11/9/08

Arrissant el rínxol

D'anuncis de xampús n'hi ha tants com marques. Uns et deixen els cabells brillants, d'altres combaten la caspa, n'hi ha que (diuen) et donen volum... and last but not least, tenim la gamma que te'ls deixa suaus, o com diu aquest anunci: "Uns cabells que no podran deixar d'acariciar-los".

¿Quina mena de construcció és aquesta? Analitzem-la. ¿Quin és el referent del relatiu? A simple vista sembla "Uns cabells", però llavors, ¿què és el que els cabells no podran deixar de fer? O més aviat, ¿què està substituint el clític del final de la frase? ¿Els cabells s'autoacaricien? Anys de teoria sintàctica a l'abocador. De cap (mai més ben dit).

Senyor Vallduví, senyora Rosselló, estimats sintactistes, lamento comunicar-los que la sintaxi catalana ha mort. Ha estat de cop, no ha patit gens. Uns brètols, bé, publicistes, pel cas... ¿oi? Ha mort d'un ensurt, però després, aquests... sàdics, l'han esquarterada. ¿Que on eren els lingüistes? Doncs mirin, encara ho estem investigant, però sembla que tots ells tenen una bona coartada. Sí, un episodi lamentable, realment lamentable...

11 comentaris:

Anònim ha dit...

Hola colla,

Ostres, Llenguaddicta! Quin post més radical! Em recorda a mi ;-) I això ho fas tot just tornar de vacances? No sembla que t'hagin fet pas gaire efecte ;-)

A veure, a) molt atractiu el nou disseny del blog, enhorabona;

b) últimament no intervinc gaire perquè estic treballant com a creatiu publicitari i lingüista tot-terreny en una empresa des del 25 d'agost, i no us imagineu el que és això. Llenguaddicta, segur que et vols llicenciar? ;-)

c) per la mateixa raó, no tinc temps de fer una de les meves reedicions del manifest. Ara, he anat llegint el que en dèieu i, com és natural, "que sí a todo". Ara a veure si algú s'anima a treure-li una mica de testosterona ;-)

d) Sobre aquest darrer post d'urgències lingüístiques en concret:

1) En la meva opinió, la construcció és innocent. No hi ha res d'estrany: porto sentint aquestes coses a la ràdio, tant de boca d'oients com de locutors, des de fa força temps: els parlants reprenen l'antecedent del relatiu segurament perquè el veuen mancat de capacitat referencial, i no els falta raó:

2) Les estructures de relatiu com a tals, si no m'equivoco, són tipològicament una raresa. Les llengües indoeuropees en tenen perquè l'indoeuropeu va recórrer a aquesta forma relativament novedosa de fer la subordinació adjectiva, però en la resta de llengües del món, crec recordar, el més habitual és posar oracions senceres amb clítics o pronoms i coses per l'estil. Per tant, la construcció ja té números perquè les tendències simplificadores i l'analogia l'acabin fulminant tard o d'hora.

3) En la meva opinió, l'analogia seria una extensió d'un ús paral·lel encara més estès, el famosíssim "busco home/dona que li agradi". Aquest fa encara més mal, però com la gent és incapaç de (i la llei de l'economia lingüística fa altament improbable) posar una preposició davant d'una "paraula qu", ja veieu el que passa (recordeu que la caiguda de preposició davant de conjunció és perfectament gramatical en català. Ja sé que aquí som davant d'un pronom relatiu i no d'una conjunció, però no crec que els parlants en siguin conscients de cap manera rellevant; per ells, "que" deu ser simplement un "nexe subordinant", i.e. de subordinacions tant adjectives com substantives -com de fet és el cas, diguin el que diguin els diagrames arboris!-). A mesura que l'ús "que li agradi" s'ha anat estenent, s'ha anat obrint una escletxa a través de la qual l'antecedent del relatiu pot tenir clítics correferenciats en la subordinada adjectiva. D'aquí fins arribar a "que... acariciar-los" és només qüestió de temps.

4) Estic convençut que també hi ha interferències i analogies amb construccions predicatives col·loquials de l'estil de (1):

