22/2/10

Sharing feelings

M'encanta la idea. Simplement, m'encanta.


13 comentaris:

david ha dit...

De vegades em fas sentir una mica conservador… com ara, per exemple. Tinc més d'un problema amb aquest vídeo, ho sento… Per començar, és evident que m'agrada que la gent es barregi, independentment de si són sords o no, però em pregunto si tota aquesta experiència no passa de foc d'artifici... Tots somriuen, tots ballen, tots es transformen amb les llums de color, els làsers, les ombres i l'alcohol, però no sé fins a quin punt tots comparteixen una veritable experiència musical.
Un altre problema que hi trobo té a veure precisament amb el concepte de "experiència musical". Per mi, viure la música no és això. Vas a una discoteca per deixar-te transportar per un determinat ambient, no per escoltar música. El dia que un sord es mori de pell de gallina en sentir el Largo de la Simfonia del Nou Món de Dvorak, o quan tingui una erecció en sentir determinats passatges de la Missa en Si menor de Bach, o quan el cor se li encongeixi en escoltar la Lhasa de Sela (o com es digui) cantant "De cara a la pared", aleshores sí que hauran viscut una experiència musical de debò. Experiències del tipus "Sencity" són molt lloables (compte! Si és que realment ho són…) però no passen de "fantes de taronja", com ho diria en Monegal. :) És una altra cosa; no és música, per moltes plataformes vibratòries que hi posis i per molt que inundis la gent amb sensacions tàctils, visuals i fins i tot olfactives (la música a través de l'olfacte, per favor!! Seria com tastar el menjar a través dels dits… o de les orelles!).
Espero que no se m'interpreti equivocadament: amb aquest plantejament no pretenc de cap manera defensar un concepte purista i exclusivista de música, reservant-la a una determinada "elit" de persones. Només dic que la música, més enllà d'una "mise-en-scène" atractiva, ha de contenir… música! Hem de ser raonables. Si jo tingués ales, volaria. Com que no en tinc, no volo. Les coses com són...
Per acabar, l'altra problema que tinc amb aquest vídeo és l'actitud del creador. He dit abans que aquestes experiències són molt lloables, però em fa l'efecte, pel que diu, que al creador no li interessa tant la iniciativa altruista d'obrir als sords les portes d'un món al qual ells no tenen accés, sinó més aviat fer malabarismes amb una suposada vivència musical. Tal com ell diu, es va proposar de fer l'impossible, fer el que mai no s'havia fet, i com això de fer caminar els morts ja està molt vist (Jesús se li va avançar), es va proposar de fer una discoteca per sords. A mi em sembla genial que la gent s'ho passi bé, allà, olorant plats buits i enlluernant-se amb l'espectacle, però crec que el concepte, per molt idíl·lic que sigui, a la pràctica no passa d'una pantomima. Una estafa, curt i ras.
(No m'ataquis gaire, .dicta, que ens coneixem i em fas por! :) De fet, ja n'havíem parlat de tot això. La meva postura no et sorprendrà.)

Eduard Abelenda i Puigvert ha dit...

Aiam, aquí podria estar a punt de començar una discussió sobre música i sords que ja vam tenir parcialment una altra vegada en aquest blog. Hi tornem i exhaurim el tema? Això és cosa de la moderadora.

llenguaddicta ha dit...

David, tota la teva argumentació ha perdut valor quan has esmentat en Monegal. Quina pena, un comentari tan intel·lectual, tan ple de metàfores i d'imatges suggerents... per citar un individu com aquest.

No t'atacaré. No pateixis. Parlem idiomes diferents. En aquest sentit, em sento més sorda que oient.

Eduard, gràcies. Ja veus que ràpid ho he enllestit.

;-)

david ha dit...

