1/2/08
Berenar sense comentaris
Una tarda de gener em vaig trobar amb l'Eduard de Falgons a la biblio de la facultat. Després d'una bona estona de barallar-me amb el nou portàtil (i de decidir definitivament que em canviava el Vista per l'XP), vam anar a fer un berenar ràpid al bar-cafeteria-pastisseria que hi ha al carrer de sota de Tallers. Mentre feia cua per demanar (i l'Eduard guardava lloc: les 6 de la tarda és l'hora de les iaies, envaeixen les cafeteries i les xocolateries i cal esmunyir-se entre la gentada per tal de seure tranquil·lament i prendre una infusió), em vaig trobar amb això:
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
Be, si el castellà s'escriu tal com sona ¿perque no el frances?
Petonets.
Ei, mea culpa, haig de reconèixer que com que tenia molta gana ho vaig llegir, ho vaig entendre i no em vaig adonar de res més. Aquell dia em vaig menjar un bon tall de quiche lorraine de roquefort. La Raquel em va dir: has vist això, i jo li vaig dir que no. Ella es va afanyar a fer una foto al cartellet.
EULÀLIA: Sí, això que una llengua s'escriu tal com sona és una més de les moltes bestieses que corren pel món. De fet, que una lletra "soni" de certa manera és tan arbitrari com atzarós. Si t'escric "gym", ¿què em diràs que hi diu? Doncs t'equivoques, hi diu "dut" (si tenim en compte que he fet servir lletres que compartim amb l'alfabet cirílic però que "sonen" diferent). La gràcia del cartell de la quiche és que juga amb una mena d'intent de catalanització del nom, cosa que seria entranyable si no fos perquè la manca de plural en un dels ingredients delata que la persona que l'ha escrit no és nativa. De tota manera, crec que era una quiche deliciosa.
PD: "dut" no significa res, són tres lletres agafades a l'atzar per poder demostrar l'arbitrarietat de l'assignació de símbols als sons de les llengües.
EDUARD: Des que tinc un mòbil amb càmera (qui m'havia de dir que en tindria un i me n'alegraria quan no fa gaire em negava a entrar en la roda), vaig fent fotos a tort i a dret, i aquell cartell era una perla massa bona com per deixar-la escapar. De fet, jo no me n'hauria adonat si no fos perquè les dues persones que feien cua rere meu el van comentar (l'home va dir alguna cosa així com que devia ser un plat típic de quan els francesos van perdre la Lorena). Tan li fa el comentari d'ell, el cas és que va fer que em girés i, en veure'l, vaig demanar amablement a l'home que s'apartés per poder fer la foto.
Cal estar a l'aguait.
Publica un comentari a l'entrada