18/1/10

Breu introducció a les Llengües de Signes

Adam Schembri explica què són les llengües de signes des de la seu del DCAL (Deafness, Cognition and Language Research Centre), a Londres. (En anglès i subtítols en anglès.)



18 comentaris:

Eduard Abelenda i Puigvert ha dit...

Molt interessant. La part més divulgativa sobre què és una llengua de signes ja la coneixia però els exemples són molt interessants i la presentació del centre d'estudis i de la recerca també.

Eduard Abelenda i Puigvert ha dit...

Mm, ja ha estat tot el dia aquí aquest vídeo i ningú més que jo n'ha dit res. És curiós com hi ha certs articles que la gent no comenta, com si no hi fossin, però probablement tots hi passen de puntetes i silenciosament se'n van.

llenguaddicta ha dit...

Tens raó, Eduard, els freaks com tu i com jo no es compten per desenes en aquest blog. ¿Què li farem? Jo volia compartir un document que crec que il·lumina força sobre una modalitat del llenguatge que poca gent coneix. Si t'ha il·luminat a tu, em sento satisfeta.

Pep ha dit...

Hola Llenguaddicta:

Volia demanar-te permís per si em deixaves fer publicitat d'un blog que acabo d'estrenar i que us podria interessar a tu i a tots els seguidors d'aquest blog teu. De fet, és un blog que començo a escriure inspirat en els que he descobert recentment sobre el tema, entre els quals, òbviament, aquest teu. Ja m'ho diràs.

Ja que hi sóc i ja que l'Eduard deia que poca gent ha comentat aquest article, et diré que a mi també m'ha interessat molt el video que hi has posat. Si bé durant la carrera a Barcelona, poca atenció hi vaig posar en les llengües de signes, potser perquè a les assignatures poca referència s'hi fa (o s'hi feia quan vaig fer la carrera jo), aquí a San Diego les tinc molt més presents al meu context. Un dels professors del laboratori d'antropologia lingüística, John Haviland, treballa molt amb una comunitat de signants a Zinacantán, Yucatán, Mèxic. És realment molt interessant perquè està observant en primera persona el naixement d'una llengua. Vaig tenir una experiència força curiosa el dia que ens presentava aquest seu treball: aquí al laboratori hi havia molts estudiants d'antropologia de postgrau, i entre ells es parlaven en ASL. Una anècdota, però em va semblar una manera genial de poder-te comunicar amb algú altre en moments en què se suposa que hi ha d'haver silenci, com ara en conferències.

A més, aquí al laboratori el mateix Haviland imparteix una assignatura que es diu "Gesture, communication and the Body" que per qüestions de temps no hi puc assistir, però que també sona d'allò més interessant.

Ja veus, doncs, que això de les llengües de signes també genera interès per aquest cantó del Pacífic.

Fins aviat!

llenguaddicta ha dit...

¿Interès, dius? Pep, imagino que saps que a San Diego és l'altre únic lloc del món on s'investiga en afàsies en sords signants (apart de Londres). De fet, a San Diego hi ha la Judy Reilly, entre d'altres, que s'han especialitzat en aquest àmbit. A USA, de fet, teniu la Gallaudet University, l'única universitat del món on totes les assignatures, TOTES, s'imparteixen en ASL. Interès... tant com que William Stockoe, americà, certament, va ser el primer a afirmar que les llengües de signes són llengües, amb una estructura sintàctica i uns trets fonològics comparables als de les llengües orals.

En fi, si no hagués pogut venir a Londres, l'altra opció era San Diego.

I sí, tens via lliure per a promocionar el teu blog. :)

Eduard Abelenda i Puigvert ha dit...

I de passada que promociones, no ens podries dir Pep, tu, a què et dediques? A l'antropologia lingüística? Quina especialitat? Aiam si aprenem una mica d'això també.

Pep ha dit...

