. ¿Que no se suposa que els lexicògrafs han estudiat una carrera? ¿Què feia aquest lexicògraf mentre explicaven què és llengua i què és llenguatge?

PS: Mireu la pàgina de contacte de Santillana. Observeu les etiquetes inferiors on, se suposa, tries la llengua.

16/10/08

Una universitat singular

Avui l'Eduard m'ha enviat un post molt interessant sobre una universitat dels EUA on la llengua vehicular és la ASL (American Sign Language). El post es titula "Des de Washington", i us el recomano com a curiositat lingüística. La Gallaudet University ofereix un ventall molt ampli de carreres i postgraus, així com de projectes de recerca. Vaja, el somni de la llenguaddicta... Ves si no m'haureu de buscar als USA...

13/10/08

A veure qui la diu més grossa

"Estudiar en català porta al consum de drogues". Un article del diari Avui, del passat 7 d'octubre, recull la reacció d'una associació d'immigrants colombians que està duent a terme una campanya de boicot als productes etiquetats en català, de moment a les Balears, ja veurem més endavant...

Part de la campanya inclou justificar l'absentisme escolar i el consum de drogues tot culpant les polítiques d'immersió lingüística d'Ensenyament. D'això se'n diu lògica aplastant: si a classe el primer dia que arribo no entenc el que em diuen, l'endemà ja no hi vaig, i a més, em passo a la droga, que a més de destrossar-me les neurones, acabarà amb l'economia familiar. Sí senyor.

Una mica de serietat, si us plau. Que una colla d'adolescents decideixi fer campana perquè no vol fer l'esforç d'integrar-se, no es pot fer servir com a argument per a atacar un sistema educatiu que fa anys que funciona (millor o pitjor, però funciona). I menys encara pretendre culpar aquest sistema del fet que uns quants poca-soltes triïn el consum de drogues com a via de fugida de la seva realitat. La llengua no té res a veure amb tot això, i un cop més, darrere d'aquest enrenou només hi ha intenció política. A l'article expliquen les relacions del president de l'associació amb membres del PP. Em pregunto quant haurà cobrat aquest pobre immigrant segregat i incomprès per engegar la campanya.

11/10/08

La humanització de la màquina

Després del viatge caribeny, he tornat per a trobar-me cara a cara amb una assignatura que he estat intentant esquivar des que vaig començar la carrera: Lingüística Computacional. Com que és obligatòria, sabia que tard o d'hora m'hi hauria d'enfrontar, i el moment ha arribat. En realitat no és tan dura com em pensava, i fins i tot m'ha proporcionat tema per al post d'aquesta setmana.

Les tecnologies de la parla (reconeixement i síntesi de veu) avancen. També la informàtica lingüística i la lingüística computacional. Hem passat de les màquines de tabac que t'agraeixen la compra a la sofisticació d'un aparell de GPS o d'un contestador automàtic amb múltiples funcions, a la cerca de respostes a la xarxa, el resum i la traducció automàtiques. I sembla que els experts busquen anar encara més enllà. A classe parlàvem l'altre dia de recerques en marxa actualment: algunes d'elles van camí de fer realitat la profecia del nostre estimat Sebastià Serrano: arribarà el dia en què les persones no necessitaran aprendre llengües, perquè tindran un petit aparell enganxat a l'orella que els traduirà les paraules de l'interlocutor que té davant per davant.

D'acord que tot allò que ens faciliti la feina és sempre benvingut, que allò que ens ajuda a guanyar temps és una eina imprescindible, però quan els reptes arriben a pretendre que una màquina pugui conversar amb una persona, em sembla que perdem de vista les conseqüències. A classe se n'ha parlat aquests dies: la domòtica et permet viure en una casa on tot està controlat per un ordinador central que compleix ordres. Si la tecnologia avança fins al punt d'aconseguir una mena de HAL (2001: una odissea en l'espai), tindrem un nou company de pis, permanentment instal·lat. Un amic virtual amb qui podrem conversar, estarà programat per entendre la ironia, per complir les nostres ordres (tan senzill com dir-li què volem), per buscar-nos receptes de l'Isma Prados i dictar-nos-les mentre preparem el sopar, fer-nos la llista de la compra i encarregar-la al supermercat, i realitzar per nosaltres les transaccions bancàries i la gestió del correu electrònic, vaja, una perla. Un bon partit, que dirien les àvies. De fet, aquest company de pis no ronca, no mira el futbol quan tu vols veure la pel·lícula, no embruta i, importantíssim, no et porta la contrària perquè sí. Però, ¿podrà sentir la teva tristesa mirant-te als ulls?

¿No estem potser ja prou individualitzats? Des que Internet ha arribat a les nostres llars, un ventall de possibilitats s'han posat al nostre abast. És una eina imprescindible avui dia, i ha ajudat a trencar barreres abans impensables: puc comunicar-me amb la meva germana, que viu a l'altra banda del món, parlar-hi en directe i fins i tot veure-la mentre parlem. I és fantàstic. Però ho fem de la mateixa manera amb el veí, per messenger, quan podríem senzillament picar a la seva porta i fer un cafè plegats; quan pensem en un amic a qui fa temps que no veiem decidim que en arribar a casa li enviarem un e-mail, o li penjarem una nota al mur. La gent surt menys, parla menys sovint, les felicitacions d'aniversari s'han convertit en missatges de sms, i com que tenim plataformes que ens permeten informar i estar informats en tot moment del que fem i del que fan els altres, ni tan sols sembla necessari quedar per "posar-nos al dia".

¿Estem humanitzant les màquines o ens estem deshumanitzant nosaltres?

2/10/08

Versio original literalment doblada

Les pel.licules que passen per televisio a Puerto Rico solen tenir dues opcions (aqui tambe estan fent el canvi de televisio analogica a TDT): versio en angles o en castella. No es com a casa nostra, que pots veure-la en versio original i doblada, sino doblada al castella o a l'angles (en el cas de les pel.licules no anglofones). Resulta incomode sentir Roberto Benigni tant en l'una com en l'altra.

El cas es que els doblatges al castella es fan a Mexic (?). Quan es tracta d'una pel.licula de dibuixos animats no em fa res, perque vaig viure la infancia de les pel.lis Disney en mexica. Pero quan es tracta d'una pel.licula amb persones de carn i os... ai... llavors em desespera. I no es l'accent el que em fa posar la pell de gallina, sino la traduccio emprada pel doblatge: gairebe paraula per paraula. A mes de comencar amb el pronom personal practicament sempre ('Nosotros pensamos que el asesino fue...', 'Yo supongo que...'), l'ordre dels constituents es purament angles: 'Nosotros encontramos el cadaver de una bonita joven mujer'. En castella no agrupem adjectius com ho fan en angles, i l'ordre no marcat es nom + adjectiu.

Es possible que els canvis sintactics que experimenta la llengua aqui puguin ser deguts a un empatx de construccions d'aquesta mena a la televisio? Se m'acud pensar en la manera tipica de fer les interrogatives amb pronom de segona persona: 'Que tu quieres?' 'Donde tu estas?' 'Cuando es que tu vienes?'. Es un calc de l'angles, pero, per que? Quan va passar l'angles per davant del castella? Va ser amb la guerra de 1898, quan Cuba i Puerto Rico es van independitzar? Va ser llavors?

26/9/08

Calc sintactic

(Recordo als meus lectors que escric en un teclat no apte per a linguistes).

Mireu que he trobat avui:





Traduccio literal de la construccio anglesa 'of you(r) telling' (corregiu-me si ho he fet malament). Es en la sintaxi on cal determinar si una llengua esta en perill o no en una zona. Es evident que el castella no es una llengua en perill d'extincio, pero es parla a tants llocs i te contacte amb tantes llengues que potser acabara sent com el llati: desapareixera lentament per donar pas a noves llengues filles que mantindran una certa similitud amb la llengua mare.

