28/12/08

Relacionant-nos

Ahir la llenguaddicta va anar a sopar amb uns amics a un restaurant del centre de la ciutat comtal. Demanem els plats en català, of course, i el cambrer en pren nota responent-nos en castellà (de moment tot bé, malgrat que no vaig ser capaç de detectar-li l'accent). Quan ens porta les begudes li pregunto: "¿Trigareu molt? És que anem al teatre". Resposta del cambrer: "No, si te he entendido perfectamente... que si tardaremos porque vas al teatro, ¿no?" "¡Molt bé!" (la llenguaddicta sempre tan afalagadora amb qui no oposa resistència a la seva llengua minoritària). El cas és que no va respondre la pregunta, se'n va anar cap a la cuina a passar nota, però segueixo, que ara bé la part interessant.

Passada una estona la llenguaddicta s'acosta a la barra i li diu a una cambrera: "¿Em podries donar una mica més de pa, sisplau?" Resposta de la cambrera: "Ni idea de lo que me estás diciendo" (podeu afegir a aquest enunciat una entonació repel·lent i desagradable com pocs cops m'he trobat). La llenguaddicta insisteix, simplificant: "Pa". En vista de la cara de la cambrera, encara un cop més: "Pa" (acompanyant la paraula amb el signe de "pa" en Llengua de Signes Catalana, costum que darrerament he adquirit gairebé inconscientment). Res, cap reacció. I ara bé quan el cambrer simpàtic li diu a la cambrera estúpida: "¡Pan!", amb to d'alegria i complicitat per haver-me entès. La llenguaddicta, com no, li respon: "Sí, pa, moltes gràcies", amb somriure inclòs.

Després d'una estona, i ja a punt d'acabar, li pregunto al cambrer d'on és. Sorpresa: del Marroc. Només cal tenir-ne ganes per a entendre's...

10 comentaris:

sergibr ha dit...

Això et passa per no haver après a jugar al pictionary de petita. Primer li dibuixes una barra de pa i després un bat de beisbol.

llenguaddicta ha dit...

Mmmm, no se m'havia acudit... Ho provaré la propera vegada.

Eulalia ha dit...

Com tu dius, tan sols s'ha de tenir ganes.
Hem tingut un company de feina fins fa poc, que també era del Marroc i entenía be el catalá i fins i tot intentava parlar-lo.
¡Per dirte que duia l'himne del barça al movil!.
Petons.

Dídac López ha dit...

El problema és el to insultant de la "cambrera antipàtica". Entre aquest to insultant, i que passin a les mans, ja no per parlar català sinó per tindre'n l'aspecte, hi ha un pas molt mínim.

A Barcelona hi ha moltíssims restaurants i bars. I no n'hi ha pocs que sí són respectuosos amb els catalans. N'hi ha un grapadet que són catalans, i és en aquests on cal anar-hi. Perquè deixar-se calers en els establiments dels nostres potencials botxins és de masoquistes.

El veí de dalt ha dit...

Era sud-americana? És que els costa horrores entendre que aquí no som espanyols...

Lletraferit ha dit...

Colla,

1) A jutjar per la meva experiència personal, és virtualment impossible anar a un bar o un restaurant del centre de Barcelona i esperar que els cambrers parlin català.

2) Personalment, m'agradaria que la població catalana mostrés una més gran integritat moral en aquest aspecte, així com que els negocis en qüestió s'enfonsessin. Tot hauria d'anar acompanyat d'un augment considerable de les denúncies per explotació de treballadors il·legals.

3) Malauradament, això no passa, de la mateixa manera que hi ha tot un seguit de conductes similars que tampoc no reben l'adequada contestació ciutadana. En teoria hi ha lleis per corregir-ho, però no veig que ningú les apliqui, ni la majoria dels ciutadans, en el dia a dia, ni els polítics, donant exemple ells que poden. Algú sap d'algun comerciant denunciat pel Carod Rovira? Perquè si Carod vol aplicar les lleis lingüístiques, només cal que entri en qualsevol botiga. Els polítics, però, són els primers que no en tenen interès en la qüestió. Per tant, podem/hem d'arreglar-ho nosaltres?

