7/7/08

Fleur de vertu

Fleur de vertu et de couftumes tres nobles: et fi dedans fe trouve aulcun deffault ie prie la charite begniuolãce et doulce difcretion de ceulx qui le liront que fans me impofer blafine et defhonneur avecques diligente eftude et bonne examination leur plaise gratieufment le amader.
Així comença Fleur de vertu, una obra de finals del segle xiii que va ser traduïda a 14 llengües el segle xvii. Fa uns dies va arribar a les meves mans un facsímil d'aquest llibre, amb unes il·luminacions exquisides. Podeu imaginar la meva expressió de sorpresa i plaer en començar a llegir-lo. A part del fet que les "s" en posició de coda sil·làbica (excepte a final de paraula) les escriuen "f", cosa que imagino es tracta d'un recurs gràfic, tenim cosetes com el "ie" (per "je" = "jo"). ¿Era també gràfic o el so fricatiu palatal sord no formava part encara de la llengua francesa al segle xiii? ¿I què me'n dieu d'aquella preciosa "l" en paraules com "aulcun", "doulce" i "ceulx" ("algun", "dolç" i "aquells")?

Que n'és de maca la lingüística històrica... Perquè després et vinguin amb allò que l'estudi de la llengua ha de ser sincrònic...

6 comentaris:

Dídac López ha dit...

No és que escriguessin les "s" com a "f". El que fan és escriure les "s" en mig de paraula amb el caràcter que ara fem servir fonèticament per al so de la xeix (S).

Pel que fa a la "i/j" i a la "u/v", hem de recordar que és una innovació relativament recent (segle XV?, segle XVI?). Així, els romans escrivien I i V, amb independència de si el so era vocàlic, semivocàlic o semiconsonàntic.

En aquesta època, dominen els criteris fonètics en la majoria de paraules "patrimonials". Únicament en els cultismes poc o molt derivats, hom se cenyeix a la grafia llatina. No és el cas de doulce, ceulx o aulcun, de forma que cal pensar que aquesta l era encara viva al País d'Oïl.

Un altre signe gràfic que crida l'atenció és el signe nasal: per exemple a begniuolãce. Indica que després de la vocal s'ha pronunciar una n, o bé que s'ha de pronunciar la vocal nasalitzada. En l'actualitat, aquest signe, en l'àmbit llatí, crec que només el fan servir els portuguesos.

llenguaddicta ha dit...

Jo t'asseguro que era una "f", almenys, tenia tota la pinta, però em refio de l'explicació que fas...

Curiós el signe nasal, ja l'havia detectat. Tenint en compte que realment en francès una "n" en posició postvocàlica el que fa és nasalitzar la vocal, em va sobtar trobar l'accent nasal com fan els portuguesos, que es van carregar la "n" gràfica i la van canviar per la vocal amb l'accent.

Anònim ha dit...

Hola, com anem? Em dic Marc i l'any vinent faré filologia catalana. Pel que veig, tu també en fas, oi? Així, em podries dir a quina universitat estudies i si me la recomanes?

Moltes gràcies!!

Eduard Abelenda i Puigvert ha dit...

Això de la s alta, de tota la vida que ha sigut aixís. Llenguaddicta hem sembla que t'acaba de passar el que ens passa a alguns lingüistes, que per molt que valorem la lingüística històrica, a la carrera només n'hem après les beceroles. En canvi, això de la s alta ho saben tots els estudiants de filologies romàniques que són espavilats.

llenguaddicta ha dit...

Marc: Benvingut al meu blog. No, no estudio Filo Catalana, sinó Lingüística, i te la recomano molt. Estudio a la UB, com molts dels freaks qu escriuen comentaris en el meu blog.

Eduard: Ha quedat clar que NO sóc de romàniques... La "s" alta, ¿eh? Un dia m'ho expliques. I, per cert, FELICITAAAAAATS!!! Per molts anys, guapo.

Dídac López ha dit...

Podeu llegir una explicació de la s alta a la wikipedia. Va perviure fins a gairebé el 1800. A Catalunya es devia perdre relativament aviat, ja que les Instruccions per la ensenyansa de minyons, de Baldiri Reixac, ja no l'utilitzen.

Del signe nasal, se n'ha de dir tilde. L'ús en francès es perd en el segle XVII quan s'obre la porta als criteris ortogràfics moderns, on primen els aspectes etimològics damunt dels fonètics.

JRS