El Tribunal Constitucional s'ha despertat per fi de la seva llarga letargia i ha donat per acabat el debat sobre la constitucionalitat (o no) del nostre estimat i maltractat Estatut. Afortunadament, de l'article 6 sobre la llengua pròpia i les llengües oficials tan sols han "esmenat" un detall (en cursiva). A continuació, l'article 6:
Article 6: La llengua pròpia i les llengües oficials
1. La llengua pròpia de Catalunya és el català. Com a tal, el català és la llengua d’ús normal i preferent de les administracions públiques i dels mitjans de comunicació públics de Catalunya, i és també la llengua normalment emprada com a vehicular i d’aprenentatge en l’ensenyament.
2. El català és la llengua oficial de Catalunya. També ho és el castellà, que és la llengua oficial de l’Estat espanyol. Totes les persones tenen el dret d’utilitzar les dues llengües oficials i els ciutadans de Catalunya tenen el dret i el deure de conèixer-les. Els poders públics de Catalunya han d’establir les mesures necessàries per a facilitar l’exercici d’aquests drets i el compliment d’aquest deure. D’acord amb el que disposa l’article 32, no hi pot haver discriminació per l’ús de qualsevol de les dues llengües.
3. La Generalitat i l’Estat han d’emprendre les accions necessàries per al reconeixement de l’oficialitat del català a la Unió Europea i la presència i la utilització del català en els organismes internacionals i en els tractats internacionals de contingut cultural o lingüístic.
4. La Generalitat ha de promoure la comunicació i la cooperació amb les altres comunitats i els altres territoris que comparteixen patrimoni lingüístic amb Catalunya. A aquests efectes, la Generalitat i l’Estat,
segons que correspongui, poden subscriure convenis, tractats i altres mecanismes de col·laboració per a la promoció i la difusió exterior del català.
5. La llengua occitana, denominada aranès a l’Aran, és la llengua pròpia d’aquest territori i és oficial a Catalunya, d’acord amb el que estableixen aquest Estatut i les lleis de normalització lingüística.
M'agradaria anar ara mateix a aquella oficina de la delegació del Govern central a Barcelona, on l'administrativa que em va (des)atendre es va negar a contestar-me si no li feia la pregunta en castellano. Ai, senyor, com m'agradaria... com... [riure malèfic i ressonant].
¡Visca Catalunya! ¡I visca el català!
Avui més que mai, "El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors".
1 comentari:
Per aquí tothom va comentant coses però sembla que no hi ha prou informació. Només tenim aquesta paraula preferent posada en dubte. Però què vol dir això? Preferent vol dir, preferit, que es prefereix. Per exemple, que si un funcionari ha de començar la conversa amb alguna llengua, sense saber quina llengua prefereix l'interlocutor, quina llengua triarà el funcionari? L'estatut proposa aquí que comenci en català. Si traiem aquesta paraula preferent llavors el funcionari pot fer-ho en la llengua que prefereixi, o en castellà sempre o una vegada cadascuna. La majoria de les vegades preferirà el castellà per inèrcia viciada de la nostra societat encara que el funcionari sigui catalanoparlant. Negar la preferència del català no diu res sobre el castellà i això deixa oberta la porta perquè hi hagi una vertadera preferència no escrita del castellà. Anar canviant de llengua ara una ara l'altra no ho fa ningú. Bé, això només és un aspecte. Segur que la paraula preferent afectaria moltes altres situacions comunicatives.
Publica un comentari a l'entrada