22/9/08

Puertorrican spanish

Nota inicial: escric amb un teclat sense accents, dieresi, ni, per descomptat, ce trencada.

Soc a Puerto Rico. Hom diria que aqui parlen castella, pero no ben be... Quan fa una estona que sents parlar la gent dius: 'Jo els entenc', pero alguna cosa sempre se t'escapa. I llavors t'adones que l'estructura es, en moltes ocasions, un calc exacte de l'angles. I no parlo nomes de lexic (que tambe: 'El plomero me dijo que tenia que cambiar la llave). Que us sembla aixo?: 'OK, que tu quieres? Llamame pa'tras'.

Vull aprofitar el viatge per explorar les llengues autoctones. Estic segura que malgrat la forta presencia del castella i de l'angles, a l'illa ha de quedar algun vestigi de les llengues anteriors a la colonitzacio. Si algu vol donar-me un cop de ma, li estare molt agraida.

El bilinguisme que es respira aqui es estrany. Estem en una antiga colonia espanyola que s'ha convertit en un estat de USA. Gairebe tothom enten i parla l'angles i el castella (veuen les pel.licules en VO sense subtitular, llegeixen diaris d'aqui i de USA). Pero el canvi i l'alternanca de codis es impressionant. No es nomes que de tant en tant facin servir paraules d'una llengua quan parlen l'altra, sino que passen de l'una a l'altra amb molta mes frequencia que nosaltres. Normalment tenim clar que la llengua es un habit, que quan entres en contacte amb algu en una llengua, la mantens per sempre (en la majoria dels casos). He sentit converses aqui en les quals els interlocutors canviaven del castella a l'angles com si res, i no eren casos concrets (com seria l'us del discurs directe per explicar que ha dit algu anteriorment).

Be, ja veieu que tinc feina aquests dies. Espero que m'arribi el temps per a tot.

18/9/08

TV3, nous fitxatges

Avui, malauradament, se m'ha acudit la genial idea d'engegar la tele mentre dinava, i com que he dinat en horari europeu he vist el TVist, un programa presentat per Mari Pau Huguet. Una de les reporteres "ditxaratxeres" (si em permeteu) del programa és Lina Forero, més coneguda entre el públic català com la peruana que s'enamora del Paco de Ventdelplà, la Ruth. Qui segueixi les sèries de TV3 mínimament sap que sempre hi ha hagut un personatge "de fora" que acabava aprenent català. ¿Qui no recorda el Huari del Cor? La sorpresa arribava quan els telespectadors s'assabentaven que el Huari era, en realitat, valencià. La feina de l'actor inclou en ocasions haver de canviar la veu o donar matisos a la seva llengua per semblar "de fora". El mateix trobem amb personatges com la Svetlana o la Nicole, també de Ventdelplà, amb els seus peculiars accents fingits. Però, ¡sorpresa!, la Lina Forero no fingeix l'accent. A la vida real parla el català igual com a la sèrie (i quan dic igual vull dir igual de malament). I no només això, sinó que a més fa reportatges al programa de la Mari Pau.

Ara alguns em titllaran de radical, però m'és ben igual. Una cosa és que aplaudim la gent que ve de fora i els reconeguem l'esforç d'aprendre la nostra llengua, però una de ben diferent és que la televisió catalana tingui col·laboradors que són l'antítesi de l'exemple lingüístic. Em semblaria fantàstic si la presentadora en qüestió parlés català amb l'accent de la seva terra, sigui quina sigui, però el problema és que allò que parla aquesta "presentadora" no és ni de bon tros català (o com a mínim no arriba a nivell C):"¡Que noies tan marxoses!" o "La banda de la Gloria Stephan està ensayant" són tan sols dos dels exemples.

Una mica de rigor, si us plau.
____________________

Avui divendres 19, l'esmentat programa acabava amb la queixa de dos telespectadors que van fer arribar al 5430 (Servei d'Atenció a l'Espectador i l'Oient) la seva protesta perquè a TV3 es parla malament el català. Una representant d'aquest servei donava resposta a un home que es queixava del fet que davant els noms propis es fes servir l'article determinat en la sèrie Ventdelplà. L'home al·legava que li sonava barceloní. Evidentment, se l'han cruspit amb patates...; i una dona posava de manifest que a les sèries de TV3 s'ometen per sistema els pronoms febles, però la pena ha estat que han dedicat tanta estona al tema dels articles (jo l'hauria enllestit en un pim-pam), que no ha quedat temps per al veritable problema lingüístic de TV3: els febles. La representant del servei 5430 li donava la raó a la telespectadora convidada dient que ometre els pronoms febles és del tot incorrecte, però no ha fet cap referència al fet que a TV3 tothom se'ls "mengi".

Jo crec que haurien d'haver dut al president Montilla a defensar TV3...

Qui ens va parir

L'Eduard ha fet una troballa interessantíssima: un article que sintetitza un polèmic llibre escrit per Yves Cortez, titulat Le français ne vient pas du latin. La hipòtesi de l'autor, segons l'articulista, es basa en les diverses diferències de lèxic i de sintaxi entre el llatí i les seves "filles" (en termes de Schleiger). Per començar, els exemples de vocabulari bàsic que proposa l'autor farien posar els pèls de punta al pobre Swadesh. Caldria preguntar-se què considera el senyor Cortez "vocabulari bàsic". Continua el text apel·lant a la no existència de casos i a l'existència d'articles en les llengües romàniques, justament a l'inrevés que la llengua mare, el llatí, i conclou que el temps en què suposadament es va transformar en les llengües actuals és relativament curt. Això li permet proposar una altra llengua com a origen de les llengües dites romàniques. No us desvetllaré la sorpresa, només us diré que parla d'una llengua ben propera, però molt sospitosa (pista: estàndard imposat).

Estic segura que la persona que ha fet la síntesi no ha destacat dades que imagino (i espero) l'autor sí ha esmentat, com el fet que el llatí no va entrar en terres despoblades, sinó que ho va fer en indrets on ja es parlaven d'altres llengües, i aquest substrat és la base de les actuals.

No dubteu que la llenguaddicta es llegirà aquest llibre (a la biblioteca de la UB no hi és, i a les llibreries especialitzades cal encarregar-lo). Si algú s'hi apunta, podem destrossar-lo en equip. (No sé si proposar-li a la Carme Junyent: potser li provoca un cobriment).

(L'enllaç el teniu al títol del llibre de Cortez. El color no ajuda, ho sé. Miraré de canviar-lo... si es deixa)

15/9/08

No hablo catalán. Además soy francesa

Dilluns 15 de setembre de 2008, a l’entrada d’un gimnàs molt esnob de Barcelona.

P.R.: ¡Hola, bona tarda!
Recepcionista: ¡Hola! ¡Dígame!
P.R.: Hauria de programar el control mèdic. Ja el vaig pagar el més passat, però encara no l’he passat.
Recep.: ¿Usted va a pagar el control con targeta o en efectivo?
P.R.: No, només hem de decidir quin dia el faré, ja el vaig pagar.
Recep.: Perdone, ¿cómo lo va a pagar?
P.R.: A veure... no-més el vull pro-gra-mar. Ja el vaig pa-gar.
Recep. [amb la cara irritada d’una persona que pensa que parla amb un nen capritxós]: Lo siento, no hablo catalán. Además soy francesa.
P.R. [després de deu segons de silenci per calmar-se, i de manera amable]: Perdona, ¿que hi ha alguna col·lega teva que parli català?
Recep.: No, ahora no, lo siento, ninguna de las que estamos aquí ahora habla catalán.
P.R. [amb un somriure d’angelet]: Oh, really? I’m soooo sorry, darling, I’m Italian and I don’t speak Castilian. Well... I was trying to tell you that I wanted to... [etc.].