4) Jo tinc l'esperança que hi hagi altres formes de promoció o reprobació social que posin les coses al seu lloc, de manera natural i sense haver-nos de quedar sense poder anar a un restaurant. A mi realment no m'importa especialment si el cambrer no entén el català, és ben cert que pot patir alguna classe de limitació cognitiva. A mi, però, em pot continuar portant un cafè perquè jo no tinc cap problema a dir-li "café" perquè ho entengui. Ara, aquesta persona aleshores ha de tenir també molt clar a) que continuarà servint-me cafès la resta de la seva vida i que això implicarà que b) no serà a tots els efectes un ciutadà de segona, cosa que li recordarem sempre que sigui possible. De fet, no m'importa la llei d'etiquetatge lingüístic, sempre i quan TOTS els formularis i TOTES les comunicacions oficials amb la Generalitat s'hagin de fer en català. No m'importa que els cambrers no parlin català, sempre i quan no puguin comprar-se una casa, un cotxe ni portar els nens a l'escola mentre no el parlin. Igualment, s'haurien de prohibir les traduccions de castellà a català.

5) Aquí als EUA pots triar fins i tot no tenir número de la seguretat social, però aleshores no existeixes a efectes legals. El mateix amb el carnet de conduir: pots no tenir-ne, però aleshores tampoc no tens el document bàsic d'identificació. No hi ha cap llei que t'obligui a tenir-ne, només t'obliga la necessitat. Per això, si simplement fos necessari presentar el certificat del nivell C per poder empadronar-se a un ajuntament català, per exemple, ja estaria tot aconseguit. Podries no arribar al nivell C, és clar, però aleshores series un sense-sostre.

Discriminació activa. No és raonable discriminar per raó de naixement o per opcions que no escollim lliurement, però ens és TOTALMENT lícit discriminar els altres en funció de les decisions que prenen. I no aprendre català a Catalunya és una DECISIÓ POLÍTICA.


L'Anònim

Lletraferit ha dit...

Colla,

He detectat un error en el meu últim comentari. On diu "b) no serà" ha de dir, òbviament, "b) serà".

Em sap greu.


L'Anònim

initiatio ha dit...

A mi també em molesta aquesta reserva que demostren molts estrangers o espanyols residents a Catalunya en integrar-se lingüísticament i cada vegada m'atreveixo més a deixar clara la meva posició en situacions com la que comentes. Dic que "m'atreveixo" perquè, en realitat, quan surto a sopar o de festa, l'última cosa que desitjo és posar-me nerviós, molestar-me i entrar en confrontació amb tercers. Tot i que sé que tinc raó, no deixa de ser una situació violenta i desagradable, però cada vegada m'esforço més en fer-me creure que ni tan sols tinc motius per a posar-me nerviós. Les coses són com són i jo sé que tinc tota la legitimitat del món (moral i legal) per a expressar-me en català amb tothom, sobretot amb aquells que em volen vendre els seus productes i serveis i més encara quan l'actitud del cambrer o quin sigui és tan aferrissadament anti-catalana com la que descrius.

