Estacions

Bé, després de fer un petit recull fotogràfic en algunes estacions de Renfe (i de metro) de les nostres contrades, us puc ensenyar tot això (de moment), perquè veieu que, o bé els lingüistes es moren de gana, o bé és que encara ningú no sap que existim...

(Avís important: Algunes de les següents imatges poden ferir greument la sensibilitat lingüística dels espectadors.)

¿On diríeu que es troba aquesta cancel·ladora de bitllets? ¿Japó? Doncs no, a Martorell. Per què els caràcters que hi apareixen al visor semblen japonesos és un dels misteris de les estacions de Renfe. Potser, com que els costa això de senyalitzar en català per allò que som rarets, nosaltres, i tot ho volem en català, han decidit fer-nos la guitza i senyalitzar en japonès. Ves a saber...

I és que els catalans som atents amb els visitants... Aquest cartell és per a argentins. Són els horaris de pas dels trens per l'estació de Sant Sadurní d'Anoia. Si "laboras", pibe, tenés que tomar el tren de la lista de abajo.

A la fantàstica i acabada d'estrenar estació de Sants s'han pres tan seriosament el bilingüisme, que fins i tot l'apliquen quan és del tot innecessari.

A l'estació de Lavern, al municipi de Subirats (Alt Penedès) gairebé l'encerten amb això del guió i l'apòstrof. I és que el català és difícil...

Aquesta és del metro de Barcelona. ¿Què li està passant a la pobra preposició "de"? ¿Algú ha percebut aquesta intrusió de l'estructura anglesa "mobile coverage"?


Bé, "and the last but not the least", com dirien els invasors lingüístics, aquesta imatge deplorable de l'estat dels lavabos de noies de la biblioteca de Romàniques de la Universitat de Barcelona, que vindria a ser una metàfora de tot el que he penjat dalt. Que cadascú en tregui les seves conclusions...

Es necessiten traductors

Aquí teniu la prova de la necessitat expressada al títol. Aquesta foto ha estat presa per la meva mare a la botiga d'ONO de La Maquinista. A part d'ella, ¿algú més troba explicació a l'error? Una pista: la traducció s'ha fet amb un traductor automàtic...

Discussió oberta

Fa uns quants posts es va iniciar una discussió interessant entre la Concha i jo mateixa sobre l'existència o no de parasíntesi en la formació de paraules. A classe de Morfologia es defensa, per part de la professora, que no existeix; així, la formació d'un verb com "desnatar" es justifica apel·lant a la possible existència d'una forma arcaïca "natar", per evitar l'explicació parasintètica que donaria de "nata" directament "desnatar", sense passar primer per la sufixació i després per la prefixació, tal com defensen alguns lingüistes. A continuació us copio un comentari que la Concha va fer al meu blog defensant la parasíntesi, i us convido a participar en la discussió.

"Para mí, por ejemplo, la existencia de la parasíntesis (la unión simultánea de un prefijo y un sufijo que cambia la categoría de la base) es impepinable!! Para mí y para los dos morfólogos más cracks de este país (que cuentan con decenas de publicaciones a sus espaldas y que han elaborado los capítulos sobre morfología de una “modesta” obra llamada Gramática descriptiva de la lengua española).

Lo que encuentro incoherente es que para sustentar un análisis uno tenga que procurarse una explicación ad hoc tan infantil: natar, mohecer y vejecer seguro que existieron alguna vez!!!

Según recuerdo, su análisis preferido era [[des[nata]V]]V (natar>desnatar), aunque, para los muy recalcitrantes (como yo) aceptaba un morfo cero para pasar de una base nominal a un verbo, o sea: [[des[nata]N Ø a]V ]V (natar>natar>desnatar) . Lo que no era posible es *[des[nata]N ar]V, es decir el análisis parasintético (nata>desnatar)

Ella partía de /nata/V porque decía que es un caso donde verbo y sustantivo comparten raíz, (como /ayuda/N y /ayuda/V) y si partimos de una misma raíz podemos ahorrarnos el paso de la conversión cero (de nata nombre a nata-Ø verbo). Pero digo yo ¿qué hacemos en los casos en que no la comparten como /golpea/V y /golpe/N o /sala/V y /sal/N? en estos casos el paso del morfo cero para obtener el V del N es imprescindible.

