Arribo dilluns a l'estació del Nord de València. Pregunto a un guàrdia de seguretat: "Perdoni, ¿per quina via surten els trens cap a Gandia?" Reacció de l'home: "¿Qué?" Miro de dir-li molt més breu (ja sabeu, informació bàsica): "Rodalies". "Sí, cercanías", diu ell. "¿Gandia?" "Sí, ¿qué?" Tan amable l'home. I afegeixo jo: "¿Per quina via?" Hauríeu d'haver vist la seva cara. Com si li parlés rus. Igualet. I a sobre em contesta: "Es que si me hablas tan rápido no te entiendo". És clar, la llenguaddicta no se'n va poder estar: "No senyor, el problema el té vostè que no parla la llengua del país". I me'n vaig anar.
Avui, a la terrassa d'un bar a la plaça del Prado, una companya vol demanar una mitjana, però suposa que aquí li diuen d'una altra manera: "¿Em poses un terç? Perquè li dieu terç a la mitjana, oi?" La cambrera se la mira amb cara de no saber de què li parlen. "Un tercio, por favor". "Muy bien", anota a la llibreta. La companya que hi insisteix: "¿Le llamáis tercio, entonces?" "Sí, sí". "¿Y en catalán cómo se llama?" Resposta: "Ai, hija, si no sé hablar valenciano voy a saber hablar catalán".
Interessant el fet que 10 minuts després he sentit aquesta mateixa cambrera cridant al gos d'una clienta: "Vine per ací".
Avui, a la terrassa d'un bar a la plaça del Prado, una companya vol demanar una mitjana, però suposa que aquí li diuen d'una altra manera: "¿Em poses un terç? Perquè li dieu terç a la mitjana, oi?" La cambrera se la mira amb cara de no saber de què li parlen. "Un tercio, por favor". "Muy bien", anota a la llibreta. La companya que hi insisteix: "¿Le llamáis tercio, entonces?" "Sí, sí". "¿Y en catalán cómo se llama?" Resposta: "Ai, hija, si no sé hablar valenciano voy a saber hablar catalán".
Interessant el fet que 10 minuts després he sentit aquesta mateixa cambrera cridant al gos d'una clienta: "Vine per ací".
3 comentaris:
Jo cada vegada que vaig per allà baix pateixo amb el tema de la llengua. Almenys a les ciutats, la gent sempre troba estrany que els hi parlis en català, encara que l'entenguin. Recordo una vegada en un museu, a València, que vaig demanar si tenien fulletons en català, i la noia d'informació en va respondre en un català/valencià/llemosí/llengua d'oc del sud perfecte, però molt a poc a poc, com flipant de què estiguéssim parlant allò entre les dues. En fi, potser algun dia es normalitzarà i tot plegat deixarà d'estar tan polititzat...
Sí, també he experimentat aquesta mena d'estranyesa per part dels interlocutors (no lectors, no lingüistes, no versats en les arts de lletres), quan els parles en català. Sembla com si no s'ho acabessin de creure.
Però cal dir que l'únic català que sento pel carrer aquests dies és el que hem importat els lectors de català extramurs que estem concentrats a les jornades...
La tieta em va preguntar si duies un traductor simultani catala-valencia, per si de cas, ja saps.
Publica un comentari a l'entrada