26/9/08

Calc sintactic

(Recordo als meus lectors que escric en un teclat no apte per a linguistes).

Mireu que he trobat avui:





Traduccio literal de la construccio anglesa 'of you(r) telling' (corregiu-me si ho he fet malament). Es en la sintaxi on cal determinar si una llengua esta en perill o no en una zona. Es evident que el castella no es una llengua en perill d'extincio, pero es parla a tants llocs i te contacte amb tantes llengues que potser acabara sent com el llati: desapareixera lentament per donar pas a noves llengues filles que mantindran una certa similitud amb la llengua mare.

22/9/08

Puertorrican spanish

Nota inicial: escric amb un teclat sense accents, dieresi, ni, per descomptat, ce trencada.

Soc a Puerto Rico. Hom diria que aqui parlen castella, pero no ben be... Quan fa una estona que sents parlar la gent dius: 'Jo els entenc', pero alguna cosa sempre se t'escapa. I llavors t'adones que l'estructura es, en moltes ocasions, un calc exacte de l'angles. I no parlo nomes de lexic (que tambe: 'El plomero me dijo que tenia que cambiar la llave). Que us sembla aixo?: 'OK, que tu quieres? Llamame pa'tras'.

Vull aprofitar el viatge per explorar les llengues autoctones. Estic segura que malgrat la forta presencia del castella i de l'angles, a l'illa ha de quedar algun vestigi de les llengues anteriors a la colonitzacio. Si algu vol donar-me un cop de ma, li estare molt agraida.

El bilinguisme que es respira aqui es estrany. Estem en una antiga colonia espanyola que s'ha convertit en un estat de USA. Gairebe tothom enten i parla l'angles i el castella (veuen les pel.licules en VO sense subtitular, llegeixen diaris d'aqui i de USA). Pero el canvi i l'alternanca de codis es impressionant. No es nomes que de tant en tant facin servir paraules d'una llengua quan parlen l'altra, sino que passen de l'una a l'altra amb molta mes frequencia que nosaltres. Normalment tenim clar que la llengua es un habit, que quan entres en contacte amb algu en una llengua, la mantens per sempre (en la majoria dels casos). He sentit converses aqui en les quals els interlocutors canviaven del castella a l'angles com si res, i no eren casos concrets (com seria l'us del discurs directe per explicar que ha dit algu anteriorment).

Be, ja veieu que tinc feina aquests dies. Espero que m'arribi el temps per a tot.

18/9/08

TV3, nous fitxatges

Avui, malauradament, se m'ha acudit la genial idea d'engegar la tele mentre dinava, i com que he dinat en horari europeu he vist el TVist, un programa presentat per Mari Pau Huguet. Una de les reporteres "ditxaratxeres" (si em permeteu) del programa és Lina Forero, més coneguda entre el públic català com la peruana que s'enamora del Paco de Ventdelplà, la Ruth. Qui segueixi les sèries de TV3 mínimament sap que sempre hi ha hagut un personatge "de fora" que acabava aprenent català. ¿Qui no recorda el Huari del Cor? La sorpresa arribava quan els telespectadors s'assabentaven que el Huari era, en realitat, valencià. La feina de l'actor inclou en ocasions haver de canviar la veu o donar matisos a la seva llengua per semblar "de fora". El mateix trobem amb personatges com la Svetlana o la Nicole, també de Ventdelplà, amb els seus peculiars accents fingits. Però, ¡sorpresa!, la Lina Forero no fingeix l'accent. A la vida real parla el català igual com a la sèrie (i quan dic igual vull dir igual de malament). I no només això, sinó que a més fa reportatges al programa de la Mari Pau.

Ara alguns em titllaran de radical, però m'és ben igual. Una cosa és que aplaudim la gent que ve de fora i els reconeguem l'esforç d'aprendre la nostra llengua, però una de ben diferent és que la televisió catalana tingui col·laboradors que són l'antítesi de l'exemple lingüístic. Em semblaria fantàstic si la presentadora en qüestió parlés català amb l'accent de la seva terra, sigui quina sigui, però el problema és que allò que parla aquesta "presentadora" no és ni de bon tros català (o com a mínim no arriba a nivell C):"¡Que noies tan marxoses!" o "La banda de la Gloria Stephan està ensayant" són tan sols dos dels exemples.

