28/12/11

I tu, ¿a quina espècie pertanys?

Parlàvem ahir, ma mare i jo, del llibre del Màrius Serra que em van portar els Reis l'any passat: Verbàlia 2.0. I em deixa anar: "A ti como lingüista seguro que te va a resultar más interesante que a mí como persona normal".

(Quan fins i tot ta mare creu que ets d'una altra espècie, és que ha arribat l'hora d'acceptar-ho...).

23/12/11

Ens falta una persona verbal

Ahir amb un bon amic, a altes hores de la matinada, en un NitBus, parlàvem de llengua. Sí, la llenguaddicta (i algun dels seus amics) és tan freak que parla de llengua fins i tot a la matinada... Parlàvem de les mancances de la nostra llengua (allò del "nosaltres" inclusiu i l'exclusiu, que jo resolc afegint "nosaltres [tu+jo]" o bé "nosaltres [ell+jo]"), i d'altres peculiaritats. I llavors vam anar a petar en aquesta persona verbal que ens manca. ¿No us ha passat mai que us heu trobat amb la necessitat de dir, d'una manera econòmica, "va, home, que ja em coneixes" i alhora "va, home, que ja em conec"? ¿Com ho diríeu tot junt en una sola frase amb un sol verb? Fa molts anys, quan jo vivia amb el meu nòvio de llavors i una amiga (tots tres teníem una relació molt estreta -fruit de la convivència- i ens coneixíem força bé tots tres), un dia qualsevol, comentant una decisió que jo havia pres, impulsiva i precipitada, com sempre, els vaig dir:

"Nois, no sé de què us sorpreneu, si ja em coneixem".

I és que en anglès, això es pot fer, perquè l'anglès no té flexió verbal: "We know me", però en català ens falta una persona verbal que ens permeti expressar que el subjecte sigui múltiple i l'objecte sigui alhora un dels subjectes.

En totes les llengües que sé:



BON


NADAL


FELIZ NAVIDAD


               MERRY            CHRISTMAS


        JOYEUX                                    NOËL


EGUBERRI ON


video

18/12/11

Ai, el subconscient...

Avui, escrivint un email a l'equip que porta la pàgina web de Sign Linguistics (els continguts de la qual estic traduint a català i a castellà), he escrit "Fatalan" en lloc de "Catalan"... ¿Serà que el meu subconscient m'està enviant missatges subliminals?

15/12/11

Harrijasotzaileak* és una paraula molt llarga

Revisant els apunts d'èuscar, perquè dimarts tenim un examen, intento reproduir la pronúncia de la mestra: "accent a la segona síl·laba, compte amb la [tz] que no és una sonora, la [i] davant la [l] que la converteix en palatal...".  No importa quantes vegades m'ho repeteixi: no crec que sigui capaç mai de dir correctament aquesta paraula.

*És el nom dels aixeca-pedres. Segons el Jordi, és l'onomatopeia de l'esforç d'aixecar un pedrot de moltes tones... En el meu cas, és l'onomatopeia de l'esforç de pronunciar correctament l'onomatopeia en qüestió.

23/11/11

¿Juguem?

Fa cosa d'una setmana, un noi em va aturar pel carrer per preguntar-me com arribar a una adreça. Li vaig preguntar d'on era -veient que no era d'aquí-, i quan m'ho va dir em vaig posar a fer bots d'alegria: era el primer parlant d'aquesta llengua que jo coneixia. En donar-li les indicacions per a arribar allà on volia anar, es va acomiadar amb això:
"დიდი მადლობა" (pronunciat [didi'madla'va]).

Premi per qui encerti què em va dir i en quina llengua -o d'on era el noi (no val fer servir el Google*).

(Una pista: el noi era humà...)


*Rectifico: si feu servir Google perquè no podeu més, llavors no comenteu donant la resposta (deixeu que els que "juguen net" hi diguin la seva) :)

17/11/11

15-M (amb "m" de m'importa tres pitos la sintaxi)

No fa gaire em van donar un paper al tren, un d'aquests papers que et donen i que tens com a primer impuls rebutjar-lo, perquè penses que serà algú que demana almoina al·legant ser sord, o mut, o ambdues coses... Bé, aquest paper estava escrit per membres del moviment 15-M, i me'l vaig llegir de cap a peus. ¿I què creieu que va cridar l'atenció de la llenguaddicta en aquest panflet (perdoneu, no sé com es diu "panflet" en català?

