30/12/07

Biografia lingüística (Primera Part)

Arran d'un comentari molt encertat de l'Eduard Abelenda i Puigvert en el meu darrer post, he cregut que podia ser interessant dedicar-ne un a les biografies lingüístiques (us convido a compartir les vostres en els comentaris).

El primer cop que en vaig sentir a parlar va ser a la carrera de Magisteri, a l'assignatura de Didàctica de la Llengua Estrangera, amb una professora que va ser com una guia per a mi. Ella ens va demanar un dia a classe que féssim un recull de les llengües amb les quals teníem o havíem tingut contacte, tant si les parlàvem com si no, com si només les enteníem a mitges o gens. Vaig fer el dibuix d'un arbre on a les arrels hi havia el castellà, al tronc el català, i a les branques l'anglès, el francès, l'italià, el portuguès, el gallec, la llengua de signes catalana, l'alemany, el polonès, el romanès, i ara no recordo si alguna més (d'això potser en fa ben bé 7 o 8 anys).

A les arrels del meu arbre hi ha la llengua que sempre m'han parlat a casa. Tot i que, crec que en alguna ocasió ho he comentat, la meva mare és catalanoparlant (el meu avi era de Reus i la meva àvia és de Barcelona, de la Barcelona antiga), la llengua de casa va ser el castellà perquè el meu pare era de Múrcia (l'avi també, i l'àvia de Jaen). Per més que se'n digui llengua materna, aquest concepte no fa referència necessàriament a la llengua de la mare, sinó més aviat a la llengua en la qual la mare parla als fills, és a dir, la llengua de la llar, com ja sabeu. I per més que la major part del temps el vaig passar amb la mare, la llengua de comunicació a casa va ser (i és) el castellà. Llavors els pares es van separar, però ja era tard, imagino, per canviar un hàbit tan inconscient com és la llengua. Quan la meva tieta va venir a viure a casa es van crear situacions d'allò més curioses, perquè ma mare i ella, germanes, es parlaven en català, però totes dues ens parlaven en castellà a mi i a la meva germana.

El més divertit era quan anàvem a casa dels avis materns, perquè ells sempre ens han parlat en català. Llavors teníem converses a tres bandes on les nenes parlàvem català amb els avis, però castellà amb la mare i la tieta, mentre que tots ells es parlaven en català.

La llengua de la llar es va convertir en la meva primera llengua (la llengua en la qual compto, m'emprenyo, parlo amb mi mateixa i escric els meus pensaments). A l'escola on anava, gairebé tots els professors feien les classes en castellà, i amb els amics parlàvem sempre en castellà. Però en acabar 4t d'EGB (a alguns potser ni us sona això d'EGB) ens van canviar d'escola. Hi ha una dita en castellà que diu "Allá donde fueres, haz lo que vieres", i això vaig fer a la nova escola, on tothom parlava català. Les noves amistats, els professors, fins i tot el personal no docent, usaven tan sols el català per comunicar-se amb mi. És a dir, que fins que no vaig tenir 10 anys no vaig començar veritablement a parlar català.

...continuarà.

21 comentaris:

RGAlmazán ha dit...

Pues para haber empezado a los diez años no lo haces mal.
Verdaderamente la lengua es algo que se siente, yo no soy bilingüe pero conozco algunas más o menos y desgraciadamente noto la diferencia de las que he apredido y las que he vivido. Sólo pìenso en castellano y el italiano, las demás las medio entiendo, me defiendo pero tengo que hacer la conversión del pensamiento.
Cuando sea mayor a lo mejor soy capaz de pensar en catalán.

Salud, República y Feliz año nuevo.

Eduard Abelenda i Puigvert ha dit...

M'alegro que un comentari meu, que segons qui es podria prendre malament, t'hagi dut a explicar coses tant íntimes com la biografia lingüística, que sempre és un bon troç de la biografia personal. D'un post així segur que en podrem treure alguna reflexió interessant. El teu cas deu ser interessant perquè et veig una defensora practicant de la llengua catlana, cosa que no es veu gaire entre gent de Barcelona que té el castellà com a llengua primera.