Una mica de rigor, si us plau.
____________________

Avui divendres 19, l'esmentat programa acabava amb la queixa de dos telespectadors que van fer arribar al 5430 (Servei d'Atenció a l'Espectador i l'Oient) la seva protesta perquè a TV3 es parla malament el català. Una representant d'aquest servei donava resposta a un home que es queixava del fet que davant els noms propis es fes servir l'article determinat en la sèrie Ventdelplà. L'home al·legava que li sonava barceloní. Evidentment, se l'han cruspit amb patates...; i una dona posava de manifest que a les sèries de TV3 s'ometen per sistema els pronoms febles, però la pena ha estat que han dedicat tanta estona al tema dels articles (jo l'hauria enllestit en un pim-pam), que no ha quedat temps per al veritable problema lingüístic de TV3: els febles. La representant del servei 5430 li donava la raó a la telespectadora convidada dient que ometre els pronoms febles és del tot incorrecte, però no ha fet cap referència al fet que a TV3 tothom se'ls "mengi".

Jo crec que haurien d'haver dut al president Montilla a defensar TV3...

Qui ens va parir

L'Eduard ha fet una troballa interessantíssima: un article que sintetitza un polèmic llibre escrit per Yves Cortez, titulat Le français ne vient pas du latin. La hipòtesi de l'autor, segons l'articulista, es basa en les diverses diferències de lèxic i de sintaxi entre el llatí i les seves "filles" (en termes de Schleiger). Per començar, els exemples de vocabulari bàsic que proposa l'autor farien posar els pèls de punta al pobre Swadesh. Caldria preguntar-se què considera el senyor Cortez "vocabulari bàsic". Continua el text apel·lant a la no existència de casos i a l'existència d'articles en les llengües romàniques, justament a l'inrevés que la llengua mare, el llatí, i conclou que el temps en què suposadament es va transformar en les llengües actuals és relativament curt. Això li permet proposar una altra llengua com a origen de les llengües dites romàniques. No us desvetllaré la sorpresa, només us diré que parla d'una llengua ben propera, però molt sospitosa (pista: estàndard imposat).

Estic segura que la persona que ha fet la síntesi no ha destacat dades que imagino (i espero) l'autor sí ha esmentat, com el fet que el llatí no va entrar en terres despoblades, sinó que ho va fer en indrets on ja es parlaven d'altres llengües, i aquest substrat és la base de les actuals.

No dubteu que la llenguaddicta es llegirà aquest llibre (a la biblioteca de la UB no hi és, i a les llibreries especialitzades cal encarregar-lo). Si algú s'hi apunta, podem destrossar-lo en equip. (No sé si proposar-li a la Carme Junyent: potser li provoca un cobriment).

(L'enllaç el teniu al títol del llibre de Cortez. El color no ajuda, ho sé. Miraré de canviar-lo... si es deixa)

15/9/08

No hablo catalán. Además soy francesa

Dilluns 15 de setembre de 2008, a l’entrada d’un gimnàs molt esnob de Barcelona.

P.R.: ¡Hola, bona tarda!
Recepcionista: ¡Hola! ¡Dígame!
P.R.: Hauria de programar el control mèdic. Ja el vaig pagar el més passat, però encara no l’he passat.
Recep.: ¿Usted va a pagar el control con targeta o en efectivo?
P.R.: No, només hem de decidir quin dia el faré, ja el vaig pagar.
Recep.: Perdone, ¿cómo lo va a pagar?
P.R.: A veure... no-més el vull pro-gra-mar. Ja el vaig pa-gar.
Recep. [amb la cara irritada d’una persona que pensa que parla amb un nen capritxós]: Lo siento, no hablo catalán. Además soy francesa.
P.R. [després de deu segons de silenci per calmar-se, i de manera amable]: Perdona, ¿que hi ha alguna col·lega teva que parli català?
Recep.: No, ahora no, lo siento, ninguna de las que estamos aquí ahora habla catalán.
P.R. [amb un somriure d’angelet]: Oh, really? I’m soooo sorry, darling, I’m Italian and I don’t speak Castilian. Well... I was trying to tell you that I wanted to... [etc.].