Informació rellevant: P.R. és un company de la facultat, lingüista també, italià (tal com li confessa a la recepcionista). La seva llengua primera (o materna, si voleu) és el friolà, que, al contrari del que molts puguin dir, no és un dialecte, és una llengua (ja coneixeu la peculiar situació político-lingüística que viu Itàlia). Des del primer moment que va arribar a Catalunya, per fer el doctorat, en P.R. s'ha comunicat en català amb tothom. TOTHOM. Millorant amb els anys, ho constato. És, com a mínim, un exemple digne d'un aplaudiment. Jo em trec el barret.

11/9/08

Arrissant el rínxol

D'anuncis de xampús n'hi ha tants com marques. Uns et deixen els cabells brillants, d'altres combaten la caspa, n'hi ha que (diuen) et donen volum... and last but not least, tenim la gamma que te'ls deixa suaus, o com diu aquest anunci: "Uns cabells que no podran deixar d'acariciar-los".

¿Quina mena de construcció és aquesta? Analitzem-la. ¿Quin és el referent del relatiu? A simple vista sembla "Uns cabells", però llavors, ¿què és el que els cabells no podran deixar de fer? O més aviat, ¿què està substituint el clític del final de la frase? ¿Els cabells s'autoacaricien? Anys de teoria sintàctica a l'abocador. De cap (mai més ben dit).

Senyor Vallduví, senyora Rosselló, estimats sintactistes, lamento comunicar-los que la sintaxi catalana ha mort. Ha estat de cop, no ha patit gens. Uns brètols, bé, publicistes, pel cas... ¿oi? Ha mort d'un ensurt, però després, aquests... sàdics, l'han esquarterada. ¿Que on eren els lingüistes? Doncs mirin, encara ho estem investigant, però sembla que tots ells tenen una bona coartada. Sí, un episodi lamentable, realment lamentable...

10/9/08

Oda a la pàtria


A Déu siau, turons, per sempre á Déu siau;
O serras desiguals, que allí en la patria mia
Dels nuvols é del cel de lluny vos distingia
Per lo repos etern, per lo color mes blau.

Adéu tú, vell Montseny, que dés ton alt palau,
Com guarda vigilant cubert de boyra é neu,
Guaytats per un forat la tomba del Jueu,
E al mitg del mar immens la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors,
Com coneixer pogués lo front de mos parents;
Coneixia també lo só de los torrents
Com la veu de ma mare, ó de mon fill los plors.

Mes arrancat després per fals perseguidors
Ja no conech ni sent com en millors vegadas:
Axi d'arbre migrat á terras apartadas
Son gust perden los fruits, é son perfum las flors.

¿Qué val que m'haja tret una enganyosa sort
A veurer de mes prop las torres de Castella,
Si l'cant dels trovadors no sent la mia orella,
Ni desperta en mon pit un generos recort?

En va á mon dels pais en als jo m'trasport,
E veig del Llobregat la platja serpentina;
Que fora de cantar en llengua llemosina
No m'queda mes plaher, no tinch altre conort.

Pláume encara parlar la llengua d'aquells sabis
Que ompliren l'univers de llurs costums é lleys,
La llengua d'aquells forts que acatáren los Reys,
Defenguéren llurs drets, venjáren llurs agravis.

Muyra, muyra l'ingrat que al sonar en sos llabis
Per estranya regió l'accent natiu, no plora;
Que al pensar en sos llars no s'consum ni s'anyora,
Ni cull del mur sabrat las liras dels seus avis.

En llemosí soná lo meu primer vagit,
Quant del mugró matern la dolça llet bebia;
En llemosí al Senyor pregaba cada dia,
E cántichs llemosins somiaba cada nit.

Si quant me trobo sol, parl ab mon esperit,
En llemosi li parl, que llengua altra no sent,
E ma boca llavors no sap mentir, ni ment,
Puix surten mas rahons del centre de mon pit.

Bonaventura Carles Aribau

Renovar-se o morir

Comença un nou curs, una nova etapa en la vida de la llenguaddicta. Ara que em trobo a només 132 dies de ser oficialment lingüista, i que a aquest blog li'n falten tan sols 14 per fer el seu primer anyet, he pensat que era hora de donar-li una mica de llum. Espero que us agradi el nou format.

3/9/08

Ciutadans de segona

Agafeu-vos bé, o millor seieu, quan cliqueu l'enllaç al vídeo titulat "Ciudadanos de segunda". Es tracta d'un documental fet per Telemadrid (i crec que amb això ja us en podeu fer una idea). El documental està partit en 5 vídeos, només us enllaço el primer.

He de confessar-vos que no he tingut valor per a acabar de veure el primer vídeo (que dura uns 9 minuts). La quantitat de bestieses és tan gran que treu l'alè. ¿Com he anat a parar a un documental vomitiu com aquest? No és que la llenguaddicta es passi el dia buscant vídeos d'aquells que provoquen mal d'estómac i ganes de trencar coses. Avui m'han enviat un mail que corre per la xarxa, que se suposa que és una carta d'un noi de 18 anys en resposta al vídeo esmentat. Aquí us copio la carta, tal com m'ha arribat. Si el noi té de debò 18 anys, bravo (em sembla que avui dia és dels pocs de la seva generació que saben de l'existència de Franco, Primo de Rivera o Felip V).

"Escribo esta carta para Telemadrid, espero que la lean y se pongan en mi lugar (sé que no va a ser así). Les hablo en castellano para que me entiendan con facilidad y no se tengan que esforzar en usar un traductor. He visto su documental llamado 'Ciudadanos de segunda' ¿y saben qué? Me han hecho llorar. Suena penoso, ¿no? Me da igual, no tengo reparo en mostrar mis sentimientos. Les contaré, me llamo Arnau, soy de un pueblo de 'la Anoia' (provincia de Barcelona) llamado Capellades, de unos 5000 habitantes, he sido escolarizado toda mi vida en la escuela pública, donde nunca he destacado y siempre he ido justo a la hora de pasar cursos, llegando a repetir 1º de bachillerato. Actualmente estoy cursando 2º del ya dicho curso, tengo dieciocho años. Sin embargo, me considero plenamente capaz de presentarles ya sea verbalmente o escrita cualquier tipo de argumentación en su lengua, el argentino.

Y no solo me atrevo a decirles esto, sino que también me atrevo a decirles que desconozco cualquier persona que no sea capaz de hacerlo. También me considero capaz de hablarles con suma facilidad en su lengua, me siento capaz de sentarme delante de ustedes y expresarles en castellano mis sentimientos con toda facilidad.

La supuesta discriminación que he sufrido en la educación catalana, me permite saber un idioma más que ustedes y utilizar el suyo en su máximo nivel, no tengo nada que envidiar a una persona de mi edad que resida en Madrid y se lo digo por experiencia. ¿Se creen que no soy capaz de leer el Quijote? Lo he leído, es más, hace dos años, a los 16. ¿Me creen incapaz de leer El Lazarillo de Tormes o 'la Celestina'? Se equivocan. ¿Creen que no me gusta Lorca? ¿Creen que no me gusta Machado? Se equivocan. ¿Creen que el castellano es una lengua extraña para mí? ¡Pero si es mi segunda lengua!, la domino a la perfección; ¡leo libros en castellano desde siempre!; de hecho, desde primero de ESO estoy obligado a leer tres libros de castellano por año y en primaria también tenía que leer uno por año, además, mi bachillerato incluye una asignatura llamada Literatura Castellana. Pero también leo por iniciativa propia en castellano, en mi tiempo de ocio me he leído todas las novelas de Harry Potter en castellano.

