13/1/10

¿Què és el bilingüisme?

¡Hola a tothom! La llenguaddicta torna al món de les llengües amb una pregunta que sorgeix de la lectura d'un article sobre afàsics bilingües. ¿Què és ser bilingüe?

Si llegiu articles sobre el tema trobareu que etiqueten com a bilingüe algú que té una llengua primera (L1) i n'aprèn una altra (L2) per necessitat. Seria el cas d'un monolingüe anglès que se'n va a viure a Japó, per posar només un exemple. En aquests articles és claríssim quina és la L1 i quina la L2 d'aquesta persona, i és evident que el grau de domini d'ambdues llengües serà diferent, per més que l'individu aprengui molt bé el japonès. L'article que tinc a les mans analitza la recuperació en paral·lel de les dues llengües afectades en dos pacients afàsics, tenint en compte que el grau de competència en una i l'altra no era igual abans de l'infart cerebral.

Si bilingüe és algú com la persona del cas que us he posat abans, llavors, ¿què som nosaltres, els catalans? ¿O els gallecs, els bascos, els asturians...? ¿Què són els quebequesos, els irlandesos o els friolans? Nosaltres som igualment competents en dues llengües, per bé que usem diàriament una més que l'altra. ¿Tenim nosaltres una L1 i una L2 com l'exemple de dalt? ¿O tenim dues L1? Fins i tot som un cas diferent al cas de, per exemple, un nen anglès que creix en una família multilingüe: pare català, mare anglesa. Si la llengua de l'entorn és l'anglès, el grau de competència no serà el mateix. En el nostre cas, però, tenim dues llengües que conviuen en un mateix entorn. Som parlants nadius de dues llengües alhora. Quan jo dic aquí --aquí = Londres-- que sóc bilingüe, ¿què entenen ells?

De fet, ara que hi penso, no sóc bilingüe, perquè em comunico amb facilitat en 5 llengües. Però realment tinc curiositat per saber què processen els anglesos quan els dic que tinc dues L1.

Faré treball de camp i us ho explicaré. Si algú s'hi ha trobat, please, compartiu l'experiència (i estic pensant en el David, per exemple, que té el portuguès com a L1 però actualment utilitza bàsicament la seva Lx: el català; o en el Paolo, que té l'italià i el friolà com a primeres llengües però en aquests moments la seva llengua d'ús habitual és també el català).

40 comentaris:

elcolordelessabates ha dit...

Hola guapa!

A "La Contra", l'entrevista diària de la contraportada de La Vanguardia, a l'edició d'avui, es pot llegir el següent:

Antes pensábamos que la lengua materna era siempre la base imprescindible sobre la que se erigían las demás, pero el caso Steiner y otros demuestran que la plasticidad del cerebro infantil también permite a los niños ser bi, tri o tetralingües sin que predomine una lengua materna inicial.

Qui ho diu és en John Edwards, no pas el rival demòcrata de l'Obama sinó un altre, un sociolingüista expert en bilingüisme al Quebec. En pots llegir la resta de l'entrevista aquí. No sé si la pàgina s'actualitza cada dia o no… espero que no…

Jo estava convençut que el criteri per a dir que algú era bilingüe no depenia només del nombre de llengües parlades, sinó, i sobretot, de la forma en què el cervell les processava, la qual variaria tractant-se de primeres llengües o d'altres. …Però ara ja no sé què pensar… Segons l'article que has llegit, sembla que "multilingüisme" descrigui la mera acumulació de llengües, apreses en qualsevol moment de la vida. D'això, jo en diria "poliglota"… no? En tot cas, suposo que estem en el camp de la neurologia, concretament en el de la neurolingüística, i els experts són qui haurien de definir aquests conceptes.

En el meu cas, però, el que em preocupa és que ja no parlo cap llengua com se suposa que algú hauria de parlar la seva llengua materna. El portuguès cada vegada més se'm presenta com a estranya i em costa més de parlar… Espero que aquests siguin només símptomes del poc ús i no pas senyals d'estar-la oblidant definitivament… En canvi, conec millor la normativa del català que la del portuguès però tinc molt clar que aquesta no és la meva llengua materna, encara que, com a mínim de moment, sigui la meva llengua 1 pel que fa paràmetres com la fluïdesa, la correcció… el fet de pensar en català…

SoRT ha dit...