Informació rellevant: P.R. és un company de la facultat, lingüista també, italià (tal com li confessa a la recepcionista). La seva llengua primera (o materna, si voleu) és el friolà, que, al contrari del que molts puguin dir, no és un dialecte, és una llengua (ja coneixeu la peculiar situació político-lingüística que viu Itàlia). Des del primer moment que va arribar a Catalunya, per fer el doctorat, en P.R. s'ha comunicat en català amb tothom. TOTHOM. Millorant amb els anys, ho constato. És, com a mínim, un exemple digne d'un aplaudiment. Jo em trec el barret.

11/9/08

Arrissant el rínxol

D'anuncis de xampús n'hi ha tants com marques. Uns et deixen els cabells brillants, d'altres combaten la caspa, n'hi ha que (diuen) et donen volum... and last but not least, tenim la gamma que te'ls deixa suaus, o com diu aquest anunci: "Uns cabells que no podran deixar d'acariciar-los".

¿Quina mena de construcció és aquesta? Analitzem-la. ¿Quin és el referent del relatiu? A simple vista sembla "Uns cabells", però llavors, ¿què és el que els cabells no podran deixar de fer? O més aviat, ¿què està substituint el clític del final de la frase? ¿Els cabells s'autoacaricien? Anys de teoria sintàctica a l'abocador. De cap (mai més ben dit).

Senyor Vallduví, senyora Rosselló, estimats sintactistes, lamento comunicar-los que la sintaxi catalana ha mort. Ha estat de cop, no ha patit gens. Uns brètols, bé, publicistes, pel cas... ¿oi? Ha mort d'un ensurt, però després, aquests... sàdics, l'han esquarterada. ¿Que on eren els lingüistes? Doncs mirin, encara ho estem investigant, però sembla que tots ells tenen una bona coartada. Sí, un episodi lamentable, realment lamentable...

10/9/08

Oda a la pàtria


A Déu siau, turons, per sempre á Déu siau;
O serras desiguals, que allí en la patria mia
Dels nuvols é del cel de lluny vos distingia
Per lo repos etern, per lo color mes blau.

Adéu tú, vell Montseny, que dés ton alt palau,
Com guarda vigilant cubert de boyra é neu,
Guaytats per un forat la tomba del Jueu,
E al mitg del mar immens la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors,
Com coneixer pogués lo front de mos parents;
Coneixia també lo só de los torrents
Com la veu de ma mare, ó de mon fill los plors.

Mes arrancat després per fals perseguidors
Ja no conech ni sent com en millors vegadas:
Axi d'arbre migrat á terras apartadas
Son gust perden los fruits, é son perfum las flors.

¿Qué val que m'haja tret una enganyosa sort
A veurer de mes prop las torres de Castella,
Si l'cant dels trovadors no sent la mia orella,
Ni desperta en mon pit un generos recort?

En va á mon dels pais en als jo m'trasport,
E veig del Llobregat la platja serpentina;
Que fora de cantar en llengua llemosina
No m'queda mes plaher, no tinch altre conort.

Pláume encara parlar la llengua d'aquells sabis
Que ompliren l'univers de llurs costums é lleys,
La llengua d'aquells forts que acatáren los Reys,
Defenguéren llurs drets, venjáren llurs agravis.

Muyra, muyra l'ingrat que al sonar en sos llabis
Per estranya regió l'accent natiu, no plora;
Que al pensar en sos llars no s'consum ni s'anyora,
Ni cull del mur sabrat las liras dels seus avis.

En llemosí soná lo meu primer vagit,
Quant del mugró matern la dolça llet bebia;
En llemosí al Senyor pregaba cada dia,
E cántichs llemosins somiaba cada nit.

Si quant me trobo sol, parl ab mon esperit,
En llemosi li parl, que llengua altra no sent,
E ma boca llavors no sap mentir, ni ment,
Puix surten mas rahons del centre de mon pit.