"Ja veus que ràpid ho he enllestit"?? Raquel, no t'entenc. He expressat una opinió, l'he argumentada i em sembla que ho he fet correctament. És el que se sol fer en els blogs: uns llancen temes i els altres els comenten. I el meu comentari era només això, una forma de participar, de dir-te que et segueixo, que m'interessa el que escrius o simplement que m'interesses tu.
Em sap greu que m'hagis de contestar amb aquest to, com si reaccionessis a una provocació. Em sembla que no em mereixo ni el menyspreu ni la supèrbia perquè ni t'he atacat ni provocat ni insultat, de manera que opto per fer un pas enrere i retirar-me elegantment.
Au, salut i sort!

llenguaddicta ha dit...

Vaja, coi de blogs i de comentaris... l'emoticona del final ;-) pretenia ser marca del cinisme que em caracteritza, però que entenc que els amics es prenen amb bon humor. És com quan el Lletraferit em provoca perquè em reboti. Em sap greu, David, si t'ho has pres pel cantó que no era. Sorry... :,(

Eduard Abelenda i Puigvert ha dit...

Ei, que ara em sento una mica culpable dels sentiments negatius que sembla que s'expressen aquí. El cas és que jo tinc coses per respondre a la intervenció d'en David, però no ho vaig fer perquè intuïa que això produiria uns diàlegs llargs.

llenguaddicta ha dit...

Ep, aquí tothom és lliure d'expressar els seus arguments, encara que siguin llargs. Eduard, digues la teva, please.

David, ¿encara estàs enfadat? :(

Lletraferit ha dit...

Hola!

Un altre cas d'aixafament per Llenguaddicta ;-) Espero que en David es recuperi aviat; la meva experiència personal és que la sobredosi de Llenguadicta passa en un màxim de set dies :-)

Dóna-li temps, perquè la veritat és que l'has cascat força i és normal que estigui unes hores calent. Interpreto que a ell el teu blog li agrada tant com a la resta de nosaltres, i que al final acabarà tornant (jo ho he fet ;-)

Suposo que entre gent adulta un malentès ocasional no cal que acabi en drama.

Independent, que consti que estic d'acord amb la conclusió d'en David a l'inici del seu comentari ("de vegades em fas sentir una mica conservador") -tot i que no per aquest tema en concret-, i alhora amb la teva reacció (que en David crec que s'ha pres d'una manera que les teves paraules no donen a entendre necessàriament. Pel que jo he llegit, et limites a elogiar bastant tot el seu primer comentari, tret d'un aspecte puntual, i després constates que teniu idees diferents. Jo no hi veig el problema enlloc, però potser has estat tan directa i taxativa que per en David, que s'havia currat tant l'argument, l'efecte ha estat impactant de nassos).

En fi, no m'hi fico més perquè encara acabaré rebent jo ;-)

llenguaddicta ha dit...

Lletraferit, gràcies. Em quedaré amb les paraules boniques, que en aquests moments les necessito força més que els atacs amagats que m'has fet (que m'has fet amb tot el carinyu del món, ho sé).

David, ¿que no hi ets? Em sap greu... :,(

Partícula Elemental ha dit...

Salut.

Em sembla perfecte que la gent es vulgui divertir, tenir noves experiències i vivències, compartir, etc.

Més enllà d'això, em sembla absurd que ho haguem de fer així. Per molts motius. Però per no allargar, diria que aquesta iniciativa no és més que la sobrevaloració de l'experiència vital que l'ésser humà fa. Experiència aquesta que no té res a veure amb la música, crec jo.

Un sord no pot sentir la música ("feel") perquè no la pot sentir ("hear"). Si pel contrari penseu que les vivracions que els arriben són "sentir la música", potser el lloc adequat per a realitzar l'experiència sigui una pista d'aterratge.

D'altra banda, seria molt discutible, des del meu punt de vista, el valor de l'experiència de participar en una sessió de discoteca.

Això d'agafar models d'integració i aplicar-los a tots els àmbits de l'experiència humana és un excés al meu entendre.