(1) Tinc els cabells que no me'ls puc pentinar

(dic que és predicativa perquè subjacentment s'entèn com a "[tinc [els cabells]OBJ [mullats]PRED]")

on és habitual subordinar una adverbial consecutiva (generalment amb adjectius sobreentesos i partícules correlatives el·líptiques pel mig -aquí, p.ex., "tan mullats que..."), en la qual tots els rols semàntics han d'estar convenientment saturats (ja que es tracta d'una subordinada adverbial). L'omissió de l'adjectiu i de la partícula correlativa que introdueix la consecutiva produeix l'efecte que la subordinada està modificant el nom. I de fet, en realitat, semànticament ja és això. (És indubtable que "que no me'ls puc pentinar" modifica "cabells" i, per tant, que la subordinada modifica un substantiu. Per tant, i per més que sigui una subordinada adverbial, atès que està modificant un nom i donat que tota subordinada que modifica un nom és una relativa, aleshores aquí hem de ser en realitat davant d'una relativa, i no d'una adverbial, com havíem pensat inicialment. Per veure com la subordinada no és res més que un adjectiu, consideri's: "Tinc l'habitació (tan plena que no hi cap res)" = "Tinc l'habitació (que no hi cap res) = "Tinc l'habitació (plena)". Sembla que la subordinada suplanta l'adjectiu a què aniria associada en la ment del parlant: primer, un determinat adjectiu evoca la subordinada consecutiva corresponent; a l'hora de produir, però, el parlant segurament pensa que emetre l'adjectiu i l'estructura consecutiva que aquest activa i que afegeix èmfasi, no aporta informació i és totalment redundant, amb la qual cosa opta per donar preferència a l'economia lingüística, determina que l'adjectiu és prescindible i que es podrà inferir a partir de la subordinada, i emet aquesta perquè li ajuda a donar el matís d'èmfasi que l'adjectiu no aportaria. Resultat: l'adjectiu desapareix i la seva funció la fa la subordinada consecutiva "tal qual", amb clítics inclosos. D'aquest manera s'aconsegueix transmetre la mateixa quantitat d'informació, però amb un estalvi en la codificació.)

El resultat, en cas d'omissió del nexe subordinant, és una estructura en què tens un predicat (la subordinada) que modifica un substantiu (el nom), i on la pròpia subordinada va introduïda per un nexe, el "que", que de fet apareix a la llengua infinites vegades com a nexe subordinant de les relatives. Total, que els parlants reanalitzan l'estructura com una subordinada relativa on la relativa té un clític, no hi veuen cap problema, i hom acaba sentint "cabells que no podran deixar d'acariciar-los".

Pura naturalitat i pura vitalitat lingüística. No siguis normativista, Llenguaddicta, que això és molt antic ;-) Delecta't davant de l'eterna fluïdesa de les llengües naturals i assisteix a l'espectacle de com s'adapten als discursos de milers de veus anònimes ;-)


L'Anònim

llenguaddicta ha dit...

Hola, Anònim. Et trobàvem a faltar.

Anem a pams...

a) Gràcies.
b) Enhorabona per la nova feina. Sí, em vull llicenciar. Però em farà una peneta...
c) Em sembla que no seré jo qui li treurà testosterona al text. Ja has vist que he tornat de les vacances amb força.
d) Accepto pop com a animal de companyia. Tens raó en tot el que fa referència al tema sintàctic, però...

...sempre hi ha un però, ni sóc tan radical ni tan normativa. No ho sóc amb els amics ni amb la família. Sí ho sóc però amb les institucions, la tele, i tots aquells ents i persones que se suposa haurien de vetllar per una certa correcció lingüística. Puc acceptar que a Ventdelplà en Llibert digui "masses hores", per allò que diem: és el personatge d'un home gran, i aquesta concordança de nombre és molt usual a tot el territori; però no accepto que la Isona i en Paco s'alimentin de pronoms febles de manera sistemàtica. Puc fer veure que no veig el munt de faltes de tota mena que fa ma mare quan escriu, perquè sé que no va estudiar ni català ni en català; però no les puc acceptar de cap de les maneres quan les comet una persona que diu que és lingüista.

En fi, potser sí que tinc un punt radical (¿serà per això que alguns em diuen Arale?), però ja veus que no és sempre ni en qualsevol situació.

He dit.

Dídac López ha dit...

No s'ha d'afluixar, no. Perquè si s'afluixa, llavors qui tiba de la corda són els altres. I llavors seran ells qui retreuran determinades construccions per ser massa dialectals...

llenguaddicta ha dit...

Totalment d'acord, Dídac. Però encara no sé qui són els altres... ¿Els altres no erem nosaltres? I si nosaltres no som els altres, ¿qui som nosaltres? Bé, tant és, al final la Nicole Kidman i els dos nens eren morts, ¿oi?

;)

Anònim ha dit...

Colla,

Molt oportunament, avui a El País pàgina 42 hi havia una altra "aparició" d'aquestes ;-) Textualment deia:

"Neoyorquina de las que le da urticaria alejarse de la Gran Manzana".

