El "Manifiesto por la lengua única" ha aixecat polseguera, és ben sabut, però les diferents propostes de contra-manifest (procedents de diversos grups i associacions) no han tingut l’anomenada del primer Manifiesto. Un dels col·lectius que encara no s’ha pronunciat, almenys públicament, és el col·lectiu de lingüistes del nostre país. És per això que us proposem un text amb arguments lingüístics per il·luminar els autors del Manifiesto, a qui sembla que els calen unes quantes lliçons de força matèries…
La proposta, de moment, és només un esborrany. Prové del comentari que un lingüista anònim ha deixat en el blog de la llenguaddicta, i en donar-me carta blanca per fer-lo públic vaig pensar que podria ser interessant no només difondre’l, sinó també fer-ne partíceps a tots aquells lingüistes (o del ram de la llengua) que hi volguessin dir la seva.
Aquí teniu els arguments principals presentats pel Lingüista Anònim. Penseu que és el text com ell el va escriure, en resposta a un meu post d'aquest mateix blog. Som conscients que hi haurà molt a modificar per tal d'aconseguir, com recomana l'Eduard Abelenda, fer un text contundent i breu. Podeu contribuir-hi com us sembli: comentant els arguments exposats, proposant-ne alternatives, resums, síntesis, etc.
Un cop afegits els comentaris que creieu pertinents, la llenguaddicta els fusionarà i prepararà una proposta semidefinitiva. La idea és que quan tinguem l’última versió tothom la pengi a blogs, pàgines web, etc., i també fer-ne arribar una còpia als organismes involucrats (s’accepten idees).
Arguments del contra-manifest.
1) L’argument pragmàtic:
La filosofia que hi ha darrera, al voltant, a sobre, a dins -i que esquitxa- del Manifiesto, és bàsicament que no s'haurien de dedicar ni temps ni recursos a l'ensenyament ni del català ni de qualsevol altra llengua en les seves circumstàncies, perquè això no suposa cap avantatge competitiu.
Això no només sembla un argument vàlid: és totalment cert. Per tant, proposem que, a més d'eradicar el català i altres llengües en la seva mateixa situació, eradiquem també el castellà i ens passem tots directament a l'anglès i al xinès, que al capdavall són les úniques llengües que té sentit aprendre en l'actual conjuntura macroeconòmica. Si ens hem de guiar per criteris mercantilistes, fem-ho fins a les últimes conseqüències.
Ara, els autors del Manifiesto -que si destaquen per alguna cosa segur que no és ni per la seva coherència ni per la seva honestedat humana ni intel·lectual-, sembla que no entenen que els mateixos arguments "pràctics" que els porten a ells a voler que el català no s'ensenyi, justifiquen de la mateixa manera que el castellà es mori de fàstig. Sembla, però, que això no ho veuen.
D'altra banda, si pensem que la migració a l'anglès seria un cas molt extrem, cap problema, perquè l'argument s'aplica també al castellà peninsular respecte de l'americà. A Espanya pretenen ensenyar el castellà peninsular, quan el castellà peninsular, numèricament, és una raresa. No hi ha cap avantatge competitiu a parlar castellà peninsular. El castellà amb un mercat gran, com els agrada veure la qüestió a aquesta colla d'impresentables, és el sudamericà (la qual cosa alhora és una fal·làcia intercontinental, perquè en aquest no hi ha homogeneïtat: l'etiqueta "castellà" s'aplica per justificar una determinada visió de mercat favorable -i.e. "som molts"-, però aquest terme no denota res: no hi ha cap realitat objectiva al darrere -llevat d'un estàndard que, en rigor, no parla ningú-, amb la qual cosa és un pur invent). En resum, que si algú pogués tenir arguments mercantilistes per no voler parlar català, les mateixes consideracions s'aplicarien al castellà peninsular. Per tant, si el català ha de deixar de ser obligatori a les escoles catalanes, aleshores jo també vull tenir dret a aprendre a l'escola el castellà argentí, que m'agrada molt més que el castellà guàrdia-civil.
