11/10/08

La humanització de la màquina

Després del viatge caribeny, he tornat per a trobar-me cara a cara amb una assignatura que he estat intentant esquivar des que vaig començar la carrera: Lingüística Computacional. Com que és obligatòria, sabia que tard o d'hora m'hi hauria d'enfrontar, i el moment ha arribat. En realitat no és tan dura com em pensava, i fins i tot m'ha proporcionat tema per al post d'aquesta setmana.

Les tecnologies de la parla (reconeixement i síntesi de veu) avancen. També la informàtica lingüística i la lingüística computacional. Hem passat de les màquines de tabac que t'agraeixen la compra a la sofisticació d'un aparell de GPS o d'un contestador automàtic amb múltiples funcions, a la cerca de respostes a la xarxa, el resum i la traducció automàtiques. I sembla que els experts busquen anar encara més enllà. A classe parlàvem l'altre dia de recerques en marxa actualment: algunes d'elles van camí de fer realitat la profecia del nostre estimat Sebastià Serrano: arribarà el dia en què les persones no necessitaran aprendre llengües, perquè tindran un petit aparell enganxat a l'orella que els traduirà les paraules de l'interlocutor que té davant per davant.

D'acord que tot allò que ens faciliti la feina és sempre benvingut, que allò que ens ajuda a guanyar temps és una eina imprescindible, però quan els reptes arriben a pretendre que una màquina pugui conversar amb una persona, em sembla que perdem de vista les conseqüències. A classe se n'ha parlat aquests dies: la domòtica et permet viure en una casa on tot està controlat per un ordinador central que compleix ordres. Si la tecnologia avança fins al punt d'aconseguir una mena de HAL (2001: una odissea en l'espai), tindrem un nou company de pis, permanentment instal·lat. Un amic virtual amb qui podrem conversar, estarà programat per entendre la ironia, per complir les nostres ordres (tan senzill com dir-li què volem), per buscar-nos receptes de l'Isma Prados i dictar-nos-les mentre preparem el sopar, fer-nos la llista de la compra i encarregar-la al supermercat, i realitzar per nosaltres les transaccions bancàries i la gestió del correu electrònic, vaja, una perla. Un bon partit, que dirien les àvies. De fet, aquest company de pis no ronca, no mira el futbol quan tu vols veure la pel·lícula, no embruta i, importantíssim, no et porta la contrària perquè sí. Però, ¿podrà sentir la teva tristesa mirant-te als ulls?

¿No estem potser ja prou individualitzats? Des que Internet ha arribat a les nostres llars, un ventall de possibilitats s'han posat al nostre abast. És una eina imprescindible avui dia, i ha ajudat a trencar barreres abans impensables: puc comunicar-me amb la meva germana, que viu a l'altra banda del món, parlar-hi en directe i fins i tot veure-la mentre parlem. I és fantàstic. Però ho fem de la mateixa manera amb el veí, per messenger, quan podríem senzillament picar a la seva porta i fer un cafè plegats; quan pensem en un amic a qui fa temps que no veiem decidim que en arribar a casa li enviarem un e-mail, o li penjarem una nota al mur. La gent surt menys, parla menys sovint, les felicitacions d'aniversari s'han convertit en missatges de sms, i com que tenim plataformes que ens permeten informar i estar informats en tot moment del que fem i del que fan els altres, ni tan sols sembla necessari quedar per "posar-nos al dia".

¿Estem humanitzant les màquines o ens estem deshumanitzant nosaltres?

11 comentaris:

RGAlmazán ha dit...

Sin duda, somos nosotros. Nosotros los que nos estamos deshumanizando. Las máquinas se pueden usar bien, pero el abuso puede llegar a aislarnos totalmente. Ya empezó la cosa con la televisión, no digamos nada con las play-stiations, y después todo lo demás.
No vemos a los amigos y lo que es más grave, los niños no juegan con otros niños sino con máquinas, los adolescentes sólo se ven para el botellón, etc. Sé que exagero pero las caricaturas siempre ejemplifican mucho mejor y confirman tu tesis.
Un beso.