No va ser el contingut, sinó la forma. I és que acabo de descobrir que el moviment 15-M utilitza el femení per a fer referència al col·lectiu. Imagino que el motiu és emprar "persona/persones" com a subjecte de totes les oracions, però com que el redactat és força penós (perdoneu, però algú ho havia de dir), el subjecte està elidit fins al quart paràgraf. Això provoca en el lector el dubte de si qui redacta és un col·lectiu de dones dins el moviment, o si no es tracta potser d'un error a l'hora d'escriure. Aquí en teniu uns fragments:

"El 15 de junt [sic] va ser convocada una acció [...] Aquell dia vàrem demostrar que més enllà de les paraules estàvem disposades a passar a l'acció. Quan han vist de què som capaces [...] Kale borroka, guerrilla urbana, provocadores professionals... són algunes de les paraules que des dels mitjans de comunicació, els polítics i la policia ens han ofert. [...] confrontació entre una minoria violenta i els i les parlamentàries on les ingènues indignades i la desbordada policia només eren personatges secundaris [...] es pretenien aprovar els pressupostos que validaven les retallades que ens afecten a totes. El conflicte és entre aquelles que ens precaritzen encara més la vida i aquelles que ens hi resistim obertament. Aquell dia no eren 22 persones bloquejant el Parlament, érem milers, que ens jutgin a totes!"

I el crit final del panflet: "Si ens toquen a una ens toquen a totes!"

Bé, ja us n'heu fet una idea... ¿Com es pot redactar un text amb tan poca gràcia? ¿Que no s'adonen que la llengua està per sobre de masclismes i sexismes? ¿Que no saben que si no esmenten el referent -quan aquest no és obvi o sintàctica i semànticament lògic- a l'inici, el lector no té ni la més remota idea del que està llegint?

Demano obertament a les indignades que revisin els apunts de sintaxi (si és que mai n'han fet). O que preguntin als lingüistes, coi, que per això estem.

Signat,

Una lingüista indignada


3/11/11

Febleses...

Avui he anat a un funeral. I com a bona lingüista que sóc, no me n'he pogut estar de llegir tots els cartells i pòsters que penjaven a les parets de l'església. I llavors ho he vist: el cartell del Domund 2011 (en català), que resava -hehe, sempre havia volgut fer servir aquest verb en aquesta accepció i mai no havia trobat l'ocasió de fer-ho: "Jo també us envio".

Ja teniu la llenguaddicta preguntant-se: ¿Què envieu, oh Senyor? ¿On ens envieu, Totpoderós?

I com una revelació, la resposta ha baixat del cel: "A fer punyetes, us envio, pronoms febles".

19/10/11

Amb zeta de Saragossa

Ahir van venir a instal·lar-me el wifi a casa. Viure al Penedès té l'avantatge que els que et venen a fer instal·lacions de coses diverses a casa són (majoritàriament) catalanoparlants. I aquests dos xicots que van venir ahir ho eren. Tenien un català molt de la zona, la qual cosa em va semblar fantàstic (que una empresa que es diu WifiPenedès contracti gent autòctona és un punt a favor). Ahir doncs, jo que sempre observo com parla la gent per mirar de caçar perles lingüístiques, en vaig trobar dues: la primera és la que dóna títol al post. El tècnic m'estava cantant la contrasenya del router, lletrejant, i em va deixar anar: "Zeta de Saragossa" (i a més va dir ['zeta], no pas en castellà sinó en català amb e oberta i una essa ben sonora).

Després me'n va deixar anar una altra, però per desgràcia l'he oblidada... Feia servir un diminutiu que, aplicat a la paraula que estava fent servir, generava una ambigüitat molt divertida, perquè de fet estava dient una altra paraula existent. Però coi, des que no menjo cues de pansa que...

¿Què estava dient?

3/10/11

Con Juan del Olmo hemos topado

"Eres una zorra" [pausa] amb el benentès que (PAM!) no t'estic insultant sinó lloant la teva astúcia. Segons un jutge de Cartagena, dir "zorra" a la teva muller no és insultar-la, sempre que t'estiguis referint al caràcter astut del quadrúpede caní. I amb aquesta sentència de pa sucat amb oli, el jutge retira els càrrecs que l'acusat tenia per assetjament i intent d'homicidi (malgrat unes converses telefòniques amb el fill d'ambdós, on deixava clares les seves intencions d'acabar amb la vida de la dona).