Llavors, podria ser, no ens enganyem, que els impresentables del Manifiesto realment estiguessin disposats a renunciar al castellà peninsular (tot i que ho dubto). Fins i tot si ho fessin, però, això no arreglaria res, perquè ho farien a posteriori: el problema és que han parlat d'eradicar el català sense parlar alhora d'eradicar el castellà peninsular, la qual cosa és impossible: si penses que el català s'ha d'eradicar, aleshores també has de pensar que s'ha d'eradicar el castellà peninsular (l'argument és el mateix). Si han estat capaços d'aplicar una lògica diferent a les dues situacions, és perquè la seva argumentació no és racional, sinó visceral. Per més que demà admetessin que el castellà peninsular s'esborrés del mapa educatiu, això no treuria que avui no ho admetien i si avui, donada la mateixa informació, han arribat a una conclusió diferent, això vol dir que són persones ofuscades i, en aquest sentit, animals, més que no pas persones.
(Per cert, l'"argument de la massa" -i.e. "som molts [ergo feu-nos cas]"- és també l'argument de Telefonica.)
2) L'argument competencial:
En qualsevol entrevista de feina es valora el coneixement de diversos idiomes. És una competència que denota a) capacitat de treball, b) gust per aprendre, c) una ment oberta i d) voluntat de comunicació. Això que es valora en uns casos, no s'entén que no es valori en uns altres. Tots els pares s'esmercen per enviar els seus fills a escoles bilingües quan poden, i quan tots tenen tot el currículum educatiu en una altra llengua i surten parlant-ne dues, resulta que és un problema?
L'objecció òbvia passaria per afirmar que no es fa prou castellà i que no se surt parlant dues llengües, sinó una o una i mitja, etc. Ara mateix, però, no existeix cap mesura objectiva de l'ús d'una llengua. Com ho saben, els del Manifiesto, que es parla poc castellà, a Catalunya? Algú ha vist algun estudi? Es mesura en paraules/minut? Catalanades/hora? Hores de tele? Rètols al carrer? Òbviament, atès que no hi ha cap criteri fiable (i.e. científic, tècnic) per mesurar l'ús de les llengües, qualsevol afirmació que es recolzi en qualsevol variant del concepte "ús de la llengua" és visceral, no racional.
De fet, l'únic criteri científic-tècnic fàcilment accessible (el volum de text publicat en una llengua i altra) òbviament indica TOT EL CONTRARI del que s'afirma al Manifiesto. Per tant, totes les proves en contra.
A més, caldria fer una comparativa dels resultats escolars a diferents comunitats autònomes, per veure si realment hi ha alguna interferència o mancança educativa. Bé, de fet, no cal fer cap comparativa, perquè en realitat no hi ha cap interferència: sempre és el cas que els bons estudiants de Catalunya i els bons estudiants d'Extremadura treuen bones notes en llengua. Vol dir això que els mals estudiants extremenys han fet classes en català i això ha interferit amb el seu rendiment? O que els bons estudiants catalans no han fet classes en català i, per tant, no han "patit interferències"? Òbviament, no i no. Tot això seria ridícul, pel que veurem ara.
3) L'argument variacionista:
Sovint un subconjunt gens petit dels castellanoparlants han volgut menystenir i difamar el català dient que era simplement una versió mal parlada del castellà. Novament, crec que aquest és un argument vàlid i poderós. De fet, la variació entre català i castellà, per bé que relativament gran, en termes d'intel·ligibilitat mútua, sovint no és ni de bon tros tan gran com l'existent, per exemple, entre castellà i andalús, o entre castellà i llengües sudamericanes que suposadament reben també l'etiqueta "castellà". Això vol dir que, en realitat, tenen raó i sempre l'han tinguda: a Catalunya es parla castellà. Per tant, no hi ha cap mena de problema. La gent que diu que hi ha un problema és que no entén el castellà: no entén aquesta "variant dialectal" del castellà que és el català. De la mateixa manera que ningú no demanaria a Andalusia que els seus fills fossin educats per separat en classes on es parlés castellà estàndard, l'argument variacionista impedeix justificar que a Catalunya es formin itineraris escolars separats per a nens que vulguin aprendre castellà: segons els espanyols més recalcitrants, mai no han deixat d'aprendre castellà.