Esto nos deja con dos análisis para la misma estructura:

1. desnatar: [[des[nata]V]]V
2. desalar: [des[[sal]N a]V]V

Por tanto, otra pega es que en aquellos casos en que nombre y verbo no comparten base, hemos de hacer un análisis diferente.

Soledad Varela, por otro lado, sostiene que hay parasíntesis en estos casos y los analiza así:

[a [nud]N a]V

Donde la -a es un sufijo verbalizador que actúa en otras derivaciones denominales como almacén>almacen-a (r).

Según ella hay 4 tipos de parasíntesis en nuestro idioma:

1 [en+A+ecer] enloquecer, enternecer, encarecer.
2 [a+A+ar] alargar, abaratar, aclarar.
3 [en+N+ar] encarcelar, embotellar, enraizar.
4 [a+N+ar] acorralar, atenazar, arrinconar.

Su análisis es que ennoblecer, por ejemplo, es parasintético porque ni existe *ennoble ni *noblecer. Tanto el prefijo como el sufijo actúan de forma simultánea y solidaria.

Por algún lado tengo escritos ejemplos de neologismos en la prensa en que no se cumplen los principios de buena formación, los voy a buscar y os los pego."

¿Calia?

A més del fet que és del tot absurd aquest desdoblament, pels molts motius lingüístics ja expressats abastament en aquest blog (podeu llegir, qui encara no ho hagi fet, l'article sobre el gènere que trobareu a la secció Articles recomenats), no sé si qui els empra s'adona del risc d'aquesta pràctica: "Llibertat presos i preses polítiques catalanes" vol dir, literalment, presos (en general, de qualsevol tipus i de qualsevol indret) i preses polítiques catalanes. La nostra professora d'Antropologia Lingüística ens posava un altre exemple d'aquesta mena, ben curiós i divertit: no fa gaire la Universitat de Barcelona va organitzar un congrés de Sociòlegs i Sociòlogues Joves, amb la qual cosa, la Carme Junyent (la professora) no podia evitar riure quan passava per davant de la pantalla que tenim al vestíbul, on es publica l'agenda de la facultat. ¿Per què reia la Carme Junyent? Perquè cada cop que ho llegia imaginava un congrés de sociòlegs vells perseguint sociòlogues jovenetes.

¿Fins quan durarà la tonteria?

Biografia lingüística (segona part)

Tal com us vaig prometre, aquí va la segona part de la meva biografia lingüística. Ens havíem quedat entrant a la nova escola, a cinquè d'EGB, on vaig haver d'adaptar-me lingüísticament a les companyes. En aquella època patia jo una mena de trastorn bilingüe que em feia mantenir una lluita interna: membres de la meva família paterna m'asseguraven que el català "no molaba", se'n reien, de la llengua, imitaven els parlars amb un sentit de l'humor força desagradable i, com podeu imaginar, en una nena com jo allò va causar estralls: tot i que el parlava còmodament a l'escola, va esdevenir l'únic àmbit en el qual feia servir el català. Va arribar un moment, en plena preadolescència, en què fins i tot me n'avergonyia de parlar-lo.

Llavors vaig entrar a l'institut. Allà la barreja lingüística era a parts més o menys iguals entre totes dues llengües: vaig fer amistats amb qui la llengua del primer contacte va ser el català, i d'altres amb les quals les primeres paraules van ser en castellà. Com que era el moment de preocupar-se per coses tan importants com els cabells, la roba i els nois, el meu conflicte amb la llengua va passar a segon terme. Fins que a segon de BUP vaig barrejar-me amb un grupet de "cumbaiàs" (pels que no vau viure aquells meravellosos anys us diré que els cumbes eren nois de papà amb estètica hippie, que tenien uns certs ideals i valors que defensaven amb fermesa, entre ells la llengua, que fumaven porros i feien campana sovint). Tot i que no vaig ser mai cumba, la força amb què defensaven una terra lliure i una única llengua oficial em va captivar (bé, també hi va fer molt el fet que un dels nois del grupet m'agradava d'allò més). Vaig començar a fer servir sempre el català, a defensar-lo davant d'aquells que el criticaven o el menyspreaven, i vaig començar a interessar-me per parlar-lo bé i escriure'l millor.

Aquesta metamorfosi va suposar un fort entrenament en canvis d'hàbits i mals vicis com el famós "tenir que" (que tant havia sentit a casa entre la mare i la tieta, o entre elles i els avis), o els entranyables "lo" i "lis" (¿qui no coneix algú que els fa servir a tort i a dret?). I així em vaig anar convertint a poc a poc en llenguaddicta. Però la llavor que la família paterna havia plantat dins meu seguia allà, latent, i un dia va esclatar.