Òbviament, la forma correcta hauria estat "Neoyorquina de aquéllas a las que les da urticaria...". Noteu que:

1) Desapareix tot el complement partitiu necessari per proporcionar l'antecedent del pronom relatiu ("de aquéllas...");
2) Desapareix la preposició del complement indirecte del verb de la subordinada ("dar urticaria a...");
3) El clític de datiu ni tan sols concorda en nombre amb el seu referent (això és molt habitual en castellà. La construcció "Le dije a los niños que se callaran" és teòricament agramatical, però cap parlant competent de castellà dirà de bon començament que sigui errònia. De fet, la variant gramatical,"Les dije a los niños que se callaran" pot arribar a sonar força menys natural. Segurament la proximitat del referent del clític bloquegi en aquest la necessitat que es realitzi el morfema de nombre i provoca la neutralització del pronom. Com seria d'esperar si això fos cert, l'omissió de l'antecedent fa que el pronom sí hagi de concordar obligatòriament amb el seu referent implícit.)

I com dèiem ahir, l'anàlisi sintàctica encaixa aquí perfectament amb un model adjectival, com ara "Neoyorquina de las buenas/altas/rubias/antiguas/de antes".

Fa anys que no sento a ningú fer servir espontàniament l'estructura correcta (amb "aquéllas a las que..."). Ni tan sols Vargas Llosa, per dir algú, la construeix bé (ni tan sols quan escriu!). Si un Nobel no ho fa, no crec que la feina dels lingüistes hagi de ser anar perseguint aquestes relliscades que, de fet, responen al sistema de la llengua i són manifestaciones de les tendències de canvi que fan de cada llengua una entitat viva.

Coincideixo amb vosaltres que un lingüista ha de parlar amb propietat, però no crec que hagi d'intervenir perquè els altres ho facin. Simplement, ha de ser capaç de comunicar-se amb qualsevol sense necessitat de canviar els hàbits d'aquesta persona per tal de fer-ho possible (llevat que li ho demani, és clar! :-)

Si hi ha una prova evident que la sintaxi és un corol·lari de la semàntica, aquesta prova passa pel fet que, si no hi ha una oposició semàntica que justifiqui una determinada estructura sintàctica, aquesta tendeix a neutralitzar-se a favor d'alternatives simplificades. Si els parlants copsessin alguna diferència de significat entre "Neoyorquina de las que..." i "Neoyorquina de aquéllas a las que...", aleshores ambdues estructures sintàctiques es preservarien i romandrien separades. Però com la seva semàntica és idèntica, es tendeix a adoptar la forma reduïda per economia lingüística.

No em negareu que aquest sí que és un principi que permet diferenciar qui parla bé de qui no ho fa: qui diu més amb menys paraules. No crec que haguem de corregir els parlants quan demostren fer servir el sentit comú! ;-) Mira que no hi ha casos per corregir en què justament el que no fan servir a l'hora de parlar és el sentit comú! P.ex., una perla de l'últim curs polític: transvase =/= minitransvase =/= transvase temporal =/= etc.

És en aquesta mena de coses, que cal mullar-se, allà on és el significat dels mots i on es pot canviar o no l'opinió de la gent. El que ens ha d'interessar als lingüistes són les idees (crec jo, vaja). La gramàtica és un subproducte. De fet, les idees condicionen la gramàtica, com demostra tot l'afer de la correcció de gènere, l'episodi de la "miembra", el pànic a fer servir la paraula "recesión", etc.

L'Anònim

llenguaddicta ha dit...

Mira, no em treuré el barret perquè no en duc. Només et demanaré un favor:

DIGUE'NS QUI ETS!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Anònim ha dit...

Colla,

Llenguaddicta, t'asseguro que la força perl·locutiva de la darrera frase del teu últim comentari hauria estat igual d'exhortativa fins i tot amb set signes d'exclamació menys ;-)

Aviam, pensava que la Joana estava a punt de desemmascarar-me i tota la pesca ;-) Què ha passat amb l'artilleria generativa? ;-)

A jutjar un altre cop pel nombre de signes d'exclamació d'aquest darrer comentari, interpreto que deus penedir-te enormement de no haver vingut a l'aeroport a rebre'm aquell dia d'estiu en què vaig tornar de Bulgària, oi? :-P Mira que us ho vaig posar fàcil: en safata de plata i amb l'esmorzar al llit. I és clar, ara tot ha de ser estirar-se els cabells perquè si l'Anònim això, si l'Anònim allò.