Caram! No sabia pas res d'això que expliques de San Diego, Raquel. Llàstima que no decidíssis travessar el bassal, que en diuen. Jo penso que si una cosa bona tenen els americans és que professionalment i acadèmica, són molt bons, i s'ha de reconèixer. Hi ha moltes coses d'aquest país criticables, moltes, però a nivell acadèmic no gaire, jo crec. De fet, si jo sóc aquí és també principalment per "culpa de" i gràcies a una professora d'antropologia lingüística d'aquí, la Kathryn Woolard.

Deixeu-me, abans de res, corregir un error del meu anterior comentari: Zinacantán no és al Yucatán, és a Chiapas!! Amb tant de -catán "ending" se me'n va anar el cap!, no fos cas que en John tragués el cap per aquí i llegís això, pensaria "vaya un, aquest, escolta amb la punta del nas!"

Jo sóc sociolingüista, bé m'estic entrenant per ser-ho, i tinc una atracció notable per l'antropologia lingüística, perquè bàsicament el que més m'interessa d'estudiar són les ideologies lingüístiques. O sigui que estic una mica entre els dos camps. Pel meu doctorat, he fet treball de camp a Estònia (on vaig viure quatre anys, del 2005 al 2009) i a Catalunya, i estic intentant comparar les ideologies lingüístiques dels parlants del que Skutnabb-Kangas en diu llengües minoritàries majoritzades i llengües majoritàries minoritzades. Clar que podríem discutir fins a quin punt el català i l'estonià són llengües minoritàries, si és que ho són, però s'entén, la idea. A veure què en sortirà.

Doncs gràcies per deixar-me presentar i per permetre'm això de fer-me una mica de propaganda. El meu blog és vadellengues.blogspot.com. Sigueu-hi benvinguts!

Acabo: per si us preguntàveu com he vingut a parar en aquest blog, va ser a través del de l'Institut Ramon Llull que es diu "Català Llengua Estrangera". Allí hi ha diversos enllaços a blogs diferents sobre llengua catalana, m'imagino que dels lectors de l'IRL, entre els quals hi ha aquest de la Raquel. Una excel·lent descoberta, vaja.

llenguaddicta ha dit...

Primer de tot, gràcies, Pep, per compartir el teu blog amb nosaltres. Gran sorpresa per a mi descobrir el camí a través del qual has arribat aquí: no sabia que l'IRL tenia un blog, i molt menys que hi havien inclòs el meu en la llista d'enllaços "Llengua catalana". De fet, casualitats de la vida, si sóc mestra de català al Regne Unit és perquè vaig aconseguir una de les places que ofereix l'IRL. Dubto, però, que sàpiguen que la llenguaddicta i una servidora som la mateixa persona. Petit és el món...

Pel que fa a la teva especialització, en sé d'un que es delirà quan llegeixi el teu darrer comentari. ;-)

Quin plaer saber que hi ha lingüistes (i a més catalans) treballant en el que els agrada. Interessant la teva tesi doctoral. Espero que la comparteixis amb aquests lectors.

Eduard Abelenda i Puigvert ha dit...

Ah, sí, Pep, ja et localitzo. Un dia vas venir a classe d'Antropologia lingüística a la UB a demanar informants. Molt interessant el que fas. Visitaré el teu blog i ja parlarem tots plegats. Els temes que treballes tu també són dels que a mi més m'interessen de la lingüística.

llenguaddicta ha dit...

¿Ho veus, Pep? T'ho havia dit ;-)

david ha dit...

Hola Pep,
Jo també ja he fitxat com a seguidor del teu blog. Felicitats!

Josep ha dit...

Ei! Moltes gràcies! Eduard: tu ets amb qui vaig quedar-me parlant sortint d'aquella classe d'antropologia lingüística on vaig anar a pescar informants? És ben bé que el món és un mocador!

Eduard Abelenda i Puigvert ha dit...

Si és que vam parlar, només va ser un minut escàs. Potser tu recordes a un altre, qui sap.

Jesús ha dit...