No soy de mente cerrada, la diversidad bien entendida, en la que una cultura no se come a la otra es un hecho enriquecedor desde mi humilde punto de vista. Yo soy catalán, independentista, de estos malos, como diría Joel Joan o Mikimoto. Les podría meter un rollo de 25 páginas del porque me siento catalán y no español, pero se lo resumiré en una frase: Porque estamos en el siglo XXI y me da la gana. ¿Qué van a hacer señores? ¿Lo que hizo Felipe V? ¿Lo que hizo Primo de Rivera? ¿Lo que hizo Franco? ¿O a caso estoy manipulando la historia y estas ilustres personas (para ustedes) fueron una eminencia respetando los derechos humanos y la libertad de expresión? No quiero entrar en detalles históricos de cada uno de estos personajes, porque así no me pueden acusar de modificar la historia, como siempre hacen ustedes. Todos sabemos que la historia la escriben los vencedores. Por cierto, mi bisabuelo era católico, pero catalanista, lo mató uno de estos tres señores que hicieron lo que ustedes quieren hacer a mi país, destruirlo.

Decirles también, y retomando el hilo anterior, que en mi instituto no todas las asignaturas comunes se hacen en valenciano: he hecho, matemáticas, filosofía, literatura, inglés y sociales en castellano, además, en el resto de asignaturas, la mayoría de profesores optan por contestar en el idioma en que se les pregunta, cosa que encuentro totalmente mal ya que creo que a la larga, el castellano acabará sustituyendo el catalán en las aulas, relegándolo, pues, al uso familiar.

Las lenguas son como las especies, hay que protegerlas, la extinción de una lengua, tendría que ser traumática en ojos de cualquier humano (un español, por ejemplo), de lo contrario, este demuestra un racismo lingüístico total, un imperialismo, una poca sensibilidad que creía desaparecida del ciudadano español.

No hablamos catalán para molestar. Si no mantenemos el catalán vivo, nadie lo va a hacer por nosotros, nos vemos con esta obligación moral. ¿Racistas, nosotros? En absoluto, acogemos a todo el mundo que no quiera destruir nuestra cultura imponiendo la suya, me da igual que vecino tenga, pero que respete el estatuto de la escalera y si no lo hace, si busca destruir mi escalera, le pediré con toda la educación del mundo que se vaya. Los catalanes no podemos ser racistas, nuestras raíces son mestizas al 100% y orgullosos, si señores, estoy orgulloso de la inmigración andaluza de los 60, orgullosísimo, la mayoría de mis amigos tienen raíces andaluzas, pero ellos se consideran catalanes y lo son tanto como yo, sin lugar a dudas. Además, como nos pueden considerar racistas si tenemos como presidente un hombre de origen andaluz y con mucha dificultad para hablar el valenciano, ¿seria el caso a la inversa posible en Andalucía o Madrid? No lo entiendo. Los racistas son ustedes, que quieren imponer su pensamiento en un lugar ajeno, considerando pues, el pensamiento de la gente de este lugar, inferior y menos válido, creando una discriminación evidente entre personas, que se puede tachar, pues, de racista.

Espero que lean mi carta, la he hecho rápido, desordenada y no he hecho un esquema previo como mi profesora de argentino dice. Espero que sepan leer entre líneas. Que sepan ustedes, que las lágrimas que me han hecho derramar riegan mi conciencia, que reside abierta y con ansias de libertad para mi pueblo. 'Ladran, luego cabalgamos', como se dice en castellano. Les dejo con una frase en catalán, como en su documental:

Que les meves llàgrimes de ràbia ofeguin la vostra ignorància


GADES-04.06.08"

¡¡¡Horror!!!

Que ningú no s'esveri... Bé, rectifico, que s'esveri tothom. ¿¡¡Ho haveu vist!!? Així és com responen una reclamació al servei d'atenció on-line de Fecsa-Endesa. Necessitem el Superlingüista amb urgència...

Atenció al canvi de registre i de correcció lingüística de l'apartat final (Nota). No sé qui és l'operador 2179, però li calen unes quantes classes de català i d'estil (¿què li ha passat a la majúscula inicial? ¿Han canviat les normes ortogràfiques i ningú m'ha avisat?).





Nº solicitud: 763217
Nombre del solicitante: ---
Nombre del cliente: ---
Operador responsable de la gestion de la solicitud: OP-2179

Benvolgut Client:

l'informen que voste ja esta donat de alta como usuari, si no recorda la seva clau, te que entra en la pag. www.endesaonline.com i clica en OLVIDASTES LA CLAVE?.


Agraïm la seva confiança en la nostra Oficina Online.

Atentament,


NOTA: Per la seguretat de les vostres dades, us preguem que ens demaneu gestions mitjançant aquesta adreça de correu. Si us plau, utilitzeu la nostra web, on la informació es troba protegida pel nostre entorn segur. Altrament, i per tal de garantir la confidencialitat de les vostres dades personals, no podrem processar la vostra sol.licitud.

Endesa Online.









2/9/08

Sordesa i llengües de signes

L'últim cop que vaig anar a depilar-me abans de les vacances (sí, la llenguaddicta es depila...) vaig arribar molt d'hora, com sempre, a la cita amb l'arrencapèls. Com que no duia cap llibre, vaig decidir (molt a contracor, que consti) fullejar les pàgines d'una d'aquelles revistes horribles on les dones són tractades com a objectes decoratius entrenats per a satisfer les necessitats (sexuals i d'altres) dels homes. Òbviament, com que no esteu en un blog de feminisme pro-castració no és d'això que us parlaré. El tema és lingüístic (¿què, si no?).

El títol d'un article em va cridar l'atenció: "Oír en el silencio", vaig suposar que parlava de sordesa. L'article començava amb una sèrie de fotos de famosos (Mick Jagger, entre ells) que han posat per a una campanya de sensibilització sobre sordesa. Amb això ja se'm van posar els pèls de punta (la qual cosa va anar d'allò més bé com a preparació per a la tortura que m'esperava a mans de la Glòria... adient el nom, també). Els peus de les fotos demostraven un cert aire paternalista i compassiu pel fet que les persones sordes no poden sentir, apreciar i disfrutar la música. En fi, a partir d'aquí, la resta del reportatge anava plagat d'opinions absurdes, poca informació, desconeixement absolut de la comunitat sorda, pro-oralisme, etc. La cirereta del pastís la posava un text d'Empar Moliner, molt poètic, que narrava un dia qualsevol en les vides d'una dona sorda i d'una dona oient, tot comparant-les en actes quotidians (un cop més, amb total desconeixement de la realitat de les persones sordes). Amb la prosa que la caracteritza, expressava el calvari amb el qual la dona sorda s'havia de conformar per la seva condició, tot relatant anècdotes (del tot absurdes) com la necessitat d'agafar un taxi perquè "no pot conduir, és clar", la dificultat per a comunicar-se amb el taxista, el banquer o un cambrer (sembla que la senyora Moliner no sap que l'ús de la llibreteta ha quedat per a les pel·lícules d'època), i el que més la preocupava: ¿què farà aquesta dona si és mare i el seu bebè plora a l'habitació del costat?

En fi, com que ja em coneixeu, no vaig poder resistir la temptació d'escriure una carta a la revista en qüestió: Marie Claire. Carta que, òbviament, no em van contestar. No sé si al número de setembre se n'ha fet esment, primer de tot, perquè avui no l'he vista al prestatge de les revistes del lloc on vaig a depilar-me; en segon lloc, perquè no penso comprar-la... Però m'agradaria compartir amb tots vosaltres el que vaig dir a aquella colla d'ineptes.

Aquí teniu la carta. L'article no l'he pogut aconseguir.

