Avui, després de dinar (a l'escola on treballo), mentre desparàvem taula ens hem adonat que entre els coberts del menjador se'ns havia extraviat el ganivet d'una companya (dels que tallen, és clar, amb mànec de fusta i fulla ben esmolada, ganivet que havia dut a l'escola expressament per a tallar un formatge de cabra boníssim, formatge que havia dut a l'escola expressament per donar-nos a tastar una melmelada de tomàquet completament natural i casolana). Doncs bé, no sé quin efecte deu haver causat la melmelada de tomàquet en alguns dels que allà ens trobàvem que, de sobte, tot buscant el ganivet, li he dit a una companya: "Crec que hem pujat a la cuina el maniguet de l'Ester" (riures, comentaris diversos...). La companya en qüestió ha preguntat: "¿Com era?" I una veu (que no era la meva, sinó la d'un col·lega de secundària) ha contestat: "Amb màniga de fusta".
En fi... com diuen els castellans, donde dije digo...
2 comentaris:
Ara m'has fet pensar, i potser no té res a veure amb el que escrius però em fa gràcia comentar-ho. No és més còmode dir gavinet que ganivet? jo l'anomenava així fins que vaig aprendre a escriure-ho. (de fet encara ho dic)
Potser el motiu pel qual et sembla més "còmode", com tu dius, és el fet que sempre l'has dit així, i passarà temps abans no et sentis còmode amb "ganivet". De tota manera, és molt habitual la metàtesi (el canvi d'ordre dels elements) en la llengua oral col·loquial.
Publica un comentari a l'entrada