En resum, diria que l'experiència no té res a veure amb la música, sinò amb l'ambient i la integració.

Rediantres, que miserables som si pretenem obrir un nou món als sords... a les discoteques!!!!!

Ja fa un temps que també es fa això de portar grups que pateixen discapacitats psíquiques a discoteques. ¿Segur que no hi ha altres experiències que els divertiran més i millor, que millorarà la seva integració, que els hi aportarà una experiència més humana?

Però és clar, el paradigma de la diversió és la discoteca, i tot ésser humà que sigui aliè a l'experiència segurament no acaba de ser complet.

Al menys els sords poden comprendre bé els codis propis de l'ambient per a realitzar altres propòsits (i no pas gaudir de la música), que són el verdader objectiu o component primordial de l'experiència discotequera, em sembla a mí.

Mira, m'he quedat de gust. Un dia que no estigui tant de bones t'atacaré pel teu horrible vici d'avergonyir als ignorants i "discapacitats" ortogràfics.

Petons i ànims!

llenguaddicta ha dit...

En primer lloc (començaré pel final), el meu horrible vici d'avergonyir i atacar els disminuïts ortogràfics -com tu dius- s'aplica només en casos on qui perpetra l'error hauria d'estar-ne avergonyit: si penges un cartell perquè tothom el llegeixi, com a mínim que estigui ben escrit (i si a més ets un òrgan de govern, administració pública o similar, encara amb més motiu). No ataco mai errors de les persones que escriuen als meus blogs (ni a d'altres), a no ser que els conegui en persona i siguin lingüistes (consti que he dit "i", no pas "i/o": ma mare, per exemple, comenta en el blog, la conec i per això sé que els errors ortogràfics que comet són motiu d'una educació en castellà, sense accés al català escrit; i com ella, tants d'altres que comenten en aquest i altres blogs meus). Però si la persona que comet un error compleix totes dues condicions (és lingüista i la conec) que es prepari :P

(A tu, per exemple, no et conec, crec, i per això no t'he dit que "vivracions" s'escriu amb "b", que "sinò" duu l'accent cap a l'altra banda, que en la teva oració interrogativa "¿Segur que no hi ha altres experiències que els divertiran més i millor, que millorarà la seva integració, que els hi aportarà una experiència més humana?", els verbs de la segona i la tercera clàusula no concorden en nombre amb el subjecte, que "mí" no s'accentua, i que "quedar-se de gust" no vol dir el que creus que vol dir: hauries d'haver emprat una altra preposició, perquè "de gust" vol dir "de grat", "voluntàriament"). Tancat aquest parèntesi on ha quedat clar que no ataco si no m'ataquen, continuaré amb el tema que ens ha dut a la discussió real.

"Un sord no pot sentir la música ("feel") perquè no la pot sentir ("hear")", dius.

¿Coneixes molts sords? Tal com parles, diria que no. I quan dic "conèixer" vull dir de debò, no val tenir un company de feina sord en un altre departament, o un veí sord amb qui només comparteixes 30 segons d'ascensor un parell de cops a la setmana. Parlo de tenir amics sords, familiars sords, amb qui hagis compartit hores de conversa, a qui hagis pogut satisfer la teva curiositat sobre tot el que sempre has volgut saber sobre els sords i mai no t'has atrevit a preguntar. [Obro un claudàtor aquí per a aclarir que quan parlo de sords normalment parlo de sords prelocutius, o de naixement, persones que sempre han estat sordes: el món de la sordesa postlocutiva i de la pèrdua progressiva de capacitat auditiva és completament diferent].