Bonaventura Carles Aribau

Renovar-se o morir

Comença un nou curs, una nova etapa en la vida de la llenguaddicta. Ara que em trobo a només 132 dies de ser oficialment lingüista, i que a aquest blog li'n falten tan sols 14 per fer el seu primer anyet, he pensat que era hora de donar-li una mica de llum. Espero que us agradi el nou format.

3/9/08

Ciutadans de segona

Agafeu-vos bé, o millor seieu, quan cliqueu l'enllaç al vídeo titulat "Ciudadanos de segunda". Es tracta d'un documental fet per Telemadrid (i crec que amb això ja us en podeu fer una idea). El documental està partit en 5 vídeos, només us enllaço el primer.

He de confessar-vos que no he tingut valor per a acabar de veure el primer vídeo (que dura uns 9 minuts). La quantitat de bestieses és tan gran que treu l'alè. ¿Com he anat a parar a un documental vomitiu com aquest? No és que la llenguaddicta es passi el dia buscant vídeos d'aquells que provoquen mal d'estómac i ganes de trencar coses. Avui m'han enviat un mail que corre per la xarxa, que se suposa que és una carta d'un noi de 18 anys en resposta al vídeo esmentat. Aquí us copio la carta, tal com m'ha arribat. Si el noi té de debò 18 anys, bravo (em sembla que avui dia és dels pocs de la seva generació que saben de l'existència de Franco, Primo de Rivera o Felip V).

"Escribo esta carta para Telemadrid, espero que la lean y se pongan en mi lugar (sé que no va a ser así). Les hablo en castellano para que me entiendan con facilidad y no se tengan que esforzar en usar un traductor. He visto su documental llamado 'Ciudadanos de segunda' ¿y saben qué? Me han hecho llorar. Suena penoso, ¿no? Me da igual, no tengo reparo en mostrar mis sentimientos. Les contaré, me llamo Arnau, soy de un pueblo de 'la Anoia' (provincia de Barcelona) llamado Capellades, de unos 5000 habitantes, he sido escolarizado toda mi vida en la escuela pública, donde nunca he destacado y siempre he ido justo a la hora de pasar cursos, llegando a repetir 1º de bachillerato. Actualmente estoy cursando 2º del ya dicho curso, tengo dieciocho años. Sin embargo, me considero plenamente capaz de presentarles ya sea verbalmente o escrita cualquier tipo de argumentación en su lengua, el argentino.

Y no solo me atrevo a decirles esto, sino que también me atrevo a decirles que desconozco cualquier persona que no sea capaz de hacerlo. También me considero capaz de hablarles con suma facilidad en su lengua, me siento capaz de sentarme delante de ustedes y expresarles en castellano mis sentimientos con toda facilidad.

La supuesta discriminación que he sufrido en la educación catalana, me permite saber un idioma más que ustedes y utilizar el suyo en su máximo nivel, no tengo nada que envidiar a una persona de mi edad que resida en Madrid y se lo digo por experiencia. ¿Se creen que no soy capaz de leer el Quijote? Lo he leído, es más, hace dos años, a los 16. ¿Me creen incapaz de leer El Lazarillo de Tormes o 'la Celestina'? Se equivocan. ¿Creen que no me gusta Lorca? ¿Creen que no me gusta Machado? Se equivocan. ¿Creen que el castellano es una lengua extraña para mí? ¡Pero si es mi segunda lengua!, la domino a la perfección; ¡leo libros en castellano desde siempre!; de hecho, desde primero de ESO estoy obligado a leer tres libros de castellano por año y en primaria también tenía que leer uno por año, además, mi bachillerato incluye una asignatura llamada Literatura Castellana. Pero también leo por iniciativa propia en castellano, en mi tiempo de ocio me he leído todas las novelas de Harry Potter en castellano.