"El motiu d’aquest escrit és comentar l’article “Oír el silencio”, publicat a la revista Marie Claire el mes de juliol de 2008, sobre la sordesa. En primer lloc, crec que cal aclarir que existeixen dos tipus de sordesa: la prelocutiva (de naixement o prèvia a l’adquisició d’una llengua) i la postlocutiva (sordesa per malaltia, accident, etc., posterior a l’adquisició d’una llengua). Aquesta distinció és bàsica a l’hora de parlar de persones sordes, ja que tal com afirmeu a l’article, les primeres (sempre segons el grau de sordesa) potser no hagin sentit mai ni música ni veus, mentre que les segones sí. Però el que no dieu és que les primeres no creuen que l’absència d’aquests “plaers” sigui una pèrdua, ni viuen la sordesa com una discapacitat (en qualsevol cas, són les persones oients no informades qui les consideren discapacitades). Les persones sordes prelocutives del nostre país viuen la seva realitat amb (gairebé) total normalitat.

¿Què fa que aquesta normalitat no sigui total? El nostre món és un món per a oients, o això és el que ens han fet creure. És cert que l’audició és un sentit molt útil, però afortunadament no és l’únic. La major part de la informació que rebem ens arriba via auditiva i via visual. Tothom sap que quan no tenim un dels sentits, els altres es sobredesenvolupen. També ho fa la vista. El món de les persones sordes és un món primordialment visual. I atès que el sentit que tenen més desenvolupat és la vista, és del tot injust privar-les d’una llengua visual. En el vostre article dediqueu moltes línies als sords postlocutius, i moltes més a explicar el punt de vista dels sords oralistes, mentre que tan sols esmenteu que existeix un altre grup amb un punt de vista diferent: els sords signants. Sapigueu que no es tracta en absolut d’un petit reducte (dieu que són tan sols el 10% de la comunitat sorda, la qual cosa no és certa).

Cada cop són més les persones que saben que la primera llengua d’un ésser humà (allò que s’ha anomenat llengua materna) és adquirida, és a dir, la persona no l’aprèn voluntàriament, sinó que la desenvolupa sense esforç i de manera involuntària, sense ni tan sols adonar-se’n i sense poder evitar-ho, a partir dels inputs (estímuls) que rep del seu entorn. Qualsevol nen és capaç d’adquirir qualsevol llengua en els primers mesos de vida, tan sols cal exposar-lo a un entorn on es parli aquesta llengua. Però, ¿què passa quan el nen no té accés als estímuls? En aquest cas, no existeix adquisició natural de cap llengua. És el cas de les persones sordes prelocutives (especialment de les persones amb molt poques o cap resta auditiva). En no tenir accés a la llengua oral del seu entorn, si les privem d’un input lingüístic visual (com són les llengües de signes) les estem condemnant a no poder adquirir cap llengua. Qualsevol llengua oral que volguem que aprenguin haurà de ser ensenyada, és a dir, requerirà per part de la persona sorda esforç i voluntat. La diferenciació entre adquisició i aprenentatge no és només terminològica. Nombrosos estudis amb neuroimatge demostren que la localització al cervell d’una llengua adquirida respecte d’una d’apresa és completament diferent. Si és cert que les persones sordes poden arribar a ser bones usuàries de les llengües orals, no són per a elles llengües naturals. Qui conegui una persona sorda prelocutiva sabrà de què parlo. Poden comunicar-se amb persones oients, sí, però sempre notarem que alguna cosa falla en l’estructura, alguna cosa que delata que han après la llengua, que no l’han adquirida, una cosa semblant al que ens passa quan parlem amb un anglès nadiu després d’anys d’acadèmia, i de seguida detecta que no som anglòfons. Sobre aquest tema i la suposada “facilitat” que tenen les persones sordes per aprendre llengües orals i per entendre els seus interlocutors mitjançant la lectura labial, vull recomenar el llibre de Pepita Cedillo, Háblame a los ojos (Octaedro, 2004), on l’autora relata les seves experiències com a persona sorda en un món d’oients.

Un altre punt que m’agradaria comentar és el desconeixement que sembla que té Empar Moliner sobre la comunitat sorda en general. Senyora Moliner, les persones sordes poden conduir un vehicle, i no van amb el llapis i el paper a la mà per a comunicar-se amb el taxista, el banquer o el cambrer. Les persones sordes poden formar una família sense necessitat de tenir intercomunicadors per a bebès (¿cal recordar que es tracta d’un invent de finals del segle xx?), però, tot i això, si volguessin tenir-ne un d’específic per a persones sordes, es troben fàcilment en el mercat habitual de complements per al bebè. Totes les persones sordes que conec són capaces de demanar una amanida, treure diners i donar una adreça, fent servir la seva pròpia veu; moltes d’elles tenen carnet de conduir i algunes, fins i tot, vehicle propi. Les persones sordes fan els exàmens de trànsit igual que les persones oients, exceptuant l’exàmen pràctic, on les indicacions de l’examinador són gestuals, òbviament. Imagino que molts lectors es deuen estar preguntant el mateix que jo vaig preguntar-li a la primera persona sorda que vaig conèixer, el meu professor de llengua de signes catalana: “Però, ¿com saps si ve una ambulància, si no la sents?” La seva resposta va ser contundent: “¿Com la sents tu si tens la música ben forta i les finestres tancades?” No la sento, és evident, però la veig. I una persona sorda la veu molt abans que jo, ja que el seu camp visual perifèric està molt més desenvolupat que el d’una persona oient.

Volia aclarir també un concepte que incomoda molt a la comunitat sorda, i és el fet que s’empri la paraula “sordmut” per parlar d’ells. Si llegiu l’article escrit per Pepita Cedillo a La Vanguardia el dia 20 de desembre de 2007 (“Soy sorda, no sordomuda”) -el teniu enllaçat en aquest blog, a la secció d’articles recomenats- entendreu el per què d’aquesta incomoditat. Històricament, les persones sordes han estat considerades retardades, boges, discapacitades, i un llarg etcètera motivat per la ignorància. Un cop vist que el “problema” no era ni cognitiu ni mental, van rebre el nom de “mudes”, perquè la única cosa que semblava evident era que no podien parlar. Ara sabem que l’únic motiu pel qual no ho poden fer és perquè no reben estímuls auditius. Quan algú se’n va adonar, els van començar a etiquetar de “sordmuts”, però estem parlant de fa aproximadament dos segles. Ja fa dècades que el terme “sordmut” ha quedat en desús, per incorrecte, per inexacte, per ofensiu. Les persones sordes no hi senten, però en no tenir cap problema a l’aparell fonador són capaces de parlar si se les ensenya una llengua oral, com he comentat abans.

Afortunadament per a la comunitat sorda, el govern espanyol ha reconegut recentment com a oficials les dues llengües de signes que s’usen al territori: la llengua de signes catalana (emprada per la comunitat sorda de Catalunya i que té una història documentada de més de 200 anys), i la llengua de signes espanyola (que s’usa a la resta de l’Estat, amb les seves múltiples variants regionals). Aquest reconeixement situa les dues llengües de signes a l’alçada de (no totes) les llengües orals (cal aclarir, a més, que una llengua de signes no és el reflex gestual d’una llengua oral: són llengües naturals que sorgeixen en situacions de necessitat comunicativa i tenen la seva pròpia estructura gramatical, normalment molt diferent de l’estructura de la llengua oral amb la qual comparteixen territori; és, senzillament, una llengua més, però amb caràcter visuogestual en lloc d’oral). Aquest reconeixement enriqueix el nostre patrimoni lingüístic i obre les portes a la possibilitat que, finalment, una persona sorda pugui adquirir una llengua de manera natural (com fan i han fet moltes persones en associacions o en escoles bilingües: llengua oral més llengua de signes), la qual cosa li facilitarà després l’aprenentatge de qualsevol de les 6.000 llengües orals i de les més de 130 llengües de signes que existeixen avui dia al nostre planeta."