Vaja, llenguaddicta, a mi em faria bona cosa de goig que seguires fermament amb esta cosa de donar-nos pistetes del que es va fent sobre les llengües de signes. Em sembla un tema fascinant. M'acabe d'adonar que la protagonista d'este video d'una de les cançons del darrer disc d'Idan Raichel està potser «parlant» en llengua de signes israeliana. Resseguint la lletra, jo diria que sí. Mesos de conéixer el video i és només ara que lligue caps. I ben sorprés que me n'he quedat. Gràcies per propiciar la serendípia!

PD: Fa temps coneguí un col·lega que treballava associat al Laboratori de Recerca sobre la Llengua de Signes de la Universitat de Haifa. Ho dic per si no fóra el cas que el món és ben menut de veres...

llenguaddicta ha dit...

Jesús, ben menut, el món... Sí, atès que hi ha una llengua de signes israeliana, i que la veu que se sent canta en israelí, imagino que és ISL, però no conec aquesta llengua prou com per assegurar-ho. Sé que té una presència molt forta al país, i que la comunitat sorda d'allà és molt potent i reivindicativa (una de les signolingüistes més conegudes en el meu micromón és precisament d'allà: Irit Meir).

Gràcies per l'enllaç. Un vídeo molt bonic.

Jesús ha dit...

Bé, doncs sí, és llengua de signes israeliana, tant pel que expliquen per ací:

«Com es diu Idan Raichel en llengua de signes?»

«En el nou videoclip que ha fet Idan Raichel de la cançó «Tot passa» hi és protagonista la ballarina Meirav Cohen, que fa servir la llengua de signes, després d'haver ballat durant molts anys en el grup de dansa «Bat Qol» (literalment: «L'eco», «La veueta»; metafòricament: «Una veu que ve del cel»), un grup de dansa format per sords. El videoclip va ser enregistrat a la casa dels avis de Raichel en Kfar Sava. […] L'habitació on es va fer el vídeo va servir per a la fotografia de la portada del disc Bein kirot beití («Entre els murs de ma casa»). L'habitació era el dormitori dels avis de Raichel, ja morts, quan hi vivien. La idea va ser d'Idan Raichel mateix i, per a la gravació, sota la responsabilitat del director Lior Molkho, es va construir un arbre dins de l'habitació. Al voltant de l'arbre balla en el clip la ballarina […]. Meirav Cohen no és sorda però, per tal de preparar la filmació, va reclutar Maxim Cohen, ballarí sord que va ballar amb ella en el grup i és ell qui va treballar amb ella sobre la lletra de la cançó en llengua de signes.»

com perquè, esperonat de curiositat, vaig buscar dins este diccionari de llengua de signes israeliana si hi trobava cap paraula que poguera reconéixer i, vés per on, n'he trobat. Per exemple, entre els minuts 1'19'' i 1'21'' del vídeo, la veu que canta repetix dos vegades la paraula 'láila' («nit») i jo diria que la ballarina repetix dos vegades esta paraula de la llengua de signes israeliana.

Per cert que m'havia enganyat enllaçant la lletra de la cançó l'altre dia: la bona n'és esta.

PD: Per això que dius: «i que la veu que se sent canta en israelí»; bé, no voldria pas escomençar una polèmica de taxonomia lingüística en esta casa com la de l'altre dia, que es comença xarrant de la classificació del coreà i s'acaba donant-se de garrotades a propòsit del sexe dels filòlegs i dels lingüistes :) però, tot i que alguns voldríem anomenar-lo «israelià», la llengua en què es canta en la cançó sol anomenar-se «hebreu».

llenguaddicta ha dit...

Completament d'acord, Jesús: es diu hebreu. Va ser un "slip of the fingers". Massa temps amb anglosaxons m'està assecant les neurones. Sorry again per l'error.

Moltes gràcies per la informació. És fantàstic això del grup de dansa de sords.

Eduard Abelenda i Puigvert ha dit...

I tant, aquest grup de dansa podria fer el ball de grup sincronitzat que jo trobava a faltar als clips d'en Signmark.