Jo sóc de llengua primera catalana i de context social gironí. El meu pare és de Jaen i els meus avis només parlen Andalús. Però el meu pare no va anar a petar a Barcelona, sinó a Banyoles, i això fa que, desseguida que va arribar, es passés al català i parlés als seus fills en aquesta llengua. Jo no tinc bon accent ni fluïdesa òptima en castellà, però recordo que el petit fet de parlar en castellà als avis em donava un petitíssim avantatge sobre els companys d'escola que no el parlaven mai. Per altra banda tinc la sort d'haver rebut per via materna un català septentrional bastant pur, que molts joves van perdent. Per això escric un blog en aquesta varietat, perquè alguns el recordin i els altres el coneguin, i tots el valorem.

Girona és una de les ciutats de Catalunya on es dóna el bilingüisme quasi perfecte: es tracta dels qui tenen el castellà per llengua primera i el català per llengua segona. Això és dificilíssim que passi a Barcelona, on massa sovint també els qui tenen el català per llengua primera, parlen defectuosament les dues llengües.

llenguaddicta ha dit...

RGALMAZÁN: Tens tota la raó, la llengua és quelcom que sentim, i jo sento molt endins el català, tot i que no sigui la meva llengua primera (o materna, si ho preferiu). És per això que, malgrat que les arrels del meu arbre són el castellà, el tronc és el català. No és la base, però és el gruix, el que aguanta l'estructura sencera. I a les branques hi tinc tota una sèrie de llengües que, per més que no les parlo (encara), han anat perfilant aquesta biografia, que tot just començo.

Salut i llarga vida a les llengües minoritzades.

EDUARD: Mil gràcies per afegir-te a l'experiència de compartir un trosset de la teva biografia lingüística (i personal). Tenim antecedents històrics semblants, però la diferència entre el teu pare i el meu és que el meu, per més que va arribar aquí als 3 anys, i que parla el català amb un accent bastant bo, està carregat de prejudicis lingüístics que poc a poc he anat esmicolant (però encara queda feina per fer...).

Gràcies, ens veiem per estudiar.

Eulalia ha dit...

Al fet de que ton pare tingui molts prejudicis hi has de afeixir el fet de que cuan vas neixer viviem a Jaca on tan sols es parla en castellá i a que em varen convençer de que parlar a una criatura en dues llengues fa que no n'aprengui be cap de les dues fins molt tard.
Ara se que aixo no es cert, i si ho hagues sabut en aquell moment potser t'hagues parlat en catala cuan estavem soles a casa.
I es va convertir en costum, del que, a hores d'ara, m'en penedeixo i molt.Un peto ben fort.

aaa ha dit...

Hola, encara que la meva biografia lingüística, en els inicis, pot assemblar-se molt a la de la llenguaddicta, les arrels han resultat totalment diferents. El meu pare és catalanoparlant amb els seus pares catalans, i la meva mare és castellanoparlant amb el pare de Múrcia i la mare de Jaén (quina coindidencia, eh). Per tant, amb els avis materns i la mare parlem castellà, i amb els avis paterns i el pare parlem català. Tot això tambè és degut a que els meus pares entre ells es parlen en castellà. La sort va ser que a l'escola tot va ser amb català, i l'escola pública on anava hi havia el mateix percentatge de gent castellanoparlant i catalanoparlant. Gràcies a això, crec, no tinc problemes amb el castellà, pero sóc català, pensant, parlant i somiant.

Salut, i que tingueu un bon inici d'any.

llenguaddicta ha dit...

EULALIA: Afortunadament, les persones aprenem la llengua de l'entorn (vulguin o no els nostres pares), i tot i que el meu entorn els primers 10 anys de vida no va ser gaire catalanòfon, sí que ho va ser a partir dels 10 anys, en tots els àmbits extrafamiliars. "Más vale tarde que nunca", que diuen en castellà (i ja esteu veient que quan es tracta de dites i refranys, només me'n surten en castellà).