Més reaccions al Manifiesto

La incansable Eulàlia ha treballat mentre la llenguaddicta feia vacances. Aquí teniu, per aquells que, com jo, han desconnectat del món aquest mes d'agost, una declaració de Lluís Izquierdo.

Aprofito per remetre-us novament a la proposta de contra-manifest (enllaç a la vostra dreta) que estem elaborant amb la imprescindible ajuda del nostre redactor, el Lingüista Anònim o Cavaller de la Foscor (que esperem es doni a conèixer aviat: potser haurem d'encendre una làmpara gegant amb la silueta d'una L perquè sàpiga que el necessitem). Aquest estiu ha tornat a escriure la proposta fent un refregit amb les idees que vàreu aportar.

28/7/08

¡¡¡Per fi algú s'hi pronuncia!!!

I jo em pregunto... ¿serà el Lingüista Anònim?

Malgrat que la llenguaddicta no tingui temps de llegir la premsa diària (he escrit sovint en què empro les hores del dia), compta amb un eficient equip d'exploradors que li envien imatges, articles, talls de ràdio... Una de les exploradores més engrescada és ma mare (és clar...). Avui ha trobat això a La Vanguardia:


24/7/08

Llengües de signes

En la nova llei que reconeix la llengua de signes catalana (LSC) i la llengua de signes espanyola (LSE) com a llengües oficials a l'Estat (d'octubre del 2007), es parla de les llengües de signes espanyoles. L'ús del terme "espanyol" com a genèric i com a específic no és casual. És el mateix amb les llengües orals del territori: ¿quantes vegades no haurem sentit "les llengües espanyoles"? En el cas de les llengües de signes jo hi veig una clara voluntat de polititzar la qüestió: si dins el terme "llengües de signes espanyoles" estic incloent la LSC i la LSE, la connotació de "superioritat" d'una respecte de l'altra és evident i intencionada. Ara bé, la situació de contacte d'aquestes llengües no és ni de bon tros la que experimenten el català i el castellà. La LSC només l'usa la comunitat sorda de Catalunya, mentre que a la resta de l'Estat espanyol s'usa la LSE (amb les seves variants regionals). Al llarg de la dura batalla que les federacions de sords han dut a terme al Parlament espanyol per aconseguir l'oficialitat d'ambdues llengües, un dels obstacles amb què es van trobar va ser la necessitat d'haver de defensar davant els polítics (desconeixedors de la realitat dels sords d'aquest país) que la LSC no és una variant de la LSE. Van haver de presentar recerques i treballs lingüístics que així ho demostren, malgrat que la comunitat sorda catalana va saber que signaven una llengua diferent moltes dècades abans, quan van anar a representar Bodas de sangre a Madrid i es van adonar que el públic no els entenia.

Sobta, però, que una persona sorda et digui que és capaç de superar les barreres lingüístiques que diferencien la seva llengua de qualsevol altra llengua de signes del món, i que amb una mica d'esforç i voluntat un signant de LSC pot trigar un dia a entendre's amb un signant de llengua de signes xinesa, per exemple.

Rectificació

Rectifico les dades del post anterior. Aquest matí ha fet la seva exposició la ponent galega, i quina ha estat la meva sorpresa quan ha començat a parlar ¡en català! És a dir, el canvi de llengua no era per ella, està clar. Però, llavors, ¿qui l'havia exigit? El misteri s'ha resolt a mig matí quan, en donar-se una mena d'enrenou per si la interpretació s'havia de fer en català o en castellà, algunes persones hem alçat la veu demanant si realment hi havia tants assistents castellanoparlants com per haver de canviar-nos tots al castellà. Les conferències han seguit en català fins que a primera hora de la tarda he vist una dona que s'aixecava de la cadira i anava a parlar a cau d'orella al doctor Josep Quer (organitzador del seminari). Automàticament, ell ha anat a la cabina on hi havia els intèrprets orals, i la interpretació ha canviat a castellà. Un cop localitzades les dues persones castellanoparlants (aquella dona i el seu acompanyant), he sabut que són d'Alacant, la qual cosa encara m'ha semblat pitjor.

Al final del seminari ens han passat una enquesta de valoració de l'organització. Podeu imaginar que no me n'he pogut estar d'expressar la meva indignació.

23/7/08

A passar pel tub, un cop més

Avui he assistit a la primera de les dues sessions d'un seminari sobre llengües de signes com a llengües minoritàries, al CCCB. Segons el programa, totes les ponències tenen traducció simultània al català, i a la llengua de signes catalana. Els ponents són, tots dos dies, majoritàriament catalans (oients o sords). Com a convidats hi ha dos anglosaxons, un holandès, un alemany, una brasilera i una galega. I ara ve la pregunta del milió: ¿sabeu en quina llengua han fet les interpretacions simultànies els dos intèrprets que teníem a la sala? ¡¡BINGO!! En castellà, a petició del senyor Josep Mª Mestres, per -textualment- "consideració amb les persones que assisteixen al seminari des d'altres indrets del territori espanyol" (i.e., la ponent galega, ja que els foranis tenen interpretació a l'anglès). I això en un seminari on pràcticament tots els assistents són lingüistes. Doncs mira, jo vull que les facin en portuguès, en consideració amb la ponent de Brasil (que entén el català i el castellà perquè és lingüista, perquè té com a llengua primera una llengua romànica, i perquè fa l'esforç d'entendre'l ja que és una persona sensible a les minories). És que té gràcia la cosa. El seminari es diu "Les llengües de signes com a llengües minoritàries", i es debat el fet que durant segles han estat menystingudes i no considerades llengües. Al seminari s'ha presentat l'estat actual de la llengua de signes catalana i de la llengua de signes espanyola, s'ha parlat de la lluita que s'ha hagut de dur a terme perquè fossin considerades llengües de ple dret i, finalment, oficials a l'Estat espanyol. Es parla del fet que les persones sordes porten tota la vida havent d'adaptar-se a diverses situacions comunicatives en què no se'ls ha permès fer servir la llengua pròpia, la signada... i ve una ponent de Galícia (ni de Castella, ni de Madrid, ni d'Extremadura, per dir 3 comunitats a l'atzar), d'una comunitat on hi ha cooficialitat lingüística, i ens passem al castellà perquè sí.

Un pas endavant... cinc enrere.

22/7/08

Ara es porta la ignorància

"Esto es una panadería, sin embargo en el cartel pone forn de pa"... Mireu aquest vídeo de TeleMadrid. ¡És que ni les pel·lis de Buster Keaton!

21/7/08

Proposta de Contra-Manifest

El "Manifiesto por la lengua única" ha aixecat polseguera, és ben sabut, però les diferents propostes de contra-manifest (procedents de diversos grups i associacions) no han tingut l’anomenada del primer Manifiesto. Un dels col·lectius que encara no s’ha pronunciat, almenys públicament, és el col·lectiu de lingüistes del nostre país. És per això que us proposem un text amb arguments lingüístics per il·luminar els autors del Manifiesto, a qui sembla que els calen unes quantes lliçons de força matèries…

La proposta, de moment, és només un esborrany. Prové del comentari que un lingüista anònim ha deixat en el blog de la llenguaddicta, i en donar-me carta blanca per fer-lo públic vaig pensar que podria ser interessant no només difondre’l, sinó també fer-ne partíceps a tots aquells lingüistes (o del ram de la llengua) que hi volguessin dir la seva.

Aquí teniu els arguments principals presentats pel Lingüista Anònim. Penseu que és el text com ell el va escriure, en resposta a un meu post d'aquest mateix blog. Som conscients que hi haurà molt a modificar per tal d'aconseguir, com recomana l'Eduard Abelenda, fer un text contundent i breu. Podeu contribuir-hi com us sembli: comentant els arguments exposats, proposant-ne alternatives, resums, síntesis, etc.

