13/10/08

A veure qui la diu més grossa

"Estudiar en català porta al consum de drogues". Un article del diari Avui, del passat 7 d'octubre, recull la reacció d'una associació d'immigrants colombians que està duent a terme una campanya de boicot als productes etiquetats en català, de moment a les Balears, ja veurem més endavant...

Part de la campanya inclou justificar l'absentisme escolar i el consum de drogues tot culpant les polítiques d'immersió lingüística d'Ensenyament. D'això se'n diu lògica aplastant: si a classe el primer dia que arribo no entenc el que em diuen, l'endemà ja no hi vaig, i a més, em passo a la droga, que a més de destrossar-me les neurones, acabarà amb l'economia familiar. Sí senyor.

Una mica de serietat, si us plau. Que una colla d'adolescents decideixi fer campana perquè no vol fer l'esforç d'integrar-se, no es pot fer servir com a argument per a atacar un sistema educatiu que fa anys que funciona (millor o pitjor, però funciona). I menys encara pretendre culpar aquest sistema del fet que uns quants poca-soltes triïn el consum de drogues com a via de fugida de la seva realitat. La llengua no té res a veure amb tot això, i un cop més, darrere d'aquest enrenou només hi ha intenció política. A l'article expliquen les relacions del president de l'associació amb membres del PP. Em pregunto quant haurà cobrat aquest pobre immigrant segregat i incomprès per engegar la campanya.

3 comentaris:

RGAlmazán ha dit...

Triste y lamentable. La ignorancia es muy atrevida. Y se puede manipular fácilmente.

Salud y República

llenguaddicta ha dit...

Tens tota la raó, Rafa.

Salut i sentit comú.

Dídac López ha dit...

El problema de fons és que el nostre país no és un país independent. No és que no tinguem un estat, sinó que en tenim dos o tres en contra. Tenim, al meu entendre, tres opcions:
1.- la independència.
2.- fer-nos de la colla de Branchadell i pregar a nostre senyor l'edificació d'un Estat Espanyol que declari cooficials el portuguès i el català i que els hi reconegui uns territoris propis en peu d'igualtat amb els territoris propis de la llengua castellana. Si la primera opció us sembla (legítimament) utòpica, aquesta segona opció és utòpica-ucrònica-virtual.
3.- acceptar la realitat institucional actual com si fos eterna.

Posem-nos en el tercer cas i mirem les coses amb més tranquilitat. Perquè si acceptem les coses com són és evident que ens trobem en l'ensenyament en una posició insostenible des del punt de mira lingüístic. No es pot voler conservar la llengua catalana utiltizant els arguments dels nostres avis (sempre basats en la lluita contra la disglòssia) i alhora acceptar la contundent realitat demogràfica. Mala peça al teler, quan arguments com el del colombià aquest tenen part de raó. O volem colombians o volem llengua catalana normalitzada. El nostre empresariat (l'empresariado catalán, que diu en Roig, que els retrata) ha triat la via de la competitivitat basada en sous asequibles. I això significa el que significa, i voler compaginar la nova i definitiva onada migratòria amb la conservació del català com a llengua vehicular de l'ensenyament em penso que és encara molt més utòpic que la independència i l'Espanya plurinacional juntes i plegades.

Això no significa que hagi tocada l'hora de mort de la llengua catalana. En absolut. Perquè ara vivim en una societat multilingüe i multicultural. I en aquesta societat global multilingüe i multicultural, la cultura catalana hi té lloc si se'l sap buscar. Tribalisme, sí, perquè sense tribalisme un dia ens trobarem que els nostres fills tampoc no podran estudiar en català. Tant d'insistir, com feia el PSUC, en no dividir la societat per raons de llengua i ens trobarem parlant tots la llengua del imperio (provisionalment, que després tocarà la world language...).