No cal que et penedeixis de la decisió que vas prendre. Era la que tocava en aquell moment. Sabent que ara faries les coses diferents, ja és un gran què. Les persones que et van dir que parlar en dues llengües a un infant fa que les parli malament les dues era sens dubte una persona monolingüe (i retrògrada, a més d'ignorant), perquè són especialistes a opinar sense fonaments. El món n'és ple, d'aquests elements, però no són majoria (el que passa és que fan molt de soroll).

EF: ¡Quina coincidència la dels teus pares i els meus! ;-) M'ha agradat això de "sóc català, pensant, parlant i somiant"... Jo somio ja en tantes llengües que de vegades no sé ni què dic. En somnis sóc capaç de parlar qualsevol llengua (segur que m'ho invento tot, però l'entonació i la fonètica semblen correctes, tu). El més divertit és quan somio en llengua de signes, perquè en lloc de parlar en veu alta (cosa que ara fa un temps que no em passa, per cert), parlo amb les mans, i em sembla que alguna garrotada dec haver repartir sense adonar-me'n.

Feliç Any Nou a tohom.

merike ha dit...

Feliç Any Nou, Hyvää Uutta Vuotta!

Concha Campos ha dit...

Ey Raquel!
Qué ilusión verte en el examen de sociolingüística. Te había perdido la pista!
Tu blog es genial! No esperaba menos de ti. He leído ya bastantes entradas y esta noche, cuando los enanos duerman, te colgaré algún pensierino.

Un abrazo,

Concha

llenguaddicta ha dit...

CONCHA: I tant, quina il·lusió veure't, després de tant de temps... Moltes felicitats pel nou "enano", no sé si t'ho vaig dir a l'examen. Encara no he tingut ocasió de visitar el teu blog (estic sense ordinador i no trobo temps per connectar-me tant com voldria). Però de seguida que reorganitzi la meva vida, me'l miro de dalt a baix. Gràcies per la valoració que fas del meu espai. I molt benvinguda al blog de la llenguaddicta.

Un petó.

Concha Campos ha dit...

Hola Raquel!

Aunque no tiene relación con esta entrada, he estado pensando sobre los ejemplos de "forneria" y "planetería" que mencionas en entradas antiguas y, la verdad, confirman que los hablantes no entienden de reglas de buena formación, ni de filtros ni de condiciones de átomo o cosas parecidas. Aunque, evidentemente, las innovaciones que introducen los hablantes quedan, con el tiempo, supeditadas a la norma (como bien dijo Sapir), no es menos cierto que éstos, sobre todo los niños, hacen un uso libre de la morfología. Mis hijas, por ejemplo, dicen "despausar" ("no despauses la película todavía")o me preguntan si mi café es descafeinado o "cafeinado". Seguramente el uso que de la morfología hacen los niños (y de qué manera rompe con lo que estipulan los modelos de Aronoff, Halle, etc.)sería un tema muy bonito para una tesis!

Un abrazo,

Concha

Eulalia ha dit...

Concha: Tienes razón con la morfología particular que usan los niños. Una de mis hijas, Silvia, la hermana de Raquel, cuando quería que alguien encogiera la barriga para pasar por algún sitio, solía decir: "Enflácate". Eso sin contar con la manera tan lógica que tienen de formar los participios de los verbos irregulares antes de aprender la manera correcta de decirlo: Ponido por puesto, por ejemplo.
Saludos.

Eulalia ha dit...

Raquel:
L'altre día la tieta em va explicar una cosa molt divertida que va veure en un documental.
Parlaven del aprenentatge de les llengües i de com els infants canadencs, amb pares que tenen com a idioma matern dos de tan diferents com el frances i l'angles, si cadascun d'ells li parla al nen o nena amb la seva, la criatura "balbucea" (no se com es diu en catalá) en totes dues i es dirigeix a cadascun amb la que correspon. ¿Curios, oi?
Petonets.