Corria l'any 1999 i vaig anar a sopar amb el meu nòvio de llavors (de Sant Carles de la Ràpita) a casa d'uns amics meus (de Barcelona ella i de Lavern ell). Parlant de totes aquelles coses que es parlen en un sopar d'amics va sortir el tema de la llengua, i de l'hàbit de canviar al castellà quan algú ens contesta en aquesta llengua. La llavor va donar fruit: el meu discurs anava carregat de prejudicis i falses veritats sobre la necessitat de canviar per tal de facilitar la comunicació, per respecte a l'altre, per comoditat... La meva amiga, una dona molt canyera i trempada, amb tota la confiança (i 9 anys més que jo d'experiència en aquest món) em va desmuntar tots i cadascun dels arguments amb tanta força que les llàgrimes em van assaltar sense avís. Es va fer el silenci, es va disculpar per haver estat dura amb mi, i tot va acabar bé. Però dins meu s'havia tornat a lliurar la batalla de les llengües, sense saber encara com, després d'haver defensat tant la llengua en els darrers anys, em van poder sortir de dins totes aquelles idees.

...continuarà.

Berenar sense comentaris

Una tarda de gener em vaig trobar amb l'Eduard de Falgons a la biblio de la facultat. Després d'una bona estona de barallar-me amb el nou portàtil (i de decidir definitivament que em canviava el Vista per l'XP), vam anar a fer un berenar ràpid al bar-cafeteria-pastisseria que hi ha al carrer de sota de Tallers. Mentre feia cua per demanar (i l'Eduard guardava lloc: les 6 de la tarda és l'hora de les iaies, envaeixen les cafeteries i les xocolateries i cal esmunyir-se entre la gentada per tal de seure tranquil·lament i prendre una infusió), em vaig trobar amb això:

La Llumanera

Fa uns dies vaig fer una troballa que he volgut compartir amb tots els llenguaddictes que em llegeixen. Es tracta de la primera pàgina d'un exemplar de La Llumanera, de l'any 1880. La Llumanera és una publicació de la Catalan Society of New York, fundada pels emigrants catalans del segle XIX. Aquí la teniu (perdoneu per la qualitat de la foto). Trobareu la història d'aquesta publicació a la pàgina de l'Instituto Cervantes.

Pels que ja em trobaveu a faltar

Avui he llegit això al diari, i malgrat ser en castellà he cregut que era el meu deure fer-vos-ho arribar:

El País, edició impresa, dilluns 28 de gener de 2008

Titular: "Obama resurge gracias a los jóvenes blancos, las mujeres y los negros".

Bé, davant d'un titular tan poc afortunat com aquest cal fer-se un munt de preguntes:
1. ¿Qui l'ha votat? Els joves blancs està clar, però,
2. ¿quines dones? ¿Totes? ¿Blanques i negres? ¿Joves o grans? Perquè, que jo sàpiga, el que et fa dona no és l'edat que tens, sinó el teu sexe, per tant,
3. ¿dins els joves hi ha també dones? ¿O només es refereixen a homes joves blancs?
4. ¿Quins negres? ¿Tots? ¿Homes i dones? Bé, tots no, perquè si especifiquen que l'han votat "los jóvenes blancos" entenem que els joves negres no l'han votat.
5. ¿Qui ha votat doncs Clinton? Ens queden només els homes blancs de més de 30 anys (suposant que 30 sigui el límit entre ser jove i no ser-ho, cosa que no comparteixo), i els joves negres (¿homes només o dones i homes?)

Bé, com sempre, per mirar d'aclarir el dubte, he llegit l'abstract de la portada:
"Arrasó con el respaldo de los negros, pero también obtuvo una cuarta parte de los votos de los electores blancos. Venció entre los menores de 30 años y entre las mujeres".

Claríssim, ¿no?

Biografia lingüística (Primera Part)

Arran d'un comentari molt encertat de l'Eduard Abelenda i Puigvert en el meu darrer post, he cregut que podia ser interessant dedicar-ne un a les biografies lingüístiques (us convido a compartir les vostres en els comentaris).