Un cop afegits els comentaris que creieu pertinents, la llenguaddicta els fusionarà i prepararà una proposta semidefinitiva. La idea és que quan tinguem l’última versió tothom la pengi a blogs, pàgines web, etc., i també fer-ne arribar una còpia als organismes involucrats (s’accepten idees).

Arguments del contra-manifest.

1) L’argument pragmàtic:

La filosofia que hi ha darrera, al voltant, a sobre, a dins -i que esquitxa- del Manifiesto, és bàsicament que no s'haurien de dedicar ni temps ni recursos a l'ensenyament ni del català ni de qualsevol altra llengua en les seves circumstàncies, perquè això no suposa cap avantatge competitiu.

Això no només sembla un argument vàlid: és totalment cert. Per tant, proposem que, a més d'eradicar el català i altres llengües en la seva mateixa situació, eradiquem també el castellà i ens passem tots directament a l'anglès i al xinès, que al capdavall són les úniques llengües que té sentit aprendre en l'actual conjuntura macroeconòmica. Si ens hem de guiar per criteris mercantilistes, fem-ho fins a les últimes conseqüències.

Ara, els autors del Manifiesto -que si destaquen per alguna cosa segur que no és ni per la seva coherència ni per la seva honestedat humana ni intel·lectual-, sembla que no entenen que els mateixos arguments "pràctics" que els porten a ells a voler que el català no s'ensenyi, justifiquen de la mateixa manera que el castellà es mori de fàstig. Sembla, però, que això no ho veuen.

D'altra banda, si pensem que la migració a l'anglès seria un cas molt extrem, cap problema, perquè l'argument s'aplica també al castellà peninsular respecte de l'americà. A Espanya pretenen ensenyar el castellà peninsular, quan el castellà peninsular, numèricament, és una raresa. No hi ha cap avantatge competitiu a parlar castellà peninsular. El castellà amb un mercat gran, com els agrada veure la qüestió a aquesta colla d'impresentables, és el sudamericà (la qual cosa alhora és una fal·làcia intercontinental, perquè en aquest no hi ha homogeneïtat: l'etiqueta "castellà" s'aplica per justificar una determinada visió de mercat favorable -i.e. "som molts"-, però aquest terme no denota res: no hi ha cap realitat objectiva al darrere -llevat d'un estàndard que, en rigor, no parla ningú-, amb la qual cosa és un pur invent). En resum, que si algú pogués tenir arguments mercantilistes per no voler parlar català, les mateixes consideracions s'aplicarien al castellà peninsular. Per tant, si el català ha de deixar de ser obligatori a les escoles catalanes, aleshores jo també vull tenir dret a aprendre a l'escola el castellà argentí, que m'agrada molt més que el castellà guàrdia-civil.

Llavors, podria ser, no ens enganyem, que els impresentables del Manifiesto realment estiguessin disposats a renunciar al castellà peninsular (tot i que ho dubto). Fins i tot si ho fessin, però, això no arreglaria res, perquè ho farien a posteriori: el problema és que han parlat d'eradicar el català sense parlar alhora d'eradicar el castellà peninsular, la qual cosa és impossible: si penses que el català s'ha d'eradicar, aleshores també has de pensar que s'ha d'eradicar el castellà peninsular (l'argument és el mateix). Si han estat capaços d'aplicar una lògica diferent a les dues situacions, és perquè la seva argumentació no és racional, sinó visceral. Per més que demà admetessin que el castellà peninsular s'esborrés del mapa educatiu, això no treuria que avui no ho admetien i si avui, donada la mateixa informació, han arribat a una conclusió diferent, això vol dir que són persones ofuscades i, en aquest sentit, animals, més que no pas persones.

(Per cert, l'"argument de la massa" -i.e. "som molts [ergo feu-nos cas]"- és també l'argument de Telefonica.)


2) L'argument competencial:

En qualsevol entrevista de feina es valora el coneixement de diversos idiomes. És una competència que denota a) capacitat de treball, b) gust per aprendre, c) una ment oberta i d) voluntat de comunicació. Això que es valora en uns casos, no s'entén que no es valori en uns altres. Tots els pares s'esmercen per enviar els seus fills a escoles bilingües quan poden, i quan tots tenen tot el currículum educatiu en una altra llengua i surten parlant-ne dues, resulta que és un problema?

L'objecció òbvia passaria per afirmar que no es fa prou castellà i que no se surt parlant dues llengües, sinó una o una i mitja, etc. Ara mateix, però, no existeix cap mesura objectiva de l'ús d'una llengua. Com ho saben, els del Manifiesto, que es parla poc castellà, a Catalunya? Algú ha vist algun estudi? Es mesura en paraules/minut? Catalanades/hora? Hores de tele? Rètols al carrer? Òbviament, atès que no hi ha cap criteri fiable (i.e. científic, tècnic) per mesurar l'ús de les llengües, qualsevol afirmació que es recolzi en qualsevol variant del concepte "ús de la llengua" és visceral, no racional.

De fet, l'únic criteri científic-tècnic fàcilment accessible (el volum de text publicat en una llengua i altra) òbviament indica TOT EL CONTRARI del que s'afirma al Manifiesto. Per tant, totes les proves en contra.

A més, caldria fer una comparativa dels resultats escolars a diferents comunitats autònomes, per veure si realment hi ha alguna interferència o mancança educativa. Bé, de fet, no cal fer cap comparativa, perquè en realitat no hi ha cap interferència: sempre és el cas que els bons estudiants de Catalunya i els bons estudiants d'Extremadura treuen bones notes en llengua. Vol dir això que els mals estudiants extremenys han fet classes en català i això ha interferit amb el seu rendiment? O que els bons estudiants catalans no han fet classes en català i, per tant, no han "patit interferències"? Òbviament, no i no. Tot això seria ridícul, pel que veurem ara.


3) L'argument variacionista:

Sovint un subconjunt gens petit dels castellanoparlants han volgut menystenir i difamar el català dient que era simplement una versió mal parlada del castellà. Novament, crec que aquest és un argument vàlid i poderós. De fet, la variació entre català i castellà, per bé que relativament gran, en termes d'intel·ligibilitat mútua, sovint no és ni de bon tros tan gran com l'existent, per exemple, entre castellà i andalús, o entre castellà i llengües sudamericanes que suposadament reben també l'etiqueta "castellà". Això vol dir que, en realitat, tenen raó i sempre l'han tinguda: a Catalunya es parla castellà. Per tant, no hi ha cap mena de problema. La gent que diu que hi ha un problema és que no entén el castellà: no entén aquesta "variant dialectal" del castellà que és el català. De la mateixa manera que ningú no demanaria a Andalusia que els seus fills fossin educats per separat en classes on es parlés castellà estàndard, l'argument variacionista impedeix justificar que a Catalunya es formin itineraris escolars separats per a nens que vulguin aprendre castellà: segons els espanyols més recalcitrants, mai no han deixat d'aprendre castellà.

Ara la versió seriosa de l'argument variacionista: lingüísticament parlant, les diferències entre català i castellà estàndard (perquè si no parlem d'estàndard, aleshores les llengües no existeixen) no permeten justificar un estatus lingüístic separat, atès que hi ha intel·ligibilitat mútua. Que català i castellà acumulin certes diferències és irrellevant i és el mateix que el fet que castellà peninsular i castellà sudamericà acumulin certes diferències. Que només castellà i català, però (i no castellà peninsular i castellà sudamericà) rebin un estatus legal diferent (i.e. es considerin llengües diferents) és una qüestió purament política. En aquest punt, tota l'argumentació lingüística desapareix: ja no es tracta ni d'immersió versus monolingüisme, ni de nombre de parlants, ni de qui té la millor literatura, ni d'en quina llengua es posen els rètols, sinó simplement de si un determinat feix d'isoglosses està legalment tipificat o no (o lèxicament codificat o no). Per tant, quan els autors del Manifiesto recorren a arguments lingüístics, això vol dir que no entenen la problemàtica (que, de fet, no és lingüística).