Malgrat tot el que acabo de dir, també crec que de vegades volem simplificar massa les coses perquè no fer-ho, entendre les realitats individuals dels immigrants, ens obligaria a simpatitzar amb la seva "castellanitat" i, simplement, no estem prou receptius a fer segones lectures de situacions que ens semblen tan linears. Naturalment, tota i qualsevol persona que reaccioni com la teva amiga, la cambrera borde, no té cap mena de disculpes ni excuses, però em refereixo a tots aquells que, sense desenvolupar cap animositat envers el català, no l'arriben mai a parlar (però sí, amb el temps, a entendre'l). Ho dic perquè un immigrant és, per definició, un ciutadà sense lligams emocionals a la terra i a la cultura que l'acull i té necessitats molt més urgents (permisos de treball, contractes laborals, allotjament...). A més a més, de vegades l'immigrant triga molt en assolir una situació estable. Posem per cas, per exemple, un immigrant de fora d'Europa tot just arribat a Barcelona. En una situació idíl·lica, aquest immigrant trobaria una feina, un lloc per a viure, s'integraria en una colla d'amics i coneguts catalanoparlants i faria classes de català als vespres. En un parell d'anys seria més català que molts catalans! Però a la vida real no tot són flors i violes. Molta d'aquesta gent té problemes seriosos per a aconseguir una feina estable, mitjanament ben pagada i amb tots els papers en dia. Són persones amb perfils psicològics i emocionals molt diferents dels que som d'aquí o de prop. Els falta cultura, educació i experiències vitals per a entendre un entorn com el català, i encara que puguin entendre la realitat catalana en totes les seves dimensions, aquesta gent acostuma viure segons la llei primordial de la supervivència. Molts provenen de situacions absolutament tràgiques; d'altres ho han deixat tot --família i bens-- en un altre continent aferrats a la il·lusió de trobar aquí el que és impossible d'aconseguir allà: fugir de la fam, fer una mica de guardiola, sentir-se una persona digna. Quants de nosaltres coneixem de prop immigrants asiàtics, sud-americans, africans, etc, i els integrem en els nostres cercles? Jo diria que ben pocs. Jo també sóc estranger però de ben a prop i vaig tenir l'oportunitat de conèixer catalanoparlants, conèixer la seva cultura i arribar a estimar-la com a meva. A més a més, sóc un enamorat de les llengües i de la lingüística. A mi ningú no em va haver de convèncer que havia d'estudiar català però, en canvi, no he estudiat mai castellà. Òbviament el parlo però amb greus deficiències i amb un accent que fa llàstima. Però no em sap greu i, ves per on, l'actual conjuntura político-lingüística no m'ho retreu i fins i tot caic bé a la gent perquè sóc aquell bitxo "raro" que, al contrari de la majoria d'estrangers, té com a primera llengua el català i, com a segona, el castellà. I fins avui dia no he tingut mai cap problema perquè visc bàsicament en català i no penso anar-me'n sota cap pretext, però... i si l'oportunitat de la meva vida es trobés a Extremadura o a Buenos Aires i la perdés automàticament per no haver-me esforçat mai en aprendre correctament el castellà?? Però quan vol la gent que aprengui castellà si treballo una jornada completa, trigo una hora en transports per a arribar a casa, he de cuidar dels fills i estar amb la família i al vespre ja faig classes de català?? No és aquesta la meva situació però podria ser-la.

Tot això ho dic per arribar a aquesta conclusió: que sovint el ritme mateix de la vida que portem és prohibitiu per a fer no només el que voldríem sinó, també, coses que hauríem de fer. Com fer esport, per exemple, o estar més amb els amics, o invertir en nosaltres de nombrosíssimes maneres. I amb això acabo. Perdoneu la parrafada i que tingueu tots bones festes!

llenguaddicta ha dit...

Eulàlia, el Barça és com la CocaCola. Arriba a tot arreu.

Sí, Dídac, el problema no és que la cambrera no m'entengui, sinó que reacciona de manera molt poc adequada en una situació en què jo sóc la clienta i, per tant, qui mana.

No era sudamericana, no, que tenia un castellà de la España castiza ben marcadet. Però és igual, el cas és que era una maleducada.

Lletraferit! Et trobàvem a faltar... ¿Aquí als EUA? ¿Què hi fas tan lluny? Tan radical com sempre, tu...

Amic initiatio, ets l'exemple d'immigrant ideal. T'haurien de fer un monument! Molts petons i Feliç Any 9.

Lletraferit ha dit...

Colla,

Que què faig als EUA? El que fa la gent quan ve aquí: comprar, gastar diners i veure la tele! :-D

Ara seriosament, em vaig cansar de la meva darrera feina com a lingüista/"creatiu publicitari" i vaig decidir fer un canvi d'aires. Em va sorgir una oferta de feina molt interessant com a "analista de mercat" a una empresa russa de traducció automàtica que obria una oficina a San Francisco, i no és una d'aquelles decisions que costi gaire prendre ;-)

El clima californià al Nadal és especialment poc nadalenc :-)


L'Anònim