Salud y República

Anònim ha dit...

Colla,

1) Jo encara segueixo esperant que la Llenguaddicta digui què és una doblecleta :-P

2) I si tinc premi.

3) De debò t'ha suggerit tot això la classe de Lingüística Computacional? Deuen haver canviat el temari ;-)

4) Espero que em permeteu aportar una nota discordant quant a la deshumanització: jo no crec que siguem menys humans pel fet de fer servir tecnologia. ¿Que potser un mico amb una porra o un Homo erectus que faci servir el foc són substancialment diferents d'un altre Homo erectus? Segur que hi va haver uns quants Homines erecti que li van dir al primer (amb una sintaxi més primitiva ;-): "Guaita, que si fas servir la porra per espantar els llops, deixaràs de necessitar els músculs i se t'atrofiaran, i acabaràs convertit en un piltrafa!" (per "piltrafa", és clar, cal entendre un Homo sapiens: menys cos, menys múscul). Jo no hi veig el problema: l'únic que passa és que en comptes de fer servir el nostre propi cos i/o equipament de sèrie innat per resoldre els nostres problemes, recorrem també al medi i també fem servir altres cossos i equipament addicional que trobem al nostre abast. Guanyem versatilitat per dues raons: perquè podem fer servir més coses de les que portem instal·lades de manera natural, i perquè no cal que les deixem instal·lades quan ja no les necessitem, la qual cosa aporta alhora elegància al nostre disseny com a espècie :-) (per què esperar 100 generacions perquè una mutació et doni un increment de força de 5 quiloponds, si pots simplement agafar una pedra i aixafar-li el nas a l'Homo habilis que t'intenta prendre la xicota? ;-)

I també hem guanyat una altra cosa molt important: la intercessió de la intel·ligència. Com podem combinar capacitats, podem triar-ne les més adients. Si fóssim com alguns humans que només tenen músculs, intentaríem resoldre-ho tot amb els nostres músculs. Però com tenim diverses opcions, no totes igual d'eficients, hem de prendre decisions i veure quines són les millors, i això estimula la intel·ligència.

En el terreny de les relacions humanes, d'altra banda, els estudis de Manuel Castells, de la UOC, han demostrat que Internet de fet agumenta significativament la capacitat de socialització de les persones, molt especialment les tímides. Penseu que és molt còmode: abans, establir una relació era perillós perquè implicava contacte directe i el contacte directe implica alhora vulnerabilitat directe davant de possibles freakies. Les relacions a través d'internet, tanmateix, permeten preses de contacte indirectes que poden ajudar a conèixer algú abans de voler tenir-hi un contacte més directe i, en cas que sigui necessari, fan molt menys traumàtica la interrupció de la relació.

L'avenç tecnològic ens fa més lliures i ens dóna més poder com a individus, però no crec ens faci menys sociables. Seria com si em diguessin que emancipar-se és dolent perquè deshumanitza. Fals: deixar d'experimentar una limitació de la teva individualitat és justament refermar-la, et dóna llibertat: com a éssers humans, estem subjectes a unes inevitables limitacions naturals que, tanmateix, de mica en mica anem superant. Això no ens fa menys humans: la tecnologia és un producte humà, una expressió de la seva ment, com l'art i la idea de bellesa, i, com a tal, és humana. Dir que la tecnologia ens deshumanitza seria com dir que l'amor ens deshumanitza: tot el contrari, tal com jo ho veig, són només potencialitats nostres.


L'Anònim

aaa ha dit...

