17/7/08

Val més...

...parlar malament el català que no parlar-lo.

Això deia Jordi Pujol estrenant la presidència, i avui ho ha recordat el republicà Carod-Rovira. La polèmica sobre la "(in)correcció fonètica" (Carod dixit, el parèntesi previ és meu) del president actual, criticada pels convergents, sembla una d'aquelles estratègies que pretenen desviar l'atenció dels plebeus. El debat sobre la tercera hora de la llengua castellana a l'escola ha quedat aparcat.

Parlem-ne. La proposta de la tercera hora pretén igualar el coneixement de les dues llengües orals oficials al nostre país. Segons diuen alguns que creuen saber-ho tot, es fa poc castellà a l'escola. Ara bé, ¿de debò creuen que la qualitat de l'aprenentatge d'una llengua depèn del nombre d'hores que s'hi dediquin? Ja us dic jo que no. Puc assegurar-vos que encara que fessin català i castellà les 6 hores lectives diàries, els nens seguirien parlant castellà al carrer i català (els que ho fessin) a l'aula, i només amb els professors, i a més ho farien amb un nivell de correcció molt qüestionable.

Una llengua s'aprèn usant-la. Per més classes de gramàtica que es facin, si no s'usa, és impossible aprendre-la bé. Tenint en compte que el castellà és present a tot arreu, és impossible que un nen no l'aprengui (per bé que segons on hagi nascut trigarà més o menys temps a entrar-hi en contacte).

Les classes de llengua a les escoles estan enfocades a seguir un mètode (llibre de text) i acabar-lo: assolir uns objectius marcats per Ensenyament, que en moltes ocasions estan mal plantejants de bon començament. En els llibres de text, i de retruc, a l'aula, crec que ho he comentat en alguna ocasió, el que es treballa bàsicament és ortografia, morfologia i sintaxi. No hi ha fonètica (el mestre esdevé en ocasions l'únic model a què té accés l'infant). L'expressió escrita es limita a plantejar exemples de tipologies textuals perquè els alumnes les plagiïn, i d'expressió oral ja no en parlem: una pàgina per unitat, normalment el plantejament d'un tema, conflicte o debat, però molts professors passen de llarg aquest apartat. La comprensió escrita es treballa amb preguntes mal elaborades: gairebé sempre les contesten correctament els alumnes amb més bona memòria, no pas els que han entès millor el text. La comprensió oral és inexistent. Per tant, a l'escola no s'ensenya a parlar bé, s'ensenya a escriure bé (com a molt). Però això passa tant amb el castellà com amb el català. Una hora més o menys d'alguna d'ambdues llengües no donarà millors resultats en la capacitat dels alumnes per a comunicar-se. Ja ho deia fa pocs dies el periodista Manuel Campo Vidal en la presentació del seu darrer llibre: els espanyols (incloc a contracor els catalans en aquest gentilici) no saben comunicar.

El problema de la diferència d'ús d'ambdues llengües no afecta, precisament, el castellà, i això ho sap qualsevol que passegi per un pati escolar. Els defensors del manifest per la llengua única alcen les seves veus per denunciar el perill que corre la llengua castellana en les zones on aquesta conviu amb d'altres llengües. ¿Hi ha precedents de llengües dominants que s'hagin vist amenaçades per les llengües minoritzades? No crec que se'n trobin, i si n'hi ha, no poden esdevenir un exemple significatiu atesa la realitat històrica de les zones amb llengües en contacte.

Aquesta colla d'ineptes que es fan dir intel·lectuals (i que han promogut el manifest) haurien de llegir més a Moreno Cabrera i menys a Sabater o a Vargas Llosa. Fins i tot en zones rurals on encara el català és la llengua pròpia de pràcticament tots els seus habitants, el contacte lingüístic és inevitable; el castellà no corre cap perill. Les propostes peperes que pretenen que qualsevol persona pugui triar la llengua d'escolarització dels seus fills va en contra de les llengües cooficials i minoritàries d'aquest Estat. Un cop més, la llengua, eina d'interacció i contacte (entre moltes altres coses), és usada per separar i enfrontar.

Mai no ens posarem d'acord mentre una de les dues parts del debat sigui absolutament monolingüe. Ser polític no hauria de donar dret a parlar de temes que es desconeixen.