Diria que "La Contra" de La Vanguardia només es pot llegir on-line el dia que ha sortit publicada, si no s'hi està subscrit no es poden recuperar edicions anteriors... :(

Eduard Abelenda i Puigvert ha dit...

Uei, sí, jo també havia observat aquestes coses. El cas és que n'hi ha moltes possibilitats. Suposo que es tracta que tu deixis clar que tu coneixes la varietat que hi ha i que deixis els conceptes clars abans de començar el que escrius. En aquest cas l'article que llegeixes dona per sobreentès l'ús que fa del bilingüisme. A mi em sembla superior ser capç d'explicitar-ho, definir com ho entens tu i després ser coherent amb la teva definició.

És probable que en alguns llocs entenguin coses diferents al que entenem entre els parlants de català.

Variables que hi intervenen:

llengua apresa dins el període crític o fora?

monolingüisme o plurilingüisme dins el periode crític d'adquisició?

llengua molt usada o poc usada?

llengua usada en un àmbit de la vida o en tots els àmbits?

elcolordelessabates ha dit...

És cert, la pàgina canvia cada dia, però aprofiteu i llegiu l'entrevista d'avui, que no té pèrdua!!! Pel que fa l'entrevista d'ahir, l'he trobada i ara us la penjo aquí:

John Edwards, sociolingüista, experto en bilingüismo en Quebec
En el mundo, los raros son los países con un solo idioma
LLUÍS AMIGUET - 13/01/2010

Tengo 61 años: ahora ya triunfar es no pifiarla. Nací en Inglaterra, pero vivo en Quebec y hablo el quebequés. El estado natural de lenguas y hablantes es la mezcla caótica. No saber idiomas sale más caro que aprenderlos. Mi laboratorio es la calle. Publico ´Un món de llengües´

Para empezar, déjeme decir algo a los profesores...

Adelante.

Ninguna lengua, dialecto, modismo o giro local es más o menos valioso que otro.

Pero unos cotizan más que otros.

Hay lenguas americanas, por ejemplo, cuya numeración no pasa de contar hasta tres...

Si no les hace falta llegar a cuatro...

Exacto. El idioma responde a lo que exige el entorno al hablante. Por eso, esas mismas lenguas sin cuatro tienen una palabra para designar con precisión a primos cuartos.

¿Por qué?

Porque eran grupos pequeños que debían clarificar el parentesco para evitar relaciones incestuosas; en nuestras grandes ciudades esa necesidad de evitar consanguinidades indeseables se pierde y así usted no sabrá definir, por ejemplo, concuñado.

Lo oía decir en mi pueblo.

Cada lengua es el resultado de la adaptación de un grupo a su medio, pero si quiere prosperar en otro, deberá adquirir otras lenguas, dialectos, subdialectos, modismos...

¿Y si tienes varias lenguas de origen?

Antes pensábamos que la lengua materna era siempre la base imprescindible sobre la que se erigían las demás, pero el caso Steiner y otros demuestran que la plasticidad del cerebro infantil también permite a los niños ser bi, tri o tetralingües sin que predomine una lengua materna inicial.

¿Y las sociedades?

La lengua es más que un mero medio de comunicarse: es seña de identidad grupal y, por ello, materia de estudio muy sensible.

Hoy unas lenguas sustituyen a otras.

El bilingüismo es un equilibrio inestable, pero - y vivo en Quebec-puede ser sufrido como tensión y amenaza o aprovechado como estímulo y oportunidad.

[continua]

elcolordelessabates ha dit...

[continuació]

¿En qué sentido?

Canadienses y quebequeses, igual que catalanes y españoles, llevan demasiado tiempo viendo en la coexistencia de sus lenguas un conflicto que será resuelto sólo cuando desaparezca la lengua de los otros.

Es "el problema" lingüístico.

Si fuera un problema tendría solución; pero no lo es, porque el estado natural del ser humano, la realidad de la inmensa mayoría de los habitantes del planeta y de los estados donde viven, es la mezcla caótica de lenguas. Son raros los países monolingües puros.

¿Y aspirar al monolingüismo?

Ya le he dicho que no es una aspiración natural: ¿a usted le parece una aspiración inteligente?

Una lengua sin Estado desaparece.