Soc programador de pàgines web, i vinc del camp de la programació de gestió. M'he passat força anys, introduint a les màquines pogramets fets per mi, per facilitar gestions diaries, agilitzar processos, i potser el més important, reduint tot el que es pugui l'error humà. Pero bé, estic totalment d'acord en que la tecnologia mal portada ens "idiotiza". Perque la gent va cada dia a treballar amb el gps engegat? Si sempre vas al mateix lloc. Amb les màquines no hi ha posibilitat a l'imprevist, a l'espontanietat, no és dinàmic, tot està calculat. Tens neveres que et diuen el que et falta, potser podrien trucar al supermercat i fer la teva compra, pero no t'agradaria anar al super i veure les novetats, provar coses noves, veure a la gent.

Amb tot el que va dient l'anònim, com es que no té blog propi? Jo em puc considerar una part d'aquesta gent que anomena tímids. I està clar, que potser amb un programet podria trobar en un munt de noies la que s'adaptès millor al meu perfil, pero qui diu que potser no m'agradaria, primer no ser tan tímid, i després poder tenir una xerrada o cita amb totes les noies i veure que passa, amb aquest punt d'incertessa que sempre fa la vida més emocionant.

Perque tot ha d'estar tan mastegat?

Anònim ha dit...

Colla,

Jo crec que la gent va cada dia a treballar amb el GPS engegat per la mateixa raó per la qual a l'Edat Mitjana atribuïen malalties a la posició dels estels o creïen en dimonis: perquè d'ignorants n'hi ha hagut sempre. Ara, això no té res a veure amb el nivell tecnològic: ara hi ha estúpids amb més tecnologia, però ara hi ha els mateixos estúpids que abans. Això no ho canviaràs ni amb tonelades d'investigació.

D'altra banda, i tant, que segueix havent-hi lloc per a l'imprevist i per a l'espontaneïtat, per més avançada que sigui la tecnologia! N'hi ha, a un nivell més alt: si ja tens vist una cosa, passes a un altra, no et quedes sense fer res. Si algun dia ens canséssim de menjar tailandès, podríem provar-ne de mexicà; si la tecnologia ens resol la gestió empresarial a una escala X, farem empreses a escala X + Y; si arribem a la Lluna, intentarem anar a Mart; si la tecnologia ens permet tenir accés a més informació, voldrem millor informació; si tenim accés a més formes d'humor, o més persones, demanarem un humor de més qualitat, i persones més enriquidores, etc. És un non stop. Justament és tenir nevera el que ens permet dedicar-nos a coses més interessants. Sense tecnologia, estaríem menjant formigues per subsistir; amb tecnologia, tenim les formigues al plat i podem dedicar-nos a buscar tresors o, qui vulgui, pot continuar menjant formigues, però en qualsevol cas ara pot triar, abans no. La tecnologia ens simplifica la vida i augmenta la nostra llibertat d'acció. Una altra cosa ben diferent és que ens faci por la nostra llibertat perquè hi hagi gent que no la sàpiga gestionar. Aquest és un problema totalment diferent. No es pot aturar l'aventura científica pel fet que hi hagi gent incapacitada per viure-la. Simplement, s'han d'introduir tests d'aptitud, com en tot.

D'altra banda, no em vull ficar en qüestions personals. No sóc qui per jutjar la timidesa de ningú. L'únic que puc dir és que, si algú insatisfet amb la seva timidesa, aleshores és perquè no és tímid de manera natural i es reprimeix per alguna raó que només aquesta persona pot saber. Altrament, si s'és tímid com ho sóc jo, aleshores segur que hom n'està ben orgullós. I efectivament, si algú vol tenir una xerrada directa amb tothom, la tecnologia no li ho impedirà, si és el que vol. Ans al contrari, podrà conèixer encara més persones, a través d'Internet, justament perquè la tecnologia no deshumanitza: li dóna una magnitud superior a la nostra humanitat.


L'Anònim


PD: L'Anònim no té blog propi perquè no en veu la necessitat. Confio que ningú es quedi amb ganes de llegir-me. Faig el que puc.

llenguaddicta ha dit...

