28/1/10

"No hemos entendido ni papa"

Interessant controvèrsia suscitada per un error en la traducció d'unes declaracions d'Otegui. La jutge demana una segona traducció perquè l'experta present al judici ha comès un parell d'errors.

És més que possible (sóc una total desconeixedora de l'euskera) que no sigui fàcil traduir paraula per paraula, partint del fet que l'euskera és una llengua ergativo-absolutiva, i el castellà és nominativo-acusativa. És més que probable que qualsevol traducció d'una d'aquestes llengües a l'altra requereixi una certa "adaptació", i que les subtils diferències que aquesta adaptació implica puguin ser interpretades com a "errors" d'interpretació. ¿Pot això aturar un judici?

Recordo un cas que un professor de LSC ens va explicar a classe fa temps. En un judici a un home sord acusat d'assassinat, l'intèrpret va traslladar la pregunta del fiscal: "¿Ha mort vostè a X?" En les llengües de signes, verbs com "matar" tenen tantes realitzacions com maneres de matar existeixen, perquè aquesta mena de verbs que descriuen accions tenen un signe que, normalment, manté una relació d'iconicitat amb l'acció que designen. Tot i així, en un cas com aquest, l'intèrpret va optar per usar el signe genèric de "matar" (ara no recordo on va passar, per tant, no sé quina LS era) que, posem per cas, era un signe com "apunyalar". L'acusat va jurar que no.

Després es va saber que l'acusat sí era culpable, però la fiscal (per un error de l'intèrpret) l'estava acusant d'apunyalar la víctima, la qual cosa no era certa (el mètode havia estat un altre). Imagino que devia ser a USA, perquè allà la cinquena esmena diu que no et poden jutjar dos cops pel mateix càrrec (Perry Mason dixit). L'assassí en qüestió va quedar lliure per un error d'interpretació.


8 comentaris:

Anònim ha dit...

"Traduttore, traditore", ja ho diu el refrany...

Àlex Fernàndez i Bourdiol ha dit...

Una anècdota molt interessant.

llenguaddicta ha dit...

Benvingut, Àlex (no recordo haver-te vist abans per aquí).

Avís per als que consulteu el perfil de l'Àlex (curiosos com jo): NO és el Lletraferit. Ho dic perquè, a "ocupació", Àlex, hi tens "lletraferit", i podria ser que els lectors d'aquest blog lliguessin caps de manera ràpida i errònia. El Lletraferit no es diu Àlex (y hasta aquí puedo leer).

SERGIBR ha dit...

I de què collons l'acusen si no tenen ni puta idea del que va dir?

En fi, dos enllaços sobre la "jutgessa que no té ni papa", diuen més que mil paraules sobre la seva imparcialitat:

http://www.youtube.com/watch?v=urYvam-3O-c&NR=1

http://www.youtube.com/watch?v=lCFoqP5b9Xc

llenguaddicta ha dit...

De debò que la justícia fa riure (riure per no plorar). Gràcies pels enllaços.

El veí de dalt ha dit...

Que difícil la tasca del traductor, oi?

Jesús ha dit...

Potser interesse per a la discussió esta notícia de hui de El País. Especialment, el comentari (n.º 2) d'Alexandre Hernández Vázquez, intèrpret de llengua de signes, pel que afirma. Sobre això, en el comentari n.º 9, «Laura» fa esment de l'article n.º 143.1 del Codi penal, però s'enganya: es el 143.1 de la Llei d'enjudiciament civil que diu:

«Quan alguna persona que no conegui el castellà ni, si s'escau, la llengua oficial pròpia de la comunitat autònoma hagi de ser interrogada o hagi de prestar alguna declaració, o quan sigui necessari donar-li a conèixer personalment alguna resolució, el tribunal, mitjançant provisió, pot habilitar com a intèrpret qualsevol persona coneixedora de la llengua de què es tracti i exigir-li jurament o promesa de traducció fidel.
De les actuacions que es facin en aquests casos, cal estendre'n acta, en què constin els textos en l'idioma original i la seva traducció a l'idioma oficial, i també l'ha de signar l'intèrpret.»

L'article següent, el 143.2, tracta de la interpretació de llengua de signes:

«En els mateixos casos de l'apartat anterior, si la persona és sordmuda i sap llegir, s'ha d'emprar l'escriptura, i si sap escriure, es pot valer de l'escriptura. En cas que no sàpiga llegir ni escriure, s'ha de nomenar l'intèrpret adequat, d'acord amb el que disposa el dit apartat.
De les actuacions que es facin en relació amb els sordmuts, també se n'ha d'estendre l'acta oportuna.»

De la reforma d'este article per Llei orgànica 19/2003 ençà, se n'hi ha eliminat tota referència al fet de saber llegir i d'emprar l'escriptura. Per alguna raó, no trobe el text reformat en català, però en espanyol és així.

Des d'una perspectiva purament professional, el juí de l'11-M va ser famós per la poca qualitat de la interpretació. Malhauradament, no he pogut trobar un comentari professional on se'n parlava. Trobe només tot el fem que es va escampar a compte de la «conspiració» i això, a banda de ser indignant, no ajuda gens. En el cas dels Jutjats de Primera Instància de Madrid, que són els que conec més, la Conselleria de Justícia trau a concurs públic la licitació del servei d'interpretació de llengües i guanya sempre l'agència més barata. En conseqüència, s'hi aplica allò que diuen al meu poble: lo barato sale caro. Doncs això.

Com assenyala SergiBR, Ángela Murillo no és cap exemple del bo i millor de l'estament judicial espanyol.

llenguaddicta ha dit...

Jesús, deixant de banda el fet que el Codi Civil està antiquat (no és "sordmut" sinó "sord"), recórrer a la llengua escrita mai no serà la millor manera de comunicar-se amb una persona sorda. El codi hauria d'especificar que si la persona sorda és usuària d'una llengua de signes, cal que se li faciliti un intèrpret. En països com USA o UK, es pot recórrer fàcilment a la llengua escrita perquè el seu sistema educatiu ha permès que les persones sordes tinguin una bona competència en comprensió lectora, però per desgràcia en el nostre país no és així. No oblidem que la llengua escrita és un reflex de la llengua oral de l'entorn, i aquesta llengua oral no és adquirida pels sords de manera natural, sinó que és apresa com a L2. Això implica que si el sistema que s'empra perquè aquestes persones l'aprenguin no és prou eficient, el domini de la llengua oral que tindran serà molt pobre. És molt trist, però és cert, i el motiu principal d'aquest fracàs és que el sistema no té en compte que el procés d'aprenentatge de la llengua oral i escrita és diferent per a un sord i per a un oient.

Pel que fa a la qualitat de la interpretació, tots sabem que interpretar no és fàcil, especialment si s'interpreta entre dues llengües l'estructura de les quals és molt distant (com és el cas de l'euskera i el castellà, o de l'anglès i la llengua de signes britànica). No crec que el problema sigui el preu de l'agència contractada, perquè en aquest cas quantitat i qualitat no tenen per què anar lligats.

Insisteixo, traduir i interpretar no són feines fàcils, i la jutge del cas Otegui n'hauria d'estar al corrent. Però, és clar, és jutge, no lingüista.