No soy de mente cerrada, la diversidad bien entendida, en la que una cultura no se come a la otra es un hecho enriquecedor desde mi humilde punto de vista. Yo soy catalán, independentista, de estos malos, como diría Joel Joan o Mikimoto. Les podría meter un rollo de 25 páginas del porque me siento catalán y no español, pero se lo resumiré en una frase: Porque estamos en el siglo XXI y me da la gana. ¿Qué van a hacer señores? ¿Lo que hizo Felipe V? ¿Lo que hizo Primo de Rivera? ¿Lo que hizo Franco? ¿O a caso estoy manipulando la historia y estas ilustres personas (para ustedes) fueron una eminencia respetando los derechos humanos y la libertad de expresión? No quiero entrar en detalles históricos de cada uno de estos personajes, porque así no me pueden acusar de modificar la historia, como siempre hacen ustedes. Todos sabemos que la historia la escriben los vencedores. Por cierto, mi bisabuelo era católico, pero catalanista, lo mató uno de estos tres señores que hicieron lo que ustedes quieren hacer a mi país, destruirlo.

Decirles también, y retomando el hilo anterior, que en mi instituto no todas las asignaturas comunes se hacen en valenciano: he hecho, matemáticas, filosofía, literatura, inglés y sociales en castellano, además, en el resto de asignaturas, la mayoría de profesores optan por contestar en el idioma en que se les pregunta, cosa que encuentro totalmente mal ya que creo que a la larga, el castellano acabará sustituyendo el catalán en las aulas, relegándolo, pues, al uso familiar.

Las lenguas son como las especies, hay que protegerlas, la extinción de una lengua, tendría que ser traumática en ojos de cualquier humano (un español, por ejemplo), de lo contrario, este demuestra un racismo lingüístico total, un imperialismo, una poca sensibilidad que creía desaparecida del ciudadano español.

No hablamos catalán para molestar. Si no mantenemos el catalán vivo, nadie lo va a hacer por nosotros, nos vemos con esta obligación moral. ¿Racistas, nosotros? En absoluto, acogemos a todo el mundo que no quiera destruir nuestra cultura imponiendo la suya, me da igual que vecino tenga, pero que respete el estatuto de la escalera y si no lo hace, si busca destruir mi escalera, le pediré con toda la educación del mundo que se vaya. Los catalanes no podemos ser racistas, nuestras raíces son mestizas al 100% y orgullosos, si señores, estoy orgulloso de la inmigración andaluza de los 60, orgullosísimo, la mayoría de mis amigos tienen raíces andaluzas, pero ellos se consideran catalanes y lo son tanto como yo, sin lugar a dudas. Además, como nos pueden considerar racistas si tenemos como presidente un hombre de origen andaluz y con mucha dificultad para hablar el valenciano, ¿seria el caso a la inversa posible en Andalucía o Madrid? No lo entiendo. Los racistas son ustedes, que quieren imponer su pensamiento en un lugar ajeno, considerando pues, el pensamiento de la gente de este lugar, inferior y menos válido, creando una discriminación evidente entre personas, que se puede tachar, pues, de racista.

Espero que lean mi carta, la he hecho rápido, desordenada y no he hecho un esquema previo como mi profesora de argentino dice. Espero que sepan leer entre líneas. Que sepan ustedes, que las lágrimas que me han hecho derramar riegan mi conciencia, que reside abierta y con ansias de libertad para mi pueblo. 'Ladran, luego cabalgamos', como se dice en castellano. Les dejo con una frase en catalán, como en su documental:

Que les meves llàgrimes de ràbia ofeguin la vostra ignorància


GADES-04.06.08"

¡¡¡Horror!!!

Que ningú no s'esveri... Bé, rectifico, que s'esveri tothom. ¿¡¡Ho haveu vist!!? Així és com responen una reclamació al servei d'atenció on-line de Fecsa-Endesa. Necessitem el Superlingüista amb urgència...

Atenció al canvi de registre i de correcció lingüística de l'apartat final (Nota). No sé qui és l'operador 2179, però li calen unes quantes classes de català i d'estil (¿què li ha passat a la majúscula inicial? ¿Han canviat les normes ortogràfiques i ningú m'ha avisat?).