Ui ui ui... M'encanta el debat que s'ha generat. Gràcies a tots per les vostres intervencions.

1) Com que el concurs sobre la doblecleta no ha tingut gaire èxit, us en dono la solució: a Puerto Rico li diuen doblecleta als tàndem.

2) Estic d'acord amb el ferranel. De fet, m'encanta que tinguem eines noves que ens faciliten l'existència i ens deixen molt de temps lliure per a gaudir-ne com cadascú triï, però em sembla que estem arribant a uns límits perillosos: els programes tipus Sims (o com es digui), els móns virtuals on les persones es relacionen mitjançant avatars, etc., el que fan és tenir-nos tancats a casa, perquè per poder jugar amb aquestes personetes, conèixer-les i relacionar-nos, cal tenir davant l'ordinador. I d'acord que la tecnologia ens ha permès dur-nos l'ordinador a qualsevol lloc, però igualment, l'individu està lligat a la màquina, a través de la qual coneix gent que s'amaga rere avatars que pretenen ser un alter ego de l'individu. D'aquesta manera, a la xarxa tothom és qui vol ser, i la fantasia està a l'ordre del dia. Però per més que això sigui una eina, com pretén l'Anònim, per a acostar-nos a la gent, en realitat ens n'allunyem. Abans anaves de festa amb la colla, i si una persona a l'altra banda del bar et feia "tilin", t'hi acostaves i hi parlaves. Ara aquest "tilin" és del tot fictici, perquè no veus la persona, hi veus el que et vol mostrar, i pot ser, d'acord, que això et permeti fer una primera criba, i després quedaràs amb la persona que més s'acosta als teus interessos, però la sorpresa serà trobar-te algú que en realitat no té res a veure amb tu, per més que virtualment ho semblava.

Crec que ens estem individualitzant massa, estem massa sols, i això porta a més depressions, més desconcert, més infelicitat al cap i a la fi.

Hi ha teories psicosocials que expliquen que abans (i no en fa tant), quan el nucli familiar estava compost de 5, 6, 7 membres perquè en una mateixa casa hi havia també els avis, algun tiet i cosins, les preocupacions dels membres de la família tenien un coixí important a casa, i les tasques estaven repartides. Avui dia, on la majoria dels nuclis familiars són de 2, màxim 3 membres, i en molts casos d'un de sol, les preocupacions són les mateixes, a més de les noves de la nostra era, i les frustracions i l'estrés són més presents, ja que no hi ha un repartiment de tot plegat com abans.

En qualsevol cas, Internet és un invent fantàstic, però jo trobo a faltar anar a fer el cafè en sortir de classe, quedar els dissabtes a la tarda per anar al cinema o els diumenges per anar a visitar monestirs.

Anònim ha dit...

Colla,

1) A mi també m'encanta que hi hagi debat, però espero que aquest no es converteixi en una cortina de fum per no lliurar els premis merescudament guanyats: Llenguaddicta!, ara dius que la doblecleta és la bicicleta tàndem! Quan jo vaig dir-ho, ho vas negar! Les meves paraules textuals, del missatge de les 15:02 del 05/10/08:

"m'arriscaré i diré que la "doblecleta" és la bicicleta tàndem"


2) Quant al debat, ja veig que sou del segle passat ;-) Doncs res, si tan malament us sentiu per culpa de la tecnologia, ja saps, Llenguaddicta, tanca el blog i, a partir d'ara, a penjar papers pels taulells de la facultat.

I quina llàstima que deixeu de fer totes aquestes coses maques per culpa de tenir ordinador...

3) "Abans anaves de festa amb la colla, i si una persona a l'altra banda del bar et feia "tilin", t'hi acostaves i hi parlaves."