Senyor Juan del Olmo, és vostè un cabró (ep, que tan sols estic lloant la seva barba).

Qüestions legals a banda, el redactor de l'article s'ha quedat descansat:

"Por ello, la Sala ha abosolvido al acusado"


PD: ¿Per a ser periodista cal tenir el graduat escolar?

Ambigüitats

"El roser deixa de florir perquè el podem". Escrit està clar què vol dir, però quan ho sents en boca d'algú, com em va passar a mi l'altre dia, em vaig imaginar el roser aguantant-se les ganes de fer roses per tal que els amos del jardí li passessin les tisores.

I és que la llengua és ambigua per naturalesa. D'ambigüitats interessants n'hi ha per a donar i per a vendre. Un verb ambigu per excel·lència és el verb "comprar". "Compro flors a la Maria" (¿me les ven o és que la Maria és la meva xicota i li vull fer un regal?). No fa gaire, donant classes de català a una amiga navarresa, ens vam trobar una frase molt poc afortunada. Érem davant d'un exercici de substitució pronominal. Primer havia d'identificar els complements del verb, i després proposar-ne la substitució adient. La frase en qüestió era: "Compro un quadre al pintor". Així, a primera vista, semblaria obvi el significat d'aquesta frase. Però, ai làs, en la unitat que treballàvem tan sols parlaven de complement directe i complement indirecte, i per tant vaig intuir que els autors del llibre de text havien ficat la pota fins al fons. El context semàntic em diu que "el pintor" m'ha venut el quadre, la qual cosa (en certa manera) elimina l'ambigüitat de "Compro flors a la Maria". Però és clar, com que sabíem que treballàvem tan sols CD i CI, aquest pintor havia de ser per nassos el destinatari d'aquest quadre, el CI.

D'errors d'aquesta mena, en vaig trobar un bon grapat, en aquest llibre de text. Alguns fins i tot pitjors (codificar com a complement indirecte un preposicional, i coses per l'estil). Sembla, doncs, que fent llibres de català per a no-catalanoparlants no hi ha gaires lingüistes...

24/9/11

Senyora doctoranda, si us plau

Ahir divendres vaig començar el doctorat oficialment. Això de la buRRocràcia és una tocada de nassos: m'he de matricular d'aquí a dues setmanes, perquè si no, en el cas que em concedissin una de les dues beques que he demanat, no me la donarien. El fet de començar sense tenir clar si tindré beca o no m'angoixa una mica: ¿i si al gener ho he de deixar perquè no he aconseguit subvenció?

Però bé, si una cosa he après en aquesta vida és a no pre-ocupar-me, sinó ocupar-me. Per tant, ja pensarem solucions quan arribi el moment. Ara per ara, a gaudir-ne.

Quan al juny vaig parlar amb la secretaria de la Universitat Pompeu Fabra em van dir que en haver fet un màster a Anglaterra no tenia l'obligació de fer classes al doctorat, que la docència ja l'havia cobert amb el màster. Però les coses han canviat en els darrers dos mesos, i fa cosa de 3 dies vaig saber que sí que tenia classes, i que ja havien començat. No només això, sinó que tenia fins al dia 22 per a fer una tutoria amb el coordinador dels programes de doctorat (i era dia 22 a les 8 de la tarda quan me n'assabentava). En mirar els horaris i les assignatures (n'havia de triar només una) vaig adonar-me que l'única que més o menys m'interessava era els divendres a dos quarts de tres. Era divendres, eren les 11 del matí. ¡Encara podria arribar a la primera classe!

En arribar a la UPF, no trobava enlloc l'assignatura Lingüística Formal I: vaig mirar-me les llistes d'assignatures i aules, però no la vaig trobar. Vaig anar a preguntar a consergeria, i es va crear una d'aquelles situacions pròpies d'una pel·lícula dels germans Marx: "¿Què dius que busques? ¿Lingüística Comparada?" "No, Lingüística Formal". "Però si nosaltres no fem classes per als estudiants de doctorat". "És una assignatura de màster, i és obligatori que en faci una, segons el professor X". "Ah, doncs si és una assignatura del professor X, hauries de parlar amb ell". "No, no és una assignatura del professor X, ell tan sols m'ha enviat un email per a dir-me que havia de fer una assignatura de màster".

I així uns deu minuts. I anant-s'hi afegint gent que donava la seva opinió.

