CISLDC 2011

Divendres 16 de setembre vaig assistir a la Postgraduate Conference on Current Issues in Sign Linguistics, Deafness and Cognition, a Londres. El congrés en qüestió, com no, tenia com a tema central les llengües de signes, i la recerca que en aquests moments s'hi du a terme.

No només pel fet que era a la meva facultat (on he cursat el màster), sinó també pel fet que fos justament al dia següent de la presentació del pòster de la meva tesina, vaig assistir a aquest congrés amb un nivell de relaxació i obertura que em van inspirar tant pel meu futur doctorat sinó també pel meu actual blog.

Instants interessants del congrés:

Tot i ser un congrés de tan sols un dia (un intens dia, val a dir), vam poder gaudir d'onze conferències molt interessants estructurades en 3 grans blocs: 1. Cognició i neurociència; 2. Desenvolupament atípic i assessorament; 3. Signolingüística. A més de les 11 conferències, vam poder parlar amb les persones que presentaven un pòster sobre les seves recerques, entre elles l'Anna Juncosa, la Marta Ortells i l'Aurora Bel (de la Universitat Pompeu Fabra), que ens van oferir els resultats d'una recerca sobre la cohesió discursiva en persones oients signants de Llengua de Signes Catalana com a L2.

Tot i ser un congrés "petit", deia, va aplegar investigadors de tot el planeta, que centren els seus estudis en totes aquestes llengües de signes: Llengua de Signes d'Uganda, LS Trinitat i Tobago, LS Finesa, LS Sueca, LS Irlandesa, LS Britànica, LS Americana, LS Holandesa, LS Catalana, LS Indonèsia, LS Israeliana, LS Alemanya, LS Portuguesa, LS Xinesa, LS Argentina, LS Turca, LS Flamenca i LS Inuit (i diria que me'n deixo alguna). ¡Déu n'hi do!

Es van viure alguns moments que jo qualificaria de lingüísticament orgàsmics: si els conferenciants eren oients, la llengua que feien servir era l'anglès, llavors teníem interpretació a LS Britànica, i els assistents finesos (que s'havien dut amb ells les seves intèrprets) tenien interpretació a LS Finesa; si els conferenciants eren sords, els intèrprets traduïen a anglès (oral), i a partir d'aquí les intèrprets fineses feien la seva feina. Però la situació més interessant va ser la sessió plenària, el tancament del congrés: el conferenciant era un lingüista sord irlandès, qui òbviament signava en LS Irlandesa; un lingüista sord anglès interpretava a LS Britànica, d'aquí els intèrprets orals ho passaven a anglès oral, i d'aquí les intèrprets fineses acabaven de posar la cirereta del pastís de Babel.

Les estones de descans (els coffee breaks) van ser també d'allò més interessants: desenes de persones signant en diferents llengües de signes, mirant d'apropar-se a la llengua de l'altre i fent-se entendre entre ells amb il·lusió i amb ganes.

Tot plegat em va fer sentir que si no ens entenem és perquè no volem.