Algú sap d'algun bar que hagi tancat per culpa dels ordinadors? Que potser la gent ha deixat de lligar als bars? Jo diria que més aviat no, a jutjar per la meva experiència personal de cap de setmana (amb un parcial al meu favor de 2 de 4 en les darreres quatre sortides). És com l'argument contra els matrimonis del mateix sexe, la dreta hi argumentava en contra dient que "destrueixen la família tradicional", cosa que no és certa: no té per què haver-hi menys famílies tradicionals perquè hi hagi més matrimonis del mateix sexe, atès que la intersecció entre ambdós grups de població probablement sigui igual al conjunt buit, o equivalent. Per la mateixa regla, destrueix la tecnologia les relacions personals? Mmmm, a veure, la gent surt menys? Coneixem menys persones? Els bars tanquen? Es fan mensy activitats? Tenim menys amics? Tenim pitjors amics? Quin indicador objectiu podem fer servir, més enllà d'afirmacions subjectives enormement generals? Perquè ja us dic, no sé de cap bar, disco o restaurant que hagi tancat per falta de relacions interpersonals!


L'Anònim

llenguaddicta ha dit...

Anònim:

1) Em sap greu haver-me saltat el comentari en què encertaves l'enigma de la doblecleta.

2) Em sembla de molt mal gust comparar les nostres opinions amb les opinions execrables d'aquells que parlen contra els matrimonis homosexuals. ¿Què hi té a veure el porc amb la velocitat?

3) Potser sí, que es tracta d'opinions sense prou base, etc. El cas és que acabo de veure un documental molt interessant sobre les grans mentides de la nostra era (la religió, l'onze-S i les crisis monetàries), i m'ha fet pensar molt el moment en què parlen dels xips de seguiment implantats sota la pell. El més interessant és que tot aquest aparell d'avenços que només estan pensats per a tenir-nos sota control les 24 hores del dia, i entretinguts perquè no pensem, tot aquest munt de maquinetes i tecnologia, la demanem nosaltres mateixos, és a dir, els goberns fan servir aquella estratègia infal·lible dels estafadors que consisteix a fer-te creure que la idea ha estat teva, i quan ja hi ets de quatre grapes, PAM!

Sí, potser hauré de tancar el meu blog perquè com a mínim no se m'acusi de retrògrada. Potser alguns dels meus lectors haurien de rellegir les meves paraules: ESTIC COMPLETAMENT D'ACORD AMB L'AVENÇ TECNOLÒGIC SEMPRE I QUAN NO COARTI LES MEVES LLIBERTATS.

He dit.

Anònim ha dit...

lenguaddicta,

Respecte específicament el teu tercer paràgraf, no crec que vagi per aquí el futur de les tecnologies de processament de la parla. La intenció no és que et facis amiga del teu pc ni que tinguis xerrades filosòfiques amb l'ordinador central de casa teva. Fins i tot quan dius que hi haurà programes que entendran la ironia, això no vol dir que l'entendran com ho fem els humans, que estem capacitats per apreciar l'ambigüitat i la riquesa del llenguatge (la majoria de vegades, com a mínim!). Això vol dir simplement que l'ordinador podrà reaccionar de manera aparentment natural davant de diversos registres, incloent-hi la ironia, però fixa't que he dit "aparentment". Una cosa que cada vegada és més evident és que no es pot separar la intel·ligència (entesa com a raonament analític) de les emocions. Els nostres comportaments intel·lectuals es basen íntimament en respostes emocionals i, a no ser que es pugui crear un sistema límbic artificial, el teu amic virtual ideal --0 vicis, 1000 virtuts-- romandrà encara durant molt i molt de temps com la pedra filosofal dels antics alquimistes: un somni, un repte. Al capdavall, el que es busca és una forma més eficaç d'interaccionar amb l'ordinador, una millor gestió de la informació i, naturalment, millor informació.