El primer cop que en vaig sentir a parlar va ser a la carrera de Magisteri, a l'assignatura de Didàctica de la Llengua Estrangera, amb una professora que va ser com una guia per a mi. Ella ens va demanar un dia a classe que féssim un recull de les llengües amb les quals teníem o havíem tingut contacte, tant si les parlàvem com si no, com si només les enteníem a mitges o gens. Vaig fer el dibuix d'un arbre on a les arrels hi havia el castellà, al tronc el català, i a les branques l'anglès, el francès, l'italià, el portuguès, el gallec, la llengua de signes catalana, l'alemany, el polonès, el romanès, i ara no recordo si alguna més (d'això potser en fa ben bé 7 o 8 anys).

A les arrels del meu arbre hi ha la llengua que sempre m'han parlat a casa. Tot i que, crec que en alguna ocasió ho he comentat, la meva mare és catalanoparlant (el meu avi era de Reus i la meva àvia és de Barcelona, de la Barcelona antiga), la llengua de casa va ser el castellà perquè el meu pare era de Múrcia (l'avi també, i l'àvia de Jaen). Per més que se'n digui llengua materna, aquest concepte no fa referència necessàriament a la llengua de la mare, sinó més aviat a la llengua en la qual la mare parla als fills, és a dir, la llengua de la llar, com ja sabeu. I per més que la major part del temps el vaig passar amb la mare, la llengua de comunicació a casa va ser (i és) el castellà. Llavors els pares es van separar, però ja era tard, imagino, per canviar un hàbit tan inconscient com és la llengua. Quan la meva tieta va venir a viure a casa es van crear situacions d'allò més curioses, perquè ma mare i ella, germanes, es parlaven en català, però totes dues ens parlaven en castellà a mi i a la meva germana.

El més divertit era quan anàvem a casa dels avis materns, perquè ells sempre ens han parlat en català. Llavors teníem converses a tres bandes on les nenes parlàvem català amb els avis, però castellà amb la mare i la tieta, mentre que tots ells es parlaven en català.

La llengua de la llar es va convertir en la meva primera llengua (la llengua en la qual compto, m'emprenyo, parlo amb mi mateixa i escric els meus pensaments). A l'escola on anava, gairebé tots els professors feien les classes en castellà, i amb els amics parlàvem sempre en castellà. Però en acabar 4t d'EGB (a alguns potser ni us sona això d'EGB) ens van canviar d'escola. Hi ha una dita en castellà que diu "Allá donde fueres, haz lo que vieres", i això vaig fer a la nova escola, on tothom parlava català. Les noves amistats, els professors, fins i tot el personal no docent, usaven tan sols el català per comunicar-se amb mi. És a dir, que fins que no vaig tenir 10 anys no vaig començar veritablement a parlar català.

...continuarà.

Lloat sia Déu

No, no m'he begut l'enteniment, però això de ser mestra d'una escola concertada (de caire catòlic tot i que bastant lliberal, cal dir-ho) m'obliga a fer coses tan poc desitjables com anar a l'església. Bé, no és que anem a missa, ni molt menys (només faltaria), però a l'església hi anem sovint perquè a l'escola no tenim sala d'actes (ni cap espai prou gran com per poder fer les cantades de Nadal i de primavera, amb els papes i les mames fent fotos amb cara de "Mirá qué chévere que lo hizo Kevin Jesús" -versió actual del tan clàssic "Guaita que bé que ho ha fet en Jordi").

Com sempre, la meva feina (la que em dóna per menjar o pagar la hipoteca -noteu la conjunció) em permet trobar perles lingüístiques d'aquelles que no només fan mal als ulls, sinó que ens obliguen a tancar-los perquè no ens caiguin de l'ensurt. Aqui en teniu una, però com que no sóc gaire bona fent fotos amb el mòbil, al final us en copio el text. Apa, vigileu amb l'empatx d'errades.

Creació Composició i Montatge de cinc Vidrieres Artistiques Emplomades, an diferentes mides montades an diferens gruixos deplom i realitzádes an vidre Katedral Aleman. Dibuijos an Grisalles i Esmals al foc.

