28/1/10

"No hemos entendido ni papa"

Interessant controvèrsia suscitada per un error en la traducció d'unes declaracions d'Otegui. La jutge demana una segona traducció perquè l'experta present al judici ha comès un parell d'errors.

És més que possible (sóc una total desconeixedora de l'euskera) que no sigui fàcil traduir paraula per paraula, partint del fet que l'euskera és una llengua ergativo-absolutiva, i el castellà és nominativo-acusativa. És més que probable que qualsevol traducció d'una d'aquestes llengües a l'altra requereixi una certa "adaptació", i que les subtils diferències que aquesta adaptació implica puguin ser interpretades com a "errors" d'interpretació. ¿Pot això aturar un judici?

Recordo un cas que un professor de LSC ens va explicar a classe fa temps. En un judici a un home sord acusat d'assassinat, l'intèrpret va traslladar la pregunta del fiscal: "¿Ha mort vostè a X?" En les llengües de signes, verbs com "matar" tenen tantes realitzacions com maneres de matar existeixen, perquè aquesta mena de verbs que descriuen accions tenen un signe que, normalment, manté una relació d'iconicitat amb l'acció que designen. Tot i així, en un cas com aquest, l'intèrpret va optar per usar el signe genèric de "matar" (ara no recordo on va passar, per tant, no sé quina LS era) que, posem per cas, era un signe com "apunyalar". L'acusat va jurar que no.

Després es va saber que l'acusat sí era culpable, però la fiscal (per un error de l'intèrpret) l'estava acusant d'apunyalar la víctima, la qual cosa no era certa (el mètode havia estat un altre). Imagino que devia ser a USA, perquè allà la cinquena esmena diu que no et poden jutjar dos cops pel mateix càrrec (Perry Mason dixit). L'assassí en qüestió va quedar lliure per un error d'interpretació.


23/1/10

Reconeixement facial

Molts potser sabeu que el reconeixement de cares és una habilitat que ens fa humans: podem distingir entre mil·lers de cares cada dia, de totes les persones que coneixem de prop, dels que coneixem per les pel·lícules, la televisió, etc. Us proposo fer aquest test de reconeixement de cares. Ja em direu quins són els vostres resultats. El test consta de tres parts:

1. Us ensenyen 12 fotos de persones.
2. Us n'ensenyen 12 més.
3. Us ensenyen una bateria de 48 d'entre les quals hi ha les que heu vist, i haureu de seleccionar si les heu vist en la primera part, en la segona, o no les heu vistes mai.

Al final us dóna dos resultats: a l'esquerra el total de cares reconegudes (sense tenir en compte si les heu col·locat a la part correcta), a la dreta el percentatge d'encerts segons si les heu col·locades a la part correcta. Sota de cada barra hi ha la mitjana de la gent que ha fet el test.

Apa, a jugar.

Addenda: els meus resultats. 100% en el total, 87% en la col·locació (he descol·locat 2 i 1), i tinc un fals positiu (una cara que he dit que havia vist i no era cert).

18/1/10

Breu introducció a les Llengües de Signes

Adam Schembri explica què són les llengües de signes des de la seu del DCAL (Deafness, Cognition and Language Research Centre), a Londres. (En anglès i subtítols en anglès.)



15/1/10

Sóc una dona amb sort

¿Recordeu que vaig haver de canviar-me de classe de "English for Academic Purposes" perquè no podia més amb les bestieses que deia la professora? Doncs el canvi ha estat més que profitós: espectacularment profitós.

El professor del grup al qual m'he canviat és... (repic de timbals)... ¡¡¡lingüista!!! I ens regala sessions enriquidores quan algú té un dubte com, per exemple, què vol dir Indoeuropeu. La pregunta la va fer un dels alumnes asiàtics, concretament un coreà (que no sabia, òbviament, que la seva llengua és indoeuropea). El professor va dedicar mitja hora a explicar les famílies lingüístiques, a donar exemples de vocabulari bàsic... i a mi em queia la babeta.

Dimarts passat no vaig poder més amb la meva curiositat i li vaig preguntar quina era la seva especialitat. Em va dir que no s'havia especialitzat, però que va fer la tesi sobre fossilització. Pregunta obligada: "¿I quina és la teva, d'especialització?" Quan li vaig explicar que m'interessa la neurolingüística, i concretament en l'àmbit de les llengües de signes, em va demanar que li enviés algun article sobre el tema, perquè, com tanta altra gent, no s'havia plantejat mai que un signant pogués patir afàsia.

Ai... com m'agrada trobar gent amb qui parlar del que m'apassiona...

PD (per si a algú li ha passat pel cap... que ens coneixem): el professor té uns 55 anys i és gay.

13/1/10

¿Què és el bilingüisme?

¡Hola a tothom! La llenguaddicta torna al món de les llengües amb una pregunta que sorgeix de la lectura d'un article sobre afàsics bilingües. ¿Què és ser bilingüe?

Si llegiu articles sobre el tema trobareu que etiqueten com a bilingüe algú que té una llengua primera (L1) i n'aprèn una altra (L2) per necessitat. Seria el cas d'un monolingüe anglès que se'n va a viure a Japó, per posar només un exemple. En aquests articles és claríssim quina és la L1 i quina la L2 d'aquesta persona, i és evident que el grau de domini d'ambdues llengües serà diferent, per més que l'individu aprengui molt bé el japonès. L'article que tinc a les mans analitza la recuperació en paral·lel de les dues llengües afectades en dos pacients afàsics, tenint en compte que el grau de competència en una i l'altra no era igual abans de l'infart cerebral.

Si bilingüe és algú com la persona del cas que us he posat abans, llavors, ¿què som nosaltres, els catalans? ¿O els gallecs, els bascos, els asturians...? ¿Què són els quebequesos, els irlandesos o els friolans? Nosaltres som igualment competents en dues llengües, per bé que usem diàriament una més que l'altra. ¿Tenim nosaltres una L1 i una L2 com l'exemple de dalt? ¿O tenim dues L1? Fins i tot som un cas diferent al cas de, per exemple, un nen anglès que creix en una família multilingüe: pare català, mare anglesa. Si la llengua de l'entorn és l'anglès, el grau de competència no serà el mateix. En el nostre cas, però, tenim dues llengües que conviuen en un mateix entorn. Som parlants nadius de dues llengües alhora. Quan jo dic aquí --aquí = Londres-- que sóc bilingüe, ¿què entenen ells?

De fet, ara que hi penso, no sóc bilingüe, perquè em comunico amb facilitat en 5 llengües. Però realment tinc curiositat per saber què processen els anglesos quan els dic que tinc dues L1.

Faré treball de camp i us ho explicaré. Si algú s'hi ha trobat, please, compartiu l'experiència (i estic pensant en el David, per exemple, que té el portuguès com a L1 però actualment utilitza bàsicament la seva Lx: el català; o en el Paolo, que té l'italià i el friolà com a primeres llengües però en aquests moments la seva llengua d'ús habitual és també el català).