Vaig decidir anar a veure al professor X i parlar-ne amb ell. La confusió era inevitable: l'assignatura es diu Lingüística Comparada, però per als estudiants de doctorat es diu Lingüística Formal. ¿Com es menja, això? En fi...

Primera sessió, força interessant. La classe és en anglès, som (de moment) 8 alumnes, 2 dels quals som doctorands. De les 8 persones, només 2 som catalans. La resta de companys són de Polònia, República Txeca, Perú, Anglaterra, Alemanya i Espanya.

Només començar ja vaig carregada de feina: he de llegir 3 articles per a divendres que ve, i començar a pensar en un article que he d'escriure comparant algun aspecte lingüístic de dues llengües que jo triï.

Buf...

23/9/11

io soi catalana, eh?

Ahir a la tarda, en un autobús de Barcelona, vaig copsar aquest fragment de conversa:

Dona (marcat accent català): Sí, sí, ya lo conosco el Carmelo yo... Tengo familia al Carmelo.
Home: ¿Conoce la plaza X?
Dona: És clar que la conosco, ui, la d'anys que m'hi he pasado yo en esa plaça.
Home: ¿Cuántos años tiene usted?
Dona: Mire, jo li parlo en català, perquè io soi catalana, eh? Si em parlés vostè en anglès, encara ens entendríem, perquè tinc família a Anglaterra, però en castellà, es que no me sale.
Home (amb un lleu accent andalús): No, si jo el català el parlo perfectament. ¡Fa 50 anys que visc a Catalunya!
Dona (a una noia jove que -crec- que anava amb ella): ¿Veus? El hombre parla catalán.

21/9/11

CISLDC 2011

Divendres 16 de setembre vaig assistir a la Postgraduate Conference on Current Issues in Sign Linguistics, Deafness and Cognition, a Londres. El congrés en qüestió, com no, tenia com a tema central les llengües de signes, i la recerca que en aquests moments s'hi du a terme.

No només pel fet que era a la meva facultat (on he cursat el màster), sinó també pel fet que fos justament al dia següent de la presentació del pòster de la meva tesina, vaig assistir a aquest congrés amb un nivell de relaxació i obertura que em van inspirar tant pel meu futur doctorat sinó també pel meu actual blog.

Instants interessants del congrés:

Tot i ser un congrés de tan sols un dia (un intens dia, val a dir), vam poder gaudir d'onze conferències molt interessants estructurades en 3 grans blocs: 1. Cognició i neurociència; 2. Desenvolupament atípic i assessorament; 3. Signolingüística. A més de les 11 conferències, vam poder parlar amb les persones que presentaven un pòster sobre les seves recerques, entre elles l'Anna Juncosa, la Marta Ortells i l'Aurora Bel (de la Universitat Pompeu Fabra), que ens van oferir els resultats d'una recerca sobre la cohesió discursiva en persones oients signants de Llengua de Signes Catalana com a L2.

Tot i ser un congrés "petit", deia, va aplegar investigadors de tot el planeta, que centren els seus estudis en totes aquestes llengües de signes: Llengua de Signes d'Uganda, LS Trinitat i Tobago, LS Finesa, LS Sueca, LS Irlandesa, LS Britànica, LS Americana, LS Holandesa, LS Catalana, LS Indonèsia, LS Israeliana, LS Alemanya, LS Portuguesa, LS Xinesa, LS Argentina, LS Turca, LS Flamenca i LS Inuit (i diria que me'n deixo alguna). ¡Déu n'hi do!

Es van viure alguns moments que jo qualificaria de lingüísticament orgàsmics: si els conferenciants eren oients, la llengua que feien servir era l'anglès, llavors teníem interpretació a LS Britànica, i els assistents finesos (que s'havien dut amb ells les seves intèrprets) tenien interpretació a LS Finesa; si els conferenciants eren sords, els intèrprets traduïen a anglès (oral), i a partir d'aquí les intèrprets fineses feien la seva feina. Però la situació més interessant va ser la sessió plenària, el tancament del congrés: el conferenciant era un lingüista sord irlandès, qui òbviament signava en LS Irlandesa; un lingüista sord anglès interpretava a LS Britànica, d'aquí els intèrprets orals ho passaven a anglès oral, i d'aquí les intèrprets fineses acabaven de posar la cirereta del pastís de Babel.

Les estones de descans (els coffee breaks) van ser també d'allò més interessants: desenes de persones signant en diferents llengües de signes, mirant d'apropar-se a la llengua de l'altre i fent-se entendre entre ells amb il·lusió i amb ganes.