16 comentaris:

Dídac López ha dit...

Al nostre país el que hi ha hagut no és pas una substitució lingüística sinó una substitució demogràfica. O, per dir millor, hi ha hagut una substitució lingüística com a conseqüència d'una substitució demogràfica. És cert que en determinades comarques i ciutats, en determinats períodes històrics, en determinades classes socials i per a determinats usos, hom ha preferit altres llengües al català. Però això és més l'excepció que la norma. I de disglòssia n'hi ha hagut sempre en un abast més o menys gran: el llatí, el provençal, el castellà, el francès, etc. En essència, els llinatges catalans han mantingut la llengua catalana i l'han transmesa fins i tot a través de matrimonis lingüísticament mixtos. Per això, tot discurs sobre llengües ha de partir d'aquesta realitat, sense defugir-la. Tampoc sense caure en xenofòbies tan inútils com impotents (i que, en tot cas, si es propugnessin arribarien francament tard). Però considerar tota la població que viu a Catalunya monolíticament és erroni. No tota la població té ni pot tindre la mateixa relació amb la llengua catalana.

llenguaddicta ha dit...

És evident el que declares en les teves darreres paraules, igual que ho és el fet que avui dia és del tot absurd defensar el monolingüisme. El futur serà dels poliglots, que deia en Jesús Tusón, i resistir-se al plurilingüisme és com resistir-se al canvi climàtic. És un fet inevitable i imparable, i davant del canvi el millor és l'adaptació. Això és, segons els evolucionistes, la intel·ligència, ¿no?

La trappola ha dit...

El tema de la tercera hora de castellà és una qüestió simplement política. Les competències d'ensenyament depenen de la Generalitat, això és clar, però moltes vegades les lleis són confuses i manipulables. Quin és el veritable objectiu de la tercera hora? Doncs, crear la idea a l'opinió pública de què el govern central està per sobre de les autonomies. D'aquesta manera aconsegueixen modificar el sentit de les lleis sense ni modificar una coma. Estigueu segurs que després de la tercera, vindrà la quarta, i més endavant el pacte nacional entre PSOE i PP, per assegurar que en qualsevol punt de l'estat es pugui estudiar només en castellà. Si et mires els mitjans de comunicació castellans, tant a dreta com esquerra, estan orientant l'opinió pública en aquest sentit. De nosaltres depèn evitar la segregació lingüística a les escoles, que no només seria un desastre pel català, ho seria per tot el país en crear dues comunitats enfrontades. No m'agradaria gens acabar com a Bèlgica.

llenguaddicta ha dit...

Benvingut (¿-da?) a aquest blog. Estic d'acord amb tu: la tercera hora és un assumpte més polític que no pas d'ensenyament, és evident. El que no sé si pot arribar a passar (esperem que no) que se segregui tant com predius. Està clar que l'Estat hi surt guanyant, quan té els ciutadans enfrontats: mentre ens barallem entre nosaltres per si multilingüisme sí o multilingüisme no, ningú para atenció als problemes en altres àmbits (sanitat, laboral, habitatge, serveis socials, ensenyament...).

Dídac López ha dit...

A mi no m'importaria gens acabar com els flamencs a Bèlgica: reconeixement lingüístic, reconeixement territorial, partits polítics propis no-sucursalistes, etc.

Si a "Espanya" no hi ha enfrontaments com a "Bèlgica", és perquè els catalans no volen enfrontar-s'hi i s'estimen més suportar-ho tot o, a la mínima, passar-se a Burgos.

Pel que fa a la segregació de l'alumnat ho veig complicat, però no crec que fos lesiu per a la llengua catalana. La llengua catalana és la llengua dels catalans i per molta escola "immersiva" difícilment canviareu de llengua a ningú (ni tan sols l'escola franquista va reeixir prou en aquest sentit). La segregació podria enfortir la identitat grupal dels catalans en zones de forta substitució demogràfica. És justament per això que ni el PP ni Ciudadanos defensen la segregació o, quan ho fan, defensen una segregació asimètrica com la que hi ha al País Valencià.