A veure, el que em demanes és impossible, com segur que comprendràs. Examina la situació: m'estàs demanant que prengui voluntàriament una de les decisions de màrketing més nefastes i desastroses de la història ;-) Ara mateix tinc una flamant identitat anònima i un capital de prestigi personal enorme en aquest blog, i tu vols que aquesta gran operació d'imatge perdi tot el seu encant revelant-se qui és Batman ;-)

El que crec és que t'esperes que la resposta sigui alguna cosa de l'estil de "Sóc Bruce Wayne" ;-) Tanmateix, em temo que la realitat és molt més normal i força més anònima ;-) Si et digués el meu nom, quan veiessis que no et diu res, que no és ni de bon tros "Bruce Wayne" ni cap altra cosa espectacular, sinó una persona com qualsevol altra, perdria tota la meva aurèola llegendària ;-)

A més, pretens que llenci a les escombraries tot l'esforç fet fins ara? Amb tota la cura que he posat a marcar la casella "anònim" al formulari d'enviament de comentari cada cop que n'he escrit un, ara no em pots demanar que desaprofiti olímpicament tot aquest treball.

I per últim, com diu el Joker a Dark Knight (per continuar amb la Bat-al·legoria ;-) -perdoneu la dubtosa referència, però confesso que m'agrada el cinema dolent ;-), si ets bo fent alguna cosa, mai no ho facis de franc ;-) És a dir, per començar a considerar remotament la possibilitat d'un desemmascarament voluntari i controlat de l'Anònim, aquí algú haurà de pagar alguna cosa.

Sortosament per vosaltres, però, no sóc Bruce Wayne i no us demanaré un Lamborghini ;-)

N'hi podria haver prou amb un Maserati o un Aston Martin o, en el seu defecte, disset signes d'exclamació seguits d'aquests de la Llenguaddicta ;-) Tot depèn de les condicions del pacte.

En resum, Llenguaddicta, si veus que no aguantes, en podem parlar. Tot i això, li tinc molt d'afecte a la meva identitat doble i, d'altra banda, fixa't també que de moment no veig que tota l'opinió bloguera demani el cap de l'Anònim, sinó només tu, amb la qual cosa el sentiment no sembla gaire estès, i ja et pots imaginar que el meu compromís és amb tots els meus fans ;-)

Sigui com sigui, el que queda descartat es quelcom de l'estil de "Sóc Jxxxx" ;-) Si vols ho fem amb pistes i ben fet. Estic disposat a posar-t'ho encara més fàcil que en l'episodi de l'aeroport :-P

llenguaddicta ha dit...

Touchée.

L'artilleria generativista, també coneguda com Joana, finalment no ha resultat. De fet, ni tan sols ha tingut temps d'entrar al blog des del dia aquell en què li vaig enviar el mail convidant-la a participar en la discussió sobre els verbs japonesos (on et vas manifestar per primer cop). Imagino que ara que comença el curs, ja queda del tot fora de lloc demanar-li (tothom que sigui o hagi estat mestre sap de què parlo). En fi, que ens quedem sols.

Dir-me que l'interès de desemmascarar-te és només meu és del tot incorrecte. El que passa és que imagino que els altres ja no pensen que demanant-t'ho ho puguin aconseguir. Jo sóc més tossuda.

No puc oferir-te un Lamborgini ni un Masserati, ni tan sols un Seat Marbella. Però si es tracta d'una mena de quid pro quo, tu demana, i ja veurem. Ara, si realment en tens prou amb 17 signes d'exclamació, per provar, ¿oi?

!!!!!!!!!!!!!!!!!

i tres més de regal !!!

No és que no sigui interessant la teva doble personalitat estil Home Ratpenat (per cert, a mi em va agradar la darrera versió, potser sóc més freak del que em pensava), és un joc interessant, de fet. Però és clar, tots sabem que tard o d'hora hauràs de fer el pas. Si vols, podríem negociar una mena de desemmascarament parcial: com l'amiga de Batman que coneix la seva identitat, jo podria ser la teva Rachel ;)

Tu tries.

PD: Sí, m'estiro els cabells per haver desaprofitat l'ocasió de desfer el misteri anant a l'aeroport, però allò a més de super freak, em semblava inapropiat.

PPD: El tema pistes també em sembla bé, però no sóc gaire bona amb les endevinalles. ¿Allò de Jxxxx era una pista? ¿El número de x afegides és significatiu?

Eulalia ha dit...

Anonim:
Si que ets difícil de pescar, si.
Quan vares dir que estaries a Bulgària, els dies que hi series, que havies donat una conferència i tota la resta de coses que vares explicar, em vaig passar hores mirant els diaris de mig món, almenys aquells escrits en algun idioma que pogués entendre, a veure si esbrinaba qui coi eres.
Dissortadament no vaig trobar cap referència que em fes pensar que aquell de qui parlaven podies ser tu.
Així que ja saps, no és tan sols la llenguadicta qui vol saber qui ets.

Una abraçada.

llenguaddicta ha dit...

He he he... ¿Ho veus, Anònim? Pots dir-me Rachel...

Anònim ha dit...

Aviam.

Ho farem com una barreja de "Batman" i "L'ultimàtum de Bourne".


L'Anònim