23/9/09

Doblatge

Com tots sabeu, la tendència general en el món és subtitular les pel·lícules (sèries i similars). El nostre país és un dels pocs que encara dobla. Havia sentit molts cops que els estudis de doblatge catalans són els millors del món (la Neus us ho podria corroborar), ja que busquen que en la mesura en què sigui possible, l'actor de doblatge interpreti (per això se li diu "actor"). A més, el doblatge català vigila molt l'inici i el final de les tires fòniques (per tal que la boca no segueixi movent-se sense so de fons, o a l'inrevés), així com el fet que algunes consonants estiguin ben sincronitzades (especialment les bilabials, ja que és on es nota més el punt d'articulació).

Tot i que no sóc partidària del doblatge, he de reconèixer que és cert: els doblatges catalans són els millors del món. ¿Amb què els comparo? Amb els polonesos: el doblatge polonès és més semblant a la traducció d'un documental que al doblatge pròpiament dit. Mirant una pel·lícula horrible en un canal polonès, a casa del meu germà a Rochester, sento la banda sonora original en anglès, i per sobre un sol lector polonès que, sense cap mena d'intenció en la seva entonació, tradueix el que diu cadascun dels personatges. Podeu imaginar que la solució polonesa resulta inquietant, perquè sentir la veu del lector quan parla una dona desorienta.

4 comentaris:

Lletraferit ha dit...

Interessant, perquè de fet el cas del lector seria l'equivalent sonor dels subtítols (que tampoc no poden expressar ni un 1% de les inflexions de la veu necessàries per caracteritzar la intepretación dels actors adequadament).

Caldria preguntar-se si com la modalitat de l'estímul predisposa la nostra percepció: quan les modalitats estan dissociades (interpretació original sonora i doblatge visual amb subtítols) no hi ha conflicte, mentre que quan les modalitats es trepitgen (interpretació sonora i doblatge llegit superposat), hi trobem conflicte per bé que, des del punt de vista de la informació rebuda, una pel·lícula amb veu original i subtítols és el mateix que una pel·lícula amb veu original i una veu lectora superposada.

Potser si la dissociació modal que nosaltres trobem normal arriba a ser igual de forta per als polonesos en relació amb el doblatge diglòssic lector/actors, la cosa els pot semblar igual de bé a ells.

Però hi hauria cap particularitat del processament perceptiu que permetés equiparar les diferències en la modalitat de l'estímul a diferències en diglòssiques?

Si això fos cert, podria explicar la habilitat de les persones de l'Est per aprendre llengües. Potser els predisposen d'alguna manera a tenir una consciència lingüística tan forta com per fer que, en el seu cas, diferències diglòssiques puguin tenir estatus de diferències de modalitat.

Això seria impressionant, perquè implicaria que els estímuls podrien determinar d'una manera no trivial la manera en què es desenvolupa la nostra percepció sensorial.

A priori em sembla una hipòtesi massa forta i crec que podria tractar-se simplement d'un doblatge dolent, però aleshores tindríem que una població ben coneguda per les seves grans habilitats lingüístiques no sap doblar pel·lícules. En canvi, la hipòtesi permetria explicar les excepcionals habilitats lingüístiques d'aquesta població: una major consciència lingüística derivada possiblement de la parla de llengües amb una alta diversitat fonològica i morfològica, que estimula l'habilitat lingüística fent-la comparativament independent de l'estímul i significativament dependent de la introspecció del parlant.

Sigui com sigui, un tema molt interessant, Llenguaddicta. Gràcies per fer-m'hi pensar!

llenguaddicta ha dit...

De res, Lletraferit. Ja et trobava a faltar... De fet, és més aviat el que tu suggereixes: una manera oral de "subtitular" una pel·lícula. El que passa és que la banda sonora original (concretament, la banda de les veus humanes), sona de fons i força fluixeta, per tant, no sempre és possible de captar-hi la intenció.

Quant al tema de la facilitat dels polonesos per aprendre llengües, deixo la meva reflexió per més endavant (em truquen per Skype).

Josep ha dit...

Tenen un greu defecte: són un món tancat i les veus es repeteixen massa sovint.

David ha dit...

Jo vaig assistir a una xerrada a la facultat d'un no-sé-quantos que feia doblatge a Galícia (o potser dirigia els processos de doblatge, no me'n recordo), i ell va explicar els diversos tipus de doblatge que es poden fer i en quins contextos s'utilitzaven. Un d'ells era el que tu vas veure en aquesta pel·lícula polonesa. La qüestió és que a Espanya mai no s'utilitzaria aquest tipus (tots els tipus tenien noms, però no els recordo...) en una pel·lícula, ja que resulta completament forçat, però t'he de dir que, com a portuguès acostumat als subtítols, a mi em resulta igual de forçat el doblatge al català i al castellà, tot i que també t'he de dir que amb el temps ens acostumem a tot! :-)
Per mi, el doblatge (tret de casos molt particulars com poden ser-ho els dibuixos animats, per exemple) és una violació de la pel·lícula, un atemptat al bon gust, una falta de respecte als actors originals i una apologia a la mediocritat i a la comoditat intel·lectual apalancada. El doblatge va passar de ser defensat pel franquisme per ser defensat per la majoria de la població (no tu, ja ho sé i me n'alegro), qui sembla considerar que la lectura dels subtítols suposa un esforç intolerable. Gràcies al doblatge, jo, que fa 5 anys tenia no només un títol de Proficiency in english sinó també un nivell de domini real de la llengua de Proficiency (era la meva segona llengua), ara, 5 anys després, 5 anys tancat en una bombolla lingüística enrarida, tinc dificultats en mantenir una conversa coherent i fluïda en anglès...

Ah, i una altra cosa: tal com diu en Josep, les veus sempre sonen familiars perquè sempre són les mateixes, però no només això: són completament estereotipades! Sobretot en el cas dels personatges masculins. Els personatges forts, virils, dominants, tenen invariablement una veu greu i profunda, encara que l'actor de la pel·lícula tingui una veu... vaja, una veu de persona normal!!! De veritat, jo, amb aquesta veu de tenor que em caracteritza, em sento discriminat! :-)