La lingüista elitista té raó quan diu que la qüestió lingüística-identitària s'utilitza com a cortina de fum per amagar d'altres problemes. Hem de fugir com de la pesta dels qui utilitzen arguments demagògics o provocadors quant a la llengua (el tril·lerisme identitari, buit de propostes i ple de ressentiments eixorcs). Però els catalans, a més de problemes sanitaris, laborals, d'habitatge, de serveis socials, d'ensenyament, tenen un problema de discriminació nacional. És com a la dona treballadora que, de vegades, li diuen que cal prioritzar la lluita obrera a la feminista, o la lluita feminista a l'obrera i, comptat i debatut, ella continua fotuda com a dona i com a treballadora.

Anònim ha dit...

Colla,

Ara que la Llenguaddicta ha tret el tema, m'agradaria exposar uns quants arguments en contra del Manifiesto:

1) L'argument pragmàtic

La filosofia que hi ha darrera, al voltant, a sobre, a dins i que esquitxa del Manifiesto, és bàsicament que no s'haurien de dedicar ni temps ni recursos a l'ensenyament ni del català ni de qualsevol altra llengua en les seves circumstàncies, perquè això no suposa cap avantatge competitiu.
A mi això no només em sembla un argument vàlid, sinó a més a més totalment cert. Per tant, proposo que, a més d'eradicar el català i altres llengües en la seva mateixa situació, eradiquem també el castellà i ens passem tots directament a l'anglès i al xinès, que al capdavall són les úniques llengües que té sentit aprendre en l'actual conjuntura macroeconòmica. Si ens hem de guiar per criteris mercantilistes, fem-ho fins a les últimes conseqüències.
Ara, els autors del Manifiesto (que si destaquen per alguna cosa segur que no és ni per la seva coherència ni per la seva honestedat humana ni intel·lectual), sembla que no entenen que els mateixos arguments "pràctics" que els porten a ells a voler que el català no s'ensenyi, justifiquen igual de bé que el castellà es mori de fàstic. Sembla, però, que això no ho veuen.
D'altra banda, si pensem que la migració a l'anglès seria un cas molt extrem, cap problema, perquè l'argument s'aplica també al castellà peninsular respecte de l'americà. A Espanya pretenen ensenyar el castellà peninsular, quan el castellà peninsular, numèricament, és una raresa. No hi ha cap avantatge competitiu a parlar castellà peninsular. El castellà amb un mercat gran, com els agrada veure la qüestió a aquesta colla d'impresentables, és el sudamericà (la qual cosa alhora és una fal·làcia intercontinental, perquè en aquest no hi ha homogeneïtat: l'etiqueta "castellà" s'aplica per justificar una determinada visió de mercat favorable -i.e. "som molts"-, però aquest terme no denota res: no hi ha cap realitat objectiva al darrera -llevat d'un estàndard que, en rigor, no parla ningú-, amb la qual cosa és un pur invent). En resum, que si algú pogués tenir arguments mercantilistes per no voler parlar català, les mateixes consideracions s'aplicarien al castellà peninsular. Per tant, si el català ha de deixar de ser obligatori a les escoles catalanes, aleshores jo també vull tenir dret a aprendre a l'escola el castellà argentí, que m'agrada molt més que el castellà guàrdia-civil.
Llavors, podria ser, no ens enganyem, que els impresentables del Manifiesto realment estiguessin disposats a renunciar al castellà peninsular (tot i que ho dubto). Fins i tot si ho fessin, però, això no arreglaria res, perquè ho farien a posteriori: el problema és que han parlat d'eradicar el català sense parlar alhora d'eradicar el castellà peninsular, la qual cosa és impossible: si penses que el català s'ha d'eradicar, aleshores també has de pensar que s'ha d'eradicar el castellà peninsular (l'argument és el mateix). Si han estat capaços d'aplicar una lògica diferent a les dues situacions, és perquè la seva argumentació no és racional, sinó visceral. Per més que demà admetessin que el castellà peninsular s'esborrés del mapa educatiu, això no treuria que avui no ho admetien i si avui, donada la mateixa informació, han arribat a una conclusió diferent, això vol dir que són persones ofuscades i, en aquest sentit, animals, més que no pas persones.
(Per cert, l'"argument de la massa" -i.e. "som molts [ergo feu-nos cas]"- és també l'argument de Telefonica.)


