Tal com us vaig prometre, aquí va la segona part de la meva biografia lingüística. Ens havíem quedat entrant a la nova escola, a cinquè d'EGB, on vaig haver d'adaptar-me lingüísticament a les companyes. En aquella època patia jo una mena de trastorn bilingüe que em feia mantenir una lluita interna: membres de la meva família paterna m'asseguraven que el català "no molaba", se'n reien, de la llengua, imitaven els parlars amb un sentit de l'humor força desagradable i, com podeu imaginar, en una nena com jo allò va causar estralls: tot i que el parlava còmodament a l'escola, va esdevenir l'únic àmbit en el qual feia servir el català. Va arribar un moment, en plena preadolescència, en què fins i tot me n'avergonyia de parlar-lo.
Llavors vaig entrar a l'institut. Allà la barreja lingüística era a parts més o menys iguals entre totes dues llengües: vaig fer amistats amb qui la llengua del primer contacte va ser el català, i d'altres amb les quals les primeres paraules van ser en castellà. Com que era el moment de preocupar-se per coses tan importants com els cabells, la roba i els nois, el meu conflicte amb la llengua va passar a segon terme. Fins que a segon de BUP vaig barrejar-me amb un grupet de "cumbaiàs" (pels que no vau viure aquells meravellosos anys us diré que els cumbes eren nois de papà amb estètica hippie, que tenien uns certs ideals i valors que defensaven amb fermesa, entre ells la llengua, que fumaven porros i feien campana sovint). Tot i que no vaig ser mai cumba, la força amb què defensaven una terra lliure i una única llengua oficial em va captivar (bé, també hi va fer molt el fet que un dels nois del grupet m'agradava d'allò més). Vaig començar a fer servir sempre el català, a defensar-lo davant d'aquells que el criticaven o el menyspreaven, i vaig començar a interessar-me per parlar-lo bé i escriure'l millor.
Aquesta metamorfosi va suposar un fort entrenament en canvis d'hàbits i mals vicis com el famós "tenir que" (que tant havia sentit a casa entre la mare i la tieta, o entre elles i els avis), o els entranyables "lo" i "lis" (¿qui no coneix algú que els fa servir a tort i a dret?). I així em vaig anar convertint a poc a poc en llenguaddicta. Però la llavor que la família paterna havia plantat dins meu seguia allà, latent, i un dia va esclatar.
Corria l'any 1999 i vaig anar a sopar amb el meu nòvio de llavors (de Sant Carles de la Ràpita) a casa d'uns amics meus (de Barcelona ella i de Lavern ell). Parlant de totes aquelles coses que es parlen en un sopar d'amics va sortir el tema de la llengua, i de l'hàbit de canviar al castellà quan algú ens contesta en aquesta llengua. La llavor va donar fruit: el meu discurs anava carregat de prejudicis i falses veritats sobre la necessitat de canviar per tal de facilitar la comunicació, per respecte a l'altre, per comoditat... La meva amiga, una dona molt canyera i trempada, amb tota la confiança (i 9 anys més que jo d'experiència en aquest món) em va desmuntar tots i cadascun dels arguments amb tanta força que les llàgrimes em van assaltar sense avís. Es va fer el silenci, es va disculpar per haver estat dura amb mi, i tot va acabar bé. Però dins meu s'havia tornat a lliurar la batalla de les llengües, sense saber encara com, després d'haver defensat tant la llengua en els darrers anys, em van poder sortir de dins totes aquelles idees.
...continuarà.
5 comentaris:
Entiendo perfectamente lo que escribes, sin embargo soy incapaz de escribirte en catalán. No sé, aunque estoy aprendiendo. Me parece muy interesante lo que cuentas y espero tu próximo capítulo para ver cómo continúa la batalla entre las dos lenguas.
Salud y República
Caram, que interessant que ho has deixat! Fins i tot et va fer plorar...? La teva història és molt edificant. A tots ens pot ajudar. Gràcies.
RGALMAZÁN: Gràcies per llegir-me, i no pateixis que en aquest blog podeu escriure en qualsevol llengua romànica, que ens entenem perfectament (ja has vist que la Xana escriu en llionès). D'aquí a poc temps publicaré en tercer capítol de la meva biografia lingüística. Paciència, tot arribarà.
EDUARD: Si la meva història fa que algú es plantegi la seva, ja serà prou. De vegades un només considera una faceta de la seva existència (feina i parella, bàsicament), sense pensar que cadascú tenim diferents biografies en una mateixa vida. Tenia ganes de compartir amb vosaltres les meves vivències lingüístiques, perquè de ben petita que he tngut una relació molt especial amb la(les) llengua(llengües). Algunes de les experiències són angoixants, com la conversa que explico en aquest post, d'altres són tan plaents com aquest blog mateix, on tothom escriu en la llengua en què se sent còmode, i tots ens entenem.
Salut i llarga vida a les llengües del món.
Jo vinc d'una realitat molt diferent, segurament és per això que m'agrada tan aquetsa biografia lingüística. La gent com tu és l'orgull de la nostra llengua.
Ja espero amb impaciència la següent entrega!
ROGER: Moltes gràcies per les teves paraules. Últimament no tinc gaire temps per dedicar al blog, però dins el meu cap hi ha tot el que hi escriuré quan trobi el moment. Espero no decebre-us amb les següents entregues de la meva autobiografia lingüística.
Publica un comentari a l'entrada