Nº solicitud: 763217
Nombre del solicitante: ---
Nombre del cliente: ---
Operador responsable de la gestion de la solicitud: OP-2179

Benvolgut Client:

l'informen que voste ja esta donat de alta como usuari, si no recorda la seva clau, te que entra en la pag. www.endesaonline.com i clica en OLVIDASTES LA CLAVE?.


Agraïm la seva confiança en la nostra Oficina Online.

Atentament,


NOTA: Per la seguretat de les vostres dades, us preguem que ens demaneu gestions mitjançant aquesta adreça de correu. Si us plau, utilitzeu la nostra web, on la informació es troba protegida pel nostre entorn segur. Altrament, i per tal de garantir la confidencialitat de les vostres dades personals, no podrem processar la vostra sol.licitud.

Endesa Online.









2/9/08

Sordesa i llengües de signes

L'últim cop que vaig anar a depilar-me abans de les vacances (sí, la llenguaddicta es depila...) vaig arribar molt d'hora, com sempre, a la cita amb l'arrencapèls. Com que no duia cap llibre, vaig decidir (molt a contracor, que consti) fullejar les pàgines d'una d'aquelles revistes horribles on les dones són tractades com a objectes decoratius entrenats per a satisfer les necessitats (sexuals i d'altres) dels homes. Òbviament, com que no esteu en un blog de feminisme pro-castració no és d'això que us parlaré. El tema és lingüístic (¿què, si no?).

El títol d'un article em va cridar l'atenció: "Oír en el silencio", vaig suposar que parlava de sordesa. L'article començava amb una sèrie de fotos de famosos (Mick Jagger, entre ells) que han posat per a una campanya de sensibilització sobre sordesa. Amb això ja se'm van posar els pèls de punta (la qual cosa va anar d'allò més bé com a preparació per a la tortura que m'esperava a mans de la Glòria... adient el nom, també). Els peus de les fotos demostraven un cert aire paternalista i compassiu pel fet que les persones sordes no poden sentir, apreciar i disfrutar la música. En fi, a partir d'aquí, la resta del reportatge anava plagat d'opinions absurdes, poca informació, desconeixement absolut de la comunitat sorda, pro-oralisme, etc. La cirereta del pastís la posava un text d'Empar Moliner, molt poètic, que narrava un dia qualsevol en les vides d'una dona sorda i d'una dona oient, tot comparant-les en actes quotidians (un cop més, amb total desconeixement de la realitat de les persones sordes). Amb la prosa que la caracteritza, expressava el calvari amb el qual la dona sorda s'havia de conformar per la seva condició, tot relatant anècdotes (del tot absurdes) com la necessitat d'agafar un taxi perquè "no pot conduir, és clar", la dificultat per a comunicar-se amb el taxista, el banquer o un cambrer (sembla que la senyora Moliner no sap que l'ús de la llibreteta ha quedat per a les pel·lícules d'època), i el que més la preocupava: ¿què farà aquesta dona si és mare i el seu bebè plora a l'habitació del costat?

En fi, com que ja em coneixeu, no vaig poder resistir la temptació d'escriure una carta a la revista en qüestió: Marie Claire. Carta que, òbviament, no em van contestar. No sé si al número de setembre se n'ha fet esment, primer de tot, perquè avui no l'he vista al prestatge de les revistes del lloc on vaig a depilar-me; en segon lloc, perquè no penso comprar-la... Però m'agradaria compartir amb tots vosaltres el que vaig dir a aquella colla d'ineptes.

Aquí teniu la carta. L'article no l'he pogut aconseguir.

"El motiu d’aquest escrit és comentar l’article “Oír el silencio”, publicat a la revista Marie Claire el mes de juliol de 2008, sobre la sordesa. En primer lloc, crec que cal aclarir que existeixen dos tipus de sordesa: la prelocutiva (de naixement o prèvia a l’adquisició d’una llengua) i la postlocutiva (sordesa per malaltia, accident, etc., posterior a l’adquisició d’una llengua). Aquesta distinció és bàsica a l’hora de parlar de persones sordes, ja que tal com afirmeu a l’article, les primeres (sempre segons el grau de sordesa) potser no hagin sentit mai ni música ni veus, mentre que les segones sí. Però el que no dieu és que les primeres no creuen que l’absència d’aquests “plaers” sigui una pèrdua, ni viuen la sordesa com una discapacitat (en qualsevol cas, són les persones oients no informades qui les consideren discapacitades). Les persones sordes prelocutives del nostre país viuen la seva realitat amb (gairebé) total normalitat.