Respecte la qüestió de la traducció automàtica que comentes en el segon paràgraf, crec que l'aparell que esmentes tindria conseqüències més aviat positives per a les llengües que no pas negatives. Sinó, fixa-t'hi: la llengua com a estri de comunicació (i, conseqüentment, la varietat lingüística com a obstacle de la comunicació) ja no seria un problema. Això posaria un punt final sobre les males relacions que hi ha entre diferents comunitats de parlants, sobretot quan la qüestió de la llengua es fa servir de forma poc digna i apropiada amb objectius polítics. I què en quedaria? Doncs, la llengua com a patrimoni cultural, la llengua com un mirall d'una realitat concreta... És cert que ja no seria imprescindible aprendre idiomes (tot i que la literatura encara necessitaria traductors humans), però... nosaltres, que ens agraden les llengües, que ens n'estaríem de fer-ho? Jo no ho crec pas.

Finalment, i malgrat hagi intentat alleugerar el to preocupat del teu article, he de dir que també em preocupa la tendència creixent cap a l'isolament però em refereixo, sobretot, als més menuts. Jo he crescut en un poble amb un bosc molt a prop, ple d'animalets i tot tipus de vegetació. Aquest bosc era, tant per a mi com per als meus companys de follia, un escenari encantat que estimulava la imaginació. Dic això perquè aquest bosc encara existeix avui dia i al poble encara hi ha nens i nenes, però veig que no juguen al carrer, o com a mínim no ho fan tant com ho feia jo. No exploren la natura --no els interessa--, no pugen als arbres, no fan pistoles de fusta ni fletxes de paper de diari. Ja sé que els temps canvien i que tota la vida ha estat així, però em pregunto què seria de mi --quin tipus de persona m'hauria fet-- si les hores que passava al carrer jugant quan era petit les hagués passat enganxat a una pantalla, tot sol, jugant a curses de cotxes virtuals, a partits de futbol virtuals, a tota mena de jocs d'ordinador indescriptibles, o bé mirant la tele (i tots sabem què fan a la tele...)? He de dir, però, que tractant-se d'adults la cosa ja la veig diferent, però com que aquest comentari ja va llarg, m'acomiado en aquest punt -- això sí, no sense abans fer-te un petit reparo: quan no t'agradi el que algú t'escrigui en un comentari, espera't una estoneta abans de contestar i rumia bé què vols escriure. No escriguis res mentre estiguis enfadada perquè el resultat no és agradable de llegir i definitivament perquè --i aquesta és la meva opinió-- no n'hi havia per a tant...

Una abraçada a tothom!

Enoch

llenguaddicta ha dit...

¿Enfadada? Vaja, un altre que no pilla la ironia... ;-)

Et dono la raó quant a la canalla. Les batalles al bosc del costat de casa han cedit el pas a les batalles virtuals dins de casa. Els nens tenen poca imaginació i menys curiositat (especialment els de ciutat, i parlo amb coneixement de causa). A més, com que estan acostumats a les coses "ràpides" (menjar, compres, programes de TV...), avui dia són incapaços d'aguantar una classe sencera asseguts, menys encara tot un matí. Ni tan sols quan els estàs explicant les regles d'un joc que penses fer a classe. Crec que la ment humana està patint canvis en aquest sentit: si es deia que la capacitat d'atenció d'una ment humana adulta és de 45 minuts, m'agradarà veure quants minuts d'atenció seran la mitjana quan els nens d'avui creixin.

La manca d'interès motivada per l'excés d'imatges virtuals i de TV els està atrofiant la curiositat i els està convertint en petits consumistes patològics. Quan els portes a veure un hort, a més de no saber distingir una ceba d'un pebrot la majoria només es preocupen per si al final de la xerrada els donaran cocacola. Els portes a visitar un apicultor, i a la tanda de preguntes només els interessa si els regalaran mel. I aquests són els que dirigiran els bancs quan siguem vells, els que governaran el país, els que gestionaran la sanitat... bé, millor no pensar-hi.