4) L'argument educatiu:

Com bé ha dit la Llenguaddicta, a les escoles no s'aprèn a parlar. De fet, els estudiants que destaquen, en llengua com en qualsevol altra cosa, són els que a casa tenen un entorn estimulant; en el cas de la llengua, aquells en casa dels quals es llegeix més d'un llibre a l'any.

De fet, trobaria molt preocupant que els fills de pares castellanoparlants haguessin d'aprendre castellà o en castellà a l'escola: és com si hi anessin a aprendre a menjar amb forquilla i ganivet. Parlar la llengua nadiua és una competència bàsica i es dóna per feta. Com se suposa que haurien d'entendre els nens el professor de llengua si no entenguessin la llengua en què els parla?

I quant a la discussió de si la llengua vehicular ha de ser el castellà o el català, això esdevé irrellevant des del moment en què no s'ensenya llengua: les matemàtiques no són diferents explicades en grec o en xinès, igual com una descripció del castellà en àrab continua essent una descripció del castellà; no esdevé una descripció de l'àrab.


5) L'argument històric:

L'argument estrella. Encara no he vist que ens hagin tornat les hores de català perdudes durant el genocidi perpetrat per la dictadura franquista: s'haurien de fer els càlculs d'hores lectives en català perdudes corresponents als anys de règim, a banda de les hores d'interferència lingüística provocades per la política d'aculturació, així com els càlculs de l'ús que se n'ha deixat de fer com a conseqüència de l'ocupació del territori i del desplaçament de població, i aleshores veuríem com queda el tema de les hores.

De fet, atesa la persecució del català durant la dictadura, l'única compensació possible seria un tancament de fronteres lingüístiques durant trenta anys, amb zero input en castellà. Només això seria just, i al cap dels primers deu anys segur que la gent ja només parlaria català i, voilà, qüestió solucionada.

Ara, aquesta reparació se'ns ha negat (a banda que és impossible). No se'ns ha compensat en cap moment pel genodici cultural de la dictadura. Si s'hagués actuat de manera proporcionada, a aquestes alçades el castellà a Catalunya seria una broma i un record del passat, però no s'ha fet. Ningú s'ha preocupat de restablir aquest equilibri. No s'ha fet perquè s'ha arribat a un pacte de mínims (la famosa transició), imprescindible per aturar el vessament de sang desencadenat pels genocides. Aquest pacte, per bé que ens ha negat la reparació total, ens ha donat competències educatives (a canvi d'una renúncia, hem aconseguit una "cartera"), i això ens ha permès dissenyar l'actual política educativa. Vam acceptar una renúncia, però a canvi també vam imposar una condició que ens van haver de respectar per tal que aquest país fos viable. El que ha fet possible aquest país és el model consensuat actual, i és per això que la llei, tal com està ara, ho sanciona i ho legitima.

Per això, legalment, el que els autors del Manifiesto han fet és exactament igual que si tots els "chorizos" d'Espanya signessin un Manifiesto demanant que els deixessin robar carteres tranquils, que volen poder infringir la llei sense que se'ls apliqui la justícia. Pues va a ser que no. Històricament, ja hem fet aquest camí. Els autors del Manifiesto són, en el pitjor dels casos, franquistes, en el millor, ignorants, i molt probablement, franquistes ignorants.

17/7/08

Val més...

...parlar malament el català que no parlar-lo.

Això deia Jordi Pujol estrenant la presidència, i avui ho ha recordat el republicà Carod-Rovira. La polèmica sobre la "(in)correcció fonètica" (Carod dixit, el parèntesi previ és meu) del president actual, criticada pels convergents, sembla una d'aquelles estratègies que pretenen desviar l'atenció dels plebeus. El debat sobre la tercera hora de la llengua castellana a l'escola ha quedat aparcat.

Parlem-ne. La proposta de la tercera hora pretén igualar el coneixement de les dues llengües orals oficials al nostre país. Segons diuen alguns que creuen saber-ho tot, es fa poc castellà a l'escola. Ara bé, ¿de debò creuen que la qualitat de l'aprenentatge d'una llengua depèn del nombre d'hores que s'hi dediquin? Ja us dic jo que no. Puc assegurar-vos que encara que fessin català i castellà les 6 hores lectives diàries, els nens seguirien parlant castellà al carrer i català (els que ho fessin) a l'aula, i només amb els professors, i a més ho farien amb un nivell de correcció molt qüestionable.

Una llengua s'aprèn usant-la. Per més classes de gramàtica que es facin, si no s'usa, és impossible aprendre-la bé. Tenint en compte que el castellà és present a tot arreu, és impossible que un nen no l'aprengui (per bé que segons on hagi nascut trigarà més o menys temps a entrar-hi en contacte).

Les classes de llengua a les escoles estan enfocades a seguir un mètode (llibre de text) i acabar-lo: assolir uns objectius marcats per Ensenyament, que en moltes ocasions estan mal plantejants de bon començament. En els llibres de text, i de retruc, a l'aula, crec que ho he comentat en alguna ocasió, el que es treballa bàsicament és ortografia, morfologia i sintaxi. No hi ha fonètica (el mestre esdevé en ocasions l'únic model a què té accés l'infant). L'expressió escrita es limita a plantejar exemples de tipologies textuals perquè els alumnes les plagiïn, i d'expressió oral ja no en parlem: una pàgina per unitat, normalment el plantejament d'un tema, conflicte o debat, però molts professors passen de llarg aquest apartat. La comprensió escrita es treballa amb preguntes mal elaborades: gairebé sempre les contesten correctament els alumnes amb més bona memòria, no pas els que han entès millor el text. La comprensió oral és inexistent. Per tant, a l'escola no s'ensenya a parlar bé, s'ensenya a escriure bé (com a molt). Però això passa tant amb el castellà com amb el català. Una hora més o menys d'alguna d'ambdues llengües no donarà millors resultats en la capacitat dels alumnes per a comunicar-se. Ja ho deia fa pocs dies el periodista Manuel Campo Vidal en la presentació del seu darrer llibre: els espanyols (incloc a contracor els catalans en aquest gentilici) no saben comunicar.

El problema de la diferència d'ús d'ambdues llengües no afecta, precisament, el castellà, i això ho sap qualsevol que passegi per un pati escolar. Els defensors del manifest per la llengua única alcen les seves veus per denunciar el perill que corre la llengua castellana en les zones on aquesta conviu amb d'altres llengües. ¿Hi ha precedents de llengües dominants que s'hagin vist amenaçades per les llengües minoritzades? No crec que se'n trobin, i si n'hi ha, no poden esdevenir un exemple significatiu atesa la realitat històrica de les zones amb llengües en contacte.

Aquesta colla d'ineptes que es fan dir intel·lectuals (i que han promogut el manifest) haurien de llegir més a Moreno Cabrera i menys a Sabater o a Vargas Llosa. Fins i tot en zones rurals on encara el català és la llengua pròpia de pràcticament tots els seus habitants, el contacte lingüístic és inevitable; el castellà no corre cap perill. Les propostes peperes que pretenen que qualsevol persona pugui triar la llengua d'escolarització dels seus fills va en contra de les llengües cooficials i minoritàries d'aquest Estat. Un cop més, la llengua, eina d'interacció i contacte (entre moltes altres coses), és usada per separar i enfrontar.

Mai no ens posarem d'acord mentre una de les dues parts del debat sigui absolutament monolingüe. Ser polític no hauria de donar dret a parlar de temes que es desconeixen.