Falso. Del mismo modo que tampoco es cierto que una lengua con Estado sobreviva necesariamente. Y he vivido y estudiado el caso irlandés: el gaélico irlandés tiene un Estado y sin embargo no tiene casi hablantes.

Y si una lengua desaparece, no resucita.

También es falso: el hebreo era una lengua muerta que hoy es moderna y hablada, y el checo y otras lenguas agonizaban hasta que desapareció el imperio austro-húngaro.

Un pueblo sin lengua deja de serlo.

Vuelve a ser inexacto: irlandeses o escoceses siguen siéndolo - yo no se lo discutiría-pese a haber adoptado la lengua del invasor inglés. También los austriacos tienen identidad sin lengua, como otras naciones tienen varias lenguas y una sola identidad.

¿Hay identidad nacional sin lengua?

Rotundamente, sí. La identidad grupal va mucho más allá de la lengua y le sobrevive.

¿Una vez una lengua empieza su declive es imposible detenerlo?

Tampoco es cierto, y tiene usted aquí el propio catalán, que es un gran ejemplo de la recuperación del uso social de una lengua: ¡ya les gustaría a cientos de lenguas en declive gozar de su salud! Irlanda y Escocia, en cambio, me temo que van a perder del todo sus lenguas a no ser que implanten una dictadura o algo por el estilo.

¿Las multas lingüísticas defienden un idioma o sólo logran que se maldiga?

Incentivar es mejor que prohibir, e ilusionar mejor que penalizar, pero si existe - como en Quebec-una gran mayoría democrática dispuesta a multar por defender su lengua, sólo puedo añadir que ellos lo han decidido.

Veo que no hay grandes soluciones.

No, pero me temo que algunos activistas suelen elegir a la carta las cómodas condiciones de su menú lingüístico: quieren gozar de hegemonía lingüística, pero sin pagar el coste del aislamiento y la pérdida de conectividad y valor que comporta renunciar a las demás lenguas habladas en el país.

¿El bilingüismo acaba con la desaparición de la lengua más débil?

Para devolver la hegemonía a un idioma que la ha perdido en su territorio no basta con un par de leyes y unas cuantas multas; sería imprescindible una auténtica revolución que anulara las mismas fuerzas del mercado y la globalización que la han arrinconado. Y eso tiene un coste altísimo y no siempre compatible con una democracia.

¿Por qué?

Porque esas fuerzas operan porque benefician a la mayoría. Los activistas quieren hablar gaélico, pero seguir gozando de los privilegios de hablar inglés. Y no es posible.

¿Qué propone usted?

Tal vez se podría conservar la propia lengua sin renunciar a otras más poderosas si se logra establecer un vínculo afectivo y duradero con ella, un compromiso que pusiera en valor su plus cultural y equilibrara esas fuerzas globalizadoras.

llenguaddicta ha dit...

Gràcies, David, per penjar l'entrevista. Us contesto a tots alhora, ja que avui he tingut classe amb l'autor de l'article del qual parlava en el post.

Per començar, com que la seva recerca pretén dissenyar un model de processament del llenguatge basat en l'observació de parlants bilingües, i llavors establir com funciona la recuperació de les llengües d'un parlant bilingüe afàsic, l'autor parteix del fet que un cop passat el període crític (al qual no li ha posat data) qualsevol L2 es considera apresa i no adquirida.

Total, que de cara a crear un model de processament no cal, segons l'autor, tenir en compte si les llengües són apreses o adquirides, el que compta és com competeixen quan les usem en determinats contextos. L'home estudia el funcionament d'aquesta competició per tal de trobar la manera de crear eines per a la recuperació d'afàsics (molt resumit).

Albert ha dit...

Quins tostons de comentaris per Déu!

"De fet, ara que hi penso, no sóc bilingüe, perquè em comunico amb facilitat en 5 llengües." Je, modèstia a banda, pel que expliques a altres blogs la comunicació no és tan fàcil ;)

llenguaddicta ha dit...

Albert, ¿no t'has passat un pèl? Espero que sigui cinisme... otherwise, I'll erase the comment.

Albert ha dit...

Sigui cinisme o no estàs en tot el dret d'esborrar-lo. Total, els afectats ja hauran rebut un e-mail si s'han subscrit al seguiment de comentaris, i per tant esborrar-lo és un tràmit.
El que voldria saber és quina de les dues parts és la que creus censurable. (o les dues?) :)

llenguaddicta ha dit...

