El debat anterior sobre què són les llengües, i si podem o no considerar l'esperanto o l'èlfic en el mateix nivell de les llengües naturals, va començar perquè el meu amic danès em va explicar que un amic seu està escrivint la seva tesi doctoral en llatí, i el motiu pel qual ha triat llatí és perquè "és més precisa que qualsevol altra llengua que coneix".
Jo automàticament vaig defensar que totes les llengües tenen la capacitat de ser precises, recorrent a diferents estratègies gramaticals, mentre que ell va argumentar que el danès (o el francès) no són tan precises, per exemple, com l'anglès o el castellà perquè no tenen la construcció de gerundi per a dir coses com "baixava el carrer pedalant" (en francès, com en danès, cal afegir la perífrasi "en train de"/"en procés de") -consti que només era un exemple de manca de precisió, segons ell. Òbviament, per a mi el fet d'haver de recórrer a estructures diferents no és prova de manca de precisió, i li vaig dir que em semblava absurd que el seu amic hagués triat una llengua morta (morta en el sentit de no tenir parlants que l'usen habitualment). Però ell insistia que sí que hi ha gent que la fa servir (de fet, em va dir el nom del professor que supervisa la tesi del seu amic), i segons ell -cito literalment- "la parla amb fluïdesa".
I aquí la llenguaddicta no va poder més i va esclatar a riure. ¿Com pots parlar amb fluïdesa una llengua que ningú no sap com sona? ¡És com el sànscrit o l'antic egipci! Ell em deia que pots fer-ho basant-te en l'escrit, la qual cosa jo trobava del tot errònia. La discussió va girar cap a què considerem una llengua, perquè per a mi està més que clar que la llengua escrita no és una llengua natural, sinó la representació arbitrària d'una llengua oral. Per a ell la llengua escrita és una llengua en ella mateixa, i vaig calar-lo en comentaris com "fulano parla anglès com cal" ("proper English"), la qual cosa ens va dur a una altra discussió sobre per què és més "com cal" l'anglès que parla el professor de Cambridge que l'anglès que parla el botiguer del barri. El seu argument aquí va ser comparar Shakespeare amb Dan Brown (!!!) i jo li vaig dir que, afortunadament, ningú no parla com Shakespeare escrivia (segurament, ¡ni tan sols el mateix Shakespeare parlava com escrivia!), i el que parla i escriu Dan Brown és tan anglès com l'anglès del professor de Cambridge.
En fi, ja veieu que anar de vacances amb lingüistes fa que no puguis desconnectar ni un moment.
2 comentaris:
Sí, però ves, quina mena de lingüistes, que diuen coses com aquest noi. Estic d'acord amb tu pel que fa a la precisió, però em sembla que hi ha diverses maneres per saber com sonava el llatí i encara segons l'època sonava diferent. Però no sé quines són les maneres. D'allò de l'oral i l'escrit ja n'he parlat un xic abans. Tu que fas neurolingüística clar, la llengua escrita és psicològicament real i natural depèn de com t'ho miris, però bé ja saps, quan et troves amb gent amb aquestes idees tan poc aprofundides val més donar-los un parell d'arguments perquè meditin i desentendre-se'n. Si no hi perds els nervis.
Ho sé, Eduart ;) però el problema amb què em trobo és la llengua de la discussió: en anglès no tinc prou fluïdesa com per argumentar ordenadament i convincent en una conversa in vivo. Hauré d'emportar-me el Lletraferit quan marxi de viatge (¿existeix una versió 2.0 del Lletraferit que pugui instal·lar al meu iPod?)
:P
I sí, estic molt enfeinada i és per això que faig via en comentar-vos els comentaris. Em sap greu (he d'escriure 4.000 paraules en 5 dies, i per a això he de llegir-me primer uns 10 articles, mínim... tempus fugit!)
Publica un comentari a l'entrada