28/12/08

Relacionant-nos

Ahir la llenguaddicta va anar a sopar amb uns amics a un restaurant del centre de la ciutat comtal. Demanem els plats en català, of course, i el cambrer en pren nota responent-nos en castellà (de moment tot bé, malgrat que no vaig ser capaç de detectar-li l'accent). Quan ens porta les begudes li pregunto: "¿Trigareu molt? És que anem al teatre". Resposta del cambrer: "No, si te he entendido perfectamente... que si tardaremos porque vas al teatro, ¿no?" "¡Molt bé!" (la llenguaddicta sempre tan afalagadora amb qui no oposa resistència a la seva llengua minoritària). El cas és que no va respondre la pregunta, se'n va anar cap a la cuina a passar nota, però segueixo, que ara bé la part interessant.

Passada una estona la llenguaddicta s'acosta a la barra i li diu a una cambrera: "¿Em podries donar una mica més de pa, sisplau?" Resposta de la cambrera: "Ni idea de lo que me estás diciendo" (podeu afegir a aquest enunciat una entonació repel·lent i desagradable com pocs cops m'he trobat). La llenguaddicta insisteix, simplificant: "Pa". En vista de la cara de la cambrera, encara un cop més: "Pa" (acompanyant la paraula amb el signe de "pa" en Llengua de Signes Catalana, costum que darrerament he adquirit gairebé inconscientment). Res, cap reacció. I ara bé quan el cambrer simpàtic li diu a la cambrera estúpida: "¡Pan!", amb to d'alegria i complicitat per haver-me entès. La llenguaddicta, com no, li respon: "Sí, pa, moltes gràcies", amb somriure inclòs.

Després d'una estona, i ja a punt d'acabar, li pregunto al cambrer d'on és. Sorpresa: del Marroc. Només cal tenir-ne ganes per a entendre's...