Bàsicament, la que afecta als meus lectors. Jo m'empasso l'orgull i reconec que "la comunicació no sempre és tan fàcil", fins i tot amb gent que parla la meva llengua.

Albert ha dit...

També era un experiment per saber quan de temps trigaries en saltar :P nou rècord, 5 minuts. :D

llenguaddicta ha dit...

¿Només 5 minuts? Crec que el teu rellotge va malament... T'he contestat tal com has escrit el comentari. :P

Albert ha dit...

El senyor del seguiment de comentaris així ho diu, i jo al senyor google me'l crec. Ara, entre que els megabytes van d'aquí cap allà, tenint en compte que vostè i jo estem a una certa distància qui sap... potser hi ha un delay quàntic...

Eduard Abelenda i Puigvert ha dit...

Bé, no passa res Albert, pots dir que són un pal el comentaris, però que sàpigues que aquí responem a la Raquel i, per tant, escrivim el que pot interessar-li a ella, no al lector en general.

Sobre l'entrevista d'aquest senyoR. Tenint en compte la deformació que deu haver fet el periodista, les respostes no les he trobat del tot malament encara que són fluixetes, excepte que l'hebreu no és comparable amb res, és un cas únic, i que el txec no ha agonitzat mai, perquè el poble l'ha parlat sempre.

Així aquest senyor creu que no afecta al processament? Vols dir?

llenguaddicta ha dit...

Doncs, no, Eduard, es veu que al sistema que controla les llengües que tenim no li afecta quantes ni com o quan les hem adquirit. Si vols llegir més sobre el tema, el senyor en qüestió es diu David W. Green. Però tingues en compte que he simplificat molt el tema, per no avorrir als meus lectors ;)

elcolordelessabates ha dit...

Vaja, m'he donat per al·ludit amb això dels "tostons"… però m'ha fet gràcia, ves per on!… :)
Només voldria fer una petita rectificació a l'últim comentari de l'Eduard: en realitat, la llengua txeca va estar a punt de desaparèixer al segle XVII, quan va ser gairebé substituïda per l'alemany en tots els àmbits. No va ser fins el ressorgiment dels nacionalismes, al segle IXX, quan el txec comença a revifar i, de fet, no va ser sinó després de la segona guerra mundial quan va tenir una empenta realment important. A títol d'exemple, deixeu-me recordar-vos que un dels grans motius de fricció entre Kafka i el seu pare (n'hi havia més d'un…) era precisament el fet que el segon havia abandonat la llengua (el txec) i la religió (es va convertir al catolicisme).

Albert ha dit...

Jo només voldria afegir el següent a aquest interessantíssim debat:

Les lleis poden substituir el recurs d’alçada, en el supòsits o els àmbits sectorials
determinats, i quan l’especificitat de la matèria així ho justifiqui, per altres procediments
d’impugnació, reclamació, conciliació, mediació i arbitratge, davant òrgans col·legiats o
comissions específiques no sotmeses a instruccions jeràrquiques, amb respecte als
principis, les garanties i els terminis que aquesta Llei reconeix als ciutadans i als interessats
en qualsevol procediment administratiu. En les mateixes condicions, el recurs de reposició
pot ser substituït pels procediments a que es refereix el paràgraf anterior, respectant el seu
caràcter potestatiu per a l’interessat. L’aplicació d’aquests procediments en l’àmbit de
l’Administració local no pot implicar el desconeixement de les facultats resolutòries
reconegudes als òrgans representatius electes que estableix la Llei.

Atentament,

elcolordelessabates ha dit...

Francament, Albert, ara ja no m'ha fet tanta gràcia: al contrari, m'ha semblat ridícul. Si no t'interessa el que diem, per què no quedes calladet com un nen ben comportat i deixes que la resta juguem tranquil·lament?...

Albert ha dit...

Doncs perquè jo no ho faig això. I mai he sigut un nen ben comportat. :)

elcolordelessabates ha dit...

Ja ho veig… Curiosament, quan he llegit la teva fitxa t'he imaginat d'una altra manera. Si ara, a sobre, em dius que tampoc no tens els ulls blaus, aleshores sí que em trenques el cor! How quickly they fall… ;)

Albert ha dit...