Tot plegat em va fer sentir que si no ens entenem és perquè no volem.

17/9/11

El món és petit petit


Benvolguda Llenguaddicta,

T'escric per a explicar-te una petita història i retornar-te un contacte que vares perdre.

Fa uns mesos, a finals de l'any passat, diria, baixant del tren va passar una cosa ben curiosa de tal manera que em vaig esparverar un deix, juntament amb una xinesa que també descendia del mateix vagó que jo. Els crits de la nostra sorpresa provocaren que comencéssim una animada conversa i ens acompanyéssim un bon troç de camí.

En el punt en què els nostres camins es bifurcaven no trobàvem pas el moment de separar-nos de tan bé com havíem congeniat. D'aquesta manera, va ser com li vàrem intercanviar els nostres mòbils.

Unes jornades després la vaig trucar, però no li anava bé quedar i vàrem decidir deixar-ho per a un altre dia.

D'aleshores ençà, cap de les dues va trucar l'altra fins el dimecres d'aquesta setmana, en què vaig proposar-li de quedar avui, divendres. La cosa va quallar i avui ens hem retrobat.

Com que ella és llicenciada en Traducció i Interpretació i a mi m'agrada bastant el tema de les llengües, de les traduccions i de la gramàtica, no hem pogut evitar parlar d'aquests temes. En un moment donat, li he comentat que mentre que la majoria de xinesos no es poden comunicar entre ells degut al munt de "dialectes" del xinés existents, algú que utilitza la llengua de signes catalana pot entendre's amb un altre que faci servir la llengua de signes xinesa després només d'un dia. Llavors, ella m'ha dit que això ja li ho havia dit una altra noia en el passat.

De seguida he lligat caps.

És ben poca la gent que parla de llengües de signes, i més de la llengua de signes catalana. Tenint en compte que aquesta informació que em creia oferir-li per primera vegada provenia d'un dels teus blocs, no he pogut més que preguntar-li si aquesta noia, en qüestió, es deia Raquel. M'ha dit que sí. Però amb això jo no en tenia prou i, amb un somriure in crescendo, li he demanat si era la Llenguaddicta. La resposta, de bell nou, ha sigut afirmativa i jo no he pogut més que posar-me a saltar. Aquesta mena de coses m'alteren per a bé.

Seguidament, ella m'ha explicat que t'havia conegut en un viatge (a Murcia, potser? Ara no n'estic segura), però que havia perdut el paper on hi havia escrit el teu correu electrònic.

Li he comentat que jo et "coneixia" pels teus innumerables blocs, alguns dels quals segueixo amb fervor malgrat saber-ne l'existència tot just fa unes setmanes. Certament, amb el teu bloc "L de Linguistica" pots deixar captivat a qualsevol que estimi una mica el català. No negaré, però, que vaig descobrir-te amb "Bcn & Sex" i que m'agrada bastant.

Espero que ens segueixis il·luminant amb les teves paraules.

29/8/11

Tesina, segon capítol

A petició del Lletraferit, aquí teniu el rotllo del segle: de què va la meva tesina.

Carol Padden va presentar l'any passat en una conferència un projecte de recerca (no hi ha article publicat) en el qual afirmava que les llengües de signes (LLSS) tenen una forta preferència (pel que fa als signes que denoten objectes que fem servir amb les mans: e.g. raspall de dents) a generar signes amb una configuració manual (CM)* o bé de manipulació o bé d'instrument (seguint amb l'exemple, RASPALL-DE-DENTS amb una CM de manipulació seria amb el puny tancat, l'índex i el polze tocant-se 'com si agafessis un raspall de dents'; mentre que amb una CM d'instrument seria amb el puny tancat, l'índex completament estirat 'com si el dit fos el raspall de dents').

Està clar que les LLSS fan un ús molt extens de la iconicitat*, perquè els articuladors* així ho permeten: és més fàcil representar amb les mans el món que ens envolta -basant-nos en trets físics tangibles, e.g. l'ús que en fem -o la forma que té- un raspall de dents, per a crear el substantiu RASPALL-DE-DENTS, o el verb RASPALLAR-SE-LES-DENTS, en les LLSS-, que no pas representar-lo amb la veu havent-nos de basar en els trets sonors d'aquesta mateixa realitat (en català, doncs, "raspall de dents" hauria de ser quelcom com "xxxfffxxx glglglglg"). Les llengües orals, per tant, són menys icòniques que les de signes, però no vol dir que no ho siguin gens: mentre que el català i el castellà en fan un ús poc lingüístic ('quiquiriquí' és el so del gall, però no significa 'gall'), l'anglès en fa un ús més ampli (slam és un mot -que pot ser verb o substantiu- que significa tancar la porta de cop, perquè aquest és el soroll que fa més o menys una porta en tancar-se).