Concha Campos ha dit...

Hola Eulalia!

No sabía que eras la madre de Raquel, estoy sorprendida gratamente! Pareces la hermana mayor... pero seguro que ya te lo han dicho antes.
Ves que todas las madres tenemos bastantes ejemplos del uso libre de la morfología por parte de los niños. Y muchas veces los neologismos que inventan van en contra de todas las reglas que hemos estudiado en la universidad, como por ejemplo que utilicen morfemas que ya no son productivos.
Por cierto, el caso que comentas después, el de los niños canadienses, pues hasta hace poco se consideraba que los padres con distintas lenguas debían educar a los niños en el método conocido como one parent-one language (cada padre en una sola lengua). La teoría parecía indicar que de este modo no se producían interferencias entre los dos códigos, que pudiesen retrasar el aprendizaje en los niños. Ahora, por el contrario, se defiende que cada padre le hable al niños en todas las lenguas que sepa (por ejemplo, que el papá le hable un día en francés y otro en inglés, si es que le apetece). Se producen interferencias, pero son las típicas de cualquier niño bilingüe y van desapareciendo a medida que el pequeño va dominando los dos códigos con más seguridad (va "parametrizando" las características de cada lengua, según Chomsky).
Banalizando un poco, estos puntos de vista que van cambiando con el tiempo me recuerdan a lo que te aconsejaban los pediatras hace años (que me cuenta mi madre)y ante lo que los pediatras de ahora se horrorizan (como por ejemplo los polvos de talco en el culete!)

Un saludo,


Concha

Concha Campos ha dit...

Raquel, ¿te importa si agrego a una entrada el enlace al artículo de la Junyent?

Un saludo,


Concha

llenguaddicta ha dit...

Concha: Veig que ja has conegut a ma mare. El que comentes sobre "despausar" i "cafeinado" em recorda el que ens deia la Valeria a Morfologia, ¿com pot ser que existeixi "desnatar" i no "natar"? Em sembla interessant la proposta de tesi que fas... mai se sap. Quan em toqui posar-me a triar tema d'estudi en tornem a parlar.

Per cert, sé que contesto tard, cap problema amb l'enllaç. Jo també el tinc enllaçat al meu blog. Crec que és un article que molta gent hauria de llegir.

Eulalia: Ja has conegut la Concha. És una mena de superwoman del segle XXI, companya meva de la facultat. Mare de 3 fills i si consultes el seu blog veuràs que no només s'ha dedicat a ser mare, perquè té un curriculum per caure d'esquena. (Un petó, Concha). Quan sigui gran vull ser com ella... (Ei, que a més és jove!)

"Balbuceo" en català es diu "balboteig" ;-)

Concha Campos ha dit...

Oye Raquel, que yo no soy esa, eh?
De todas maneras gracias por tus palabras. Deje de sentirme joven cuando, como dice el del anuncio de coca cola, los niños me empezaron a llamar "señora" (digno de depresión).
Es una lástima que no vayamos juntas a clase... no tengo con quien hablar (como los hijos de la Ferrusola en el parque). Ahora en serio, echo de menos tus comentarios "te-dejo-fuera-de-juego" a los profesores. La primera vez que contradijiste a la Junyent se me encogió el corazón, pensé "tiene los días contados"... Me gustaría mucho haberte visto en clase de la Salcioli. ¿Qué opinas de que, según ella, no pueda darse simultáneamente la prefijación y la sufijación? Había muchos temas controvertidos en esa asignatura. En el grupo que yo estaba nadie decía ni "mu". A eso me refiero. La mayoría de estudiantes están dormidos en clase, no hay mucha dinámica.
Bueno, espero la segunda parte de tu biografía lingüística.

Un abrazo,


Concha

llenguaddicta ha dit...