Què ho farà que sempre torneu a per més? Sembla talment que a tots els que us agrada escriure/debatre teniu el "pecat" de voler tenir la última paraula. Simplement fascinant.

elcolordelessabates ha dit...

Tornem per dos motius ben senzills: el primer és el teu encant indefugible (segur que tothom t'ho diu!) i el segon és que després d'un "ping", per força ha de venir un "pong"! És que si no ve el "pong", és molt probable que la vida a la Terra, tal com la coneixem, desaparegui… ;)

Albert ha dit...

Vols dir que són hores de voler fer gracietes? Sigues un nen ben comportat home, que ja està bé.

elcolordelessabates ha dit...

Veus?? Això és exactament el que t'hauria d'haver dit 3 o 4 comentaris enrere, però no trobava les paraules adequades! Felicitats! Veig que finalment ho has entès!

Albert ha dit...

Muahahaha, si encara et pensaràs que t'estàs quedant amb mi...

Eduard Abelenda i Puigvert ha dit...

David, però si el poble ha parlat sempre txec. Era diglossia. Parlaven txec i escrivien alemany. No hi posaré la ma al foc perquè no ho sé del cert, però jo havia entès sempre això. És el que ens van dir també a la conferència del cusc allà a l'IEC. Hi eres?

llenguaddicta ha dit...

Primer de tot: aquest no és un blog per a discussions infantils, per tant, si teniu res a dir-vos (David i Albert) feu el favor de passar-vos e l'email. Al principi era divertit, ara ja no ho és.

Albert, el David té raó: si no t'interessa el que discutim en aquest blog, no ho llegeixis. Som lingüistes, ho sento, no discutim sobre nanofils, tot i que podríem discutir sobre el nom dels nanofils. Sorry about that...

David, no li segueixis la veta, home, ¿no veus que ho fa a propòsit? ¿Com pot ser que hi caiguis tan fàcilment?

Feu les paus i punt.

Eduard, gràcies per posar una mica de seny... Sembla que el teu últim comentari els ha fet adonar-se de l'objectiu real del blog.

;)

elcolordelessabates ha dit...

Ei, a mi no em renyis! Jo podia haver continuat aquest "ping-pong" ad aeternum i no ho he fet. Quan ell s'ha picat, jo ja m'he donat per satisfet. Li he donat a tastar el seu remei i no li ha agradat. :) I tampoc és que hi hagi caigut: m'he comportat com ell a consciència perquè s'adonés que estava fent el ridícul i que molestava. Què vols que et digui? Eren les tantes de la nit i m'ha fet gràcia ficar-m'hi…

llenguaddicta ha dit...

Siguem adults... aquí no molesta ningú, tot i que és cert que alguns lectors són una mica "torracollons", però forma part del seu encant. Al principi ens picàvem amb el Lletraferit i ara trobem a faltar les seves intervencions, ¿oi? Doncs apa, tots amics.

Albert ha dit...

Ai Raquel... prou hauries de saber que el meu fi sempre és que us pugi una mica la calor... amb tu sé que puc fer-ho només al primer comentari, que potser t'escalfes i em repliques però després ja és inútil, així que has d'entendre que al trobar-me algú que em segueix el jiji-jaja i que a sobre vol alliçonar-me per tal que no ho torni a fer, amb arguments tals com que jo em pico (¿?¿?) doncs és certament temptador.
Ja sé que sou lingüistes, i que el que digueu aquí a mi m'interessa poc, però m'és més fàcil entrar a través d'aquest blog per anar on realment m'interessa (les històries de Londres) que no pas entrar-hi directament (científics poc eficients, ja saps).
Ah, bravo per l'Eduard, em trec el barret pel seu comportament i respostes.

llenguaddicta ha dit...

Ai, Albert... que ja fa uns dies que ens "coneixem". Ja he vist per on anaven els teus comentaris, i per això he abandonat la batalla tan ràpid. Espero que el David i l'Eduard no s'hagin molestat. Per cert, si vols saber històries de Londres, hi ha un altre blog de la llenguaddicta especialment creat per a això.

Albert ha dit...

No m'he explicat :P
Per arribar al London X-Periences passo primer per aquí.
Suposo que l'Eduard no s'haurà molestat pas, a jutjar pel que diu. El David suposo que tampoc.

llenguaddicta ha dit...