Havent dit tot això, us explico la pel·lícula: l'estudi de la Carol Padden va aixecar gran rebombori en el món dels signolingüistes*, bàsicament per dos motius: 1. En la seva conclusió va suggerir aquest paràmetre morfo-fonològic (CM de manipulació vs d'instrument) com a possible classificació tipològica de les LLSS, i 2. el seu estudi es basa en només 27 paraules comparades en 6 llengües de signes (els seus resultats, doncs, són força discutibles: és com si ara jo agafés -m'ho invento- 27 paraules del català (de les quals casualment 19 són aglutinants), i amb això conclogués que el català és una llengua aglutinant).

La meva supervisora em va proposar de generar una llista d'objectes d'ús manual més extensa que la de Padden, agrupar els objectes en grups diferents, i buscar en diccionaris de diverses LLSS aquestes paraules, tot classificant-les segons la CM. La meva llista de mots conté 155 objectes, classificats en 4 grans grups -inicialment amb subgrups, però els he acabat fusionant:

1. Eines i estris
2. Menjar
3. Roba i complements
4. Higiene i cosmètica

I estan classificats en 4 tipus de CM -inicialment amb subgrups que també he acabat fusionant:

1. Manipulació
2. Instrument
3. SaSS*
4. Altres

Tinc 5 llengües de signes:

British Sign Language (BSL)
New Zealand Sign Language (NZSL)
Hong Kong Sign Language (HKSL)
Lengua de Signos Española (LSE)
Llengua de Signes Catalana (LSC)

Com era d'esperar, no tots els diccionaris contenen les 155 paraules de la meva llista, però això no representa un problema estadísticament. Tinc 5 grups de dades independents (un per a cada LLSS) i un 6è grup de dades que anomeno "common data set", que són les úniques 36 paraules que he trobat en tots 5 diccionaris.

Ara és on comença la part que fa por: les meves preguntes de recerca.

1. ¿És la diferència entre una CM i les altres significativa, per a cada llengua de signes? És a dir, ¿mostren les meves dades que les LLSS tenen una forta tendència cap a Manipulació o cap a Instrument, tal com Padden afirma? (e.g. si trobés que un 85% dels signes de BSL són de manipulació, comparat amb un 10% d'instrument, un 3% de SaSS i un 2% d'altres, podria dir que BSL té una forta tendència a generar signes de manipulació pel que fa als signes que denoten objectes manuals).

2. El tipus d'objecte, ¿té un efecte en la CM? És a dir, ¿es dóna el cas, per exemple, que les LLSS tendeixin a fer 'Eines i estris' amb una d'aquestes dues CM més "fortes" (manipulació / instrument), mentre que 'Roba i complements' potser es representa majoritàriament amb una altra CM? Si aquest fos el cas, les conclusions de Padden només s'apliquen a un tipus molt reduït de mots dins d'un tipus de mots que ja de per sí és reduït. (¿M'explico?)

I conte contat, ja s'ha acabat.

Vaig començar amb chi-squared perquè no veia cap altra opció: freqüències independents, quantitats desiguals en cada cel·la de la meva graella, d'alguna manera el que m'interessa anar a mirar són proporcions, i si aquestes proporcions són significativament diferents. Però Pearson no em respon a cap de les preguntes (i no només perquè ja és mort), perquè només informa d'associacions entre factors, però no en quin sentit és l'associació.

El profe d'estadística (aka Stats Superhero), li ha estat donant moltes voltes, i al final ha decidit que el millor era aplicar un anàlisis de models lineals generalitzats (aix, que em sona raro això en català, en diré GZLM a partir d'ara). Depenent de si fem servir una distribució Poisson o una Negative Binomial, obtinc resultats diferents. A més, si intento analitzar els 5 grups de dades per separat, SPSS (el programa d'anàlisi estadística) es torna boig, per tant, només puc fer-ho si analitzo totes les dades alhora, la qual cosa em fa l'efecte que em fa perdre-hi fidelitat. Per a més inri he hagut de carregar-me la categoria 'Higiene i cosmètics', perquè en els diccionaris hi ha tan poques entrades que m'esguerra tota l'anàlisi.