¿Què fa que aquesta normalitat no sigui total? El nostre món és un món per a oients, o això és el que ens han fet creure. És cert que l’audició és un sentit molt útil, però afortunadament no és l’únic. La major part de la informació que rebem ens arriba via auditiva i via visual. Tothom sap que quan no tenim un dels sentits, els altres es sobredesenvolupen. També ho fa la vista. El món de les persones sordes és un món primordialment visual. I atès que el sentit que tenen més desenvolupat és la vista, és del tot injust privar-les d’una llengua visual. En el vostre article dediqueu moltes línies als sords postlocutius, i moltes més a explicar el punt de vista dels sords oralistes, mentre que tan sols esmenteu que existeix un altre grup amb un punt de vista diferent: els sords signants. Sapigueu que no es tracta en absolut d’un petit reducte (dieu que són tan sols el 10% de la comunitat sorda, la qual cosa no és certa).

Cada cop són més les persones que saben que la primera llengua d’un ésser humà (allò que s’ha anomenat llengua materna) és adquirida, és a dir, la persona no l’aprèn voluntàriament, sinó que la desenvolupa sense esforç i de manera involuntària, sense ni tan sols adonar-se’n i sense poder evitar-ho, a partir dels inputs (estímuls) que rep del seu entorn. Qualsevol nen és capaç d’adquirir qualsevol llengua en els primers mesos de vida, tan sols cal exposar-lo a un entorn on es parli aquesta llengua. Però, ¿què passa quan el nen no té accés als estímuls? En aquest cas, no existeix adquisició natural de cap llengua. És el cas de les persones sordes prelocutives (especialment de les persones amb molt poques o cap resta auditiva). En no tenir accés a la llengua oral del seu entorn, si les privem d’un input lingüístic visual (com són les llengües de signes) les estem condemnant a no poder adquirir cap llengua. Qualsevol llengua oral que volguem que aprenguin haurà de ser ensenyada, és a dir, requerirà per part de la persona sorda esforç i voluntat. La diferenciació entre adquisició i aprenentatge no és només terminològica. Nombrosos estudis amb neuroimatge demostren que la localització al cervell d’una llengua adquirida respecte d’una d’apresa és completament diferent. Si és cert que les persones sordes poden arribar a ser bones usuàries de les llengües orals, no són per a elles llengües naturals. Qui conegui una persona sorda prelocutiva sabrà de què parlo. Poden comunicar-se amb persones oients, sí, però sempre notarem que alguna cosa falla en l’estructura, alguna cosa que delata que han après la llengua, que no l’han adquirida, una cosa semblant al que ens passa quan parlem amb un anglès nadiu després d’anys d’acadèmia, i de seguida detecta que no som anglòfons. Sobre aquest tema i la suposada “facilitat” que tenen les persones sordes per aprendre llengües orals i per entendre els seus interlocutors mitjançant la lectura labial, vull recomenar el llibre de Pepita Cedillo, Háblame a los ojos (Octaedro, 2004), on l’autora relata les seves experiències com a persona sorda en un món d’oients.