Doncs no, no t'has explicat (o la distància i el fred m'han atrofiat les neurones). ¿Per què passes primer per aquí? ¿No tens l'enllaç directe a London X-perience?

Albert ha dit...

heehe, de fet no tinc cap enllaç directe per tu, sorry.
Sempre et busco al google posant "llenguaddicta" i el primer que surt és aquest blog. Coses...

llenguaddicta ha dit...

Ho sé, tinc una amiga que em busca de la mateixa manera. Ves... fa gràcia, ¿oi?

elcolordelessabates ha dit...

Hola, Eduard! Perdona que no t'hagi contestat abans però he estat cercant informació sobre el txec, per dir-te alguna cosa mínimament documentada. …i la veritat és que no he trobat gaire cosa. Això sí, al TimeOut, el guia de Praga que em vaig comprar fa un parell d'anys, diu el següent:

[…] A mediados del siglo XVII, el alemán había reemplazado al checo como idioma oficial del Gobierno. Los nobles checos enviaban a sus hijos a escuelas alemanas; la Universidad Carlos fue renombrada como Universidad Carlos-Fernando y entregada a los jesuitas, que impartieron sus enseñanzas en latín. La línea de herencia checa descansaba ahora casi por completo sobre los campesinos esclavizados y analfabetos. […]

[…] Durante los primeros 75 años del siglo XVIII, la lengua checa prácticamente se extinguió como lengua literaria. Más que usada para hablar, era una pintoresca afición de intelectuales excéntricos. Sin embargo los checos empezaron gradualmente a reafirmar su cultura con un vigor que recordaba los días de los husitas. Empezó con el revivir de la lengua checa y terminó en 1918 con la independencia política.
Los campesinos nunca dejaron de usar el checo, aunque los eruditos eran obligados a enseñar y escribir su historia en alemán. Hacia finales del siglo XVIII se publicó un número de obras que habían sido prohibidas, entre las que destacó la
Defensa de la lengua checa de Balbin, con su grito unificador de «no dejéis que nosotros ni nuestra posteridad perezcamos».
El régimen bohemio empezó a susurrar en checo; la Iglesia, al ver las hileras de bancos vacíos, empezó a predicar en checo, y el emperador Leopoldo II incluso creó un sillón* de Lengua Checa en la Universidad de Praga. […]

[…] Pero el revivir cultural continuó. El filólogo Joseph Dobrovský escribió su
Libro detallado de la lengua checa en 1809; Jungmann reconstruyó un lenguaje literario checo; František Palacký escribió Historia de la nación checa; František Škroup compuso el himno nacional checo; en los teatros de Praga se representaban dramas patrióticos, y Čelakovský tenía a toda la nación cantando versos checos. […]

*Aquí diu, literalment, "sillón"!! Suposo que es deu referir a una càtedra…

Aquesta és la idea que jo tenia de la història de la llengua txeca, que més que patir una diglòssia va patir una quasi glotofàgia per part de l'alemany. La recuperació de la llengua no va ocórrer espontàniament, sinó que va ser molt intel·lectualitzada, molt intencionada.

Per cert, jo no vaig anar a la conferència que dius. Ni tan sols me'n vaig assabentar…

I per últim: Albert, you naughty boy, estàs perdonat. ;)

llenguaddicta ha dit...

Sí, imagino que "sillón" és càtedra... Molt interessant. Llàstima que no tinguem informació d'alguna font lingüística més fiable que "el guia" que et vas comprar (¿estava bo, com a mínim?) ;¬)

elcolordelessabates ha dit...

Sí, és el que tenen els guies: són un tast ideal per introduir-te en experiències noves i molt plaents. ;)

Paolo ha dit...

Llenguaddicta, gràcies per esmentar-me al teu blog, quina il·lusió! :-)
Ja s'han escrit coses molt cultes i interessant com a resposta al teu post, així que a mi em queda només recordar un vell acudit.

Com es diu un home que parla dues llengües? Bilíngüe.

Com es diu un home que parla tres llengües? Trilíngüe.

Com es diu un home que parla cuatre llengües? Tetralíngüe.

Com es diu un home que parla cinc llengües? Pentalíngüe.

I un home que en parla només una?
Anglès.

:-)

llenguaddicta ha dit...

:) Jo me'l sabia amb "espanyol" al final. Benvingut al blog, Paolo. Una abraçada.