2) L'argument competencial

En qualsevol entrevista de feina es valora el coneixement de diversos idiomes. És una competència que denota a) capacitat de treball, b) gust per aprendre, c) una ment oberta i d) voluntat de comunicació. Això que es valora en uns casos, no s'entén que no es valori en uns altres. Tots els pares s'esmercen per enviar els seus fills a escoles bilingües quan poden, i quan tots tenen tot el currículum educatiu en una altra llengua i surten parlant-ne dues, resulta que és un problema?
L'objecció òbvia passaria per afirmar que no es fa prou castellà i que no se surt parlant dues llengües, sinó una o una i mitja, etc. Ara mateix, però, no existeix cap mesura objectiva de l'ús d'una llengua. Com ho saben, els del Manifiesto, que es parla poc castellà, a Catalunya? Algú ha vist algun estudi? Es mesura en paraules/minut? Catalanades/hora? Hores de tele? Rètols al carrer? Òbviament, atès que no hi ha cap criteri fiable (i.e. científic, tècnic) per mesurar l'ús de les llengües, qualsevol afirmació que es recolzi en qualsevol variant del concepte "ús de la llengua" és visceral, no racional.
De fet, l'únic criteri científic-tècnic fàcilment accessible (el volum de text publicat en una llengua i altra) òbviament indica TOT EL CONTRARI del que s'afirma al Manifiesto. Per tant, totes les proves en contra.
A més, caldria fer una comparativa dels resultats escolars a diferents comunitats autònomes, per veure si realment hi ha alguna interferència o mancança educativa. Bé, de fet, no cal fer cap comparativa, perquè en realitat no hi ha cap interferència: sempre és el cas que els bons estudiants de Catalunya i els bons estudiants d'Extremadura treuen bones notes en llengua. Vol dir això que els mals estudiants extremenys han fet classes en català i això ha interferit amb el seu rendiment? O que els bons estudiants catalans no han fet classes en català i, per tant, no han "patit interferències"? Òbviament, no i no. Tot això seria ridícul, pel que veurem ara.


3) L'argument variacionista

Sovint un subconjunt gens petit dels castellanoparlants han volgut menystenir i difamar el català dient que era simplement una versió mal parlada del castellà. Novament, crec que aquest és un argument vàlid i poderós. De fet, la variació entre català i castellà, per bé que relativament gran, en termes d'intel·ligibilitat mútua sovint no és ni de bon tros tan gran com l'existent, per exemple, entre castellà i andalús, o entre castellà i llengües sudamericanes que suposadament reben també l'etiqueta "castellà". Això vol dir que, en realitat, tenen raó i sempre l'han tinguda: a Catalunya es parla castellà. Per tant, no hi ha cap mena de problema. La gent que diu que hi ha un problema és que no entén el castellà: no entén aquesta "variant dialectal" del castellà que és el català. De la mateixa manera que ningú no demanaria a Andalusia que els seus fills fossin educats per separat en classes on es parlés castellà estàndard, l'argument variacionista impedeix justificar que a Catalunya es formin itineraris escolars separats per a nens que vulguin aprendre castellà: segons els espanyols més recalcitrants, mai no han deixat d'aprendre castellà.
Ara la versió seriosa de l'argument variacionista: lingüísticament parlant, les diferències entre català i castellà estàndard (perquè si no parlem d'estàndard, aleshores les llengües no existeixen) no permeten justificar un estatus lingüístic separat, atès que hi ha intel·ligibilitat mútua. Que català i castellà acumulin certes diferències és irrellevant i és el mateix que el fet que castellà peninsular i castellà sudamericà acumulin certes diferències. Que només castellà i català, però (i no castellà peninsular i castellà sudamericà) rebin un estatus legal diferent (i.e. es considerin llengües diferents) és una qüestió purament política. En aquest punt, tota l'argumentació lingüística desapareix: ja no es tracta ni d'immersió versus monolingüisme, ni de nombre de parlants, ni de qui té la millor literatura, ni d'en quina llengua es posen els rètols, sinó simplement de si un determinat feix d'isoglosses està legalment tipificat o no (o lèxicament codificat o no). Per tant, quan els autors del Manifiesto recorren a arguments lingüístics, això vol dir que no entenen la problemàtica (que, de fet, no és lingüística).