Les assumpcions de GZLM són força complexes, i és per això que el profe s'ho està mirant. Jo, tret de fer l'anàlisi tal com ell m'ha ensenyat i mirar d'entendre'n els resultats, poca cosa més puc fer: espero resposta d'ell per tal donar per bons els resultats que de moment he trobat i tirar endavant (i.e. escriure d'una punyetera vegada la tesina dels trons), o bé dedicar-me al macramé.

Lletraferit, espero que amb aquestes dades en tinguis prou per a donar-li unes quantes voltes. Ja em diràs el què.


*Glossari:

Configuració manual: un dels trets fonològics (i.e. distintius) de les llengües de signes. És la selecció de dits -i la seva posició- en la representació d'un signe. Els altres trets fonològics són moviment i ubicació (e.g. moviment des del cos cap enfora, circular, de dalt a baix; ubicació: a la zona del cap, del tors, en contacte, sense contacte...).
Iconicitat: representació de la realitat basada en trets físics o conceptuals de la mateixa.
Articuladors: l'aparell fonador, en les llengües orals; mans, tors i cara, en les llengües de signes.
Signolingüista: friki entre frikis.
SaSS: Size and Shape Specifiers (especificadors de forma i mida). Són uns signes abastament estudiats, on les mans tan sols denoten el contorn de l'objecte, basant-se en la mida i la forma.

28/8/11

Tesina

La llenguaddicta està intentant analitzar les dades de la seva tesina de màster, però no se'n surt. El professor d'estadística també ho està intentant, i tampoc no se'n surt. ¿Serà que les aspiracions investigadores de la llenguaddicta són massa agosarades?

També cal tenir en compte diversos factors: 1. M'hi he posat tard. 2. No estic fent una tesina sobre la meva especialitat. 3. En aquests moments estic asseguda al terra de la meva antiga casa a Rochester (UK), mirant d'entendre una colla de números i de valors mentre a l'habitació del costat el meu ex-company de casa discuteix sobre l'entonació del xinès (via Skype) amb una companya de classe.

El factor 1 ja no té solució (a no ser que algú inventi la màquina del temps en les properes hores): vaig fer el ronso durant uns mesos, què voleu, era a Anglaterra amb un munt de coses per descobrir... El factor 2 tampoc no té solució a aquestes alçades: em vaig deixar convèncer per la meva supervisora, tot i que ella sap quina és la meva especialitat, perquè em va saber vendre la moto (a aquestes alçades, triar un altre tema, recollir unes altres dades, llegir unes altres desenes d'articles, és més que inviable). El factor 3 té solució (¿taps a les orelles? ¿canviar d'habitació?), però he de reconèixer que la lingüista que duc a dins no pot evitar parar l'orella quan algú crida amb alegria: "¡Ja entenc què fa aquest accent damunt d'aquesta vocal!"

Si no me'n surto amb la tesina, sempre puc dedicar-me al macramé.

6/8/11

Pobrets pronoms febles...

"És que els francesos  apart de no importarl'his la vida personal tampoc els importa tenir de president un mentider?". Això trobava jo avui escrit en una opinió del diari El Punt Avui. Analitzem-ho.

L'autor de la frase té clar que aquí hi ha d'haver algun pronom, però ¿quin? També té clar que els pronoms no van enganxats als verbs, li sona que hi ha apòstrofs, però ¿on? És possible que fins i tot aquesta persona sàpiga, perquè li hauran dit deu mil vegades, que "lis" no existeix, malgrat que es resisteix a fer-lo desaparèixer del tot... Resultat: una orgia de verb, pronoms i apòstrof digna d'entrar al meu blog.

5/8/11

Parole parole parole...

Aquest agost faig classes de català a una amiga navarresa per tal que es tregui el títol de català C. Segons una prova de nivell que li van fer, es troba en el nivell B2, i per tant necessita accedir al B3 abans de fer el salt al C.

Apart del fet que tots aquests nous nivells i subnivells de català no segueixen la codificació del marc europeu de les llengües (cosa que sempre m'ha fet molta ràbia, però contra la qual no s'hi pot fer res), em té del tot intrigada el fet que en els exercicis de lèxic del llibre de nivell B2 hi hagi paraules com "eixorivir".

Va, ¿qui és el guapo que em fa una frase amb aquest mot -sense buscar-la al diccionari?

