Llengües de signes

En la nova llei que reconeix la llengua de signes catalana (LSC) i la llengua de signes espanyola (LSE) com a llengües oficials a l'Estat (d'octubre del 2007), es parla de les llengües de signes espanyoles. L'ús del terme "espanyol" com a genèric i com a específic no és casual. És el mateix amb les llengües orals del territori: ¿quantes vegades no haurem sentit "les llengües espanyoles"? En el cas de les llengües de signes jo hi veig una clara voluntat de polititzar la qüestió: si dins el terme "llengües de signes espanyoles" estic incloent la LSC i la LSE, la connotació de "superioritat" d'una respecte de l'altra és evident i intencionada. Ara bé, la situació de contacte d'aquestes llengües no és ni de bon tros la que experimenten el català i el castellà. La LSC només l'usa la comunitat sorda de Catalunya, mentre que a la resta de l'Estat espanyol s'usa la LSE (amb les seves variants regionals). Al llarg de la dura batalla que les federacions de sords han dut a terme al Parlament espanyol per aconseguir l'oficialitat d'ambdues llengües, un dels obstacles amb què es van trobar va ser la necessitat d'haver de defensar davant els polítics (desconeixedors de la realitat dels sords d'aquest país) que la LSC no és una variant de la LSE. Van haver de presentar recerques i treballs lingüístics que així ho demostren, malgrat que la comunitat sorda catalana va saber que signaven una llengua diferent moltes dècades abans, quan van anar a representar Bodas de sangre a Madrid i es van adonar que el públic no els entenia.

Sobta, però, que una persona sorda et digui que és capaç de superar les barreres lingüístiques que diferencien la seva llengua de qualsevol altra llengua de signes del món, i que amb una mica d'esforç i voluntat un signant de LSC pot trigar un dia a entendre's amb un signant de llengua de signes xinesa, per exemple.