Concha: Jo també t'he trobat a faltar en aquest darrer any de carrera. Tu a mi per preguntona, jo a tu per aclaridora (les teves aportacions sempre completen les dades dels profes, i això s'agraeix). Tens raó que la majoria de la gent de la nostra està adormida intel·lectualment. Per sort, n'hi ha unes quantes que se'n salven, i que a més prometen molt.

M'he guanyat la fama de contradir els profes i de qüestionar, sobretot, el que m'expliquen, perquè sembla que pel fet de ser professors universitaris hagin de tenir la veritat absoluta a les seves mans. I tu i jo sabem que no és sempre així. El fet de ser mestra (i d'haver passat l'adolescència fa moooolt de temps) em dóna certa llibertat a l'hora d'aixecar la mà i dir allò tan meu de: "Però a veure...". Trobo que fins i tot ajuda qüestionar-los: a ells com a docents, a mi com a aprenent, a la resta dels companys que dormen per espabilar-los una miqueta.

M'ha fet gràcia això que em dius de la Junyent. De fet, tenim una bona relació, potser precisament perquè vaig gosar contradir-la. Crec que la Carme és aquella mena de dona a qui més aviat el que li molesten són els alumnes-moble. Tinc entès que la proposta d'escriure un article a partir d'aportacions al fòrum va ser un fracàs l'any després del nostre. I és que aquell any en què vam escriure plegats l'article del gènere, erem una colla ben guerrera. No va tenir tanta sort l'any següent.

Bé, quant a afixació, a mi la Valeria em va convèncer del tot. Potser no vaig entrar massa a fons en aquest tema, però a mi em va semblar lògic que prefixar i sufixar alhora fos poc provable (per no dir impossible, mai se sap). L'exemple típic de "[re[[[[nacion]al]iza]ción]]" (espero no haver-me liat amb els claudàtors) és evident, però, ¿potser en tens algun que et ronda el cap i que contradiu el que es té per canònic? Fes-me'l arribar i l'esmicolem juntes.

Un petó.

Eulalia ha dit...

Ja se que no soc lingüista i que no puc competir amb tu, Raquel, però si l'exemple que poses en aquest cas (renacionalización) es incorrecte o impossible, ¿has pensat en aquest que tot-hom fa servir? "reestructuración" ¿o aquesta altre? "revitalización"
Em sembla que acompleixen totes dues normes. (Es clar que puc anar errada i no tenir res a veure amb el que tracteu, si es aixi ho sento).
Una abraçada i molts petons per a totes dues.
Per cert: ¿Dues o dugues? sempre dubto en catala.

llenguaddicta ha dit...

Eulàlia: L'exemple que poso és l'anàlisi d'una paraula amb prefix i sufixos. Si no m'he equivocat amb els claudàtors, l'anàlisi deixa clar què va abans de què. La discusió amb la Concha és la següent: segons el que es diu actualment en morfologia, a una paraula no se li poden afegir alhora un prefix i un sufix, sinó que primer es formarà la paraula sufixant, per exemple, i després prefixant. L'exemple de "renacionalización" és simple: cal que hi hagi "nacionalización" perquè hi pugui haver "re-nacionalización", ara sí, apel·lant al significat de la paraula. I en els que tu dónes, cal que hi hagi també primer la sufixació que converteix el nom "vida" en l'adjectiu "vital", després una altra sufixació que el converteix en el verb "vitalizar", després el sufix que converteix aquest de nou en nom, "vitalización", i finalment el prefix de reiteració "re-". El que la Concha posa en dubte és que no es pugui pre- i sufixar una paraula alhora, ja que existeixen paraules com "desnatar", formada des del nom "nata", al qual, seguint la norma acceptada pels lingüistes, caldria afegir el sufix verbalitzador per fer "natar" i després el prefix "des-", però no existeix la paraula "natar", cosa que fa pensar que sí és possible que la seva formació hagi estat a través d'una afixació simultània per davant i per darrere. De paraules com aquesta n'hi ha unes quantes ("descafeinar" és un altre dels exemples de la Concha), i aquí està la gràcia de la nostra feina.