Ara la versió seriosa de l'argument variacionista: lingüísticament parlant, les diferències entre català i castellà estàndard (perquè si no parlem d'estàndard, aleshores les llengües no existeixen) no permeten justificar un estatus lingüístic separat, atès que hi ha intel·ligibilitat mútua. Que català i castellà acumulin certes diferències és irrellevant i és el mateix que el fet que castellà peninsular i castellà sudamericà acumulin certes diferències. Que només castellà i català, però (i no castellà peninsular i castellà sudamericà) rebin un estatus legal diferent (i.e. es considerin llengües diferents) és una qüestió purament política. En aquest punt, tota l'argumentació lingüística desapareix: ja no es tracta ni d'immersió versus monolingüisme, ni de nombre de parlants, ni de qui té la millor literatura, ni d'en quina llengua es posen els rètols, sinó simplement de si un determinat feix d'isoglosses està legalment tipificat o no (o lèxicament codificat o no). Per tant, quan els autors del Manifiesto recorren a arguments lingüístics, això vol dir que no entenen la problemàtica (que, de fet, no és lingüística).
4) L'argument educatiu:
Com bé ha dit la Llenguaddicta, a les escoles no s'aprèn a parlar. De fet, els estudiants que destaquen, en llengua com en qualsevol altra cosa, són els que a casa tenen un entorn estimulant; en el cas de la llengua, aquells en casa dels quals es llegeix més d'un llibre a l'any.
De fet, trobaria molt preocupant que els fills de pares castellanoparlants haguessin d'aprendre castellà o en castellà a l'escola: és com si hi anessin a aprendre a menjar amb forquilla i ganivet. Parlar la llengua nadiua és una competència bàsica i es dóna per feta. Com se suposa que haurien d'entendre els nens el professor de llengua si no entenguessin la llengua en què els parla?
I quant a la discussió de si la llengua vehicular ha de ser el castellà o el català, això esdevé irrellevant des del moment en què no s'ensenya llengua: les matemàtiques no són diferents explicades en grec o en xinès, igual com una descripció del castellà en àrab continua essent una descripció del castellà; no esdevé una descripció de l'àrab.
5) L'argument històric:
L'argument estrella. Encara no he vist que ens hagin tornat les hores de català perdudes durant el genocidi perpetrat per la dictadura franquista: s'haurien de fer els càlculs d'hores lectives en català perdudes corresponents als anys de règim, a banda de les hores d'interferència lingüística provocades per la política d'aculturació, així com els càlculs de l'ús que se n'ha deixat de fer com a conseqüència de l'ocupació del territori i del desplaçament de població, i aleshores veuríem com queda el tema de les hores.
De fet, atesa la persecució del català durant la dictadura, l'única compensació possible seria un tancament de fronteres lingüístiques durant trenta anys, amb zero input en castellà. Només això seria just, i al cap dels primers deu anys segur que la gent ja només parlaria català i, voilà, qüestió solucionada.
Ara, aquesta reparació se'ns ha negat (a banda que és impossible). No se'ns ha compensat en cap moment pel genodici cultural de la dictadura. Si s'hagués actuat de manera proporcionada, a aquestes alçades el castellà a Catalunya seria una broma i un record del passat, però no s'ha fet. Ningú s'ha preocupat de restablir aquest equilibri. No s'ha fet perquè s'ha arribat a un pacte de mínims (la famosa transició), imprescindible per aturar el vessament de sang desencadenat pels genocides. Aquest pacte, per bé que ens ha negat la reparació total, ens ha donat competències educatives (a canvi d'una renúncia, hem aconseguit una "cartera"), i això ens ha permès dissenyar l'actual política educativa. Vam acceptar una renúncia, però a canvi també vam imposar una condició que ens van haver de respectar per tal que aquest país fos viable. El que ha fet possible aquest país és el model consensuat actual, i és per això que la llei, tal com està ara, ho sanciona i ho legitima.
Per això, legalment, el que els autors del Manifiesto han fet és exactament igual que si tots els "chorizos" d'Espanya signessin un Manifiesto demanant que els deixessin robar carteres tranquils, que volen poder infringir la llei sense que se'ls apliqui la justícia. Pues va a ser que no. Històricament, ja hem fet aquest camí. Els autors del Manifiesto són, en el pitjor dels casos, franquistes, en el millor, ignorants, i molt probablement, franquistes ignorants.