31/7/11

En la meva llengua també, sisplau

Volava jo no fa gaire amb una companyia aèria normal, d'aquelles que tracten al client com a tal (i no com a una maleta), d'aquelles on et diuen "sisplau" i "gràcies" per tot... *sospir*, quan una assistent de vol em va oferir un aperitiu (sí, en les companyies de vol normals et donen menjar i beguda ¡gratis!): entrepà de pernil dolç, que vaig demanar per raons òbvies que em canviessin per un de formatge. En acabar-me l'entrepà, rebrego el paper i és llavors que m'adono: ¡l'etiquetatge està fet en totes les llengües oficials del país! No puc contenir una llagrimeta que se m'escapa en llegir: "Buen provecho / Bon profit / Bo proveito / On egin"...

L'assistenta de vol em sacseja: "Excuse me, madam, we've already landed"*. Vaja, no volava pas amb Iberia...


*"Disculpi, senyora, ja hem aterrat".

17/1/11

El món al revés

Diria que és el primer cop que experimento el que aquí us explico, o com a mínim el primer cop que ho experimento a l'inrevés.

Fa cosa d'un parell de setmanes, caminant per la meva estimada Barcelona a la recerca d'un llibre que està descatalogat (la traducció al castellà de Siete años en el Tíbet, de Heinrich Harrer) vaig trobar-ne un exemplar a la llibreria de segona mà del carrer Canuda. L'edició, de 1997, la signa Ediciones B, S.A., i és una edició especial per a Ediservicios Madrid, un exemplar que només es pot comercialitzar (segons resa una nota sota les dades de l'edició) "conjunta e inseparablemente con esta revista".

Començo a devorar el llibre que m'ha costat tant de trobar, i quina és la meva sorpresa quan em trobo expressions com les que copio a continuació:

- Por lo que hace al mobiliario, éste se reduce a la mínima expresión...
- Nadie se cuida de alimentarlos [a los animales], por lo cual se contentan...
- ...como en esta región muy poblada es más difícil encontrar un escondite, tenemos que buscar largo rato antes no lo encontramos.

I seguiria afegint-ne (el llibre n'és ple), però crec que ja m'heu entès.

Ara mateix no sé si entristir-me o alegrar-me. De fet, com he dit al començament, deu ser el primer cop que em trobo interferències del català en una traducció al castellà (l'original és alemany), per comptes de trobar el contrari, molt més comú per desgràcia: les traduccions al català estan infestades de castellanismes, no només pel que fa al lèxic sinó, més preocupant encara, a la sintaxi.

Ara que, em fa l'efecte que els lectors monolingües castellanoparlants es miraran el llibre perplexos davant d'expressions com "nadie se cuida de [+ infinitiu]". Tot i que miraran el nom de la traductora i, ai làs, resoldran el misteri: María Teresa Monguió.


4/1/11

Ferum de discriminació

La Gran Bretanya té una diputada Sorda: Jane Cordell. Després d'ocupar durant quatre anys el rol de secretària general de l'ambaixada britànica a Varsòvia (Polònia), se li acaba de denegar una plaça com a diputada a Kazaghstan perquè, segons l'Oficina d'Afers Exteriors britànica, proporcionar-li intèrprets surt molt car.

Ara jo em pregunto, ¿seria aquesta excusa un motiu de pes per a denegar la presidència, per exemple, al senyor Zapatero, o al senyor Obama, o a la senyora Merkel, o a qualsevol altre polític del món? Perquè jo diria que no n'hi ha un de sol que no necessiti intèrprets quan surt de casa (que jo sàpiga, cap d'ells parla  les més de 6.000 llengües del món, ni tan sols les quatre o cinc més habituals en la política del "primer món"). ¿Que potser no necessitarà intèrprets en David Cameron (primer ministre britànic) quan visiti França, Espanya, Alemanya, Itàlia, Portugal, Xina o Japó? ¿Que no en necessitaran els respectius caps de govern quan visitin la Gran Bretanya?

Posar com a excusa la despesa pública, en un assumpte que fa pudor de discriminació amb majúscules, és vergonyós. La senyora Cordell ha demostrat la seva vàlua en els anys que ha estat a Polònia, i en els anys previs en què, treballant al seu país, ha promogut polítiques i campanyes contra la discriminació social i laboral. Una persona molt vàlida, que ha tingut la mala sort de néixer dona i sorda en un món fet per (i per a) homes oients.

(Podeu llegir la notícia clicant aquí).