3 Vidrieres – 167 x 55’6 cmts.

2 Vidrieres – 167 x 54’0 cmts.

Preu Vidrieres --- 5.542 E

Tires de Soport i Colocació --- 187 E

Total Pto. --- 5.729 E

Im-pressionant, ¿oi? ¿Us heu aturat a meravellar-vos amb aquesta nova llengua? Caldria un estudi molt acurat per determinar si "an" és equivalent a "amb" o a "en" (¿potser estem davant d'una fusió de totes dues preposicions que s'avança milers d'anys a l'evolució del català?). ¿I què me'n dieu de la manca total de puntuació? A l'escola t'ensenyen a posar comes entre els elements que conformen una llista, i ja veus, ¡¡¡¡NO FAN FALTA!!!! ¿Per què ens compliquem tant la vida? Podem marcar aquesta peculiaritat amb la majúscula, molt infravalorada en els darrers segles. ¿I sobre l'al·lomorfia de l'adjectiu "diferents"? Fantàstica, ¿no trobeu? Sens dubte, l'accent de "realitzádes" ha degut caure de la paraula "Artistiques" quan han penjat el cartellet al taulell d'anuncis de l'església, si no, és que no m'ho puc explicar...

Una mica d'art

Masolino da Panicale
c. 1425
Detalle de Adán y Eva
en el Paraíso (el Pecado ori-
nal), Capilla Brancacci, iglesia
de Santa Maria del Carmine, Florencia.



¿Què us sembla l'obra? ¿Quants de vosaltres heu vist l'errata? Jo no la vaig veure el meu primer any com a correctora de castellà en una editorial especialitzada en llibres d'art (editorial per a la qual he estat treballant des de llavors -tenia 18 anyets acabats de fer- fins fa dos mesos).

Llavors ho vaig atribuir a la meva poca experiència en el camp de la correcció (fins a aquell moment havia fet de negra per a una amiga que també feia de negra d'un corrector a sou d'una editorial conegudeta, i tot el que havia arribat a les meves mans eren novel·les d'Agata Christie i alguna altra cosa amb molt poc suc). Ara sé què em va passar, i és que es tracta d'un error dels més habituals en lectura (segons proven molts experiments de psicolingüística).

Potser alguns de vosaltres encara us esteu preguntant de quina errata parlo. Bé, no us frustreu per això. Quan li vaig passar el llistat de peus d'il·lustracions ja corregit al meu company maquetista (polonès, amb un castellà que llavors em recordava molt el del jugador de futbol Stoichkov -segur que l'he escrit malament), em va cridar perquè m'ho mirés, amb una rialleta estranya als llavis. Us asseguro que ho vaig llegir més de quatre vegades abans de dur-me les mans al cap. Jo era llavors l'única persona que corregia els peus d'il·lustració, i us podeu imaginar que després d'allò m'he mirat del dret i del revés tooooots els peus que han passat per les meves mans (accepto aquí la relació d'idees poc glamurosa* provocada per la polisèmia del mot "peus").

I és que el fet que el polonès trobés l'errata tan bon punt s'ho va llegir és degut a la seva necessitat de llegir totes les lletres de les paraules que tenia al davant, ja que el seu lexicó llavors en llengua castellana era limitat i poc assentat. Coses del cervell... ¿què li farem?

*Tot i que el DIEC2 accepta "glamur", no hi ha cap entrada per a l'adjectiu corresponent. Aplico les normes morfològiques i ortogràfiques que em semblen adients per a aquest mot. Qui tingui res a dir, que ho digui ara o calli per sempre. ;-)

Maleït blogspot

Des de fa uns dies quan obro el meu blog apareix tot en anglès. Al principi vaig pensar que seria un error del sistema, que potser m'havia canviat l'idioma per error (en altres ocasions m'ho he trobat tot en castellà), però no. A tot arreu a la configuració hi tinc triat el català, però la informació segueix apareixent en anglès, i ja començo a pensar que de casual no hi ha res (digueu-me paranoica, però ja no sé què pensar).

Quan busco una manera de contactar per demanar què li passa a blogspot, l'únic que em trobo és una pàgina de preguntes freqüents amb respostes, però cap adreça electrònica, cap formulari, cap manera d'adreçar-me als que controlen el servei.

Si algú s'hi ha trobat i ho ha pogut resoldre, que m'ho faci saber. M'agraden totes les llengües, però no imposades.

Vocabulari bàsic

Quan el metro va tan ple que treure un llibre i posar-se a llegir es converteix en una missió impossible, el que faig és practicar la mirada en diagonal (per allò que tenim els humans de no mirar-nos als ulls amb qui no coneixem, no sigui cas que l'altre s'ho prengui com una agressió, una provocació o una violació del seu espai vital). Ahir, tornant cap a casa, una noia carregada amb carpeta, llibres, abric... mostrava la coberta d'un diccionari visual. El títol era "Mina första 1000 ords" (premi per qui endevini de quina llengua es tracta). I el més curiós del cas és que, en un diccionari on t'esperes que aquestes 1000 paraules pertanyin majoritàriament al vocabulari bàsic, els exemples que il·lustraven la coberta eren els següents (atenció no només als objectes triats pels editors sinó al nom en si): popcorn, partyhatt, pappersgirland, ballong, kamera, chips, tårta.