4) L'argument educatiu

Com bé ha dit la Llenguaddicta, a les escoles no s'aprèn a parlar. De fet, els estudiants que destaquen, en llengua com en qualsevol altra cosa, són els que a casa tenen un entorn estimulant; en el cas de la llengua, aquells en casa dels quals es llegeix més d'un llibre a l'any.
De fet, trobaria molt preocupant que els fills de pares castellanoparlants haguessin d'aprendre castellà o en castellà a l'escola: és com si hi fossin a aprendre a menjar amb forquilla i ganivet. Parlar la llengua nadiua és una competència bàsica i es dóna per feta. Com se suposa que haurien d'entendre els nens el professor de llengua si no entenguessin la llengua en què els parla?
I quant a la discussió de si la llengua vehicular ha de ser el castellà o el català, això esdevé irrellevant des del moment en què no s'ensenya llengua: les matemàtiques no són diferents explicades en grec o en xinès, igual com una descripció del castellà en àrab continua essent una descripció del castellà; no esdevé una descripció de l'àrab.


5) L'argument històric

L'argument estrella. Encara no he vist que ens hagin tornat les hores de català perdudes durant el genocidi perpetrat per la dictadura franquista: s'haurien de fer els càlculs d'hores lectives en català perdudes corresponents als anys de règim, a banda de les hores d'interferència lingüística provocades per la política d'aculturació, així com els càlculs de l'ús que se n'ha deixat de fer com a conseqüència de l'ocupació del territori i del desplaçament de població, i aleshores veuríem com queda el tema de les hores.
De fet, atesa la persecució del català durant la dictadura, l'única compensació possible seria un tancament de fronteres lingüístiques durant trenta anys, amb zero input en castellà. Només això seria just, i al cap dels primers deu anys segur que la gent ja només parlaria català i, voilà, qüestió solucionada.
Ara, aquesta reparació se'ns ha negat (a banda que és impossible). No se'ns ha compensat en cap moment pel genodici cultural de la dictadura. Si s'hagués actuat de manera proporcionada, a aquestes alçades el castellà a Catalunya seria una broma i un record del passat, però no s'ha fet. Ningú s'ha preocupat de restablir aquest equilibri. No s'ha fet perquè s'ha arribat a un pacte de mínims (la famosa transició), imprescindible per aturar el vessament de sang desencadenat pels genocides. Aquest pacte, per bé que ens ha negat la reparació total, ens ha donat competències educatives (a canvi d'una renúncia, hem aconseguit una "cartera"), i això ens ha permès dissenyar l'actual política educativa. Vam acceptar una renúncia, però a canvi també vam imposar una condició que ens van haver de respectar per tal que aquest país fos viable. El que ha fet possible aquest país és el model consensuat actual, i és per això que la llei, tal com està ara, ho sanciona i ho legitima.
Per això, legalment, el que els autors del Manifiesto han fet és exactament igual que si tots els "chorizos" d'Espanya signessin un Manifiesto demanant que els deixessin robar carteres tranquils, que volen poder infringir la llei sense que se'ls apliqui la justícia.
Pues va a ser que no.
Històricament, ja hem fet aquest camí.
Els autors del Manifiesto són, en el pitjor dels casos, franquistes, en el millor, ignorants, i molt probablement, franquistes ignorants.

Eulalia ha dit...

¡Plas, plas, plas!
anonim: permete'm que t'aplaudeixi.
Si ets el mateix del ¿joc? de l'altre entrada, dona't per doblement aplaudit, car tu mateix vas reconeixer no ser catalano-parlant.

llenguaddicta ha dit...

Dídac: La segregació sens dubte separa i uneix alhora. Separa els individus i uneix les identitats compartides. Però no m'agradaria veure com el nostre país queda reduït (no geogràficament, sinó ideològicament) a uns quants irreductibles catalans que combaten l'enemic mentre aquest segueix enriquint les seves arques amb els nostres impostos... Ostres, ¡però si això ja està passant!

