19/12/09

Una ONU casolana

El mateix dia que penjava el post anterior, vaig anar a sopar amb la companya de pis i els seus amics per a celebrar el seu aniversari i el d'una altra noia, una francesa que viu a la mateixa residència que jo.

A taula érem: una alemanya (la meva companya de pis), una francesa i jo, i quatre (homes) serbis. Els serbis entre ells parlaven serbi, i amb l'alemanya també parlaven serbi (són companys de màster). La llengua franca en aquella taula era l'anglès. Jo de tant en tant amb la francesa parlava francès, especialment si no volia que els altres sabessin què li deia. Quan l'alemanya i la francesa s'havien de dir alguna cosa que no volien que els homes entenguessin, parlaven alemany, amb la qual cosa, tampoc jo me n'enterava, tot i que... això de signar m'ha despertat les habilitats de comprendre el tema d'una conversa observant gestos, mirades i expressió facial. Exemple pràctic: l'alemanya li diu alguna cosa en alemany a la francesa, mentre treu el tabac de la butxaca; la francesa li diu alguna cosa i dirigeix una mirada ràpida, completament involuntària, al plat de l'alemanya; jo li dic a l'alemanya en anglès "ella té raó, t'hauries d'acabar primer la carn", totes dues em miren i em pregunten "¿com has sabut de què parlàvem?" Quan algú es queda de pedra amb les meves dots adivinatòries en situacions similars, sempre dic: "Sóc lingüista".

La nota divertida de la taula la va posar un noi romanès que va arribar pel cafè (venia de la seva graduació). Era amic de la francesa, i amb ella parlava en francès. La noia ens va presentar, un per un, dient d'on érem. "Ell és en ..., és de serbia", i el romanès li va dir alguna cosa en serbi que no vaig entendre. Tots ens vam quedar sorpresos, "uau, parles serbi", "només una miqueta". "Ella és la ..., és d'Alemanya", i el romanès li va dir alguna cosa en alemany que només ella i la francesa van entendre, i es va reproduir el mateix diàleg. "Ella és la ..., és de Catalunya", i el romanès em va dir "oh, de Catalunya, molt de gust, m'encanta el teu país". I ens vam quedar tots de pedra.

Fa un parell de setmanes vaig estar en una taula, sopant, amb una situació similar. Era el comiat del meu (mig)germà, que fins ara estava vivint a pocs kilòmetres de Londres i se'n tornava al seu país d'origen, França. Aquella nit a taula érem ell i el seu germà (francesos), quatre polonesos, un d'Estònia, un altre francès, un anglès i jo. La llengua franca era l'anglès. Els polonesos, entre ells, parlaven polonès, i amb el noi d'Estònia també. El meu germà i son germà parlaven francès. El meu germà amb mi parlava català. Amb l'altre noi francès parlàvem francès i anglès. Amb l'anglès, només parlàvem anglès. I, sorprenentment, un dels polonesos coneixia la llengua de signes anglesa (BSL), i vam passar una estona compartint els nostres coneixements súper bàsics de BSL: el noi és veterinari, i sabia els noms dels animals, jo llavors només havia fet una classe: nombres i transports...

M'encanten aquestes situacions multilingües, encara que em perdi converses. Em sento com peix a l'aigua.

10 comentaris:

SergiBR ha dit...

Sort que no hi havia cap espanyol per imposar la lengua del imperio per damunt les altres.

david ha dit...

A mi, el que més m'ha agradat de la teva història és que l'anglès no era la llengua 2 exclusiva de tothom. Tu, que a més de l'anglès, parles francès i LSC (per no parlar del castellà i el català); el romanès, que parla no sé quantes llengües (parlaria portuguès?); la francesa, que parla alemany...

llenguaddicta ha dit...

SergiBR, et sorprendries del que pots trobar a Londres... Sense anar més lluny, una de les "coneixences" que he fet aquí és un violinista de Madrid (professor de música a la Universitat de Birmingham) que en saber que sóc catalana em va demanar que li parlés sempre en català, tot i que ell no el parla. :)

David, és cert. L'anglès era llengua franca dels que érem allà, però tan sols perquè era l'única llengua estrangera que tots compartíem. I sí, el romanès també parlava italià i portuguès (i havia passar uns dies a Bilbao i havia après a dir algunes coses en euskera... un cas especial, t'ho ben asseguro).

El veí de dalt ha dit...

Collons! (que no sé com es deu dir en polonès!)

Ene ha dit...

Culturalment i científica apassionant.

Eduard Abelenda i Puigvert ha dit...

Carat tu! Jo també vull ser com aquest romanès.

Dídac López ha dit...

De totes formes la tendència del jovent europeu, en trobar-se en situacions multilingüistes, és repenjar-se en l'anglès, i prou. En tot procés d'aprenentatge lingüístic hi ha una llarga etapa on hom ja adquirit unes habilitats passives bàsiques, però on les habilitats actives deixen molt a desitjar. Si la gent no té prou paciència amb el que aprèn la llengua, tothom passa a l'anglès, la llengua no-connotada i que si es xamulla i prou, no passa res. És cert que, contra aquesta tendència, hi ha la fidelitat a la llengua "del país" (tot sovint, simplement, la llengua de l'estat), però això no qüestiona l'estatus privilegiat de l'anglès i encara pot ésser un fre addicional a l'interlingüisme.

david ha dit...

Parlant encara de multilingüisme però en un sentit una mica diferent, HEU DE VEURE AQUEST VÍDEO! Una entrevista al programa Singulars, de TV3: la Marina Escolano, 23 anys, egiptòloga. És una passada! Quina enveja... (Sóc una persona horrible...)

Lluís C. S. ha dit...

Aquest cap d'any em va passar una cosa curiosa. Hi havia gent de tot el al voltant d'una taula: Suècia, Polònia, Alemanya, Trinidad-tobago, Irak, Itàlia, Espanya i Catalunya. (segurament em deixaré algú) La meva colla és tot ménys ortodoxa i vam acabar fent les dotze campanades al voltant d'un bidó encès (on feiem la carn) invocant a l'amistat i picant cada campanada amb un mall contra les brases, sota la "blue moon" mig eclipsada que ens va regalar cap d'any. I¿saps que és el que em va cridar més l'atenció? quan vaig deixar anar un parell de frases en suec i després en polonès, vaig obtenir sempre la mateixa resposta: Ulls com a taronges, un gran somriure i una abraçada. Seguit de "Talar du Swenska? o "you you speak polish???" No hi ha arrels més profundes que la llengua.

llenguaddicta ha dit...

Lluís, aquesta mena de situacions són les que ens dónen forces als lingüistes per seguir militant a favor de la conservació de totes les llengües. M'encanten...