25/2/09

Experiències

Ahir vaig donar una classe sobre les llengües de signes a la universitat, a alumnes de primer curs de Filologia. Com ja sabeu molts dels que em llegiu, una professora de Lingüística (la culpable que jo sigui lingüista i no filòloga) em va demanar de fer-los la classe dedicada a aquest tema "perquè en sóc l'experta". Tot i que el qualificatiu em queda mooooolt gran, l'accepto amb orgull venint de qui ve.

¿Com va ser l'experiència de passar una hora i mitja parlant a un grup de 40 persones? ¡Bestial! Òbviament, al principi em vaig sentir un pèl nerviosa: tots ells són adults, majors d'edat, res a veure amb les classes a primària... ¿I si em pregunten una cosa que no sé? ¿I si només veure'm pensen: "bufff, a veure quin rotllo ens explica ara aquesta"? ¿I si xerren a classe perquè passen de mi? ¿I si de cop se m'oblida tot el que vull explicar? Perquè heu de saber que el meu mètode per a ensenyar es basa en la meva memòria: em preparo la classe dins el meu cap, em documento, m'informo, llegeixo tot el que cal, i després no duc a sobre res més que un paper amb quatre dades que temo no recordar en el moment adequat. Res de fitxes, ni d'apunts, ni de powerpoints... El guió del contingut (per passar-lo als alumnes i que sàpiguen on som en cada moment), i la meva memòria.

Bé, doncs en acabar, la satisfacció era total. El públic havia estat atent a les meves explicacions, ¡prenien apunts!, i alguns em van fer preguntes i tot. En acabar la classe, vaig sentir una coseta a l'estómac quan una alumna ben joveneta se m'acosta i em diu que està súper interessada en el tema, que sempre l'han apassionada les llengües de signes i que en vol més informació.

Ja friso per ser doctorada i poder fer classes a la universitat (cobrant, és clar).

2 comentaris:

El veí de dalt ha dit...

Felicitats per l'estrena!

llenguaddicta ha dit...

Gràcies!