És molt fàcil parlar del que no es coneix. No entenc per què un tema com aquest ha de posar els pèls de punta a algunes persones. Sí, són sords, en alguns casos, sords profunds, i per això mateix la manera com viuen el món que els envolta és força diferent a la de les persones oients (especialment, de les persones oients que no coneixen a cap persona sorda). Diferent, i en molts aspectes millorada: la seva visió perifèrica és superior a la nostra, el seu sentit del tacte està més desenvolupat (i quan dic tacte no em refereixo només a "tocar i ser tocats": qui hagi conegut una persona sorda haurà experimentat situacions com seure junts en un restaurant, una cullera cau al terra des d'alguna taula del voltant, tu sents impassible el "clinc qui-ti clinc", i la persona sorda es gira perquè ha sentit als peus la vibració de la cullera tocant a terra; i com aquestes, un munt).

...

llenguaddicta ha dit...

...

És evident que els sords no poden sentir ("hear") la música -els sords profunds només, és clar, no pas els que tenen alguna resta auditiva. No poden sentir un do o un mi, tres corxeres i un silenci, un semitò o un sostingut. I això no t'ho discuteix ningú. Senten només alguns dels components de la música, que són, ves per on, l'ingredient bàsic: les vibracions, les freqüències, el pols. Perquè la música, sense això, no existiria.

Si tinguessis amics sords sabries que no vibra igual un piano que una guitarra, i l'altaveu d'una discoteca on recolzes l'esquena no vibra igual que una caixa de música al palmell de la teva mà. I no, Chopin no vibra igual que AC-DC.

Crec que l'error en el teu judici, i el de molta gent, és que dónes per suposat que aquests "experiments", com tu en dius, sorgeixen del cap d'un oient amb pretensions paternalistes. Cert que això passa sovint, però no sempre és així. Pots estar-ne ben segur que, si els sords trobessin absurda la idea, no la recolzarien: són un col·lectiu molt fort i amb una forta consciència de comunitat. Qualsevol iniciativa que provingui d'un oient, serà sempre analitzada amb escepticisme, perquè per desgràcia la Història els ha castigat força, i -diguem-ho clar i català- en tenen el cul pelat.

Per a ajudar algú cal entendre'l, primer, i després cal aprendre a posar-se al seu lloc, a veure el món des dels seus ulls. Un cop ho hem fet, podrem proposar-li idees que li "faran la vida més fàcil", però el cert és que, un cop hem fet l'esforç real de posar-nos a la seva pell, veurem que moltes de les idees que havíem pensat que els podrien ser útils, ho eren només des del punt de vista d'un oient que considera al sord com un disminuït. Sí, la sordesa i la ceguesa es viuen des del nostre cantó de la barrera com una "putada", i ho són en certs aspectes (aspectes que podrien reduir-se si la societat s'adaptés a totes les realitats: és ben recent la instal·lació de llums intermitents a les portes de trens i metros -i d'àudio als ascensors- que avisen del tancament de les portes, per donar-ne només un exemple). Però això és perquè tenim una idea preconcebuda del que és la "perfecció", o la "normalitat", i tot aquell que no pot ser etiquetat de normal, necessita ser normalitzat. Si ser extraordinàriament flexible fos considerat normal, jo seria una disminuïda física, perquè ara mateix estic asseguda sobre la meva cama dreta, plegada sota el meu cul (des de fa només 3 minuts) i ja no me la sento. Tot depèn del color del filtre amb què mirem el món.

La iniciativa de fer un festival com aquest, que inclou música (ritme, pols, vibracions, freqüències, si voleu), imatge, olors, sabors... és interessant tant per a sords com per a oients. I la gent que apareix en el vídeo expliquen per què és interessant. No sóc fan de les discoteques, i qui em coneix ho pot confirmar. Però no m'importaria experimentar una sessió com les que presenten en el vídeo.

Sí, els sords potser no senten ("hear") la música com la sents tu o com la sento jo, però la senten d'una altra manera.

PD: Els sords fa molt de temps que van a les discoteques, ningú no els ha obert cap nou món.

llenguaddicta ha dit...

Nota: on dic "a qui hagis pogut satisfer la teva curiositat" vull dir "amb qui hagis pogut satisfer..."