En qualsevol cas, bromes apart, cal estar alerta i no deixar-se enredar quan el que pretenen és tocar-nos la fibra per desviar el fet que, per fi, s'ha demostrat públicament que Catalunya és la comunitat que més dóna i menys rep de tot l'Estat.

PD: No són la lingüista elitista, sé que ha estat un lapsus digital i volies escriure llenguaddicta...

llenguaddicta ha dit...

Anònim: Em sembla que podria ser interessant fer públic una mena de contra-manifest. Els arguments que presentes són irrefutables, i demostren que aquesta colla d'ignorants actuen des del fetge, i no des de la raó. Podriem fer-lo arribar a tothom que hi estés interessat a difondre'l, perquè el pengessin en blogs, webs... ¿Cediries les teves paraules? Crec que, per més que sigui un intent de desviar la mirada del contribuent, no podem quedar-nos de braços creuats i posar l'altra galta. Una cosa és ser bons, l'altra és ser burros. Potser toca dir prou, i com que els nostres polítics no ho fan perquè seguiran abaixant el cap i amagat la cua, potser és hora que els lingüistes hi diguem la nostra. ¿No?

Anònim ha dit...

1) Un dels inconvenients de ser anònim és que no pots invocar drets d'autor (sota risc d'exposar-te ;-). Per tant, les meves paraules són a disposició de qui vulgui fer-les servir. Codi obert :-)

2) De totes maneres, pel que jo sé, la setmana passada ja es va presentar a l'Ateneu de Barcelona una mena de "contra-manifest". El que passa és que la cobertura mediàtica d'un i altre no ha estat ni de bon tros la mateixa :-(
Això, d'altra banda, no vol dir que jo no estigui d'acord a posar en circulació un altre manifest alternatiu i més argumentativament contundent com podria ser-ho un basat en les raons exposades en el meu post anterior.

3) Arribat el cas, però, sí que us faria un parell de recomanacions quant al redactat. L'estilística és millorable :-)


L'Anònim

Eulalia ha dit...

Jo m'apunto a publicar-lo en el meu bloc.

llenguaddicta ha dit...

Anònim, quant al redactat, no pateixis: a més de mestra sóc correctora, i et puc assegurar que he vist textos de tota mena. Al teu només caldria tocar-li un parell de coses... ¿M'hi poso?

Anònim ha dit...

I tant! :-)

Ara no em puc allargar, que demà al matí pronuncio un discurs a Bulgària :-)

De fet, aquesta setmana seré una mica absent. Però d'aquí a una setmana torno. Fins aviat! :-)


L'Anònim

Eduard Abelenda i Puigvert ha dit...

Llegiu això, val la pena: aquí. És l'antimanifiesto dels immigrants de catalunya. Té una força especial si ho diuen ells. Nosaltres encara hem d'aprendre a posar-hi la nostra part: defensar un multilingüisme més explícit i aprendre a parlar les llengües d'ells, qui vulgui i pugui.

Sobre tot això, potser que no els fem tant de cas a aquests del Manifiesto i ens decidim a actuar amb més força, intel·ligència i amb accions transformadores i positives en favor del català. Responem-los amb paraules breus però amb molts fets posititus i de no-confrontació.

llenguaddicta ha dit...

Anònim: ¿Això de Bulgària pertenia ser una pista? M'hi poso de seguida amb el contra-manifest dels lingüistes.

Eduard: Molt interessant el text, sobretot venint de qui ve. Ja l'he afegit a la llista d'articles interessants del meu blog.

Anònim ha dit...

Not really ;-)

Era una oració enunciativa les condicions de veritat de les quals es donaven en el món real: sóc a Bulgària i aquest matí he pronunciat el meu discurs. Els altres delegats m'han dit que ha estat el millor :-), de manera que estic content.

Però la sessió d'aquest matí ha estat complicada i ara ens estem berallant per l'ordre de l'agenda que haurem de tractar a la meva comissió.

Serà una setmana de feina intensa, però amb incentius: parlar anglès 24 hores al dia :-), i d'aquí a una hora, la Welcome Party, amb delegats de molts països! :-)

Total, que no pretenia ser una pista, però de fet us estic donant molta informació sobre mi...

En fi, el que deia, si m'absento durant un temps, no m'ho tingueu en compte ;-)


L'Anònim