¿Aclarit?

Concha Campos ha dit...

Hola Raquel!

Ya que me tiras de la lengua (je, je) te diré que en clase de morfología me tuve que morder la lengua más de una vez.

Para mí, por ejemplo, la existencia de la parasíntesis (la unión simultánea de un prefijo y un sufijo que cambia la categoría de la base) es impepinable!! Para mí y para los dos morfólogos más cracks de este país (que cuentan con decenas de publicaciones a sus espaldas y que han elaborado los capítulos sobre morfología de una “modesta” obra llamada Gramática descriptiva de la lengua española).

Lo que encuentro incoherente es que para sustentar un análisis uno tenga que procurarse una explicación ad hoc tan infantil: natar, mohecer y vejecer seguro que existieron alguna vez!!!

Según recuerdo, su análisis preferido era [des[nata]V]]V (natar>desnatar), aunque, para los muy recalcitrantes (como yo) aceptaba un morfo cero para pasar de una base nominal a un verbo, o sea: [des[nata]N Ø a]V ]V (natar>natar>desnatar) . Lo que no era posible es * [des[nata]N ar]V, es decir el análisis parasintético (nata>desnatar)

Ella partía de /nata/V porque decía que es un caso donde verbo y sustantivo comparten raíz, (como /ayuda/N y /ayuda/V) y si partimos de una misma raíz podemos ahorrarnos el paso de la conversión cero (de nata nombre a nata-Ø verbo). Pero digo yo ¿qué hacemos en los casos en que no la comparten como /golpea/V y /golpe/N o /sala/V y /sal/N? en estos casos el paso del morfo cero para obtener el V del N es imprescindible.

Esto nos deja con dos análisis para la misma estructura:

1. desnatar: [des[nata]V]]V
2. desalar: [des[[sal]N a]V]V

Por tanto, otra pega es que en aquellos casos en que nombre y verbo no comparten base, hemos de hacer un análisis diferente.

Soledad Varela, por otro lado, sostiene que hay parasíntesis en estos casos y los analiza así:

[a [nud]N a]V

Donde la -a es un sufijo verbalizador que actúa en otras derivaciones denominales como almacén>almacen-a (r).

Según ella hay 4 tipos de parasíntesis en nuestro idioma:

1 [en+A+ecer] enloquecer, enternecer, encarecer.
2 [a+A+ar] alargar, abaratar, aclarar.
3 [en+N+ar] encarcelar, embotellar, enraizar.
4 [a+N+ar] acorralar, atenazar, arrinconar.

Su análisis es que ennoblecer, por ejemplo, es parasintético porque ni existe *ennoble ni *noblecer. Tanto el prefijo como el sufijo actúan de forma simultánea y solidaria.

Por algún lado tengo escritos ejemplos de neologismos en la prensa en que no se cumplen los principios de buena formación, los voy a buscar y os los pego.

Por cierto, yo sigo viendo de vez en cuando a M. Carme Junyent, me la cruzo por los pasillos y siempre es muy atenta conmigo. Me imagino que tener alumnos que no den cabezadas en tus clases es inolvidable (dímelo tú que eres profe).
Tienes que hacer lo posible para venir al curso de tipología, caer enferma o lo que sea, porque este año va a ser una pasada!!!


Un abrazo,


Concha

llenguaddicta ha dit...

Concha: La discussió morfològica em sembla prou interessant com per fer-ne una entrada i convidar als lingüistes que ens llegeixen a dir-hi la seva. Si et sembla, la copiaré en un post tal com tu l'has escrita. Et contesto allà mateix.

Un petó

PD: Faré el que pugui amb el taller de tipologia, però aquest curs faig més hores a l'escola, i no serà fàcil recuperar les que falti.