Un altre punt que m’agradaria comentar és el desconeixement que sembla que té Empar Moliner sobre la comunitat sorda en general. Senyora Moliner, les persones sordes poden conduir un vehicle, i no van amb el llapis i el paper a la mà per a comunicar-se amb el taxista, el banquer o el cambrer. Les persones sordes poden formar una família sense necessitat de tenir intercomunicadors per a bebès (¿cal recordar que es tracta d’un invent de finals del segle xx?), però, tot i això, si volguessin tenir-ne un d’específic per a persones sordes, es troben fàcilment en el mercat habitual de complements per al bebè. Totes les persones sordes que conec són capaces de demanar una amanida, treure diners i donar una adreça, fent servir la seva pròpia veu; moltes d’elles tenen carnet de conduir i algunes, fins i tot, vehicle propi. Les persones sordes fan els exàmens de trànsit igual que les persones oients, exceptuant l’exàmen pràctic, on les indicacions de l’examinador són gestuals, òbviament. Imagino que molts lectors es deuen estar preguntant el mateix que jo vaig preguntar-li a la primera persona sorda que vaig conèixer, el meu professor de llengua de signes catalana: “Però, ¿com saps si ve una ambulància, si no la sents?” La seva resposta va ser contundent: “¿Com la sents tu si tens la música ben forta i les finestres tancades?” No la sento, és evident, però la veig. I una persona sorda la veu molt abans que jo, ja que el seu camp visual perifèric està molt més desenvolupat que el d’una persona oient.

Volia aclarir també un concepte que incomoda molt a la comunitat sorda, i és el fet que s’empri la paraula “sordmut” per parlar d’ells. Si llegiu l’article escrit per Pepita Cedillo a La Vanguardia el dia 20 de desembre de 2007 (“Soy sorda, no sordomuda”) -el teniu enllaçat en aquest blog, a la secció d’articles recomenats- entendreu el per què d’aquesta incomoditat. Històricament, les persones sordes han estat considerades retardades, boges, discapacitades, i un llarg etcètera motivat per la ignorància. Un cop vist que el “problema” no era ni cognitiu ni mental, van rebre el nom de “mudes”, perquè la única cosa que semblava evident era que no podien parlar. Ara sabem que l’únic motiu pel qual no ho poden fer és perquè no reben estímuls auditius. Quan algú se’n va adonar, els van començar a etiquetar de “sordmuts”, però estem parlant de fa aproximadament dos segles. Ja fa dècades que el terme “sordmut” ha quedat en desús, per incorrecte, per inexacte, per ofensiu. Les persones sordes no hi senten, però en no tenir cap problema a l’aparell fonador són capaces de parlar si se les ensenya una llengua oral, com he comentat abans.

Afortunadament per a la comunitat sorda, el govern espanyol ha reconegut recentment com a oficials les dues llengües de signes que s’usen al territori: la llengua de signes catalana (emprada per la comunitat sorda de Catalunya i que té una història documentada de més de 200 anys), i la llengua de signes espanyola (que s’usa a la resta de l’Estat, amb les seves múltiples variants regionals). Aquest reconeixement situa les dues llengües de signes a l’alçada de (no totes) les llengües orals (cal aclarir, a més, que una llengua de signes no és el reflex gestual d’una llengua oral: són llengües naturals que sorgeixen en situacions de necessitat comunicativa i tenen la seva pròpia estructura gramatical, normalment molt diferent de l’estructura de la llengua oral amb la qual comparteixen territori; és, senzillament, una llengua més, però amb caràcter visuogestual en lloc d’oral). Aquest reconeixement enriqueix el nostre patrimoni lingüístic i obre les portes a la possibilitat que, finalment, una persona sorda pugui adquirir una llengua de manera natural (com fan i han fet moltes persones en associacions o en escoles bilingües: llengua oral més llengua de signes), la qual cosa li facilitarà després l’aprenentatge de qualsevol de les 6.000 llengües orals i de les més de 130 llengües de signes que existeixen avui dia al nostre planeta."

Més reaccions al Manifiesto

La incansable Eulàlia ha treballat mentre la llenguaddicta feia vacances. Aquí teniu, per aquells que, com jo, han desconnectat del món aquest mes d'agost, una declaració de Lluís Izquierdo.

Aprofito per remetre-us novament a la proposta de contra-manifest (enllaç a la vostra dreta) que estem elaborant amb la imprescindible ajuda del nostre redactor, el Lingüista Anònim o Cavaller de la Foscor (que esperem es doni a conèixer aviat: potser haurem d'encendre una làmpara gegant amb la silueta d'una L perquè sàpiga que el necessitem). Aquest estiu ha tornat a escriure la proposta fent un refregit amb les idees que vàreu aportar.