¿Chips? ¿Popcorn? Però, ¿no hi havia paraules més genuïnes per al primer diccionari? No sé, ja que t'hi poses... I a més, no sé jo si les garlandes decoratives de paper i els barrets de festa són la cosa més chic en els països on es parla el ... (he he, us pensaveu que ho diria, ¿eh? Doncs, no. Feu les vostres indagacions), en qualsevol cas, no sé qui decideix què s'inclou en un primer diccionari de qualsevol llengua, però està clar que no és lingüista.

Més morfologia

¿Què em diríeu si us digués que he anat a una "forneria" a comprar el pa aquest matí? Em diríeu que, en qualsevol cas, on he anat és al forn: "botiga on venen pa" (accepció 4.2 del DIEC2).

Hi ha una regla de formació de paraules que diu que no podem afegir un afix (el sufix -eria, en aquest cas) el significat del qual ja estigui inclòs en l'arrel a la qual l'afegim (igual com en castellà no podem fer "bodeguería", perquè tenim "bodega").

Doncs, bé, aquest matí he anat a comprar el pa a una "forneria":

Al carrer Lluís Puigjaner d'Olesa de Montserrat. Hi venen pa, us ho asseguro, i no forns (que és el primer que vaig pensar quan ho vaig veure).

PD: Aquest post està dedicat a la meva professora de Morfologia, que es durà les mans al cap quan el llegeixi.

1/12/07

Solució

La meva professora de Morfologia va resoldre el conflicte que he tingut durant dos anys amb aquest establiment. Si tenim en compte que avui dia són pocs els forns on el pa que venen l'han fet allà mateix, perquè el més comú és comprar-lo a una panificadora, la derivació del mot "forneria" té una lògica: ja no és el lloc on es fa el pa (i.e. "forn") sinó el lloc on treballa el forner (i.e. el venedor de pa).

Plurilingüisme institucional

La vergonyosa actuació del jutge de l'Audiència Nacional en el judici dels dos gironins acusats de cremar fotos del rei és digna de post.

Anem a pams. En primer lloc, el raonament del magistrat per exigir que parlessin en castellà era absurd: com que es trobaven en una Comunitat Autònoma on es parla el castellà, havien d'expressar-se en castellà, a més tenint en compte que el comprenen i que estan obligats a conèixer-lo. Però el que el jutge estava obviant era que l'Audiència Nacional, en tant que estament públic i estatal, no pertany a la Comunidad Autónoma de Madrid, sinó a l'Estat espanyol i, per tant, també als catalans (¿no diuen que som a Espanya?). És a dir, que l'Audiència Nacional, per més que estigui ubicada a la capital de l'Estat, no es troba en territori madrileny, sinó estatal. I com a tal, com a organisme, institució, etc., estatal, ha de garantir l'atenció personalitzada en qualsevol de les llengües cooficials.

És més, ¿què hauria fet aquest jutge si els acusats haguessin estat estrangers? Posem per cas, paquistanesos acabats d'arribar, o millor, per evitar prejudicis etnicoculturals, francesos o alemanys. ¿Els hauria prohibit defensar-se perquè no parlaven castellà? ¿O potser els hauria buscat un intèrpret? Si la llei és igual per a tothom, que es noti.

L'altra gran bestiesa del magistrat és el fet que no entenia l'actitud dels acusats, tenint en compte que la defensa s'expressava en un "castellano perfecto", com si existís aquest concepte, cosa que em fa pensar que si l'advocat hagués estat de Sevilla o de Múrcia, el jutge (gran lingüista, pel que es veu), s'hauria estalviat el comentari...

Per acabar, imagino que aquest jutge, com molts d'altres de l'Estat, es troba sovint davant de textos escrits en altres llengües (ja sigui només per allò que diuen que cal estar al dia en matèria de sentències internacionals). I no crec que li resulti cap trauma haver-se de comunicar amb col·legues d'altres nacionalitats. ¿Per què tants prejudicis lingüístics quan es tracta de llengües veïnes minoritzades?