Estic segura que la discusió intergeneracional i tecnològica és més antiga que l'anar a peu; quan es va passar del rotlle al llibre hi devia haver una revolució per part dels més conservadors: "Se'ns sortiran els ulls de les òrbites amb tant de moviment! Se'ns oblidarà el que llegíem amb tant passar de pàgina!"; i quan els nens a l'escola van començar a tenir llibre de text, provablement els mestres més retrògrads van pensar que era la seva fi, la fi del docent: "Si ho tenen tot als llibres, ¿per a què em voldran a mi? (snif)". Tot canvi suposa un repte personal i social per tal d'adaptar-nos a les noves perspectives que se'ns presenten. És evident que la tecnologia ens ajuda, i molt, en les tasques diàries, a la feina, fins i tot en el nostre temps lliure. Però també és cert que tancadets a casa i ben entretinguts, millor per als que manen. Perquè que jo sàpiga, cap manifestació virtual ha aturat guerres ni aprovacions de lleis, encara.

Tot arribarà...

Anònim ha dit...

Benvolguda Llenguaadicta,

Et llegeixo amb nocturnitat sovint. De fet, formes part dels deures del meu Google Reader. Això és el que té ser destra amb les formes i agradable amb el fons.

Feia dies que per feina no podia llegir-te, i la sorpresa ha sigut grata doncs toques un tema que m'interessa molt: la intel·ligència artificial.

Jo crec que hauries de prendre-ho amb il·lusió tot plegat. Sí que és cert que el canvi (evolutivament radical) de vies de socialització que les TIC ofereixen ens porten de la perplexitat en el millor dels casos, a la visió apocalíptica. Però siguem sincers...

Costarà, sí, però no tinc cap dubte que si no guanya cap Bush els EEUU i no hi ha cap IIIa Guerra Mundial, tard o d'hora podrem intercanviar parers afablement amb consciències no basades en carboni, ans en silici (o en carboni, via nanotubs!).

És igual... la qüestió és: no és realment important el que sents i no pas què hi ha al darrera? Sempre és així! Posa'm la dona més guapa del mon al davant, però no la canviaré pel meu amor. Posa'm una persona sana, que no la canviaré pel meu avi malaltó.

No canviaria gaire cosa per una conversa diferent a aquesta. Bonic que vingui de la llenguaadicta, però també ho seria si vingués d'una altre ésser.

Per què aquest elitisme genètic? Sí, ens estimem uns ulls que sàpiguen llegir la tristor. I hi seran. I quan aquestes consciències plorin de ràbia per ser tractades com bèsties, aleshores potser ens adonarem que també tenen drets.

O no és just que els tinguessin els negres quan hi havia racisme? I per què els mereixien? Per ser ATÒMICAMENT persones? O pel fet de patir, viure, sentir, estimar, cridar, riure, plorar i pensar com persones?

Pensa-hi, i potser ens alegrarem de quan puguem crear vides individuals, que faran millor la vida del conjunt.

Bona nit!
Jaume

llenguaddicta ha dit...

Estimat Jaume, en primer lloc t'agraeixo els elogis. ¿De debò és tan greu ser un pèl conservadora en temes sentimentals? No sé si m'interessa poder intercanviar parers amb màquines que, si "pensen", pensen el que els hem dit que pensin, és a dir, la seva autonomia serà sempre relativa.

¿Algú recorda aquella pel·li cutre salsitxera que anava d'una rebel·lió de cotxes, cafeteres i ordinadors? Era catastrofista, és clar, però és que l'únic robot que coneixem que és realment afable és l'Arale, i potser els polis de la vila del Pingüí no opinen el mateix que jo...

El que vull dir és que el que ens fa humans és l'esperit (per parlar de temes més personals), almenys així ho crec jo. I dubto molt que una màquina en pugui arribar a tenir. Per això, per més que rigui de les meves bromes i tingui uns ulls més o menys humans, no plorarà des del més profund de la seva ànima quan li planti dues bufes i li digui: "Coi de màquina inútil, ja t'has tornat a penjar".